Posts Tagged ‘CentreDoc’

Alternatives a l’evolució

març 5th, 2014 No Comments

Els reptes i les noves descobertes en la recerca en neurociències centren «El cervell», el tercer debat ICREA-CCCB, que els propers quatre dimarts ens permetrà conèixer els treballs d’alguns dels investigadors més importants del país. El proper 11 de març inaugura el cicle Ricard Solé, professor d’investigació ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, amb la conferència Cervell(s): autòmats, accidents i evolució sintètica sobre la vida sintètica i les possibilitats que s’obren de manipular i trobar alternatives a l’evolució darwiniana.

L’investigador ICREA Ricard Solé

Què entenem per evolució sintètica?
Nosaltres treballem amb sistemes complexos, i la biologia sintètica és una part de la nostra recerca en què ens plantegem fins on es pot arribar en la construcció i el disseny a partir de components biològics, si podrem crear algun tipus de sistema que porti a terme computacions i preses de decisió, sistemes que aprenguin i puguin imitar, i per tant es puguin comparar amb el cervell o els sistemes neuronals. Al meu departament ens plantegem què es pot fer i què no es pot fer. L’evolució ha creat una sèrie d’estructures, com el cervell, que és una gran innovació, però nosaltres ens preguntem: «hi hauria alternatives?» «Aquesta és l’única solució possible?». Si algun dia desenvolupem una tecnologia que permeti imitar alguna cosa semblant al cervell, amb intel·ligència, consciència, cognició o empatia, aquest sistema ha d’imitar obligatòriament la vida? O hi ha alternatives? A partir d’aquí, ens formulem aquesta pregunta a moltes escales.

Quin paper té el cervell, en la vostra investigació?
Al laboratori no podem crear cervells, però estem manipulant cèl·lules que normalment són individualistes, que no saben fer res més que buscar menjar. Estem aconseguint que es comuniquin i que prenguin decisions col·lectivament, com les formigues, que puguin aprendre, que puguin prendre decisions, etcètera. L’evolució ja va inventar això, però nosaltres tenim la possibilitat d’alterar el procés, de posar-hi coses que l’evolució no ha previst. I la biologia sintètica s’està replantejant coses que teníem molt clares, com l’envelliment o la mort. Tots pensàvem que l’envelliment era un procés inevitable, pura termodinàmica, però és mentida, l’envelliment es pot aturar. L’evolució, de fet, ens ha portat aquí perquè la forma natural és viure prou per reproduir-nos i ja està, però al laboratori hem trobat que pots manipular els terminals dels cromosomes perquè un dels enzims de l’envelliment no funcioni, i s’han obtingut ratolins que viuen tres vegades més i que aconsegueixen morir joves. Per tant, la regla aquesta, aquest «principi de disseny» ens el podem saltar. Nosaltres ens preguntem fins on podem arribar amb aquestes alternatives, si hi ha alternatives a l’envelliment, podem dissenyar sistemes on l’envelliment no hagi de ser necessàriament una de les regles bàsiques. Això genera més preguntes, i ens fa pensar si hi ha moltes coses d’aquestes que donàvem per fetes i que potser ens hauríem de qüestionar.

El cervell, per exemple, és òptim amb moltes coses, però un desastre en moltes d’altres: el cervell aconsegueix que el seu funcionament tingui un cost metabòlic molt baix, i això som incapaços de recrear-ho els científics, però, en canvi, hi ha coses molt ineficients, el cervell s’ha anat muntant a partir del que hi havia abans. Dins el cervell d’un humà hi ha el cervell del rèptil, el cervell de la rata, etcètera, i això genera molts conflictes en la nostra manera de pensar, a l’hora de tenir creences estúpides. Si volem construir una màquina, és important tenir-ho en compte? O fins on és important, que haguem estat nens? Nosaltres aprenem el llenguatge en un procés d’aprenentatge que comença a la infància, i hem vist que potser perquè passin determinades coses cal aquest procés, cal que siguem nens. Ja hi ha gent que treballa en robots «infantils», i potser el disseny de sistemes complexos també ha de passar per un procés de creixement.

Sigui com sigui, la vostra és una investigació sense resultats pràctics immediats…
Sí, és teoria pura. Nosaltres sempre hem estat teòrics, només fa pocs anys que tenim un laboratori propi per fer experiments. L’ambició del nostre treball és intentar entendre l’origen de la complexitat, i una part té a veure amb la cognició, amb com aprens, com incorpores la informació, com t’adaptes a un món extern amb la capacitat de predir o no predir. Per a l’ésser humà el temps és molt important, per exemple, el temps ens diferencia clarament de qualsevol màquina, tu saps que hi ha un futur i un passat, però les màquines viuen el present. Com ho fem, per posar això en una màquina? La nostra feina és plantejar les preguntes, encara que estiguem lluny de saber les respostes.

De tota manera, ja tenim alguns resultats de laboratori: imagina que aconseguim que uns bacteris es comportin com formigues, puguin aprendre, puguin resoldre problemes col·lectivament. Estem intentant recrear al laboratori com va aparèixer la cooperació fa milions d’anys. Si som capaços de fer això, s’obren horitzons interessants, podríem dissenyar cèl·lules que vagin a un teixit i facin el que nosaltres volem, reconstruir-lo, per exemple.

Roomba

Com treballeu? Amb grans computadores? Amb simuladors?
El problema el pots abordar de moltes maneres, des de les matemàtiques, fent models teòrics en què et plantegis la pregunta de manera molt general, o bé amb ordinadors, on fem evolucionar circuits i màquines artificials utilitzant l’evolució darwiniana, és a dir, no les dissenyem tal com ho faria ara un enginyer conscient, sinó intentant que recreïn com ha evolucionat la natura. Una part de la nostra inspiració també ve de la ciència-ficció, quan llegim coses que s’escrivien abans que comencés la revolució de la informació, als anys quaranta o cinquanta. Trobes moltes coses divertides, en aquella època, com que el robot que netejava la casa no era un Roomba, sinó que era un robot amb forma humana i un aspirador a la mà, però, més enllà d’això, hi ha ciència-ficció molt interessant, que realment transcendeix la tecnologia actual. La ciència-ficció també especulava sobre la interfície cervell-màquina, que permetés expandir el cervell utilitzant tecnologia, però, segons el que sabem ara del cervell, tinc molts dubtes que això sigui factible.

Chirbes, retratista

febrer 26th, 2014 No Comments

Rafael Chirbes ens parlarà a la conferència Runes i progrés el proper dilluns 3 de març sobre la València de la seva infància, tot confrontant-la amb els paisatges desolats de la costa llevantina d’avui. La periodista Marina Espasa apropa la imatgeria pictòrica descarnada de Francis Bacon a l’estètica de les runes de Chirbes.

És coneguda l’admiració que el novel·lista Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949) ha sentit sempre pel pintor Francis Bacon. Segons l’autor valencià, en cada retrat del pintor anglès hi ha, a més de la figura representada, una declaració de principis i una demostració de tècnica, no entesa com un conjunt d’habilitats, sinó com el lloc des d’on l’artista mira el món. Per a Chirbes, Bacon no planteja els seus retrats com una forma de representació, sinó com una forma d’indagació i de coneixement, com una investigació, un diàleg amb una certa tradició pictòrica i a la vegada una negació a ser-ne esclau o a repetir-la, a més d’un entossudiment per representar la totalitat del món i el pes del cos de l’home. Aquesta és, en gran mesura, l’actitud de Chirbes respecte a la literatura: una escriptura carnal, un diàleg amb la tradició i una investigació permanent de noves formes de dir, de nous paisatges per dibuixar. No és estrany que, mentre passem les pàgines de les seves novel·les, la nostra imaginació lectora converteixi els personatges que hi transiten –especuladors, prostitutes, catedràtics, escriptors, fusters– en un conjunt d’éssers deformats i carnosos (Bacon deia: «Som carn, som ossamenta en potència») que erren com fantasmes pels marjals, els aiguamolls i les urbanitzacions fantasmes del País Valencià. Gràcies a les dues darreres –i molt celebrades– novel·les, Crematorio i En la orilla, comptem amb un díptic utilíssim per entendre la destrucció dels paisatges físics, humans i morals que han suposat els darrers deu anys d’economia desbocada, polítics i urbanistes corruptes i ciutadans apàtics, desconcertats o deprimits, enfonsats cada vegada més en la misèria.

El litoral en ple auge de la construcció. Foto: Wikimedia Commons

«Todo tiene en la costa un aspecto de resto de banquete que me molesta». El retrat implacable del perfil dantesc de la costa llevantina i de la deshumanització de l’entorn en què avui (mal)viuen els seus habitants no és aliè a la degradació moral que assenyala l’escriptor. Les ciutats mediterrànies, que abans eren una explosió de llum i de color, i que s’organitzaven totes al voltant del mercat d’aliments com a unitat mínima de les necessitats humanes, s’han convertit en una ombra del que van ser: edificis desproporcionats quan no són inacabats, avingudes fantasmes o mastodòntiques, grues inactives amb carretons penjats que oscil·len al vent. «¿Tenemos la culpa los constructores de la zona de que a alguien, hace cien años, se le ocurriera inventar el hormigón armado?». Per parlar de totes les ciutats i alhora de cap en concret, Chirbes ha creat Misent, una ciutat infern on regnen els instints, la voracitat i la baixesa humana, un mirall deformant que ens retorna una imatge poc amable de la nostra civilització. Quan parla dels retrats de Bacon, Chirbes recorda unes paraules de l’Orfeu de Cocteau: «Mira’t tota la vida al mirall i veuràs la mort treballar, com abelles en un rusc transparent». Si col·loquem el mirall davant de les nostres ciutats, no veurem el mateix?

Marina Espasa (Barcelona, 1973) és guionista, periodista i crítica literària del diari Ara i del programa de ràdio Cabaret Elèctric (iCat fm). Anteriorment ha treballat al programa de televisió Saló de lectura (BTV) i L’hora del lector (Canal 33). La seva primera novel·la es titula La dona que es va perdre (Empúries, 2012).

Bruce Bégout: La fantasia neutralitzada

febrer 20th, 2014 No Comments

En motiu de la conferència Els afores que Bruce Bégout ens oferirà el proper dilluns 24 de febrer dins el cicle Ciutat Oberta, un dels seus traductors a l’espanyol, Rubén Martínez Giráldez, analitza les temàtiques que recorren l’obra del filòsof francès:

Las Vegas. Fotografia de Bert Kaufmann

Quan Bégout analitzava l’espai de Las Vegas al seu assaig Zerópolis (Anagrama, 2007), constatava que aquell recinte condicionat per a l’oci està dissenyat per tal de desviar el plaer cap a la compulsió, de manera que la naturalesa de la diversió varia, l’evasió canvia de funció i oblida la que una vegada va tenir: el consol. La proposta lúdica suplanta la noció de cultura fent-se passar per civilització. «Divertiment» ja no significa «desviació»; l’espai lúdic ens retorna, a través d’allò aparentment imaginari, una realitat implacable on còmic i seriós son conceptes indistingibles. L’única possibilitat d’evitar-lo passa per abandonar sense trigar les ciutats.

A la perifèria, l’autor adreçaria la mirada cap a una altra classe de temples on un pot aconseguir la invisibilitat per la via d’allò excessivament ordinari: si Las Vegas ens permetia de creure en la nostra pròpia irrealitat, el motel americà gairebé convida a fantasiejar amb la pròpia inexistència. Elogi i injúria a la superficialitat, dos simulacres anunciats amb fast i cartells de neó.

«La potència discreta d’allò quotidià»—expressió que dóna títol a una de els seves conferències— no és, tanmateix, l’aspecte que aborda Bégout a la seva obra de ficció. Sense anar més lluny, el seu cant als recintes per antonomàsia, Le ParK (Editorial Siberia, 2014), consisteix en una faula d’anomalies, una cruel fulla informativa del complex en el qual «s’experimenten sense escrúpols i sense prejudicis les distraccions del futur que encara no han rebut l’aprovació del món». En tots els casos, espai de socialització i desocialització cívica, ciutats jardí dels suplicis, en definitiva: parcs zoològics humans per a ser que tracten de divertir-se després d’Auschwitz.

Vista aèria dels suburbis de Londres. Fotografia d’Edward Clack

_______________
Rubén Martín Giráldez (Cerdanyola del Vallès, 1979) és autor de Thomas Pynchon: un escritor sin orificios (Alpha Decay, 2010) i la novel·la Menos joven (Jekyll & Jill, 2013). Ha traduït llibres de Jack Green, Blake Butler i Tom Robbins i l’editorial Siberia acaba de publicar la seva traducció de Le ParK, de Bruce Bégout.

Manuel Forcano: “D’una llengua a una altra sempre hi ha un pont que s’ha de travessar”

febrer 12th, 2014 No Comments

“D’una llengua a una altra hi ha sempre un pont que s’ha de travessar, però has de decidir amb quin peu el travesses, per quina banda ho fas, si el travesses ràpid o lentament, si ho fas passejant…”. Amb aquesta metàfora el poeta i traductor Manuel Forcano s’ha referit a la tasca del traductor, el tema central de la conferència sobre el mite de la Torre de Babel que ens oferirà el proper dilluns 17 de febrer, en el marc del cicle Ciutat Oberta.

Segons Forcano, la tasca que fa el traductor “és decidir, prendre una sèrie de mesures per fer arribar un missatge d’una llengua a una altra i aconseguir que sigui comprensible, que tingui la mateixa intensitat, que aporti el màxim de l’emoció que en una banda existeix”. Tot i això, ha advertit que els traductors “porten la comprensió i l’entesa”, però també “han estat protagonistes de gran desastres ideològics o missatges mal portats”. El cas de la verge Maria, explica Forcano, n’és un bon exemple, ja que quan van traduir que la dona del rei Ezequies era una noia jove i estava embarassada, van interpretar que com que era jove era verge. “D’aquesta interpretació del traductor neix un dogma que s’ha defensat aferrissadament, amb molta sang de vegades, que és el de la virginitat de la Mare de Déu”.

Pel que fa a la gestió de la diversitat lingüística, tan present a ciutats com Barcelona, Forcano ha defensat que la diversitat “només es pot gestionar des del respecte, perquè només des del respecte pot haver-hi harmonia”, i ha assegurat que a Barcelona uns espais públics “oferts a tothom” permeten que regni aquesta diversitat i aquest respecte.

Marta Segarra: “L’habitació pròpia de Woolf reivindica un espai mental”

febrer 5th, 2014 No Comments

Si hagués de definir la Ciutat Oberta en una sola paraula, la catedràtica de Literatura francesa i d’Estudis de gènere de Universitat de Barcelona, Marta Segarra, triaria el concepte de «vulnerabilitat»: “Perquè ve del llatí ferida, i la vulnerabilitat és aquesta capacitat de ser ferit”. “La ciutat oberta és una ciutat vulnerable, fet que va totalment en contra del que la gent vol de la ciutat, que és la seguretat i el tancament”.

La conferència que Marta Segarra farà el proper dilluns 10 de febrer al CCCB porta per títol “L’habitació, la casa, el carrer”, en referència als espais públic, privat i íntim que, segons Segarra, conviuen a la ciutat. Parlarà de les fronteres i els límits entre aquests espais, i de la diferència entre espai privat i íntim que explica Virginia Woolf al seu assaig Una cambra pròpia. “Woolf va patir la dificultat de ser dona i escriptora, i va escriure aquest assaig on es preguntava perquè no hi havia més dones escriptores en el passat, si considerem que l’escriptura és una activitat privada perquè la gent escriu a casa, que és justament l’espai femení”.

En aquest sentit, Woolf reivindicava que a les dones se’ls assignava l’espai privat, és a dir la casa, on hi ha les criatures i no es pot treballar, i no el dret a l’habitació, l’espai de veritable intimitat on poder-se tancar a escriure. “Amb l’habitació pròpia Woolf reivindica també un espai mental,un espai moral. L’habitació pròpia és una imatge simbòlica de la necessitat de tenir un espai propi íntim, a dins de la pell”.

«...34567...10...»