Archive for 2012

Qui decideix? Neurociència i llibertat

juny 7th, 2012 7 Comments

«La vida diaria plantea el siguiente enigma: todos nos sentimos agentes conscientes, todos nos sentimos como una unidad consciente, capaces de actuar con determinación y libres de tomar decisiones de casi cualquier tipo. Al mismo tiempo, todo el mundo comprende que somos máquinas, aunque máquinas biológicas, y que las leyes físicas del universo son aplicables a ambos tipos de máquinas, tanto a las artificiales como a las humanas. ¿Ambos tipos de máquinas están completamente determinados, tal como decía Einstein, que no creía en el libre albedrío, o tenemos libertad de elegir lo que deseamos?»

Som diferents d'una màquina? "Metropolis" de Fritz Lang

Així arrenca el darrer llibre de Michael S. Gazzaniga, ¿Quién manda aquí? El libre albedrío y la ciencia del cerebro (Paidós 2012), que presentarem el proper dilluns 11 de juny, a les 19.30 h en la darrera sessió del cicle «Als orígens de la ment humana». Gazzaniga abordarà en la seva intervenció una de les qüestions més polèmiques avui en el món de la neurociència: el de la llibertat d’acció, entesa com a lliure albir. És evident que aquest debat no neix amb la neurociència, sinó que ja té una llarga trajectòria tant en l’àmbit científic com en el de la filosofia. Avui, la neurociència, amb la seva recerca sobre el funcionament de la ment conscient, està obrint noves fronteres en aquest debat i ha tornat a posar en primera línia la reflexió sobre el determinisme biològic del comportament humà.

Si ment i cervell són inseparables (cosa que hem vist en les conferències anteriors del cicle), si la consciència és una funció, un producte, de l’activitat cerebral, aleshores és lògic plantejar que tot comportament humà està en realitat supeditat a un òrgan, el cervell, que treballa en un 90% de manera inconscient. Com parlar aleshores de llibertat? Quin és realment el motor de les nostres accions?

Michael S. Gazzaniga

Michael S. Gazzaniga, un dels referents mundials de la neurociència i sovint anomenat el pare de la neurociència cognitiva, entra de ple en aquest debat i trenca una llança a favor que, tot i el determinisme de la nostra biologia, sí que ens queda espai per al lliure albir. Gazzaniga reconeix que avui, malgrat l’extraordinari coneixement adquirit pels neurocientífcs sobre els mecanismes de la ment, no s’ha descobert encara res que repercuteixi específicament sobre la responsabilitat, un dels valors més importants de la vida humana. Però defensa que no és només el cervell el que condiciona la ment, sinó també al revés, la ment limita i condueix el nostre cervell (com diu ell, de la mateixa manera que la circulació dels cotxes genera un trànsit que acaba limitant els mateixos cotxes que l’han provocat). I és aquí on, segons Gazzaniga, es troba la possibilitat de reconèixer la llibertat i la responsabilitat que tenim sobre les nostres accions.

El debat és obert.

Us esperem per parlar-ne amb Michael S. Gazzaniga el proper dilluns 11 de juny, a les 19:30h.

Podeu trobar més informació d’aquest debat al bloc del CCCBLab.

La Torna

juny 6th, 2012 No Comments

Ha estat un regal. Una sorpresa que no ens haguéssim pogut imaginar quan vam endegar el projecte AlzheimArt.

Els usuaris del Centre de dia “Jardinets” de l’Hospitalet de Llobregat, especialitzat en l’atenció de malalts d’Alzheimer, han visitat el CCCB un parell de vegades per seguir el nostre programa cultural adreçat als afectats per la malaltia.

L’equip d’AlzheimArt durant la visita a l’exposició de Brangulí

© CCCB, Irene Ruiz Auret, 2011

En la primera ocasió van fer la visita a l’exposició dedicada al fotògraf Brangulí. Un segon dilluns, van participar a l’activitat Anem al cinema! Aquesta darrera vegada i de manera espontània, va sorgir la idea de convidar l’equip que integrem AlzheimArt a tornar-los la visita a “casa seva”.

I així va ser: dimarts 22 de maig, a les 15.30 h, el local del carrer Tarragona número 17 de l’Hospitalet de Llobregat es va engalanar per rebre’ns. Els seus inquilins també: flors a la solapa, elles; corbates de llacet al coll, ells.

Vint-i-sis pacients i tot el personal del centre “Jardinets” ens esperaven amb els braços oberts. Havien convertit el menjador en un auditori amb tots els ets i uts. I el director d’orquestra, en Jesús, guitarra en mà, tenia els seus cantors a punt per al gran concert.

Van interpretar “Yo vendo unos ojos negros”, l’havanera “El meu avi”, el tema de Julio Iglesias “La vida sigue igual”, “Mi casita de papel”… Van estar impecables: afinats, rítmics, lletres ben recitades. Però sobretot, se’ls veia feliços i orgullosos, amb aire de professionals.

Nosaltres estàvem convençuts que aquella era una classe de música, com tantes que fan durant la setmana, oberta a nosaltres tres. PERÒ VA RESULTAR QUE NO. El centre havia organitzat aquella vetllada únicament i exclusivament per a nosaltres. Les classes d’en Jesús s’havien posat en marxa només per a aquella sonada (mai tant ben dit) ocasió.

Vam sortir xocats de la torreta lluminosa de l’Hospitalet. El regal ha estat impagable per a nosaltres i ells han guanyat unes sessions de musicoteràpia a les quals ja no renunciaran mai més.

Vet aquí la torna del programa AlzheimArt.

Humans: animals empàtics?

maig 31st, 2012 4 Comments

A la darrera sessió del debat «Als orígens de la ment humana», Kathinka Evers va plantejar que per entendre el sorgiment de conductes i judicis morals en els éssers humans és imprescindible tenir present la importància de les emocions en la configuració de la consciència. Les emocions modelen el nostre cervell i són l’origen de la nostra subjectivitat, és a dir, de la nostra consciència com a individus. En paraules d’Evers, «les emocions ens distingeixen d’una màquina».

Avui, els descobriments neurocientífics han permès saber que la conformació de les nostres emocions és un fet que està determinat per allò que fem, però també per allò que observem en les persones que ens envolten. Una criatura aprèn quan es fa mal, però també aprèn quan veu que una altra persona es fa mal. Som éssers socials i empàtics, creixem i vivim amb altres persones, i aquesta interrelació és la que ens permet desenvolupar-nos com a individus. Sense capacitat d’empatia, és a dir, sense capacitat per entendre i participar de les emocions dels altres, el nostre propi creixement emocional fracassaria.

Francisco Rubia

Francisco Rubia, el nostre proper convidat en aquest cicle de conferències, ens parlarà justament de les bases neurològiques de l’empatia. En la seva conferència ens presentarà un dels descobriments cabdals en la recerca neurocientífica de les darreres dècades: les neurones mirall. A principis dels anys noranta, l’equip del neurocientífic Giacomo Rizzolati va descobrir que hi havia un grup de neurones que s’activaven no sols quan una persona feia una acció, sinó també quan aquesta persona veia una altra fent la mateixa acció. És a dir, que les neurones mirall (o les neurones de l’empatia, com el neurocientífic Vilayanur S. Ramachandran les anomena), reflecteixen en el nostre cervell les activitats dels altres individus.

El que és més interessant és que aquestes neurones, en emmirallar les accions dels altres, són també l’origen que puguem entendre el significat d’aquestes accions. Gràcies a les neurones mirall, comprenem el que fan els altres, des d’un punt de vista motor, però també intel·lectual i emocional. La importància d’aquest descobriment ha estat resumida per Ramachandran d’aquesta manera: «Si la observación de una acción llevada a cabo por otro individuo activa las neuronas que permitirían al observador realizar la misma acción, estaríamos ante una suerte de “lectura de la mente”. Incluso el rasgo que constituye la quintaesencia de lo humano, nuestra propensión a la metáfora, puede estar basada parcialmente en la clase de cruces de dominios de abstracción que median las neuronas espejo.»

"La danse" d'Henri Matisse

Aquesta capacitat, segons la recerca més recent, hauria estat també la que hauria fet possible el sorgiment del llenguatge, que primer es va desenvolupar de manera gestual i després es va convertir en llengua parlada. Així doncs, l’evolució en el nostre cervell de les neurones mirall hauria estat l’element clau que ens hauria permès entendre a les persones del nostre entorn, aprendre de les seves accions, empatitzar amb elles i, finalment, poder-nos-hi comunicar. Estem doncs davant d’allò que ens ha convertit en humans?

Us esperem el proper dimarts 5 de juny, a les 19:30h, per parlar-ne amb Francisco Rubia.

Podeu trobar més informació d’aquest debat al bloc del CCCBLab.

Abraham B. Yehoshua: el novel·lista com a ciutadà

maig 29th, 2012 No Comments

Per Ana Bejarano*

Abraham B. Yehoshua, figura central de la literatura israeliana, neix a Jerusalem l’any 1936 com a membre de la cinquena generació d’una família sefardita resident a la ciutat santa. Aquest  fet marca, en part, la seva obra i el diferencia de la majoria dels autors israelians que ocupen el centre del cànon literari, pràcticament tots ells d’origen asquenazita. La seva condició de “fill de la terra” l’ha portat, per exemple, a la creació d’uns personatges àrabs que han modificat en molts lectors israelians la seva visió d’aquest “altre” amb el que conviuen dia a dia, demostrant així novament com la ficció pot treure a la llum situacions complexes i proposar opcions que a la vida diària passen desapercebudes.

Abraham B. Yehoshua, dibuix de Larry Yuma

Yehoshua és, a més d’escriptor, una figura política. Li agrada donar la seva opinió sobre la situació en l’Orient Mitjà i la realitat dels jueus en el món actual, i ha fet del tema de la identitat un dels motius centrals de la seva obra. La novel·la que en aquesta ocasió ve a presentar a Barcelona, El cantar del fuego (Duomo Ediciones), és un llibre amb un profund missatge polític disfressat d‘ història íntima i familiar.

Sota l’escriptura del detall a la Faulkner, es troben subjacents molts dels grans temes que preocupen l’israelià d’avui: el desig d’oblidar en front del deure de recordar, la destrucció del mite de l’israelià guerrer, personificada aquí en el soldat caigut per foc amic, la por a la possible desaparició física de l’Estat d’Israel, la tensió entre Orient i Occident en el mateix si dels seus habitants, la relació de l’israelià amb el jueu de la diàspora, l’israelitat com un mosaic que a més de judaisme inclou arabitat, la qüestió dels treballadors subsaharians, romanesos, filipins i tailandesos, la dicotomia Tel Aviv (ciutat moderna, cosmopolita i desbordant de vida) versus Jerusalem (“trista ciutat” paralitzada pel pes de l’Historia), els pares que han perdut el seu fill, i tot això acompanyat de l’incessant eco de la Bíblia, tan present en els noms programàtics dels personatges, en les seves accions i sobre tot com a motor ineludible dels seus destins.

Algú va dir una vegada que els israelians tenen molta sort de què els seus clàssics visquin entre ells. El dia 4 a les 19:30 podrem compartir aquesta sort i gaudir d’un dels grans clàssics de la literatura hebrea al CCCB.

* Ana Bejarano és professora titular de la secció de Hebreu i Arameu del Departament de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona . Ha traduït de l’hebreu més de 40 obres, entre elles El cantar del fuego, d’Abraham B. Yehoshua, que acaba de publicar Duomo Ediciones.

El gran puzle de Martin Parr

maig 29th, 2012 1 Comment

Martin Parr (1952) s´ha convertit amb el temps en un dels fotògrafs més reconeguts, populars i influents de la seva generació. L´obra aparentment desenfadada, els colors brillants, els temes i imatges accessibles i la “promiscuïtat” de gèneres i interessos, l´han convertit en un referent indiscutible, tant al món de la fotografia documental com al de l´artística.

Parr es considera a ell mateix un “fotògraf documental”, gènere al qual se sent més proper  ja que la seva motivació ve de l´afany de “documentar, comprendre i interpretar, a través de la fotografia, el que passa al món actualment”, i és un membre des del 1994 (i no sense una gran polèmica inicial) de l´Agència Magnum, una de les seus de l´elit mundial del fotoperiodisme.

A mitjan dels anys noranta, però, Martin Parr va adquirir també una gran celebritat i comercialitat a nivell internacional, fruit del seu bon treball editorial i expositiu, etc., i actualment és representat per diverses galeries d’arreu del planeta: “crec que un pot formar part de móns diferents: del món de l´art, del món de la fotografia, del comercial, de l´editorial… M´interessa aquest aspecte que fa referència a la capacitat democràtica de la fotografia. Per exemple, sempre m´ha agradat la idea de fer una foto que pugui funcionar a diferents nivells, depenent del context en què es contempli o es llegeixi.”

Amb una obra acceptada tant en el món periodístic com en l´artístic, Parr, és també persona de variats interessos que l´han portat a exercir en nombroses ocasions de comissari (en els Rencontres d´Arles del 2011, per exemple), d´autor,  d´editor  i sobretot de col·leccionista, una de les seves passions.

Parr posseeix una extraordinària i extensa col·lecció de llibres de fotografia, catàlegs, postals,  originals fotogràfics i una gran quantitat  de bibelots o souvenirs turístics trobats en els seus viatges arreu del món. Considera, així mateix, que la fotografia és també una forma de col·leccionar ja que “intentes donar sentit al món tot acumulant imatges que després conformaran un projecte, i aquest passarà a formar part del gran puzle de la teva obra”. La seva motivació com a col·leccionista és també que l´Estat britànic s´acabi fent càrrec de la seva col·lecció per obrir-la al públic i aquest fet contribueixi a millorar l´estatus de la fotografia al Regne Unit, una de les seves preocupacions.

L´obra de Martin Parr no és nostàlgica, a ell no li interessa fotografiar el passat o allò que és a punt de desaparèixer o se situa als marges de l´escala social sinó que aposta decididament pel present i considera que la seva responsabilitat com a fotògraf és tractar de reflexionar sobre com podem representar el món que s´està desenvolupant davant nostre a gran velocitat. Cal intentar pensar en quin és el valor de les coses que ens envolten i documentar-les, fotografiar-les encara que ens resultin aparentment banals o anodines, o per això mateix, ja que canviaran d´una manera impensable en un marge de vint o trenta anys (qui recorda avui, per exemple, els primers telèfons mòbils gegantins?)

Parr es proposa, alhora, desxifrar els rituals moderns i els codis socials actuals però segons una regla especialment subversiva: “la lucidesa és inseparable de l´humor”. Així, se centra en una temàtica popular i fàcilment comprensible: el turisme de masses, el consumisme desenfrenat, la classe mitjana, el temps d´oci i l´avorriment, el luxe, etc.  i el tracta amb gran esperit crític i irònic, conscient de la seva complexitat, però també amb una certa neutralitat mordaç que fa que els seves fotografies ens resultin sovint divertides, incisives, fins i tot lleugerament repulsives i cruels a vegades, però també reveladores d´algun estat de les coses actual.

El catàleg de l´exposició

Aquestes qüestions s´aborden totes elles al catàleg de l´exposició que presentem al CCCB i que s´articula al voltant de la relació entre la fotografia i el col·leccionisme, tot mostrant algunes de les imatges més conegudes de Parr (i algunes de nova creació encarregades per aquesta exposició) així com també algunes de les postals i els objectes, molt menys coneguts, de la seva col·lecció de souvenirs i bibelots.

És una col·lecció, la seva, que es confronta a la d´un altre col·leccionista (artista, editor i comissari) malagueny, Juanjo Fuentes, qui també com Parr, és un gran acumulador eclèctic d´objectes artístics o banals variats i sovint freaks.

Dos assaigs dels especialistes Juan Pablo Wert Ortega (comissari d´aquesta exposició) i d´Horacio Fernández, professor d´història de la fotografia a la Universitat de Castella-La Manxa, crític d´art i comissari) analitzen en el catàleg aquesta relació feliç entre la fotografia i el col·leccionisme.

I segueix una selecció d´imatges de Parr que pertanyen a sèries diferents (Self-portrait, Think of England, Mexico, Common Sense, Luxury i sobretot Small World) però que tenen el turisme de masses com a eix temàtic: “m´encanta fotografiar els turistes, el turisme és una de les indústries més grans del món. Ningú escapa al turisme. És clar que l´aspecte que m´interessa explorar constantment és la diferència existent entre la mitología del lloc i la seva realitat”.

D´entre les sèries d´imatges que es poden veure al catàleg, la d´autorretrats és la que presenta un material més desconegut i fins i tot inclou dues fotografies inèdites fetes a Barcelona aquest abril passat.

La sèrie és un work in progress i el resultat de deixar-se retratar per tots els fotògrafs d´estudi i de carrer o per tots els dispositius fotogràfics que ha anat trobant Martin Parr al llarg dels seus nombrosos viatges. Amb posat sempre seriós, mirant quasi sempre directament l´objectiu i mantenint una postura semblantment rígida, Parr, no només documenta amb humor el seu lent però inexorable decliu físic, sinó que mostra el pas (i les diferències de tècniques ) de la fotografia analògica a la digital.

La seva aproximació autoirònica, no oblida un acostament més sociològic i crític sobre aquest fenomen del turisme globalitzat que ell documenta, però sobretot posa de manifest, més que qualsevol altre sèrie seva, que ell “és part implicada” del que està criticant, que ell també és un turista “i un gran hipòcrita”, com diu d´ell mateix també irònicament, “ja que el meu treball és part d´allò que denuncio”.

El catàleg inclou, a més, una sèrie inèdita de quinze imatges de nova creació sobre Barcelona realitzades aquest abril passat als llocs més turístics de la ciutat (el Park Güell, la Sagrada família, el camp i el Museu del Barça, la Casa Batlló …) i que és fruit d´un encàrrec del CCCB a Martin Parr amb motiu d´aquesta exposició. Altra cop hi trobem els tòpics, les masses que t´impedeixen de veure el lloc que visites, els gestos repetits de milers de turistes que acumulen imatges a les seves càmeres…

Tanca el llibre l´apartat dedicat pròpiament a les col·leccions de Martin Parr i Juanjo Fuentes.  Imatges dels bibelots polítics de Parr (ceràmiques de Margaret Tatcher, catifes de les torres bessones, figuretes de Sadam, etc.) que conviuen amb una altra sèrie de quinze fotografies de nova creació realitzades pel fotògraf dins la casa de Juanjo Fuentes a Màlaga.

“Inteno donar a les coses que faig un context més ampli. Tot són peces d´un gran puzle… cada nou treball és una nova peça d´aquest puzle. Intento crear una panoràmica àmplia. He intentat pensar les coses a gran escala i ser molt selectiu amb els temes que trio, començant pel Regne Unit i treballant després a nivell global . Encara munto el puzle i continuaré fins que ja no sigui capaç de fer fotos.”

(Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme, CCCB, Barcelona 2012, 176 pàgs, textos en català amb traducció castellana i anglesa. A la venda a la Llibreria Laie CCCB, PVP 15€)

Referències:

Martin Parr por Martin Parr. Un diálogo con Quentin Bajac, La Fábrica editorial, Madrid 2010.

→“Martin Parr”, Contacts (sur une idée de William Klein), Arte France, Ks Visions, Le Jeu de Paume, 2001-2004, cofre de tres DVD, núm. 3.

«...7891011...20...»