Si investigues, millor dir-te John que Jennifer

gener 28th, 2015 1 Comment
Working in Lab (MSA)

Treballant al laboratori (MSA)

En John i la Jennifer són biòlegs formats a la Universitat de Yale. Tenen currículums idèntics i ambdós han estat escollits per ocupar dues posicions iguals com a tècnics de laboratori. Ara, les seves credencials han de passar per les mans de 127 professors de biologia, química i física, que sobre el paper hauran de decidir-ne el sou. El que no saben és que es tracta de personatges inventats per un experiment d’aquesta mateixa universitat sobre diferències de gènere. Han creat la situació per veure quin és l’abast del biaix de gènere. La conclusió és clara: amb els mateixos mèrits, és millor dir-se John que Jennifer. Per a ella, proposen un salari brut anual 3720 dòlars inferior. L’estudi, publicat el 2012 a la revista PNAS, va ser liderat per una dona, Jo Handelsman, actualment directora de l’Oficina de Política Científica i Tecnologia de la Casa Blanca i, per tant, assessora en temes de ciència del president Obama.

Poques dones arriben on és ella perquè, malgrat els avenços, la ciència encara és sexista. Amb el mateix talent, sovint les dones cobren menys que els homes, tenen moltes més dificultats per prosperar, aconsegueixen menys beques i tenen més possibilitats d’acabar abandonant la seva carrera. I és així arreu del món. Les dones que dirigeixen grups de recerca encara són minoria. A les 48 universitats públiques espanyoles només hi ha tres dones rectores. I per ser rectora, primer cal ser catedràtica. A Espanya tan sols un 15% de les càtedres universitàries les ocupen dones.

A l’hora de rebre reconeixements públics, les dones també es queden enrere. Dels 457 premis Nobel que s’han atorgat des del 1901, només 11 han estat per a dones. Ara bé, moltes dones han treballat dur en equips on altres membres masculins han rebut la distinció. Un dels casos històrics més reconeguts és el de Rosalind Franklyn, biofísica i cristal·lògrafa de la Universitat de Cambridge (institució que no va permetre que les dones en fossin membres fins l’any 1948 i en què durant anys es va establir una quota màxima de dones alumnes del 10%). Com a investigadora, Franklyn va fer importants contribucions en descobrir l’estructura de l’ADN en un dels seus experiments. Ara bé, van ser James Watson i Francis Crick, a qui ella va ensenyar innocentment les imatges que havia obtingut, els qui van publicar els resultats a la revista científica Nature, i com a conseqüència van obtenir el reconeixement de la comunitat científica internacional i van guanyar el premi Nobel. En l’àmbit públic, ambdós són reconeguts com els descobridors de l’ADN, quan Rosalind Franklyn hauria de ser considerada la dona que realment va obrir pas a una nova era de la medicina.

Florida State College for Women students experimenting in the chemical lab

Estudiants experimentant al laboratori químic de la Universitat Estatal de Florida

Aquesta presència tan minsa en l’elit de la ciència contrasta amb el nombre de dones llicenciades i doctorandes. Si bé en algunes enginyeries les noies són minoria, en algunes àrees, com les ciències de la vida, representen el 75% de llicenciats i més del 60% de doctorands. Els percentatges s’aprimen a mesura que la dona passa dels trenta anys, moment en què la majoria comença a plantejar-se tenir criatures. És en aquest moment que la gràfica estadística que fins aleshores dibuixa dues línies (la dels homes i la de les dones) amb trajectòries més o menys en paral·lel s’entrecreuen, formant una tisora en què la fulla inferior, la que talla, la de les dones, cau en picat. Hi ha excepcions, però el cert és que la maternitat i la manca de mesures per conciliar frenen l’alt rendiment, fins a punts tan descoratjadors que porten algunes dones a abandonar la carrera. A part dels prejudicis, la ciència és exigent: cal publicar, assistir a congressos, presentar-se a convocatòries que no esperen, viatjar… Sense suport, tot plegat no perdona, ni tan sols les mares més entregades que passen hores davant l’ordinador, escrivint projectes i donant alhora el pit a la seva criatura.

El fet que a l’elit científica els homes siguin majoria és quelcom tan internalitzat que fins i tot és freqüent que moltes de les dones que arriben a ser caps i a publicar a les millors revistes es trobin en algun moment cara a cara amb alguns dels estereotips. No és estrany que, abans de conèixer-les, la gent doni per suposat que aquella ment rellevant que intervé en estudis científics de primera línia és la d’un home. Algunes científiques d’alt rendiment relaten haver estat convidades a un congrés com a ponents i trobar-se que el cartell de presentació deia Mr. X, en comptes de Mrs. X.

Astronaut Mae Jemison Working in Spacelab-J

L’astronauta Mae Jemison a la  Spacelab-J

Trencar aquest sostre de vidre que no permet que les dones científiques prosperin suposa acabar amb moltes inèrcies enquistades a la nostra societat. Per començar, aquest biaix no és exclusiu del món científic. Les dificultats per conciliar són presents en totes les professions que impliquen una certa competitivitat i dedicació, com ara la ciència, el periodisme, la música o el lideratge empresarial. Una mare té un 79% menys possibilitats de ser contractada que una dona sense fills i, a sobre, cobra menys, segons un article que publica Nature en un especial sobre dones. Contrasta amb el fet que, precisament, per a un home tenir fills sí que és un avantatge competitiu.

En el mateix especial de Nature, diferents autors posen sobre la taula les opcions per tal de posar remei a una situació realment enquistada a la nostra societat. Què fer en professions on, més enllà de les condicions laborals (que tampoc no hi ajuden) la competitivitat no permet cap tipus de treva? Quins instruments poden revertir l’efecte tisora? L’aplicació de quotes és polèmica. Sobretot perquè no resol els problemes de fons, com la manca de mesures per facilitar la conciliació adaptades a la carrera científica. Brigitte Mühlenbruch, presidenta de l’European Platform of Women Scientists, a Brussel·les, i Maren A. Jochimsen, directora de l’Essen College of Gender Studies, a Alemanya, recullen a l’especial de Nature una sèrie de propostes. Per començar, tot i que es reconeix que el programa d’ajuts de la UE Horizon 2020 incorpora el gènere com a aspecte que han de tenir en compte els qui vulguin optar a les convocatòries, denuncien el fet que els comitès que decideixen a qui s’atorguen els ajuts estan formats majoritàriament per homes. També ho estan els panells de científics revisors que decideixen si es publica un article científic o no. Mühlenbruch i Jochimsen proposen que aquests ens estiguin formats per almenys un 40% de dones.

D’altra banda, també proposen que hi hagi una major flexibilitat en la presentació de convocatòries per a les dones que hagin tingut nens, que quan una feina impliqui mobilitat es tinguin en compte mesures per a la família i que fins i tot es valori com un mèrit més (i no com una penalització) el fet que una dona hagi hagut d’interrompre durant un temps la seva feina a causa de la maternitat.


Els debats «Dones i ciència» van abordar el paper de la dona en la ciència amb les taules rodones ‘Dones i ciència: la visió des de les institucions de recerca d’excel·lència‘ i ‘En primera persona: la veu de les dones investigadores‘.

Comentaris
  1. [...] l’entrada arriba un dia més tard del 8-M i de tantes accions i articles imprescindibles però, amb la mítica samarreta de Kim Gordon i l’evidència que conté, queda (gairebé) tot [...]

Leave a Reply