Cultura de club: La dinàmica inalterable de “sortir de nit” del nostre país és sortir a evadir-se

October 2nd, 2013 7 Comments

Aquest és un dels articles que formaran part del fanzine sobre cultura de clubs que s’està preparant per a la propera sessió del BCNmp7 (divendres 11 d’octubre al Teatre del CCCB). Músics, discjòqueis, periodistes musicals… escriuen sobre el fenomen. Existeix o va existir la cultura de club? 

En aquest cas, l’article és de Txarly Brown, a qui reconeixereu per ser un paio amb poc cabell i unes ulleres molt grans. A banda d’això, per a mi és una de les persones que dins l’underground de Barcelona, i probablement de l’Estat, em mereixen un gran respecte.

Arnau Sabaté, programador BCNmp7 Cultura de Clubs

Actuació de Txarly Brown a BCNmp7 Neocalorrisme
© Albert Uriach, CCCB 2012

Doncs sincerament jo sempre vaig creure que això de la “cultura de club” va ser una manera bonica de convèncer-nos, una minoria, que aquí la gent sentia interès per la música i els corrents artístics que es generaven als clubs. Quan parlo d’una minoria em refereixo als melòmans, discjòqueis, periodistes i gent interessada en la música que consumeix, compra i llegeix o indaga habitualment sobre música. Crec recordar que algú va voler definir com cultura de club el que passava als clubs moderns a principis dels 90. És a dir, que la gent hi anava a descobrir coses i, per tant, aprenia quelcom. Això era cultura de club? Els que anàvem a veure discjòqueis per saber què s’estava coent, suposo. Els que al·lucinàvem amb els test pressing del nou disc de tal o amb la raresa que descobríem en la visita de tal altre. Generalment eren els discjòqueis estrangers que visitaven el nostre país el que despertava més interès quan això no era una moda ni un corrent. Em refereixo al període 1990-2000, quan començava l’enfonsament de la indústria discogràfica local de la mà del compact disc, invent obsolet el dia del seu naixement, que va propiciar la transformació de la música en sèries xifrades d’uns i zeros. I que actualment, gràcies a la teranyina teixida pels grups de telecomunicacions, ha acabat essent l’abonament del seu benefici il·lícit. Aquell temps mort en què el CD va donar pas a internet i els seus portals de descàrrega el recordo com una època en què s’aprenia als clubs, escoltant música que difícilment podies sentir en cap altre lloc i un percentatge (baix) de la gent que hi anava ho feia pel mateix motiu. Fins i tot hi va haver un moment ridícul en què els discjòqueis tapaven el label dels discos que posaven perquè no sapiguessis què era el que sonava. El canvi i declivi va arribar el dia en què alguns hi portaven les novetats encara no editades en CD. Ja no era el mateix. I ja quan van començar a aparèixer els ordinadors a les sales de ball, no cal dir res més!

Hi va haver un moment en què gairebé tots els clubs de la ciutat pugnaven per portar reputats discjòqueis i tenir en plantilla als melòmans locals. Hi va haver un temps en què en aquesta ciutat es podia descobrir el que passava al món a través de les ofertes de clubbing. Quan les tendències internacionals s’importaven a una velocitat vertiginosa. Quan vam voler ser els més moderns del planeta i el públic en general pugnava per ser-ne testimoni. Anys més tard la massificació festivalera, internet i la política cultural van segar l’escenari. Per què anar a un club si ho tens tot a internet? Per què pagar per veure a un discjòquei si al Sonar hi són tots junts en format non-stop? Per què pagar per copes mal servides, per no poder fumar, per partir controls de tot tipus i relacionar-se? Acabem amb això. Tot té avantatges i inconvenients.

A la porta del club Monumental, d’esquerra a dreta: Alberto Guiljarro, Albert Salmerón, Ana Maria Martínez i Txarly Brown. Font: www.kikoamat.com

Per exemplificar-ho. L’any 1993 durant una visita de Gilles Peterson a Barcelona, vaig descobrir una melodia tremenda a la introducció del “Light My Fire” de Young Holt Unlimited (inclosa a l’LP “Just a Melody” Brunswick 1969). Jo coneixia aquesta porció perquè sonava al tema de  De La Soul “A Roller Skating Jam Called Saturdays” del seu primer disc del 1989. Un detall que no em podia treure del cap i que en aquells moments era impossible descobrir. No existia la web com la coneixem avui, ni discogs, ni whosampled, ni punyetes. L’única manera de descobrir aquestes coses era anar a la cabina i veure el disc, anotar mentalment el que havies vist i llançar-te a la caça per les botigues de discs que coneixies… Resultat, òbviament aquell disc mai s’havia editat ni distribuït al nostre país. L’única manera de tornar a escoltar-lo en realitat era esperar a la següent visita. I així amb centenars de cançons. Pensaments inconnexos. Se m’acut també una altra forma d’exemplificar el declivi. Recordo una sessió de Dj Spinna a Berlín ¿2001?, en un club molón a què em va portar una runner del col·lectiu Jazzanova. La sessió em va impressionar: soul i funk estrany i conegut, barrejat amb talent, còpies dobles de tots els discs, tècnica d’scratcher i selecció exquisida i populista. Anys després vaig tornar a veure’l al Powder Room (Sala Apolo). El mateix però amb Mac; res a veure. El discjòquei va passar de ser un espectacle visual a un operari de la Nasa.

Realment la cultura que funcionava als clubs i durant el temps que hi vaig passar era la del tràfic d’estupefaents. En la majoria dels locals on vaig treballar venia droga fins i tot la senyora de la neteja; no és broma. Amb els anys vaig descobrir que l’èxit d’una sala era directament proporcional a la facilitat per adquirir-hi droga. En aquell moment em vaig adonar que tot em semblava una merda. I així segueix sent. La dinàmica inalterable de “sortir de nit” o “cultura de club” del nostre país és sortir a evadir-se. El primer objectiu és posar-se al revés, la resta de prioritats són: aparellar-se, fer-se el simpàtic, parlar amb amics i finalment escoltar música. I la nostra societat s’ha convertit en intolerant i immediata per culpa d’internet. La gent va als clubs a escoltar el que ells volen. Exigeixen la música que els agrada i, a més, exigeixen que te la descarreguis o que punxis un mp3 porc d’Spotify. Cultura de club? Mala educació de la cultura del “pelotazo” i “catetismo” Gandía Shore a dolls. La incultura al nostre país es fomenta de base. Per tant, difícilment mai podrem presumir de cultura de club. Sempre hem estat uns pagerols. Si t’agrada la música ets un snob o un freak. Si compres música ets un “pijo” snob i freak. Si tens un BMW i un Rolex i et descarregues música d’“Emuller” ets un triomfador. Doncs a la merda, jo no sóc d’aquest planeta. Un altre cas per analitzar és el que comença de camell i acaba de dj-camell per ser guai, però que no té cap interès per la música, això és clar. La música no és un bé tangible.

Sempre quedarà aquell (que jo considero) 10% de persones que sense presumir els agrada la música i en gaudeixen en la seva faceta “expressió corporal”. Un fenomen fascinant que succeeix en la majoria d’humans. Vaig deixar de ballar quan vaig deixar de drogar-me; per tant, aquest tema encara no el puc comentar amb propietat. D’altra banda, sempre he pensat que la climatologia i la influència del poder mediàtic nacional sobre el gust de la gent (que ens va convertir, tot un país, en anglòfils en només 10 anys, 1980-1990) fan que l’interès per la cultura musical actualment sigui una qüestió gairebé anecdòtica a Espanya. El percentatge de gent que consumeix o escolta música és baix; entre ells, el percentatge del que en compra és menor i, entre aquests pocs, el percentatge del que hi sent interès és ínfim. Això ha provocat que quedin pràcticament només 3 botigues de vinil dignes a la nostra ciutat, que les produccions dels músics locals gairebé no tinguin sortida ni siguin conegudes fora de les nostres fronteres, i que evidentment la gent que acut als clubs s’hagi desculturitzat fins a l’extrem de confondre el dj amb el cambrer i exigir la música que vol escoltar amb el pretext que la pot aconseguir instantàniament a internet. Estem malament, estarem pitjor; però m’és igual, segueixo escoltant música de tot tipus i gaudint-ne. I l’anàlisi a posteriori o futurologia crec que de poc serveix.

Comentaris
  1. bnitojimenez escrigué:

    Bastante discutible la relación entre la ausencia de cultura club y la aparición de Internet y sobre todo la afirmación clasista y rancia de ” Y nuestra sociedad se ha convertido en intolerante e inmediata por culpa de Internet”

  2. Daniel Nellstrum O'Bongo escrigué:

    Tapar las galletas no es ridículo, hay cientos de personas que se creen con derecho a saber que tema estás poniendo, solo por que ellos preguntan o han pagado su entrada. Que investiguen por otro lado, si les apetece, que ese disco ha costado mas de $1000 y no somos shazam.

  3. Spy escrigué:

    Magnifica explicación de como está el asunto pero yo diría que de ese 10% que se dice que disfrutan con la música (no lo pongo en duda), el 5% disfruta más alardeando de sus conocimientos o de sus grandes colecciones de vinilo y que en muchos casos no saben darles el uso que se merecen. Hoy en día parece que la imagen o el “espectáculo” es más importante que la técnica y el conocimiento, excepto en 2 o 3 clubs, en los que aún se puede disfrutar de buena música y dj’s de verdad. O sea que la cosa está tan mal como dices e incluso peor.

    …Yo a veces tapaba con un adhesivo parte del nombre (o todo él) de la galleta del disco pero no era por lo que se comenta, sino por que hay vinilos que tienen el agujero demasiado ancho y utilizando ese truco ya no saltaba la aguja al darle toques para cuadrar… ¡si no lo digo exploto!!

    El análisis a tiro pasado o la futurología creo que de poco sirve. Sólo nos sirve para patalear un poquito y soñar con una cultura de club como X manda.

    Salut!

  4. Daniel Nellstrum O'Bongo escrigué:

    Cultura es un término que habla de expresiones de arte, cultura de club se refiere al arte que en ellos se produce o reproduce.
    Además de cultura aparecen otras cosas en este artículo, que son mas propias de un deseo infantil, de cómo me gustaría que apareciesen las cosas en mi vida, que intentar hacer una crítica realista de lo que sucede en los clubs.
    En los clubs siguen habiendo expresiones culturales, moda, musica, lo que han cambiado son las formas de expresión de la cultura, de esos cambios en la expresión si que podríamos hacer una crítica más madura y menos personal, quizás así podríamos acercarnos a su verdad.

  5. Daniel Nellstrum O'Bongo escrigué:

    La literatura al servicio de la crítica no puede ser un fenómeno inexistente, no se puede atribuir a un hecho como la expresión corporal un adjetivo de fascinante para su conocimiento, porque algo fascinante no es nada, deja de existir en el momento que aparece otra cosa más fascinante que la primera. Un centro de cultura no puede albergar este tipo de argumentos infantiles, es un insulto a la propia cultura.

  6. Olvidé añadir: Otro de los grandes paradigmas de nuestro tiempo es el tertulianismo. Me alegra leer vuestras opiniones para descubrir que “oh, soy un cateto que confunde cultura con culo”, lo siento. Garantizo que soy más imbécil de lo que parezco y el hecho de saber juntar letras no me convierte en literato, por lo tanto, sé que MI OPINIÓN tiene lagunas y defectos de forma. Me pidieron un texto porque yo alguna vez pinché (pasado) alguna vez fuí a ver a un dj pinchar y algo debí de vivir en primera persona. No alcanzo mayores metas. Podría intentar “aclarar” los puntos en los que estais en desacuerdo, pero parecería que intento quedar bien con vosotros y, como no os conozco no tengo la necesidad de hacerlo. ¿Quizás debería?. Gracias de nuevo por leerme. Alardear de pagar 1000€ por un disco no es clasismo (no!) y evidentemente, ocultar el artista no es de rancio. Claro.

Leave a Reply