Posts Tagged ‘pagèsiques’

L’agrarietat, segons Perejaume

març 1st, 2013 No Comments

¿Com fer-nos món? ¿Com fer-nos més món? / ¿Com inserir-nos, com infantar-nos de bell nou / en el món per fer majestat de cada imatge, / per ser únicament món, prodigiosament món, / indiscriminadament món? / ¿I on és, religions al marge, la força que fa adorar?

(Perejaume, Pagèsiques, p. 63)

Quina distància separa els nostres gestos de les coses que ens envolten? Participem activament en la seva creació o només les consumim? I quins lligams tenim amb el món que habitem? Per molts de nosaltres, ha quedat gairebé oblidat el temps en què el cop, el frec, el traç, la incisió eren les formes essencials de relació amb l’entorn, una materialitat que s’havia de dominar sovint, amb esforç i insistència, amb el propi cos. Així, per exemple, els peus i les mans han deixat de servir, definitivament, per mesurar les distàncies. I, tal com recordava Perejaume al programa de TV3 Amb filosofia, la majoria de nosaltres vivim en ciutats de les quals no sabríem (no podríem) sortir caminant.

Drecera al bosc, 1905. MNAC

En el nostre paper d’espectadors, consumidors, viatgers de superfície, tenim sovint una relació epidèrmica amb el món. Això no vol dir, però, que sigui una relació innòcua o que no tingui conseqüències: tot i que el vincle entre les nostres accions i els seus resultats es desdibuixa, la nostra responsabilitat es manté intacta. Però aquest “vincle feble” amb els objectes, la terra, la feina o el propi cos ens fa sentir potser visitants més que habitants del món que compartim i amb el que establim relacions que no sempre contribueixen activament a recrear i repensar les nostres condicions d’existència per millorar-les.

Tal com diu Perejaume a la introducció de Pagèsiques, “la potència de sembrar i conrear no és pas de natura exclusivament vegetal”. Potser es pot traslladar la metàfora del conreu, amb tot el que implica fer germinar (el respecte pel ritme inalterable d’alguns processos, la preparació i l’espera, la cura), als nous espais que habitem lluny de la natura i de la terra. Sense estar impregnada de la nostàlgia per un passat rural idealitzat, l’agrarietat podria convertir-se en una al·legoria de la cura dels llocs que habitem “en comú”. En paraules de Perejaume:

“L’agrarietat. Entesa, aquesta agrarietat, com a cultiu de qualsevol mena de cosa. De l’espai primer que res, qualsevol espai, en la mesura que no hem de pensar únicament a trobar un bon lloc sinó a contribuir que ho sigui”.

Per saber més d’allò que Perejaume entén per “Agrarietat”, pots apropar-te al CCCB per escoltar-lo el proper dimecres, 6 de març, en el marc del cicle “En comú”. El presentarà el seu amic Jacint Torrents, antropòleg expert en el món rural. Imperdible.

1