Posts Tagged ‘Cultura de Clubs’

Cultura de club: La dinàmica inalterable de “sortir de nit” del nostre país és sortir a evadir-se

octubre 2nd, 2013 7 Comments

Aquest és un dels articles que formaran part del fanzine sobre cultura de clubs que s’està preparant per a la propera sessió del BCNmp7 (divendres 11 d’octubre al Teatre del CCCB). Músics, discjòqueis, periodistes musicals… escriuen sobre el fenomen. Existeix o va existir la cultura de club? 

En aquest cas, l’article és de Txarly Brown, a qui reconeixereu per ser un paio amb poc cabell i unes ulleres molt grans. A banda d’això, per a mi és una de les persones que dins l’underground de Barcelona, i probablement de l’Estat, em mereixen un gran respecte.

Arnau Sabaté, programador BCNmp7 Cultura de Clubs

Actuació de Txarly Brown a BCNmp7 Neocalorrisme
© Albert Uriach, CCCB 2012

Doncs sincerament jo sempre vaig creure que això de la “cultura de club” va ser una manera bonica de convèncer-nos, una minoria, que aquí la gent sentia interès per la música i els corrents artístics que es generaven als clubs. Quan parlo d’una minoria em refereixo als melòmans, discjòqueis, periodistes i gent interessada en la música que consumeix, compra i llegeix o indaga habitualment sobre música. Crec recordar que algú va voler definir com cultura de club el que passava als clubs moderns a principis dels 90. És a dir, que la gent hi anava a descobrir coses i, per tant, aprenia quelcom. Això era cultura de club? Els que anàvem a veure discjòqueis per saber què s’estava coent, suposo. Els que al·lucinàvem amb els test pressing del nou disc de tal o amb la raresa que descobríem en la visita de tal altre. Generalment eren els discjòqueis estrangers que visitaven el nostre país el que despertava més interès quan això no era una moda ni un corrent. Em refereixo al període 1990-2000, quan començava l’enfonsament de la indústria discogràfica local de la mà del compact disc, invent obsolet el dia del seu naixement, que va propiciar la transformació de la música en sèries xifrades d’uns i zeros. I que actualment, gràcies a la teranyina teixida pels grups de telecomunicacions, ha acabat essent l’abonament del seu benefici il·lícit. Aquell temps mort en què el CD va donar pas a internet i els seus portals de descàrrega el recordo com una època en què s’aprenia als clubs, escoltant música que difícilment podies sentir en cap altre lloc i un percentatge (baix) de la gent que hi anava ho feia pel mateix motiu. Fins i tot hi va haver un moment ridícul en què els discjòqueis tapaven el label dels discos que posaven perquè no sapiguessis què era el que sonava. El canvi i declivi va arribar el dia en què alguns hi portaven les novetats encara no editades en CD. Ja no era el mateix. I ja quan van començar a aparèixer els ordinadors a les sales de ball, no cal dir res més!

Hi va haver un moment en què gairebé tots els clubs de la ciutat pugnaven per portar reputats discjòqueis i tenir en plantilla als melòmans locals. Hi va haver un temps en què en aquesta ciutat es podia descobrir el que passava al món a través de les ofertes de clubbing. Quan les tendències internacionals s’importaven a una velocitat vertiginosa. Quan vam voler ser els més moderns del planeta i el públic en general pugnava per ser-ne testimoni. Anys més tard la massificació festivalera, internet i la política cultural van segar l’escenari. Per què anar a un club si ho tens tot a internet? Per què pagar per veure a un discjòquei si al Sonar hi són tots junts en format non-stop? Per què pagar per copes mal servides, per no poder fumar, per partir controls de tot tipus i relacionar-se? Acabem amb això. Tot té avantatges i inconvenients.

A la porta del club Monumental, d’esquerra a dreta: Alberto Guiljarro, Albert Salmerón, Ana Maria Martínez i Txarly Brown. Font: www.kikoamat.com

Per exemplificar-ho. L’any 1993 durant una visita de Gilles Peterson a Barcelona, vaig descobrir una melodia tremenda a la introducció del “Light My Fire” de Young Holt Unlimited (inclosa a l’LP “Just a Melody” Brunswick 1969). Jo coneixia aquesta porció perquè sonava al tema de  De La Soul “A Roller Skating Jam Called Saturdays” del seu primer disc del 1989. Un detall que no em podia treure del cap i que en aquells moments era impossible descobrir. No existia la web com la coneixem avui, ni discogs, ni whosampled, ni punyetes. L’única manera de descobrir aquestes coses era anar a la cabina i veure el disc, anotar mentalment el que havies vist i llançar-te a la caça per les botigues de discs que coneixies… Resultat, òbviament aquell disc mai s’havia editat ni distribuït al nostre país. L’única manera de tornar a escoltar-lo en realitat era esperar a la següent visita. I així amb centenars de cançons. Pensaments inconnexos. Se m’acut també una altra forma d’exemplificar el declivi. Recordo una sessió de Dj Spinna a Berlín ¿2001?, en un club molón a què em va portar una runner del col·lectiu Jazzanova. La sessió em va impressionar: soul i funk estrany i conegut, barrejat amb talent, còpies dobles de tots els discs, tècnica d’scratcher i selecció exquisida i populista. Anys després vaig tornar a veure’l al Powder Room (Sala Apolo). El mateix però amb Mac; res a veure. El discjòquei va passar de ser un espectacle visual a un operari de la Nasa.

Realment la cultura que funcionava als clubs i durant el temps que hi vaig passar era la del tràfic d’estupefaents. En la majoria dels locals on vaig treballar venia droga fins i tot la senyora de la neteja; no és broma. Amb els anys vaig descobrir que l’èxit d’una sala era directament proporcional a la facilitat per adquirir-hi droga. En aquell moment em vaig adonar que tot em semblava una merda. I així segueix sent. La dinàmica inalterable de “sortir de nit” o “cultura de club” del nostre país és sortir a evadir-se. El primer objectiu és posar-se al revés, la resta de prioritats són: aparellar-se, fer-se el simpàtic, parlar amb amics i finalment escoltar música. I la nostra societat s’ha convertit en intolerant i immediata per culpa d’internet. La gent va als clubs a escoltar el que ells volen. Exigeixen la música que els agrada i, a més, exigeixen que te la descarreguis o que punxis un mp3 porc d’Spotify. Cultura de club? Mala educació de la cultura del “pelotazo” i “catetismo” Gandía Shore a dolls. La incultura al nostre país es fomenta de base. Per tant, difícilment mai podrem presumir de cultura de club. Sempre hem estat uns pagerols. Si t’agrada la música ets un snob o un freak. Si compres música ets un “pijo” snob i freak. Si tens un BMW i un Rolex i et descarregues música d’“Emuller” ets un triomfador. Doncs a la merda, jo no sóc d’aquest planeta. Un altre cas per analitzar és el que comença de camell i acaba de dj-camell per ser guai, però que no té cap interès per la música, això és clar. La música no és un bé tangible.

Sempre quedarà aquell (que jo considero) 10% de persones que sense presumir els agrada la música i en gaudeixen en la seva faceta “expressió corporal”. Un fenomen fascinant que succeeix en la majoria d’humans. Vaig deixar de ballar quan vaig deixar de drogar-me; per tant, aquest tema encara no el puc comentar amb propietat. D’altra banda, sempre he pensat que la climatologia i la influència del poder mediàtic nacional sobre el gust de la gent (que ens va convertir, tot un país, en anglòfils en només 10 anys, 1980-1990) fan que l’interès per la cultura musical actualment sigui una qüestió gairebé anecdòtica a Espanya. El percentatge de gent que consumeix o escolta música és baix; entre ells, el percentatge del que en compra és menor i, entre aquests pocs, el percentatge del que hi sent interès és ínfim. Això ha provocat que quedin pràcticament només 3 botigues de vinil dignes a la nostra ciutat, que les produccions dels músics locals gairebé no tinguin sortida ni siguin conegudes fora de les nostres fronteres, i que evidentment la gent que acut als clubs s’hagi desculturitzat fins a l’extrem de confondre el dj amb el cambrer i exigir la música que vol escoltar amb el pretext que la pot aconseguir instantàniament a internet. Estem malament, estarem pitjor; però m’és igual, segueixo escoltant música de tot tipus i gaudint-ne. I l’anàlisi a posteriori o futurologia crec que de poc serveix.

Cultura de club: El més preocupant és que la paradeta continua en mans de tots aquells que van començar alguna cosa als 90

setembre 30th, 2013 No Comments

Aquest és un dels articles que formaran part del fanzine sobre cultura de clubs que s’està preparant per la propera sessió BCNmp7 al CCCB (divendres 11 d’octubre al Teatre). Músics, DJ’s, periodistes musicals… escriuen sobre el fenomen. Existeix o va existir la cultura de club? Propera entrega: Txarly Brown.

Quan vaig començar a aficionar-me a la música electrònica el que s’entenia llavors per cultura de club significava alguna cosa, o almenys això em van fer creure. Per la meva particularitat geogràfica freqüentava Florida 135, a Fraga, una de les tres sales responsables, al meu parer, que aquesta gran pilota que és la música de club avancés cap a algun lloc a Catalunya i rodalies. Espanya s’estava desvetllant de la seva anterior cultura de club, la ruta del bakalao, per abraçar els corrents de música electrònica que feliçment ja imperaven en la majoria de països del nostre entorn. Va ser precisament en un viatge a França quan Juan Arnau, propietari del club d’Osca, va decidir donar un gir a la seva programació. No obstant això, al rememorar aquesta transició, tot el que em ve al cap és un camí una mica espinós. En la primera sessió de l’italià Francesco Farfa a Espanya, si no recordo malament durant la tardor de 1994, vaig escoltar xiulets. Molta de la gent congregada aquella nit va abandonar la sala en la primera mitja hora per acabar fent niu al pàrquing. La visita de Laurent Garnier el 1995 també va produir sensacions oposades. El públic no estava encara massa preparat. Fins que aquesta essència purament rutera no va desaparèixer no comencem a utilitzar amb determinació el terme cultura de club. Personalment sempre he pensat que l’estricta puresa de la frase en qüestió queda emmarcada en l’Anglaterra de finals dels 60:  Blackpool MeccaTwisted Wheel o Wigan Casino i l’explosió vital del northern soul van ser el començament de l’autèntica cultura de club. L’estètica cerimoniosa del públic, el culte al ball com a forma de vida i l’estatus artístic, elevat a categoria de Déu, del selector de discos. Parlem d’això, no?

David G. Balasch. Font: http://numerocero.es/

Durant la segona meitat de la dècada dels 90 vam beure de tota l’electrònica que entrava sense pietat. Etiquetes com downtempodrum & bassIDMdeephouse2-step o breakbeat es van colar a la velocitat d’un meteorit. Sota el paraigua de la novetat, l’avantguarda i el suposadament modern, ens vam arribar a empassar coses bones, regulars, dolentes i fins i tot infumables. No en la teoria però sí en la pràctica, els filtres van ser gairebé inexistents. Agafàvem el Dance De Lux i llegíem totes i cadascuna de les ressenyes a la recerca d’aquell disc que ens canviaria la vida. Tot era nou, tot mereixia ser escoltat, pàgines, xerrades acalorades a la botiga i minutatge en festivals. Monegros va gaudir fins i tot durant alguns anys d’un escenari de drum and bass. Inaudit.

Tot i això, crec que aquest terme és un axioma generacional generat per una simple equació espai-temps . M’explico. 20 anys porto girant entorn de la música de ball. Després de les meves primeres experiències de club vaig viatjar a Londres, on vaig començar a punxar en clubs de funk. Desproveït del context techno, el meu ventall musical es va ampliar . Un any després em vaig traslladar a València, i tres després a Madrid, on vaig residir vuit anys. Durant tot aquest temps he organitzat festes, he punxat, he freqüentat i treballat per a clubs i, sobretot, he col·laborat colze a colze amb gent vinculada a l’escena nocturna. M’atreveixo a dir que ningú en el seu sa judici ha seguit utilitzant aquesta expressió més enllà dels anys 2002-2003. Fins i tot puc afirmar que quan algú l’ha esmentat ha estat per fer un acudit o titllar de pretensiós a qui l’ha deixat anar . Durant aquesta explosió desmesurada d’etiquetes feia l’efecte que la cosa no tenia fi. Escoltàvem DJ Krush i parlàvem de hip-hop abstracte. Si Kruder & Dorfmeister feien una remescla bona, tot el downtempo ens semblava excitant. Si Garnier barrejava techno, house i drum & bass en una sessió de tres hores això era l’èxtasi. Se li deia eclecticisme. Hi va haver un temps en què hi havia nits de drill & bass a Nitsa, en elles podies veure a 1200 persones ballant com si no hi hagués demà a un ritme endimoniat: no veig cap comparació en l’actual estat de la nació. No sona tot això una mica a ciència-ficció ara? El públic d’aleshores ja té trenta o quaranta anys,  s’ha casat, ha comprat una casa i ha tingut fills o simplement està en altres històries. Alguns estaran a l’atur també. Els que vénen des de baix pugen amb el pinyó canviat. La música electrònica ha seguit transformant-se, agafant derives interessants , decebedores o irrellevants, com abans. S’ha fracturat, com també s’han partit en mil trossos el rock i el pop. Amb la desintegració de la indústria musical se n’han anat en orris gairebé tots els filtres, i, encara que no seré jo qui defensi els taurons, no tot són associacions bones quan parlem d’una caiguda tan gegantina. Ja no llegim les mateixes revistes perquè moltes han estat engolides per la (s) crisi, així que molts d’aquests inputs vénen ara de publicacions internacionals . Han desaparegut la majoria de botigues de vinil , motors importants pels DJ i punts de trobada d’apassionats compradors . A grans trets , el muntatge és en mans de tots aquests que van començar una mica en els 90, i això és probablement el més preocupant de tot.

Sessió 04 #BCNmp7 Cultura de Clubs

setembre 25th, 2013 1 Comment

Divendres 11 d’octubre tindrà lloc, al Teatre del CCCB, la darrera de les tres sessions que A Viva Veu ha programat per al BCNmp7 d’enguany. Aquesta penúltima sessió del cicle s’estructurarà al voltant d’un concepte tan ampli com la Cultura de Clubs.

D’entrada, la paraula “club” ve acompanyada de connotacions negatives per l’elitisme que pot suposar la pertinença a un d’aquests col·lectius. Tanmateix, si repassem el significat etimològic del mot, ens adonem que un “club” és una societat de persones per al foment d’un fi literari, polític, merament recreatiu, etc. i, especialment, esportiu. El DIEC no cita la música entre les disciplines que giren entorn a aquestes agrupacions, segurament perquè el significat d’aquesta paraula es va redactar molt abans de la dècada dels noranta, una època en què es va popularitzar el terme “cultura de club” en resposta a un augment del nombre de discoteques que posaven música electrònica no comercial.

Abans, però, ja hi havia clubs que punxaven música. De fet, els clubs van ser imprescindibles en la Gran Bretanya dels seixanta, durant la popularització del northern soul. Més tard, als Estats Units, la llista també és llarga: CBGB, Studio 54, etc. Els clubs són un element imprescindible en la música popular, fins i tot en gèneres tan allunyats geogràficament en els seus inicis com el jazz o el flamenc.

Dean Blunt

Posar un club a l’epicentre d’una escena no és cap tonteria, i en aquesta sessió intentarem fer-ho, precisament, per rendir-los homenatge. Partint de la base que reduir una música a les quatre parets d’un club no és una qüestió elitista sinó de respecte històric i musical, entenem que al voltant d’aquestes institucions hi cap tothom que experimenti una certa afinitat i sensibilitat per una música i, per què no, per una forma de viure, vestir, pensar, actuar, ballar, crear i interrelacionar-se amb els altres.

Per poder comprendre el significat d’aquest fenomen hem demanat a periodistes, programadors, discjòqueis, músics, propietaris de segells discogràfics i persones que freqüenten aquests entorns que ens escriguin i divaguin sobre la “cultura de club”.

Headbirds

Tots aquests textos d’autors provinents de diferents àmbits musicals com Txarly Brown, Alberto Guijarro, David Puente, Carles Novellas, David G Balasch, El Acumulador, Frankie Pizá, Javier Blanquez, John Talabot, Jordi Serrano (Domestica Records), Sergi Alejandre (Boston Pizza Records), Raul Valero, Miqui Puig, entre d’altres, els recollirem en un fanzine que entregarem a tots els assistents a la sessió del proper 11 d’octubre. En els propers dies avançarem en exclusiva al blog VEUS CCCB alguns dels textos del fanzine.

Pel que fa a la línia artística de la sessió, Cultura de Clubs comptarà amb la presència de l’ex-Hype Williams Dean Blunt, qui presentarà per primer cop a Barcelona The Redeemer”, una obra de gospel fosc i intens molt ben acollida per part de la premsa especialitzada d’àmbit nacional i internacional. L’acompanyarà el talent de l’electrònica local de Headbirds, que uneix conceptes clau com el UK Garage, el synth-pop i el house d’antany.


BCNmp7: LA DARRERA SESSIÓ

La darrera sessió del cicle #BCNmp7 l’ha programada Lluís Nacenta (coordinador del Màster en Art Sonor de la UB) i tindrà lloc el dijous 5 de desembre al Teatre del CCCB. Sota el títol MÍNIM-ACCIÓ, la sessió estarà dedicada al minimalisme anglosaxó amb obres de Steve Reich i Roger Goula interpretades per Roger Goula i per Experimental Funktion. Aquesta agrupació, formada per Vera Martínez Mehner (violí), Elena Rey (violí), Jonathan Brown (viola), Erica Wise (violoncel) i Hugo Romano (electrònica), se situa a mig camí entre l’excel·lència en la interpretació de música clàssica (Vera Martinez Mehner i Jonathan Brown són violí i viola del Quartet Casals) i les tècniques més avançades d’experimentació musical. En breu penjarem a la pàgina web la informació del programa complet.

1