El futur del clixé
Mery Cuesta
El metal és un gènere musical fortament estereotipat. Al seu voltant s’hi han establert un seguit d’imaginaris ben definits que actuen com emblemes d’orgull però també com estigmes. Aquests senyals d’identitat recognoscibles es construeixen, en primer lloc, sobre el concepte d’obscuritat: el color negre predomina en la cultura del metal ponderant l’esperit de la contra, és a dir, la simpatia cap a l’altre costat de la llum. Damunt aquest fosc teló de fons, desfilen les inevitables tatxes de metall (que llueixen com minúsculs estels), l’aspre tacte del cuir, elements pop com xapes o creus invertides, les llargues cabelleres i la sempre present calavera, que amb el seu alè metafísic s’erigeix històricament com el símbol subcultural per excel•lència. Per acabar, perfumi’s aquest embull amb un intens olor a tancat i a testosterona.
Aquest compendi és, en sí mateix segons l’imaginari popular, un jevi o un metaler. Una prova del cotó que demostra els forts estereotips associats al gènere i als seus acòlits resideix en la mateixa existència de la paròdia dins el mainstream: des de la pel•lícula This is Spinal Tap fins la molt madrilenya Isi Disi o aquell anunci de l’ONCE dels heavies a la platja (“el premio más heavy de la ONCE”, deia l’eslogan), demostren que els senyals identitaris del heavy i el metal –indistingibles per la generalitat de l’esfera social—estan fortament adherits a l’inconscient popular, doncs és capaç de descodificar-les i, en conseqüència, riure’s d’elles.
I el cert és que a la societat li convé estereotipar el metall, doncs estereotipar –i no diguem parodiar—les subcultures és domesticar-les. Poder riure’s dels jevis i el seu aspecte és desactivar-los. Ridiculitzar l’altre és un mecanisme típicament humà per perdre la por a allò estrany. I és que les subcultures vénen a ser com quists en el sistema, és a dir, nòduls o grupuscles que amb la seva diferència fan que la societat senti amenaçada l’estabilitat que procura l’homogeneïtat. Per sobreviure i conservar l’esperit unit, però allunyant-se progressivament dels clixés. No es tracta de tancar-se en un mateix, de coure’ns en el nostre propi suc, sinó d’evolucionar el nostre sabor cap a nous confins. Aquesta evolució passa per les alquímies amb altres músiques, els recanvis d’ambició i la conquesta de nous espais.
També passa per la ruptura i el divertiment estètic. Fa poc em demanaven unes declaracions per un programa de Radio Euskadi dedicat al metal anomenat “El bueno, el feo y el malo”, preguntant-me si es pot ser jevi o metaler sense vestir com el clixé que comentàvem al principi. Jo dic que sí, que es por perquè el metal és una passió que principalment va per dins. Jo dic que juguem a despistar amb els qui encasellen i parodien. El futur del clixé sempre ha de ser el de desintegrar-se i tornar-se a integrar de manera cíclica, reincorporant noves substàncies en cada mutació.
La part pel tot
Joan S. Luna
Si existeix un gènere al qual part de la crítica i certs sectors dels aficionats a la música alternativa han tractat injustament al llarg dels anys, sens dubte és el metal. Llastrat per alguns dels tòpics associats des dels seus inicis al heavy metal, els seus detractors han confós en infinitat d’ocasions la part pel tot, errant el punt on disparaven una i altra vegada els seus dards enverinats. Mentre a altres gèneres fins i tot menys inquiets se’ls atribuïen propietats gairebé sobrehumanes, al metal se’l tractava amb aquell menyspreu que només atorga el desconeixement. Se’l mantenia reclòs en aquells calabossos foscos i plens de monstres en les quals suposadament succeïen històries que s’explicaven en molts i molts discos.
Però mentrestant, fora, lliures i sense lligadures, infinitat d’artistes experimentaven amb aquelles primeres eines que els pioners havien posat a les seves mans. Retorçaven les normes que només alguns van considerar inamovibles, deconstruïen conceptes a la recerca de nous horitzons, provocaven creuaments bastards amb altres gèneres, aportaven novetats inimaginables i, amb això, eixamplaven l’univers del metall. Així van néixer i van evolucionar, així neixen i evolucionen, així naixeran i evolucionaran infinitat de nous creadors que portaran un pas més enllà unes fronteres estilístiques que cada dia queden més difuminades. Tal i com això succeeix, el metal s’allunya de tòpics, creix, madura i es guanya el respecte de molts músics i i aficionats que entenen que sempre s’ha de sumar i mai restar en qüestions musicals.
Ara, dècades després que algú rasgués una guitarra de manera diferent, fent néixer un nou so, la família del metal ha crescut fins a límits insospitats, expandint-se en infinitat de subgèneres i evitant l’anquilosament.
D’aquí la necessitat de donar forma a quelcom com Metal•lúrgies. Perquè volem mostrar la diversitat del metal, perquè volem que surti a la llum la seva vocació experimental, perquè volem trencar amb els tòpics, perquè li volem donar la rellevància que moltes vegades se li nega, perquè ens sentim orgullosos d’haver parat atenció a una música que pren mil camins, formes i discursos, que adora la velocitat extrema i la lentitud més cerimonial, que pot aixecar catedrals de so sobre guitarres elèctriques o pot fer ús de l’electrònica per amplificar la seva cruesa i la seva feresa. I per això, res millor que compartir-ho. Deixem-nos portar per la improvisació, per l’electricitat i la feresa. Fem-ho i, sobretot, gaudim junts del camí.
La sessió “Metal·lúrgies” del cicle BCNmp7 tindrà lloc al CCCB el 4 de juny. Més informació en aquest enllaç: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-bcnmp7_metallrgies-153168