Centre Documentació i Debat

Ruth de Diego: “Abans s’intentava veure quina part del cervell feia cada funció, i ara sabem que treballa en xarxes”

març 26th, 2014 No Comments

Els Debats ICREA-CCCB sobre «El cervell» s’acaben aquest dimarts 1 d’abril amb la conferència «Lliçons de les lesions cerebrals», que pronunciarà la investigadora de la UB Ruth de Diego. Hi hem parlat perquè ens avanci el motiu pel qual l’estudi dels patrons i els dèficits que provoquen aquestes lesions són útils en la recerca en neurociències.

La investigadora ICREA Ruth de Diego

Estàs especialitzada en psicolingüística i neurociència cognitiva. Explica’ns què investiguen aquestes dues disciplines.
Primer em va interessar la psicolingüística, és a dir, saber com arribem a comprendre el llenguatge i, mentre feia la tesi, em van atraure els aspectes neurobiològics del llenguatge, i en concret com les lesions cerebrals poden afectar la nostra capacitat per entendre i produir la parla. Quan entrem en contacte amb una llengua nova, el nostre cervell comença a treballar i a extreure regularitats d’aquest llenguatge, encara que no entenguem absolutament res. Si arribem al Japó, per exemple, i comencem a sentir aquella llengua estranya, el cervell començarà a extreure’n informació estadística de tota mena, quins sons són més freqüents, quins acostumen a anar seguits, etcètera. Estudiar el llenguatge és interessant perquè és el que més ens caracteritza com a humans, perquè la parla determina les nostres relacions socials. En aquest sentit, una lesió cerebral que t’afecti la capacitat de parlar et limita completament la qualitat de vida.

En quin estat es troba la investigació del cervell?
Els últims deu anys hi ha hagut una segona explosió de la recerca i la informació que tenim, en aquest cas amb molts estudis sobre l’estructura i la connectivitat del cervell. Abans, més clàssicament, s’estudiava el cervell de manera molt localitzacionista, i s’intentava veure quina part del cervell feia tal funció, però vam veure que no podem parlar de zones aïllades del cervell fent funcions concretes, sinó de xarxes, de diferents parts del cervell que funcionen de manera sincrònica i treballen juntes i coordinades per fer una funció. A més, ara sabem que el cervell és molt més plàstic del que pensàvem abans, i quan pateix una lesió el cervell té una capacitat increïble per reorganitzar-se i refer les connexions.

Per què és útil l’estudi dels pacients amb lesions cerebrals?
Perquè, per comparació, ens permet conèixer moltes coses del cervell i de les seves funcions. Imagina una persona que té un tumor cerebral que ha trigat un any a desenvolupar-se. En aquell cervell el funcionament ja no és exactament idèntic al d’una persona que no ha tingut una lesió per aquesta plasticitat que dèiem ara: el cervell d’un pacient s’ha anat reestructurant per poder adaptar-se a la patologia.

Nosaltres utilitzem l’estimulació magnètica trascranial, amb un aparell que s’apropa a la part externa del cap i el que fa és que, a través d’un camp magnètic molt fort, altera el funcionament de les neurones d’aquesta regió on l’apropes, inhibint-ne o estimulant-ne el funcionament. Aquesta estimulació provoca una lesió, de manera virtual, que només dura un temps, des d’uns segons fins a un quart d’hora, i durant aquell temps l’individu sa es comporta com si hagués patit una lesió en aquella part del cervell. La comparació d’una lesió simulada en una persona sana, que manté l’estructura del cervell sense alteracions, amb una persona amb una lesió cerebral prolongada, i que per tant hi té alteracions, ens permet conèixer moltes coses, tant de l’estructura i les funcions cerebrals com de les malalties en concret.

Ressonància magnètica d’un pacient de Huntington

Quines lesions cerebrals heu estudiat?
Una de les malalties que hem estudiat és la de Huntington, una malaltia genètica força rara, amb una incidència baixa en la població. En els primers estadis, la malaltia de Huntington afecta bastant específicament una estructura subcortical concreta, una estructura central del cervell que té moltes connexions amb diferents parts del còrtex, i que, per tant, té moltes funcions associades. També estudiem l’afàsia, la malaltia que afecta la comprensió del llenguatge a causa d’una lesió cerebral. Els pacients d’afàsia poden veure la imatge d’una pera i dir «plàtan», per exemple.

Quina utilitat té estudiar aquestes malalties?
Estudiar el perquè d’aquest comportament té molts usos, com la rehabilitació de pacients. Imagina que hi ha dues zones del cervell connectades per dues vies. Per la plasticitat que dèiem, si tens una lesió que afecta una d’aquestes vies, llavors l’altra, la preservada, intentarà recuperar al màxim la seva funció. Si sabem que una via està obstruïda però l’altra xarxa neuronal funciona, podem utilitzar i potenciar aquesta via, i dissenyar-li una rehabilitació concreta utilitzant aquesta via. Te’n poso un exemple: tenim un estudi que mostra que hi ha dues zones del processament del llenguatge principals, una que seria més motriu, de producció i parla, i una altra de percepció i comprensió del llenguatge, més auditiva. Aquestes dues àrees estan connectades per un feix de connexions, i sembla ser que aquesta connexió, aquesta capacitat de transformar el que estic escoltant en una seqüència motora, és molt important de cara a aprendre noves paraules. O sigui, repetint noves paraules, escoltant-les, sentint-les i pronunciant-les pel nostre compte, aquest bucle ens permet aprendre. Si tinc aquest feix de connexions trencat, si no puc repetir per tal d’assimilar les paraules, podem fer que el pacient aprengui paraules recorrent a una altra connexió que hi ha, de tipus més semàntic. Si s’utilitza aquest altre camí, no podrem repetir per assimilar la paraula, però podrem accedir a la paraula donant-li un significat, connectant les dues parts del cervell, la motriu i l’auditiva, a través de les estructures del significat. I entrenant el pacient d’aquesta manera tinc més possibilitats que la persona entengui la paraula que per la via obstruïda de la repetició.

Això seria similar als mnemotècnics o els acrònims que s’utilitzaven en estudiar, per assimilar conceptes a partir d’idees o frases que no hi tenien res a veure?
Sí, seria semblant a això. A més, tot això té usos específics en el tractament d’aquestes malalties, perquè conèixer les alteracions en l’estructura i les funcions del cervell en pacients que pateixen Huntington, per exemple, ens permet entendre i detectar diferències individuals entre els pacients d’aquesta malaltia. En el cas d’un assaig clínic, podem separar els pacients segons les connexions que té afectades cadascun d’ells, i agrupant-los se’ls podrà fer un tractament molt més específic i efectiu que no pas si ajuntem pacients amb graus de lesió cerebral diversos.

Mavi Sánchez-Vives: “En 20 segons podem generar la il·lusió d’un tercer braç”

març 19th, 2014 No Comments

El proper dimarts 25 de març, la professora ICREA Mavi Sánchez-Vives, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), parlarà de «Cervell i realitat virtual» en el tercer dels debats ICREA-CCCB sobre El cervell. L’hem entrevistada per conèixer com les neurociències utilitzen aquesta tecnologia puntera.

La professora d’investigació ICREA Mavi Sánchez-Vives

Quin és l’àmbit de la teva recerca?
Sóc neurocientífica i utilitzo la realitat virtual com una eina per entendre funcions cerebrals. Al CCCB parlaré d’un fenomen que il·lustra molt bé com n’és, de plàstic, el cervell, la gran capacitat que tenim de transformar en temps molt curts la representació interna del nostre propi cos. Que la representació del nostre propi cos és en el cervell ho sabem per diferents vies, per il·lusions corporals, que són relativament fàcils d’evocar i donen la il·lusió de propietat sobre un braç de goma, per exemple. També hi ha nombroses il·lusions de transformació corporal descrites en la literatura, algunes les coneixem a causa de lesions cerebrals específiques, que produeixen alteracions estranyes o extravagants, com gent que creu tenir un tercer braç, o gent que creu que pot sortir del seu cos, o casos com els que descriu Oliver Sacks, per exemple la persona que pensa que aquella cama al llit no és seva i se la vol tallar, aquest tipus de casos extrems. Amb realitat virtual podem estudiar els límits de la representació del nostre propi cos recreant aquestes il·lusions, sense necessitat de pacients amb lesions cerebrals.

Com feu servir la realitat virtual?
A través de la realitat virtual podem interioritzar un cos extern com a propi, sabem aconseguir il·lusions corporals induint una sèrie d’estímuls correlacionats, que produeixen il·lusions de transformació en terminis de temps molt curts. En vint o trenta segons podem generar la il·lusió d’un tercer braç mitjançant realitat virtual, per exemple. El fet que aquestes il·lusions es produeixin tan ràpid ens fa pensar que hi ha aquesta plasticitat tan gran del cervell, i les transformacions virtuals obren la porta a aplicacions molt diferents.

Quan parles de realitat virtual, et refereixes al casc amb pantalla?
Parlem de realitat virtual immersiva, amb casc, on, en lloc de veure el seu cos normal, l’usuari veu un avatar. Aquests experiments tenen potencial en moltes àrees, com en la rehabilitació, l’entrenament, la psicoteràpia o el lleure.

Què heu descobert, per exemple?
En rehabilitació estem estudiant el tractament del dolor. Per exemple, tenim uns quants treballs publicats en els quals mostrem que el color amb què veus un braç virtual et pot afectar el llindar de dolor: si el braç virtual és vermell seràs més sensible a un estímul dolorós o calent, mentre que si és d’un altre color, blau per exemple, tindràs menys sensibilitat a un estímul dolorós o calent. Això vol dir que el llindar del dolor no és estable i es pot modificar en funció de la informació visual que reps.

Aquestes transformacions es poden dur a terme en un entorn virtual, però també donant vida a un robot.
Sí, les transformacions corporals també es poden donar si un, en comptes de tenir un cos virtual, internalitza un cos robòtic, i el cos robòtic pot estar situat a distància. Jo puc utilitzar un entorn virtual a Barcelona i veure a través dels ulls d’un robot a Londres, i interactuar i parlar en aquest entorn, de manera que tens un «cos» al lloc de destinació. Si això es generalitza, caldria regularitzar legislativament aquestes pràctiques, regular qui és el responsable de les accions que realitzarà el robot en un altre lloc, que pot estar a l’altra banda del món.

En aquest vídeo del programa «Quèquicom», podeu veure com una periodista de Barcelona utilitza la realitat virtual per encarnar-se en un robot a Londres i entrevistar el científic Mel Slater.

Albert Costa: «En la gent bilingüe, el declivi del cervell és més lent»

març 12th, 2014 No Comments

«El Cervell», el tercer cicle de debats ICREA-CCCB, continua el proper dimarts amb la conferència «El cervell bilingüe» del professor d’investigació ICREA Albert Costa, una de les referències mundials en aquest àmbit de la neurolingüística. Hi hem parlat perquè ens avanci els punts clau de la seva recerca.

L’investigador ICREA Albert Costa

El teu àmbit de recerca és com s’instal·len les llengües al cervell en el cas dels parlants bilingües. Això vol dir que teniu detectades en quines parts s’emmagatzemen els verbs i en quina els noms, per exemple?
Cal considerar el cervell com a circuits, no com a àrees aïllades. Amb neuroimatges sabem quins circuits s’activen amb la parla. En el cas dels noms i els verbs, hi ha pacients que han tingut un dany cerebral i de cop són capaços de dir molts més verbs que noms, i altres pacients que passen a utilitzar més noms que verbs, i per tant hem vist que hi ha circuits cerebrals que s’encarreguen més dels verbs i d’altres dels noms. A partir d’aquí, mirem en parlants bilingües si aquests mateixos circuits actuen amb la segona llengua, fins a quin punt l’organització al cervell de la segona llengua segueix els mateixos principis.

Què hem d’entendre, per parlant bilingüe?
El bilingüisme no té una definició, sinó casos molt diversos. Jo vaig viure quatre anys als Estats Units, per exemple, i parlo en anglès amb el meu fill. Sóc bilingüe en anglès? O no ho sóc? O pel que fa al català i el castellà, qui és bilingüe, aquell qui els parla tots dos? O només aquell que parlava en català amb el pare i castellà amb la mare i, per tant, els va aprendre alhora? Sempre que intentem definir el bilingüisme excloem grups de gent, i per això el que fem és afegir adjectius al concepte bilingüisme: bilingüisme proficient, d’adquisició simultània, d’adquisició successiva, no proficient…

Quins problemes comporta ser bilingüe?
Els bilingües coneixen menys paraules en cadascuna de les llengües que els monolingües, per exemple. Si sumes les paraules que coneixen en total en són més, és clar, però un monolingüe pot conèixer 60.000 paraules del seu idioma, per les 40.000 de cada idioma que sap un bilingüe. Si tu cada dia jugues quatre hores a esquaix i quatre hores a tennis, mentre que jo m’exercito les mateixes hores però totes fent tennis, llavors jo jugaré millor que tu a tennis. Més desavantatges: al bilingüe li costa més trobar la paraula exacta, té «puntes de la llengua» més sovint, perquè canvia constantment de llengua, i les pot practicar en un 50-50 o 70-30, mentre que el monolingüe està 100% concentrat en una sola llengua i no li costa tant recuperar les paraules no usuals. Finalment, hi ha el consum d’energia. Quan parles català no pots apagar el castellà, t’has de focalitzar en una llengua i apagar l’altra, i això un monolingüe no ho ha de fer. El bilingüisme fa que dediquem més recursos i gastem més energia en aquest monitoratge lingüístic. És com quan vas a Anglaterra i acabes cansat de tant forçar-te a parlar anglès, de tant intentar apagar el català i el castellà i concentrar-te en l’anglès. Tot i això, aquest desgast és només energètic, no es desgasten les neurones, de fet passa el contrari.

I els avantatges que aporta el bilingüisme?
Doncs aquesta gimnàstica lingüística del controlar dues llengües i anar focalitzant-ne ara l’una i ara l’altra s’ha vist que és beneficiosa, i que afecta altres estructures cerebrals i processos cognitius fora de la llengua. Trobem que les persones que són bilingües focalitzen millor l’atenció en estímuls, tenen un millor control atencional, tenen més matèria grisa i connexions neurals en determinades zones, i això els fa tenir una reserva cognitiva més gran quan són vells: en la gent bilingüe, el declivi cognitiu és més lent. Hi ha estudis que han vist, per exemple, que en pacients amb Alzheimer la gent que és bilingüe arriba més tard queixant-se al metge que els monolingües. Això no vol dir que no tinguin Alzheimer, de fet tenen el mateix dany cerebral, però tenen estratègies compensatòries causades per aquesta gimnàstica que fan durant seixanta anys.

Quines aplicacions pràctiques tenen tots aquests estudis?
Entendre millor com funciona la representació cortical del llenguatge ens pot ajudar amb moltes coses, decidir si operar una persona o no, per exemple. Davant de tumors cerebrals, podrem saber com quedarà el pacient, si perdrà la llengua o no. O en pacients amb ictus, si són bilingües en quina llengua els fem la rehabilitació? La fem en la que ha quedat millor? En la que ha quedat pitjor? En la que és més útil? A més, aquestes investigacions també ajuden en l’aprenentatge d’idiomes: en la mesura que descobrim quines tècniques són millors per aprendre, o quina predisposició té cada persona pels idiomes: de petits podrem saber quins nens són més sensibles a contrastos fonològics, i per tant quins tindran més capacitat pels idiomes, etcètera.

Contemporary Museum of Calligraphy

Una altra pregunta que et deuen fer sempre: per aprendre una llengua cal posar-s’hi com més aviat millor?
Hi ha el tòpic que cal fer-ho com més aviat millor, però depèn de per a quines coses. Sabem que els sons i l’accent cal aprendre’ls molt de pressa. D’acord que hi ha variabilitat individual, gent amb capacitat d’agafar bé els accents, però en general l’accent s’agafa durant el primer any de vida. La sintaxi també s’ha d’aprendre de jove, però l’adquisició de paraules noves, per exemple, no té edat, es fa tota la vida. Tu estàs aprenent paraules noves en català cada dia. Aquesta qüestió sempre desperta molta controvèrsia, perquè a Catalunya volem que els nens aprenguin anglès com més aviat millor, però posem els professors d’anglès nadius als cursos més avançats, i els mestres no nadius a les classes dels petits. Hauríem de posar els professors nadius al principi, amb els petits! Aquesta qüestió sempre genera polèmica, sempre que en parlo rebo correus de professors de primària queixant-se’n.

A l’Estat espanyol la teva investigació sempre ha estat molt polititzada.
I tant, quan em truquen les ràdios d’aquí sé que volen que els expliqui els avantatges del bilingüisme, i a Madrid sempre em demanen pels desavantatges… Però, més enllà del que passi al cervell, el bilingüisme és una decisió de la societat, hem decidit ser bilingües o no ser-ne amb independència del que passi al cervell.

Al món el bilingüisme és la norma i el monolingüisme l’excepció.
Sí, el monolingüisme no és tan comú. A Europa és relativament poc comú, la majoria de ciutadans europeus parlen més d’una llengua. Una altra cosa és que siguis bilingüe des del bressol, que això és menys comú, però de contactes entre llengües n’hi ha moltíssims i arreu del món.

Alternatives a l’evolució

març 5th, 2014 No Comments

Els reptes i les noves descobertes en la recerca en neurociències centren «El cervell», el tercer debat ICREA-CCCB, que els propers quatre dimarts ens permetrà conèixer els treballs d’alguns dels investigadors més importants del país. El proper 11 de març inaugura el cicle Ricard Solé, professor d’investigació ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, amb la conferència Cervell(s): autòmats, accidents i evolució sintètica sobre la vida sintètica i les possibilitats que s’obren de manipular i trobar alternatives a l’evolució darwiniana.

L’investigador ICREA Ricard Solé

Què entenem per evolució sintètica?
Nosaltres treballem amb sistemes complexos, i la biologia sintètica és una part de la nostra recerca en què ens plantegem fins on es pot arribar en la construcció i el disseny a partir de components biològics, si podrem crear algun tipus de sistema que porti a terme computacions i preses de decisió, sistemes que aprenguin i puguin imitar, i per tant es puguin comparar amb el cervell o els sistemes neuronals. Al meu departament ens plantegem què es pot fer i què no es pot fer. L’evolució ha creat una sèrie d’estructures, com el cervell, que és una gran innovació, però nosaltres ens preguntem: «hi hauria alternatives?» «Aquesta és l’única solució possible?». Si algun dia desenvolupem una tecnologia que permeti imitar alguna cosa semblant al cervell, amb intel·ligència, consciència, cognició o empatia, aquest sistema ha d’imitar obligatòriament la vida? O hi ha alternatives? A partir d’aquí, ens formulem aquesta pregunta a moltes escales.

Quin paper té el cervell, en la vostra investigació?
Al laboratori no podem crear cervells, però estem manipulant cèl·lules que normalment són individualistes, que no saben fer res més que buscar menjar. Estem aconseguint que es comuniquin i que prenguin decisions col·lectivament, com les formigues, que puguin aprendre, que puguin prendre decisions, etcètera. L’evolució ja va inventar això, però nosaltres tenim la possibilitat d’alterar el procés, de posar-hi coses que l’evolució no ha previst. I la biologia sintètica s’està replantejant coses que teníem molt clares, com l’envelliment o la mort. Tots pensàvem que l’envelliment era un procés inevitable, pura termodinàmica, però és mentida, l’envelliment es pot aturar. L’evolució, de fet, ens ha portat aquí perquè la forma natural és viure prou per reproduir-nos i ja està, però al laboratori hem trobat que pots manipular els terminals dels cromosomes perquè un dels enzims de l’envelliment no funcioni, i s’han obtingut ratolins que viuen tres vegades més i que aconsegueixen morir joves. Per tant, la regla aquesta, aquest «principi de disseny» ens el podem saltar. Nosaltres ens preguntem fins on podem arribar amb aquestes alternatives, si hi ha alternatives a l’envelliment, podem dissenyar sistemes on l’envelliment no hagi de ser necessàriament una de les regles bàsiques. Això genera més preguntes, i ens fa pensar si hi ha moltes coses d’aquestes que donàvem per fetes i que potser ens hauríem de qüestionar.

El cervell, per exemple, és òptim amb moltes coses, però un desastre en moltes d’altres: el cervell aconsegueix que el seu funcionament tingui un cost metabòlic molt baix, i això som incapaços de recrear-ho els científics, però, en canvi, hi ha coses molt ineficients, el cervell s’ha anat muntant a partir del que hi havia abans. Dins el cervell d’un humà hi ha el cervell del rèptil, el cervell de la rata, etcètera, i això genera molts conflictes en la nostra manera de pensar, a l’hora de tenir creences estúpides. Si volem construir una màquina, és important tenir-ho en compte? O fins on és important, que haguem estat nens? Nosaltres aprenem el llenguatge en un procés d’aprenentatge que comença a la infància, i hem vist que potser perquè passin determinades coses cal aquest procés, cal que siguem nens. Ja hi ha gent que treballa en robots «infantils», i potser el disseny de sistemes complexos també ha de passar per un procés de creixement.

Sigui com sigui, la vostra és una investigació sense resultats pràctics immediats…
Sí, és teoria pura. Nosaltres sempre hem estat teòrics, només fa pocs anys que tenim un laboratori propi per fer experiments. L’ambició del nostre treball és intentar entendre l’origen de la complexitat, i una part té a veure amb la cognició, amb com aprens, com incorpores la informació, com t’adaptes a un món extern amb la capacitat de predir o no predir. Per a l’ésser humà el temps és molt important, per exemple, el temps ens diferencia clarament de qualsevol màquina, tu saps que hi ha un futur i un passat, però les màquines viuen el present. Com ho fem, per posar això en una màquina? La nostra feina és plantejar les preguntes, encara que estiguem lluny de saber les respostes.

De tota manera, ja tenim alguns resultats de laboratori: imagina que aconseguim que uns bacteris es comportin com formigues, puguin aprendre, puguin resoldre problemes col·lectivament. Estem intentant recrear al laboratori com va aparèixer la cooperació fa milions d’anys. Si som capaços de fer això, s’obren horitzons interessants, podríem dissenyar cèl·lules que vagin a un teixit i facin el que nosaltres volem, reconstruir-lo, per exemple.

Roomba

Com treballeu? Amb grans computadores? Amb simuladors?
El problema el pots abordar de moltes maneres, des de les matemàtiques, fent models teòrics en què et plantegis la pregunta de manera molt general, o bé amb ordinadors, on fem evolucionar circuits i màquines artificials utilitzant l’evolució darwiniana, és a dir, no les dissenyem tal com ho faria ara un enginyer conscient, sinó intentant que recreïn com ha evolucionat la natura. Una part de la nostra inspiració també ve de la ciència-ficció, quan llegim coses que s’escrivien abans que comencés la revolució de la informació, als anys quaranta o cinquanta. Trobes moltes coses divertides, en aquella època, com que el robot que netejava la casa no era un Roomba, sinó que era un robot amb forma humana i un aspirador a la mà, però, més enllà d’això, hi ha ciència-ficció molt interessant, que realment transcendeix la tecnologia actual. La ciència-ficció també especulava sobre la interfície cervell-màquina, que permetés expandir el cervell utilitzant tecnologia, però, segons el que sabem ara del cervell, tinc molts dubtes que això sigui factible.

Bruce Bégout: La fantasia neutralitzada

febrer 20th, 2014 No Comments

En motiu de la conferència Els afores que Bruce Bégout ens oferirà el proper dilluns 24 de febrer dins el cicle Ciutat Oberta, un dels seus traductors a l’espanyol, Rubén Martínez Giráldez, analitza les temàtiques que recorren l’obra del filòsof francès:

Las Vegas. Fotografia de Bert Kaufmann

Quan Bégout analitzava l’espai de Las Vegas al seu assaig Zerópolis (Anagrama, 2007), constatava que aquell recinte condicionat per a l’oci està dissenyat per tal de desviar el plaer cap a la compulsió, de manera que la naturalesa de la diversió varia, l’evasió canvia de funció i oblida la que una vegada va tenir: el consol. La proposta lúdica suplanta la noció de cultura fent-se passar per civilització. «Divertiment» ja no significa «desviació»; l’espai lúdic ens retorna, a través d’allò aparentment imaginari, una realitat implacable on còmic i seriós son conceptes indistingibles. L’única possibilitat d’evitar-lo passa per abandonar sense trigar les ciutats.

A la perifèria, l’autor adreçaria la mirada cap a una altra classe de temples on un pot aconseguir la invisibilitat per la via d’allò excessivament ordinari: si Las Vegas ens permetia de creure en la nostra pròpia irrealitat, el motel americà gairebé convida a fantasiejar amb la pròpia inexistència. Elogi i injúria a la superficialitat, dos simulacres anunciats amb fast i cartells de neó.

«La potència discreta d’allò quotidià»—expressió que dóna títol a una de els seves conferències— no és, tanmateix, l’aspecte que aborda Bégout a la seva obra de ficció. Sense anar més lluny, el seu cant als recintes per antonomàsia, Le ParK (Editorial Siberia, 2014), consisteix en una faula d’anomalies, una cruel fulla informativa del complex en el qual «s’experimenten sense escrúpols i sense prejudicis les distraccions del futur que encara no han rebut l’aprovació del món». En tots els casos, espai de socialització i desocialització cívica, ciutats jardí dels suplicis, en definitiva: parcs zoològics humans per a ser que tracten de divertir-se després d’Auschwitz.

Vista aèria dels suburbis de Londres. Fotografia d’Edward Clack

_______________
Rubén Martín Giráldez (Cerdanyola del Vallès, 1979) és autor de Thomas Pynchon: un escritor sin orificios (Alpha Decay, 2010) i la novel·la Menos joven (Jekyll & Jill, 2013). Ha traduït llibres de Jack Green, Blake Butler i Tom Robbins i l’editorial Siberia acaba de publicar la seva traducció de Le ParK, de Bruce Bégout.

12345...10...»