John Urry i la fi de la cultura del cotxe

novembre 11th, 2014 No Comments

En un futur distòpic, el protagonista de la saga cinematogràfica Mad Max viu en un món on l’escassetat de recursos energètics ha provocat un col·lapse i és la base de continus enfrontaments entre regions i comunitats. El món que es presenta en aquesta sèrie de pel·lícules podria ser un dels futurs possibles, potser el més pessimista, que el sociòleg John Urry planteja en les seves anàlisis sobre les transformacions al segle XXI d’una societat que en la darrera centúria s’ha construït entorn de les energies fòssils i el transport en automòbil. Perquè segons John Urry, el cotxe al segle XX no ha estat només un fenomen cultural sinó l’element central que ha articulat la nostra forma de vida. Sense cotxe, les ciutats tindrien un altre mapa, els nostres ritmes de vida, de feina i de lleure serien diferents, i la nostra mateixa manera de concebre l’individu i la seva autonomia seria una altra.

© Imatge de Freaktography, 2012

Tanmateix, per John Urry aquest model de vida i de societat es troba al seu punt i final. En les properes dècades aquesta “cultura del cotxe” per força haurà de canviar de dalt a baix i, en funció de com la societat decideixi abordar aquest repte, el món dels nostres néts podrà ser ben diferent. Les raons d’Urry  per augurar aquest final del cotxe, tal i com l’entenem avui, són a tenir en compte: en primer lloc, la certesa científica de que les reserves de recursos combustibles fòssils s’estan acabant (i hem de pensar que un 98% del transport mundial en depèn); en segon lloc, l’impacte mediambiental de l’ús d’aquestes energies sobre la nostra salut i la del planeta; finalment, el creixement de la població mundial, que fa insostenible un creixement proporcional del mercat automobilístic.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Zeppelin 2014: Memòries acusmàtiques

novembre 10th, 2014 No Comments

La gata Okupa amb la TEAC 3440

Quan en el lloc d’origen dels sons no es pot veure qui o què els
produeix, sorgeix l’experiència acusmàtica
. Això passa naturalment en el bosc. Quin ocell és el que canta? I on està la cigala? Quan m’atanso al lloc d’on procedeix el cant, com l’ocell, calla. Molt poques vegades el veig. A l’Amazònia, qualsevol et pot dir que ha vist aquest o aquell animal. De fet, ho ha sentit, perquè a la selva és molt més fàcil sentir i escoltar alguna cosa que veure-la i mirar-la. De nit, per tant, a tot arreu, l’escolta es fa encara més acusmàtica.

Hi va haver un temps en què no estàvem acostumats a acceptar que qualsevol so pogués brollar d’un altaveu i això causava sorpresa, de manera que el fenomen es revestia d’un aura de màgia i de misteri. Però després de més d’un segle convivint amb altaveus, l’experiència acusmàtica que ens proporcionen ja no ens causa sorpresa. Sabem que els altaveus mimetitzen a la perfecció el so de qualsevol cosa, animal o persona: un rellotge de cu-cut, una metralladora, una gallina, el camió de recollida d’escombraries, l’home del butà que colpeja les bombones, algú que tus. També, el tro, del qual moltes cultures van creure que era la veu dels déus, i la música, per descomptat. Tant és així, que portem ja desenes d’anys escoltant més la música a través d’altaveus que directament dels instruments musicals.

En el mateix moment en què això va començar a ocórrer, quan els altaveus de les ràdios i els tocadiscs van ser suficientment bons per retransmetre o reproduir concerts, va sorgir la necessitat de fer música especialment concebuda per a aquests mitjans. Una música que no pogués ser sense ells; pròpia d’ells. Virtual, com ells. Imaginària però no per això irreal, que només semblés que no pogués ser. Una música lliure dels lligams de la mecànica. Una música que avui, en alguns aspectes, ens sembla d’allò més natural quan ballem, assistim a una rave o a un concert de música electrònica, per exemple, però que ha experimentat un llarg recorregut i que, més enllà de les manifestacions més mediàtiques i populars, continua sent un mitjà d’experimentació especialment subtil i profund i que dóna lloc a la música acusmàtica.

Zeppelin 2014 vol fixar la seva atenció en elements importants d’aquesta història que encara no ha acabat i que segur que passarà encara per múltiples salts evolutius. Arribarà un dia en el qual tots els cotxes seran elèctrics i, com només emetran el so del frec dels pneumàtics amb l’asfalt, serà necessari fer-los sonar per evitar que ens atropellin. Sonaran a cotxe o preferirem personalitzar-los com els telèfons? En aquest últim cas, quedaria oberta la porta a un nou tipus de concert acusmàtic. Amb l’obra de Bernard Parmegiani com a teló de fons, José Iges, Beatriz Ferreyra, Manuel Rocha i 14 compositors de l’Escola Superior de Música de Catalunya ens expliquen a la llum de les seves presentacions i concerts com veuen el recorregut històric de la música acusmàtica i com hi relacionen la seva obra.

El festival Zeppelin 2014 té lloc els dies 14 i 15 de novembre al CCCB.
Més info: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-zeppelin_2014_memries_acusmtiques-47028 

Polítiques musicals

novembre 6th, 2014 No Comments

El passat dijous vam encetar l’última sessió del cicle #BCNmp7 titulat POLÍTIQUES MUSICALS amb l’enregistrament d’un programa de ràdio, conduït per la periodista Lucía Lijtmaer, en el qual vam tractar, des de diferents punts de vista, les relacions que uneixen la música i la política. També van intervenir els tres programadors de la sessió, Marc Balfagón (Fundación Robo), Jordi Oliveras (Indigestió) i Carlos Carbonell (Internet 2), així com el músics que actuaran el 13 de novembre al Teatre del CCCB: Grey Filastine i Dick El Demasiado. Durant el programa també vam entrevistar telefònicament el periodista i crític musical Víctor Lenore que acaba de publicar el llibre “Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural”.

A continuació us destaquem alguns fragments del programa.

Fundación Robo es crea a partir de totes les manifestacions que va haver posteriors al maig de 2011 (…) El nostre sentit primer va ser el de visibilitzar la relació entre música i política, sobretot en el sentit de les lletres i de tractar certes temàtiques en estils on habitualment no es feia. Aquesta relació estava anant a més, en el sentit que la gent se sentia interpel·lada i implicada per tot el que estava passant.” (Marc Balfagon)

“A Indigestió sempre ens ha interessat la música que es fa a la ciutat. A partir d’aquí vam anar construint una manera d’entendre els músics com algú a qui tenim a prop i que parla de les nostres coses. Però en el moment en el qual aquí comença a haver-hi una escena important i aquesta no reflecteix coses que a nosaltres ens estaven preocupant políticament ens vam començar a preguntar què passava.” (Jordi Oliveras)

“Yo (Internet 2) empecé como músico y he acabado accidentalmente haciendo de promotor. Un poco como una cosa visceral de traer aquello que te gustaría ver. Lo que no encuentras, te lo inventas. Y estoy aquí en la misma lucha y con la oportunidad de hacer cosas y con medios. Y se agradece.” (Carlitos Carbonell)

¿Cómo te relacionaste como músico con los movimientos antiglobalización y cuándo comenzaste?  “De esto hace unos 15 años. Ya llevaba un tiempo haciendo música y política, pero cuando llegamos a este momento de la anti-globalización hubo una explosión de nueva energía, parecido a lo que fue aquí el 15M. En esa época formamos un grupo, como una marching band, específicamente para dar banda sonora a estas manifestaciones. Y fuimos por todo el mundo haciendo las bandas sonoras en directo.” (Grey Filastine)

(Dick El Demasiado) “Yo creo que todo lo que hago es un acto político. Mi música es bastante pesada, si vas escuchando los textos y vas siguiendo mi actitud en el mundillo pequeño de la música o en el mundo grande “del mundo”. Sin seguir ningún dogma, sí me considero bastante político.”

“Todo es política, no solo la música. Es lo primero que se me ocurre decir. Todo es político de alguna manera.” (GF)

“Penso que dir que tot és polític, a Barcelona, es va convertir en un excusa, una manera tonta de treure’s el tema de sobre. Dèiem que tota la música és política, que no és mentida, i per tant no en parlàvem més. La meva lectura és que, generalitzant una miqueta, durant un temps hem tingut una visió políticament molt conservadora de la música. Aquí, a Barcelona.” (JO)

“També és veritat que cada cas s’articula de diferent manera o amb diferents intensitats, i que aquesta dimensió política l’hem de mirar des de moltes perspectives. Precisament, nosaltres, des de Fundación Robo posàvem èmfasi amb el missatge, amb les lletres, però, tot i això, érem conscients que aquesta era una de les perspectives menys clau per definir com de política n’és una música. Hi ha molts d’altres factors a tenir en compte: la gestió, les relacions que es donen en el si d’aquesta música, què provoca, en quins contextos apareix…” (MB)

No hi ha una certa contra-culpabilitat en aquesta búsqueda entre la cúmbia villera i el reggaeton. No hi ha com una cerca d’autenticitat en altres mons?

“M’imagino mil formes diverses de relacionar-nos amb la música de societats diferents a la nostra, amb connotacions polítiques, morals i econòmiques dissemblants. Em resisteixo a buscar cànons i regles. Estic d’acord amb què darrera d’una certa reclamació d’autenticitat i relació amb allò popular mirem a d’altres llocs. Com sempre, això no ens parlarà del reggaeton sinó qui l’escolta.” (JO)

“Estoy muy de acuerdo en que hay mil formas de relación. A mi personalmente me interesa relacionarme con música de otras culturas en clave de iguales. Ir ahí, grabar gente, tocar con ellos, ir de gira con ellos, tocar en su país y buscar un intercambio justo.” (GF)

YouTube Preview Image

“Quería poner el caso de Omar Souleyman. Cuando lo conocí me interesé por su música, era un músico que tocaba en bodas en Síria. En Barcelona actuó en el festival Sónar, y sentí cierto rubor. Era un poco como cuando en King Kong traen a este trofeo del mundo perdido, y lo colocan delante de un montón de gente drogada.” (CC)

“Se tiende a pensar que si eres más o menos conocido eres músico y que el que está en su casa haciendo música no es músico, y creo que, por ejemplo, la renta básica universal haría que nuestra relación con la música fuera diferente. A veces he hablado con gente que se dedica a la música no-profesionalmente y, realmente, todas las acciones, todo lo que envuelve este mundo, está colonizado por estos elementos económicos de sacar réditos, de recuperar dinero. Como si todos nos comportáramos como músicos profesionales, y esto crea una relación con la música muy distorsionada.” (MB)

 YouTube Preview Image

“Fa uns anys, quan va tenir lloc el 15M, alguns trobàvem a faltar que la música reflectís allò que estàvem vivint. Crec que ara comencem a estar en un moment polític diferent en el qual parlem molt de l’ocupació de les institucions. I quelcom que políticament estava molt clar en el 15M, que era que la política formava part de tots els actes de la vida, correm el risc d’oblidar-ho. En aquest context començo a pensar que en allò cultural hi ha una dimensió política que no és la institucional, que potser és la que hem d’atendre i reivindicar.” (JO)

La sessió “Polítiques músicals”culminarà el proper 13 de novembre amb un concert al CCCB del nord-americà afincat a Barcelona Filastine i de l’holandès Dick El Demasiado.

Antoni Arissa. L’ombra i el fotògraf

novembre 4th, 2014 No Comments

Antoni Arissa Asmarats (Sant Andreu, 1900 – Barcelona, 1980) va ser un dels representants espanyols més destacats de l’avantguarda fotogràfica, tot i que els seus inicis van estar més influenciats pels postulats pictorialistes tan arrelats en la fotografia catalana i espanyola d’aquells anys. El seu posicionament va evolucionar cap a una estètica propera a la Nova visió europea. Aquest canvi va venir propiciat per la seva carrera d’impressor i pels seus coneixements de tipografia i de desenvolupament editorial, on va adaptar múltiples eines visuals en la recerca d’una fotografia realment moderna.

En els seus inicis com a fotògraf, a principis dels anys 20, va obtenir el seu primer premi a la revista Criterium, amb només 22 anys. Va ser aleshores quan va fundar, amb Josep Girabalt i Lluís Batlle, l’Agrupació Fotogràfica Saint-Victor, al barri de Sant Andreu de Barcelona, un any abans de l’aparició de la significativa Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

El 1924 va rebre un altre premi a l’Ateneo Obrero de Gijón, i l’any següent va ser guardonat amb el Premi d’Honor a Figueres. També va obtenir diversos premis internacionals i va estar en importants exposicions com la II Exposition internationale d’Art Photographique de Saint Etienne, junt amb autors de l’avantguarda com Frantisek Drtikol o Jaromír Funke.

A principis dels anys vint, la ciutat de Barcelona mostrava un panorama fotogràfic on la corrent pictorialista predominava en totes les activitats, igual com succeïa a la resta del país i a gran part d’Europa. Els fotògrafs havien trobat la seva inspiració en diferents moviments artístics del segle XIX com el prerafaelitisme, l’Arts&Crafts i el simbolisme. Les seves obres van ser sotmeses a diverses manipulacions, a través de procediments pigmentaris i químics, qualificats per a ells com a “nobles”.

En aquesta primera etapa, compresa entre 1922 i 1928, Arissa va realitzar les seves primeres imatges a través d’escenes rurals en entorns propers a Sant Andreu. Es tracta de fotografies organitzades com a posades en escena per a recrear situacions pintoresques en contextos reals.

A principis de la dècada dels anys trenta, Antoni Arissa va clausurar el procés de canvi en la forma de concebre la seva producció fotogràfica. Les escenes de pau de la dècada anterior es veuran ara comprimides, conceptualitzades i reduïdes per un tractament visual proper als elements gràfics. L’angulació, unida a una forta il·luminació, amb les seves llums i ombres augmentades, converteixen les fotografies en elements conscients i en eines transformadores que li permetran afegir accents emocionals.

En la seva aventura visual, Arissa no necessitarà grans monuments, ni viatges a llocs remots, ni escenaris majestuosos ni personatges famosos. L’espectacularitat es troba en les petites coses. Els trivials objectes personals, les ombres que projecten, li permetran l’execució de grans imatges. La seva importància resideix en la seva personalíssima visió.

El 1935, la revista Art de la Llum li va dedicar un monogràfic, que va coincidir amb l’exposició que es va celebrar a la Sala d’Exposicions del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu.

En acabar la Guerra Civil, moltes de les tribunes de difusió de la modernitat van desaparèixer, i la seva activitat artística, com la de molts altres creadors de la seva generació, es va reduir notablement i, de mica en mica, va anar caient en l’oblit. No va ser fins a principis de la dècada de 1990 quan es va iniciar un petit procés de recuperació de la seva figura en diverses exposicions.

L’exposició antològica que presentem vol realitzar un recorregut per tota la seva carrera fotogràfica, des de principis dels anys vint fins la Guerra Civil espanyola, quan pràcticament va deixar de fotografiar per seguir la seva tasca com a impressor i tipògraf a la impremta familiar. Aquest projecte suposa la conclusió d’un llarg procés de consolidació i restauració dels seus principals negatius, així com de la recerca d’originals d’època de l’autor. D’aquesta manera, l’exposició recull imatges originals de l’autor procedent de diverses institucions, i tiratges actuals a partir dels seus negatius recuperats, els quals mostren com deurien ser les obres que s’han perdut.

Rafael Levenfeld i Valentí Vallhonrat són els comissaris de l’exposició Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922-1936, que s’inaugura el 14 de novembre al CCCB.

The Influencers. Deu anys d’idees inclassificables dins i fora les autopistes de la informació

octubre 29th, 2014 No Comments
The Yes Men (The Influencers, 2010)

The Yes Men (The Influencers, 2010)

The Influencers va començar com un projecte experimental el 2004, una època llunyana, quan Youtube encara no existia i el remix de la cultura popular era una pràctica complexa i amb gust underground. Nous ferments artístics i activistes emergien de la primera onada d’eufòria digital i de la creixent globalització de les idees: la cultura de masses, en ràpida evolució, es va convertir ràpidament en el blanc d’enginyosos experiments de subversió.

Deu anys després, el panorama sembla radicalment diferent. L’explosió de les xarxes socials ha alliberat forces creatives impensables; les tecnologies digitals més complexes són una realitat quotidiana fins i tot per als qui es resistien als més tímids avenços analògics; nous models culturals, econòmics i socials amenacen les estructures tradicionals i consoliden jerarquies més noves i sofisticades, tant materials com simbòliques.

No Tube Contest (The Influencers, 2013)

En aquests deu anys, The Influencers ha intentat narrar aquests canvis a través dels projectes més significatius i sorprenents d’una escena internacional sense disciplina fixa i en continu moviment. En aquestes aigües revoltades on es barregen subcultures digitals, noves formes d’activisme, experiments artístics i altres aventures en els llocs menys transitats de les xarxes o dels espais urbans.

L’element clau sempre ha estat l’experiència en primera persona d’autors de projectes controvertits, les experiències dels quals han anat explicant les ambigüitats i oportunitats del constant consum d’imatges, els reptes de noves formes de poder basades en el control de la informació, el gust per l’aventura i la paradoxa en una societat cada vegada més controlada i autocontrolada. De mica en mica hem intentat involucrar també al públic en aquestes experiències, gràcies a tallers i accions experimentals.

Jill Magid (The Influencers, 2012)

Més enllà de les tendències del moment, sempre ens ha interessat treballar una sensibilitat que fos capaç de percebre operacions realment arriscades, ja fos des d’un punt de vista artístic com social. Alguna vegada hem fet incursions en el passat per buscar afinitats entre contextos diferents i posar en perspectiva històrica els reptes creatius i polítics als quals ens enfrontem en l’actualitat.

Deu anys després, quines possibilitats d’intervenció en el teixit simbòlic de la societat tenen aquestes estranyes formes d’acció creativa? Quines històries, quins imaginaris poden vèncer el soroll de la societat de la informació o les toxines de la producció industrial d’entreteniment? Mentre seguim buscant les respostes, procurem mantenir aquestes preguntes el més obertes que sigui possible.

The Influencers celebra la seva desena edició del 27 al 29 de novembre al CCCB.

Bani Brusadin és director de The Influencers.

«...10...1617181920...304050...»