Posts Tagged ‘David G.Balasch’

Cultura de club: El més preocupant és que la paradeta continua en mans de tots aquells que van començar alguna cosa als 90

setembre 30th, 2013 No Comments

Aquest és un dels articles que formaran part del fanzine sobre cultura de clubs que s’està preparant per la propera sessió BCNmp7 al CCCB (divendres 11 d’octubre al Teatre). Músics, DJ’s, periodistes musicals… escriuen sobre el fenomen. Existeix o va existir la cultura de club? Propera entrega: Txarly Brown.

Quan vaig començar a aficionar-me a la música electrònica el que s’entenia llavors per cultura de club significava alguna cosa, o almenys això em van fer creure. Per la meva particularitat geogràfica freqüentava Florida 135, a Fraga, una de les tres sales responsables, al meu parer, que aquesta gran pilota que és la música de club avancés cap a algun lloc a Catalunya i rodalies. Espanya s’estava desvetllant de la seva anterior cultura de club, la ruta del bakalao, per abraçar els corrents de música electrònica que feliçment ja imperaven en la majoria de països del nostre entorn. Va ser precisament en un viatge a França quan Juan Arnau, propietari del club d’Osca, va decidir donar un gir a la seva programació. No obstant això, al rememorar aquesta transició, tot el que em ve al cap és un camí una mica espinós. En la primera sessió de l’italià Francesco Farfa a Espanya, si no recordo malament durant la tardor de 1994, vaig escoltar xiulets. Molta de la gent congregada aquella nit va abandonar la sala en la primera mitja hora per acabar fent niu al pàrquing. La visita de Laurent Garnier el 1995 també va produir sensacions oposades. El públic no estava encara massa preparat. Fins que aquesta essència purament rutera no va desaparèixer no comencem a utilitzar amb determinació el terme cultura de club. Personalment sempre he pensat que l’estricta puresa de la frase en qüestió queda emmarcada en l’Anglaterra de finals dels 60:  Blackpool MeccaTwisted Wheel o Wigan Casino i l’explosió vital del northern soul van ser el començament de l’autèntica cultura de club. L’estètica cerimoniosa del públic, el culte al ball com a forma de vida i l’estatus artístic, elevat a categoria de Déu, del selector de discos. Parlem d’això, no?

David G. Balasch. Font: http://numerocero.es/

Durant la segona meitat de la dècada dels 90 vam beure de tota l’electrònica que entrava sense pietat. Etiquetes com downtempodrum & bassIDMdeephouse2-step o breakbeat es van colar a la velocitat d’un meteorit. Sota el paraigua de la novetat, l’avantguarda i el suposadament modern, ens vam arribar a empassar coses bones, regulars, dolentes i fins i tot infumables. No en la teoria però sí en la pràctica, els filtres van ser gairebé inexistents. Agafàvem el Dance De Lux i llegíem totes i cadascuna de les ressenyes a la recerca d’aquell disc que ens canviaria la vida. Tot era nou, tot mereixia ser escoltat, pàgines, xerrades acalorades a la botiga i minutatge en festivals. Monegros va gaudir fins i tot durant alguns anys d’un escenari de drum and bass. Inaudit.

Tot i això, crec que aquest terme és un axioma generacional generat per una simple equació espai-temps . M’explico. 20 anys porto girant entorn de la música de ball. Després de les meves primeres experiències de club vaig viatjar a Londres, on vaig començar a punxar en clubs de funk. Desproveït del context techno, el meu ventall musical es va ampliar . Un any després em vaig traslladar a València, i tres després a Madrid, on vaig residir vuit anys. Durant tot aquest temps he organitzat festes, he punxat, he freqüentat i treballat per a clubs i, sobretot, he col·laborat colze a colze amb gent vinculada a l’escena nocturna. M’atreveixo a dir que ningú en el seu sa judici ha seguit utilitzant aquesta expressió més enllà dels anys 2002-2003. Fins i tot puc afirmar que quan algú l’ha esmentat ha estat per fer un acudit o titllar de pretensiós a qui l’ha deixat anar . Durant aquesta explosió desmesurada d’etiquetes feia l’efecte que la cosa no tenia fi. Escoltàvem DJ Krush i parlàvem de hip-hop abstracte. Si Kruder & Dorfmeister feien una remescla bona, tot el downtempo ens semblava excitant. Si Garnier barrejava techno, house i drum & bass en una sessió de tres hores això era l’èxtasi. Se li deia eclecticisme. Hi va haver un temps en què hi havia nits de drill & bass a Nitsa, en elles podies veure a 1200 persones ballant com si no hi hagués demà a un ritme endimoniat: no veig cap comparació en l’actual estat de la nació. No sona tot això una mica a ciència-ficció ara? El públic d’aleshores ja té trenta o quaranta anys,  s’ha casat, ha comprat una casa i ha tingut fills o simplement està en altres històries. Alguns estaran a l’atur també. Els que vénen des de baix pugen amb el pinyó canviat. La música electrònica ha seguit transformant-se, agafant derives interessants , decebedores o irrellevants, com abans. S’ha fracturat, com també s’han partit en mil trossos el rock i el pop. Amb la desintegració de la indústria musical se n’han anat en orris gairebé tots els filtres, i, encara que no seré jo qui defensi els taurons, no tot són associacions bones quan parlem d’una caiguda tan gegantina. Ja no llegim les mateixes revistes perquè moltes han estat engolides per la (s) crisi, així que molts d’aquests inputs vénen ara de publicacions internacionals . Han desaparegut la majoria de botigues de vinil , motors importants pels DJ i punts de trobada d’apassionats compradors . A grans trets , el muntatge és en mans de tots aquests que van començar una mica en els 90, i això és probablement el més preocupant de tot.

1