Centre Documentació i Debat

La ciutat, en comú

febrer 5th, 2013 2 Comments

La defensa i posada en valor dels béns comunals, del que és de tots i totes, del que fonamenta una comunitat i, més important, del que li dóna la seva raó d’ésser és l’objectiu del cicle “En comú”, que aquesta setmana ha celebrat la seva quarta sessió amb una conferència excepcional sobre la música a càrrec del poeta i assagista Ramón Andrés (aviat al nostre web).

© David Bravo

© David Bravo

La propera sessió, el proper dilluns 11 de febrer a les 19:30 h, es plantejarà com un diàleg entorn de la ciutat com el lloc on tot hi té cabuda i on tots ens trobem representats. La sessió vindrà a càrrec de Xavier Antich, filòsof i professor d’Història de les idees estètiques de la Universitat de Girona i del poeta i arquitecte Joan Margarit, i serà presentada per Joan Nogué, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

En aquest context, l’espai públic serà un element cabdal del diàleg donat que, en contraposició als espais privats de propietat individual i ús preassignat, es tracta de l’espai per excel·lència de la comunitat; de la propietat, el domini i l’ús públics. L’espai públic de la ciutat es suposa l’emplaçament de la convivència dels drets col·lectius i els individuals, però com respon aquest a les cada cop més creixents dinàmiques d’individualització o d’apropiació particular? Hem assistit a un procés en què diverses formes de consum van suposar que l’espai públic fos el lloc de la publicitat, de la mercantilització i de l’espectacle de masses, i que acabés esdevenint la localització predilecta de les grans marques mundials. Davant d’això, podem dir que l’espai públic és encara públic?

La crisi d’ideals de dècades anteriors ens ha fet replantejar quin hauria de ser el rol de l’espai públic i, per extensió, què hauria d’esdevenir la ciutat. Diàriament, som testimoni i part de moviments de resistència urbana que denuncien la deriva privatitzadora que ha patit l’espai públic i posen de relleu la necessitat de qüestionar el model d’espai públic de les ciutats. En definitiva, assistim a un moment d’auge de la responsabilitat d’habitants, usuaris i ciutadans vers els espais públics de la ciutat, entenent que si són nostres no ens en podem desentendre, en som els responsables.

El diàleg abordarà també com l’herència de dècades anteriors no tan sols és present a la ciutat tradicional sinó que també té conseqüències territorials. Què n’hem de fer, dels espais urbanitzats que esquitxen el territori metropolità i que semblen no tenir ni ús ni localització lògica? Es tracta d’indrets que no poden aspirar a dir-se ciutat ja que no hi ha convivència ni pervivència d’usos i que semblen abocats a la desatenció de les administracions que, d’altrabanda, els van fer possibles. Té espai públic un espai urbanitzat, que no es urbà, que no és ciutat? Tot i que morfològicament té carrers i places, són llocs d’intercanvi, de trobada, on posar en pràctica allò de la serendípia? Quina forma pren l’espai públic a les metròpolis i, al seu torn, quin és el rol del paisatge obert en aquest context?

Ja fa dotze anys que el CCCB va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà amb la finalitat de reconèixer i promoure el caràcter públic dels espais urbans, així com la seva capacitat per estimular la cohesió social. Assumint les ambigüitats inherents a la noció d’espai públic, el Premi és l’únic a Europa que reconeix i promou un espai alhora públic (obert i d’accés universal) i urbà.

Marta Canedo

La Unió Europea premia el Human Brain Project

gener 24th, 2013 No Comments

Henry Markram, impulsor de Human Brain Project, va presentar el projecte al CCCB

Ahir es va saber la notícia que el Human Brain Project, dirigit pel neurocientífic Henry Markram, ha estat un dels dos projectes científics seleccionats per rebre el finançament més important de la Unió Europea pels propers 10 anys. Ni més ni menys que 1.000 milions d’euros.

Henry Markram al CCCB – Foto: Miquel Taverna, 2012

Henry Markram va ser al CCCB el passat 22 de maig per explicar-nos aquest ambiciós projecte que pretén crear un dels supercomputadors més potents del món per tal de poder simular de la manera més exacta possible el funcionament de la ment humana. El repte és recopilar tot el coneixement actual que la neurociència i altres disciplines estan reunint sobre el nostre cervell, des de la seva base genètica fins les diferents teories de la ment, el llenguatge, les emocions o la consciència, i incorporar-ho en un únic sistema informàtic. El projecte promet fer avançar enormement no només el coneixement general sobre la ment, sinó també els mecanismes de moltes disfuncions mentals com l’Alzheimer o l’autisme, de les quals per ara encara no és té remei.
Us convidem a sentir al propi Henry Markram explicant aquest projecte a l’entrevista que li vam fer al CCCB durant la seva visita.

Podeu trobar més informació aquí:

MATERIA: La UE invierte 2.000 millones en el grafeno y la recreación del cerebro humano

Web Human Brain Project

Lydia Cacho i les formes de l’esclavitud contemporània

gener 17th, 2013 3 Comments

Lydia Cacho

Després de l’èxit de la inauguració del cicle “En comú” amb el sociòleg alemany Ulrich Beck, tornem el proper dilluns 21 de gener amb una conferència excepcional: ens visitarà la periodista mexicana Lydia Cacho, coneguda arreu del món per la seva denúncia de les xarxes de pederàstia, el tràfic de persones i l’esclavitud sexual de dones, nenes i nens. La seva tasca ha estat reconeguda amb nombrosos premis internacionals, però ha suposat també un risc cert per la seva vida: ha rebut amenaces de mort i ha estat empresonada i torturada a Mèxic.

Dos llibres seus expliquen aquesta història terrible: Los demonios del Edén (Debate) és la denúncia que Cacho va fer l’any 2005 d’una xarxa de pederàstia que implicava a polítics i empresaris mexicans en actiu. La publicació d’aquest llibre va ser una estratègia per posar fi a la passivitat de les autoritats i per deixar al descobert la maquinària del poder que protegia al pederasta Succar Kuri, un conegut empresari amb molta influència. La difusió que va rebre el llibre va fer que finalment es celebrés el judici.

Memorias de una infamia (Debate), escrit dos anys després, narra el malson que Cacho va haver de patir com a conseqüència d’aquella denúncia: va ser acusada, detinguda il•legalment, maltractada física i psicològicament, i empresonada durant trenta hores pels mateixos poders públics que l’haurien hagut de defensar. Lluny d’acovardir-se, Cacho ha continuat les seves investigacions sobre el tràfic de persones i l’esclavitud sexual de dones, nenes i nens a tot el món. Part d’aquesta feina es pot llegir a Esclavas del poder. Un viaje al corazón de la trata sexual de mujeres y niñas en el mundo (Debate, 2010), en el qual Cacho denuncia que les xarxes que roben i esclavitzen dones, nenes i nens experimenten avui una explosió sense precedents, beneficiant-se d’una cultura que promou la cosificació humana i d’una economia de mercat deshumanitzadora. Tal com denuncia Cacho, acceptar la prostitució com un mal menor suposa ignorar també l’explotació, els maltractaments i el gran poder del crim organitzat a tot el món.

En el marc del cicle “En comú”, Lydia Cacho oferirà una conferència sobre els drets humans en la qual recordarà que no podem viure d’esquenes al fet que al bell mig de la nostra societat existeix, dit en paraules de Boaventura de Sousa Santos, “un espai que és un no-territori en termes jurídics i polítics, un espai impensable pel primat de la llei, dels drets humans i de la democràcia”, i que es construeix a partir de l’esclavitud i l’explotació dels altres. Som responsables de l’existència d’aquest espai quan ignorem el vincle que existeix entre el tràfic de persones, la violació dels drets humans més elementals i la prostitució; quan jutgem amb benevolència els consumidors de l’indústria sexual; quan ens beneficiem dels guanys de la molt rendible indústria prostitucional i ignorem que la prostitució no és només un problema de salut o d’ordre públic que tan sols afecta a víctimes i màfies, sinó un problema de tots: un problema en comú.

YouTube Preview Image

En comú

gener 2nd, 2013 No Comments

No és una idea nova, ja el dret romà diferenciava entre allò privat, allò públic i allò comú per anomenar les coses que són de tots sense ésser de ningú: l’aigua, l’aire o la llum del sol, però també, tradicionalment, per exemple, les terres que pertanyen a una comunitat determinada i que tota la comunitat ha de gestionar en conjunt. En els darrers anys, aquesta idea del comú o el procomú ha tornat amb força, i als béns comuns tradicionals se n’hi han anat afegint d’altres com ara el medi ambient, el codi genètic, el coneixement, les idees o la llengua. Però en el context de la crisi, la idea del comú ha guanyat encara més força, sentit i legitimitat. S’ha fet palès, per si no ens n’havíem adonat, que determinats interessos particulars poden fer trontollar el benestar col·lectiu i que els poders públics, presoners de raons que sovint no arribem a entendre, semblen incapaços de defensar les conquestes socials i la riquesa de tothom. Més encara en un món globalitzat, que imposa considerar que hi ha béns que ho són de tota la humanitat.

Al CCCB hem volgut començar la temporada de debats amb optimisme, amb un cicle de nou conferències que tractarà sobre el que tenim “En comú”. A partir del 14 de gener i fins l’11 de març, reflexionarem sobre les idees polítiques, els drets, la comunicació, la ciutat, el saber, el medi ambient o l’educació des de la perspectiva d’allò que compartim i que és la nostra responsabilitat desenvolupar i protegir. Per impulsar aquesta reflexió, comptarem amb sociòlegs, periodistes, filòsofs, artistes, poetes i arquitectes de la talla d’Ulrich Beck, Lydia Cacho, Peter Burke, Ramón Andrés, Xavier Antich, Michela Marzano, Perejaume, Josep Ramoneda i Zygmunt Bauman. Pots consultar el programa complet fent clic aquí, i en els propers dies us anirem avançant el contingut de les conferències a través d’aquest bloc.

La qüestió tibetana a debat

desembre 11th, 2012 No Comments

El passat 8 de desembre, Kunchok Phelgye, monjo tibetà de 24 anys, es va prendre foc prop del monestir de Kirti (Sichuan). El mateix dia, Pema Dorjee, de 23 anys, va morir de la mateixa manera, també a Sichuan. Aquestes són dues de les darreres morts comptabilitzades en el que ja es considera una onada d’autoimmolacions entre la població tibetana des de fa quasi quatre anys. Les dades són incertes, perquè l’accés al Tibet està molt restringit des de les revoltes de l’any 2008 i les autoritats xineses han optat per donar el mínim de rellevància a aquests fets. Sigui com sigui, el darrer mes de novembre se n’havien comptat 28, segons la International Campaign for Tibet, un nombre més que suficient per prendre consciència de la magnitud de la problemàtica que assola aquesta regió remota.

Intentar esbrinar els orígens del conflicte al Tibet ens portaria a revisar la història recent d’aquesta regió, ocupada als anys 50 per l’exèrcit de la Xina maoista i sotmesa a un procés de repressió política i cultural des d’aleshores. Per les autoritats xineses, es tractava d’una regió tancada en un sistema feudal i retrògrad, a la qual calia aportar modernització. Pels tibetans, el seu país s’acabava de quedar sense el seu líder polític i espiritual (el Dalai Lama, que es va exiliar a l’Índia el 1959 i mai més ha trepitjat el Tibet) mentre veien com el seu patrimoni cultural es diluïa sota les noves autoritats governamentals. Des d’aleshores, la regió ha estat marcada per una història de desencontres entre totes dues parts que ha arribat a tenir un cert ressò internacional gràcies al prestigi de la figura del Dalai Lama.

La població tibetana a l’exili ha organitzat una àmplia xarxa de suport (Buddha’s Breakfast_CC BY-NC-SA)

Des de l’any 2008, però, el procés d’aproximació entre les dues parts del conflicte ha patit un retrocés important. Les revoltes entre la població tibetana, exigint més llibertat, van caure en el pitjor moment per a la Xina, aleshores epicentre del focus internacional per la celebració dels Jocs Olímpics a Pequín. Més enllà de l’elevat cost en vides humanes d’aquestes revoltes, des d’aleshores el Tibet ha quedat sumit en el silenci: restriccions d’accés a la regió, opacitat a l’hora de poder saber què hi està passant. L’onada d’autoimmolacions, iniciada el febrer del 2009 i agreujada clarament els darrers mesos, sembla ser una nova etapa en aquest conflicte i mostra la situació límit en què es troba avui la població tibetana.

Per parlar justament d’aquesta qüestió, el proper dilluns 17 de desembre, a les 19h, us proposem el debat “Tibet: silenci i revolta”. La sessió comptarà amb el passi del documental “Human Torches of Tibet” (BBC, 2012) i amb les intervencions de Robert J. Barnett, director del Programa d’Estudis Tibetans Moderns a la Universitat de Columbia, i Josep Lluís Alay, director de l’Observatori del Tibet de la UB. La sessió serà moderada per Sergi Vicente, corresponsal de TV3 a Pequín.

També us proposem una sèrie de materials complementaris pels qui vulgueu aprofundir en aquesta qüestió:

-  “Storm in the Grasslands: Self-immolations in Tibet and Chinese Policy” (2012), informe de la International Campaign for Tibet sobre la qüestió de les autoimmolacions i l’estat actual del conflicte.

“The Burning Issue”, article a The Economist (9/12/2012), un dels que han sortit recentment en mitjans internacionals

“Tibet a lo bonzo” (09/2012) article de Nacho Carretero per la revista on-line Jot Down.

-  The Sun Behind the Clouds. Tibet’s Struggle for Freedom, documental de producció Índia-Gran Bretanya (2009)i consultable a Youtube: http://www.youtube.com/watch?v=qcVg6zsuc8k

Undercover in Tibet, documental de Channel 4 (2008) d’accés lliure a internet.

-  Casa del Tibet. A Barcelona, la Casa del Tibet aglutina l’actualitat sobre aquesta regió i impulsa el coneixement de la seva cultura.

Us esperem dilluns 17 de desembre, a les 19h, per assabentar-nos millor de la situació actual al Tibet i poder-ne parlar amb els nostres convidats.

«...89101112...»