L’efervescència de fotollibre. Entrevista a Irene de Mendoza, cocomissària de «Fenomen Fotollibre»

June 9th, 2017 No Comments
Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

Els fotollibres més coneguts són aquells que realitzem amb fotografies de les nostres vacances i que quan en tornem els ensenyem a amics i familiars. A l’exposició «Fenomen Fotollibre», el terme fotollibre adopta una altra dimensió i rellevància històrica. Els fotollibres que s’exposen al CCCB i a la Fundació Foto Colectania són projectes creatius, relats en imatges, testimonis gràfics de la cultura visual del nostre temps. Són objectes artístics en què entra en joc la creativitat i el treball coral de molts professionals (dissenyadors, impressors, il·lustradors, fotògrafs, etc.) i amb temes tan variats com el suïcidi o la història del primer assassí en sèrie espanyol. Poden tenir així mateix diferents formats: des d’un llibre tradicional  fins a un paquet de tabac o una capsa de costura xinesa. No obstant això, no  tots els fotollibres contenen fotografies fetes per l’autor: n’hi ha amb imatges d’arxiu, fotografies comprades en mercats de segona mà, dibuixos, etc.

En plena era digital s’editen més fotollibres que mai i cada vegada hi ha més professionals que troben en aquest format la via per expressar-se i narrar històries. «El fotollibre té la capacitat de canviar la vida d’aquestes persones», va afirmar el col·leccionista Martin Parr a la inauguració de la mostra.

De la diversitat i la riquesa del fotollibre i del seu paper fonamental en la visibilització del treball d’artistes i fotògrafs contemporanis parlem amb Irene de Mendoza, directora artística de la Fundació Foto Colectania i una de les comissàries de l’exposició «Fenomen Fotollibre».

Elisenda Pallarés: Avui dia podem parlar de l’aparició del «fenomen del fotollibre». Existeixen molts  circuits i festivals dedicats a aquest nou format i on es donen a conèixer artistes i col·leccionistes. No és la primera exposició sobre aquest tema, però en què es diferencia «Fenomen Fotollibre»?

Irene de Mendoza: L’exposició «Fenomen Fotollibre», realitzada conjuntament  pel CCCB i la Fundació Foto Colectania, pretén fugir de la clàssica exposició de fotollibres per part d’un centre de fotografia.  S’han fet exposicions a nivell internacional sobre aquesta temàtica però sempre des del punt de vista fotogràfic. Aquesta vegada hem apostat per mostrar el fotollibre en termes molt més generals, com un exponent de la cultura visual d’una època, seguint en certa manera l’exemple de la Tate Modern, que acaba d’adquirir la col·lecció de Martin Parr. No hem d’entendre el fotollibre com un art exclusiu de la fotografia, sinó com un art molt més transversal. La clau ha estat comptar amb set comissaris que han presentat temàtiques molt diferents.

EP: A l’apartat de fotollibres contemporanis hi ha moltes autores, però no passa el mateix a la resta de seccions. És, tal vegada, el món del fotollibre un món de creadors i col·leccionistes homes?

IM: És cert que proporcionalment hi trobem més homes, malgrat que la història està plena de dones fotògrafes. Això es reflecteix també en el món de l’art i els comissariats. No obstant això, ara estem experimentant un canvi total, sobretot en l’àmbit de la creació, i fotògrafes molt potents comencen a ser conegudes. A Espanya hi ha més dones que homes que gaudeixen de reconeixement internacional, com és el cas de Cristina de Middel, a qui Martin Parr sempre cita com un referent  i que ha consolidat la seva carrera a partir de l’autoedició d’un llibre.

EP: Passa el mateix amb el fotoperiodisme? Ara mateix es presenta a Barcelona l’exposició World Press Photo i cada any veiem que hi ha més premiats que premiades.

IM: La dona sempre ho ha tingut més difícil en tots els àmbits. Joana Biarnés, considerada la primera fotoperiodista espanyola, és un cas paradigmàtic. El documental Joana Biarnés, una entre todos explica les dificultats que va haver de superar per ser fotògrafa. Tot i que proporcionalment sempre hi ha hagut més homes fotògrafs, també és cert que ells ho han tingut més fàcil per donar-se a conèixer. No sabem si més endavant es trobaran arxius de fotògrafes desconegudes, com el cas de Vivian Maier, la qual va estar tota la seva vida fent fotografies però que mai no va difondre.

Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

EP: A l’exposició hi ha diferents formats de fotollibres, des del llibre més tradicional fins a Xian, de Thomas Sauvin, i cada lector fa un recorregut diferent i, en conseqüència, una lectura diferent. Què diferencia el fotollibre?

IM: En plena era digital, els fotògrafs han trobat en el fotollibre el mitjà idoni per mostrar el seu projecte de manera coherent. A internet existeix la tendència que les fotografies circulin i se separin del seu context. El fotollibre, però, és quelcom físic que permet donar una coherència a un projecte i amb el qual els artistes poden experimentar amb el format, el paper, decidir la portada, etc.

El somni dels autors de llibres de fotografia és que la gent els consideri com una novel·la: amb una portada, un títol, una introducció, un nus i un desenllaç. També hi ha autors que trenquen aquesta línia però s’ha d’entendre sempre com una lectura. Moltes vegades comencem a fullejar un llibre d’imatges pel final però ningú no comença a llegir una novel·la pel final.

EP: La creació del llibre fotogràfic és un treball col·lectiu.

IM: Sí, és un treball coral i per això moltes vegades el relacionem amb el món del cinema. En una pel·lícula el director és òbviament una part important però la pel·lícula és el resultat del treball d’un equip. En la creació d’un fotollibre, el dissenyador o l’editor, per exemple, tenen un paper molt important. D’altra banda, la gent més jove està molt ben formada, viatja, parla anglès, utilitza les xarxes socials i això es reflecteix en la seva feina.

EP: Quins noms destacats trobem en aquesta nova generació de fotògrafs espanyols?

IM: Hi ha grans autors com Carlos Spottorno, Cristina de Middel, Ricardo Cases o Óscar Monzón, que va guanyar el Paris Photo amb Karma. Tots ells són reconeguts internacionalment pels seus fotollibres. O també Laia Abril i Julián Barón, que mostren els seus últims treballs en l’exposició.

EP: Com aconsegueixen donar a conèixer el seu treball?

IM: A través del llibre. Fa vint anys es pensava més en l’exposició i a fer un catàleg com a registre de l’exposició. Però una exposició és més limitada. ¿És millor una exposició a Berlín, per exemple, o publicar un llibre que trobarem també a la llibreria del MoMA? Aquests fotògrafs aposten per arribar a molta gent i posen tots els seus esforços en això. Avui dia, a més, totes les fires o festivals de fotografia dediquen un apartat important al fotollibre.

YouTube Preview Image

EP: Hi ha descobridors de talents en el món del fotollibre?

IM: Sí, hi ha gurus o líders d’opinió, com Horacio Fernández, Gerry Badger o Martin Parr, i hem tingut la sort de comptar amb molts d’ells a «Fenomen Fotollibre». Però no hem d’oblidar el paper fonamental de l’editorial. En aquest cas, l’editorial RM, amb qui hem coeditat el catàleg de l’exposició, és portaveu i valedora dels projectes. Duen personalment els llibres que editen als grans líders d’opinió del món de la fotografia.

EP: A més del punt de vista d’aquests líders d’opinió, hi ha espai per a la participació en el món del fotollibre?

IM: Sí, «Fenomen Fotollibre» demostra que el món del fotollibre no està relegat únicament a la fotografia com una especialitat. El fotollibre no és exclusiu per a artistes de la fotografia sinó que els temes de què parlen poden interessar a molta gent. És un suport on s’utilitza la fotografia o la imatge, perquè avui dia parlar de fotografia és parlar d’imatge, per tractar temes molt diversos. A la mostra es poden veure molts fotollibres, les imatges dels quals no estan fetes per l’autor, seguint la línia de la postfotografia, de la qual tant ha escrit Joan Fontcuberta. També es publiquen fotos d’arxius públics o privats.

Es tracta d’usar les imatges per narrar i això connecta molt bé amb l’època en què vivim. Des que ens aixequem fins que mengem rebem més impactes visuals que una persona del segle xiv en tota la seva vida. Hi ha un tsunami d’imatges. Crec que tots els que expliquen històries a través d’imatges tenen un paper fonamental. En l’àmbit educatiu, encara cal fer molta feina, ja que no s’ensenya el llenguatge visual tot i que molts joves es comuniquen amb aquest llenguatge: ja no escriuen el que estan fent, sinó que s’envien una foto. Això és el que passa avui dia, ens comuniquem per imatges.

EP: En l’apartat de pràctiques contemporànies destaqueu el treball de Laia Abril, Julián BarónAlejandro CartagenaJana RomanovaVivianne SassenThomas Sauvin i Katja Stuke & Oliver Sieber. Per què heu escollit aquests autors?

IM: Hem intentat seleccionar una sèrie d’autors que no solament hagin creat fotollibres interessants, sinó que el fotollibre sigui gairebé la seva identitat. Com diu Moritz Neumüller, ells viuen per a i amb fotollibres. Són artistes que han trobat en aquest format la manera més coherent d’expressar-se i els hem demanat que expliquin el procés de creació del llibre.

EP: Com a colofó de l’exposició, hi ha l’Espai Beta amb 150 fotollibres editats els últims dos anys. Ens en parles d’algun?

Teníem molt clar que volíem crear un espai de lectura a l’Espai Beta que reflectís l’efervescència en la creació del fotollibre contemporani. S’hi poden trobar meravelles com Silent Histories de Kazuma Obara, que explora les conseqüències de la Segona Guerra Mundial al Japó, un tema del qual se’n parla poc. El llibre explica la història d’algunes persones a través del seu testimoni, amb imatges d’arxiu, fotografies actuals i altres elements com un passaport o els dibuixos d’una senyora que estava tan traumatitzada que només podia explicar la seva història d’aquesta manera.

La fotografia que narra

June 7th, 2017 No Comments

A l’exposició «Fenomen Fotollibre» es poden veure els projectes d’artistes contemporanis com Laia AbrilJulián BarónAlejandro CartagenaJana RomanovaVivianne SassenThomas Sauvin, Katja Stuke i Oliver Sieber, que han apostat per l’autoedició de llibres per impulsar la seva carrera.

«Fenomen Fotollibre» no és una exposició sobre un tema, sinó sobre un format: el llibre fotogràfic. «El llibre és un mitjà de comunicació, un cartutx d’informació, activa la lectura, augmenta l’experiència, pot ser una obra d’art», explica el dissenyador Eloi Gimeno a l’assaig Libro (Eloi Gimeno, Libro, Barcelona, RM, 2014). L’exposició conjunta del CCCB i Fundació Foto Colectania ens ensenya com ha evolucionat el llibre de fotografies i visibilitza la seva eclosió durant els darrers vint anys gràcies a les noves tecnologies.

A l’últim apartat de la mostra, Pràctiques contemporànies, podem descobrir set publicacions d’artistes que han impulsat la seva carrera a través del fotollibre. «Hem seleccionat autors que, a més d’haver creat llibres interessants, tenen en comú que el fotollibre és la seva identitat», explica Irene de Mendoza, comissària d’aquest capítol i directora d’art de la Fundació Foto Colectania.

Set fotollibres contemporanis

Katja Stuke & Oliver Sieber, Japanese Lesson. A Future Book, 2016

Katja Stuke & Oliver Sieber, Japanese Lesson. A Future Book, 2016

Japanese Lesson, un fotollibre inacabat, obre l’apartat dedicat als artistes actuals de «Fenomen Fotollibre». A la paret es poden veure diferents possibles dissenys de les pàgines que formen el llibre i conèixer el procés de creació dels fotògrafs alemanys Katja Stuke i Oliver Sieber. «Hem viatjat molt pel Japó i volem fer un llibre sobre la gent al carrer. Ens interessa molt el tema de les protestes en aquell país», explicava Katja Stuke el dia de la inauguració de l’exposició.

Jana Romanova, Shvilishvili, 2015

Jana Romanova, Shvilishvili, 2015

La instal·lació següent presenta Shvilishvili de Jana Romanova. La fotògrafa russa desplega, literalment, sobre la taula, el seu àlbum familiar. A una banda podem veure les fotografies que enviava la seva àvia a la família de Geòrgia quan ella va haver d’emigrar a Rússia. A l’altra, una cadena de retrats dels seus parents georgians, als quals ha conegut recentment. Entre els anys 2013 i 2015, l’autora va produir manualment 67 exemplars i aquest procés es va convertir en una reflexió sobre la catàstrofe de l’assassinat dels seus avis a mans d’un cosí. «La meva família ha estat separada per una frontera i per aquest assassinat. Amb aquest llibre volia saber qui era la meva àvia», indica Romanova.

Viviane Sassen, Umbra, 2015

Viviane Sassen, Umbra, 2015

El capítol també compta amb Umbra, on Viviane Sassen se centra en un tema recurrent a les seves fotografies, l’ombra. «Umbra aprofundeix en el món de les ombres. Una foscor que és seductora i enganyosa alhora. Tracta també de la llum, des de les qualitats encegadores fins a la resplendor fràgil», explica l’artista neerlandesa . Tot una experiència visual entre el realisme i l’abstracció.

Julian Baron, Memorial, 2016

Julian Baron, Memorial, 2016

«Aquest llibre vol ser una contribució a la construcció de la identitat peruana», afirma Julian Barón, autor de Memorial. El fotògraf de Castelló va veure l’obra Sin título, técnica mixta del grup de teatre peruà Yuyachkani i va demanar que li deixessin treballar amb la documentació que formava part de l’attrezzo de l’obra. Així, a còpia de fotocòpies, ha construït un relat on també ha involucrat el públic.

Laia Abril, Lobismuller, 2016

Laia Abril, Lobismuller, 2016

Manuel Blasco Romasanta fou jutjat l’any 1853 per diversos assassinats a Galícia. Ell deia que era un home llop. És un cas envoltat de misteri que continua viu en l’imaginari col·lectiu. Reconstruir aquesta història de la qual no es tenen fotografies ha estat tot un repte, assenyala Laia Abril, autora de Lobismuller. Els investigadors ara creuen que Romasanta era hermafrodita i el fotollibre narra el cas des d’aquesta nova perspectiva. A l’exposició es pot veure el procés d’investigació que ha seguit la fotògrafa.

Alejandro Cartagena, Santa Barbara Return Jobs to US, 2015-16

Alejandro Cartagena, Santa Barbara Return Jobs to US, 2015-16. © CCCB. La fotogràfica, 2017.

Alejandro Cartagena exposa Santa Barbara Return Jobs Back to US, un antiretrat dels Estats Units amb fotografies fetes en aquesta ciutat de Califòrnia. És un llibre bonic per fora, amb tapa de vellut granat i lletres daurades, i amb paper i tinta de poca qualitat a l’interior. Una metàfora d’un continent amb un contingut crític. «Podem llegir Santa Barbara Return Jobs Back to US a la matrícula d’un cotxe fabricat al Japó. També podem veure missatges comercials en castellà dirigits als llatins, és a dir, volen els seus diners però no els volen a ells», critica el mexicà.

Thomas Sauvin, Xian, 2016

Thomas Sauvin, Xian, 2016

L’artista Thomas Sauvin ens trasllada als mercats de segona mà xinesos amb Xian. El seu treball està elaborat amb 59 capses fetes de paper plegat, que les mestresses de casa utilitzaven per guardar fils i agulles, i que ha farcit amb les fotografies que va col·leccionar durant els dotze anys en què va viure a la Xina. «M’interessa col·leccionar fotografies però també vull compartir-les, per això he fet aquest fotollibre», explica Sauvin.

Una aposta per l’autoedició

En plena era digital «hi ha una clara tendència de retorn a l’objecte imprès», indica Moritz Neumüller, comissari executiu de l’exposició. Per al fotògraf i col·leccionista de fotollibres Martin Parr, el fotollibre és l’aparador perfecte per a molts fotògrafs. «Hi ha una nova generació de joves artistes que han estat capaços d’autopublicar el seu treball i això els ha donat ressò internacional», destaca Parr.

L’autoedició suposa haver-se de finançar un mateix i pot ser una pràctica arriscada. Alejandro Cartagena afirma que l’edició del llibre li ha obert el camí a ser conegut i aconseguir nous projectes i encàrrecs. «No es valora només el teu treball fotogràfic, sinó la capacitat de realitzar un projecte des de la idea fins al resultat final». Existeixen altres fórmules per narrar històries mitjançant imatges, però el fotollibre s’ha convertit en un format clau en la cultura contemporània.

Un viatge per l’arquitectura del desig

January 26th, 2017 No Comments

«1.000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat» explora de quina manera l’arquitectura ha definit els nostres espais per al sexe. Emmarcada en dues revolucions, la Francesa (1789) i la de Maig del 68, l’exposició traça un recorregut històric a través de la literatura, l’art, l’arquitectura, el disseny i les aplicacions mòbils. Per tal que no et perdis entre les 250 peces que ocupen els 1.000 m2 del títol, hem fet una selecció d’obres imprescindibles, que per si soles mereixen una ullada per la seva importància històrica, perquè són úniques, curioses o perquè les hem construïdes expressament per a la mostra. Un recull de llibres, maquetes, plànols, gravats i reproduccions d’espais a escala real perquè t’endinsis en un món suggerent i, alhora, facis un viatge en el temps per l’arquitectura del desig.

Playboy, una revista per a amants de l’arquitectura?

«L’home Playboy i la seva revista són arquitectura», escriu l’arquitecta Beatriz Colomina al text del catàleg de l’exposició. I és que, malgrat que aquesta revista era (i és encara) un referent de l’erotisme, un dels objectius del seu editor, Hugh Hefner, era també ser un referent de l’estil, l’arquitectura i el disseny. L’home Playboy havia de viure en un apartament dissenyat per a la seducció, un loft sense portes ni habitacions per a tenir a la dona en tot moment a la vista. Per això els millors arquitectes i dissenyadors del moment, des de Charles Eames fins a Eero Saarinen, ocupaven pàgines i pàgines a la revista al costat de noies nues, articles de Truman Capote i entrevistes amb Michael Caine. A l’#ExpoDesig hi trobareu un espai dedicat exclusivament a la revista Playboy, comissariat per Beatriz Colomina i el seu equip: exploreu les maquetes de la mansió Playboy i l’avió del seu editor, llegiu els articles sobre els arquitectes de moda, estireu-vos al llit rodó de Hefner i mireu els plànols de les cases més impactants de l’època, algunes de les quals van ser escenaris de pel·lícules com les de James Bond.

Llit de Hugh Hefner, editor revista PlayBoy © CCCB, 2016

Llit de Hugh Hefner, editor revista PlayBoy © CCCB, 2016

La pornografia segons Nicolas Restif de la Bretonne

Sabíeu que el terme “pornografia” apareix per primera vegada el 1769? En concret, en un tractat de Nicolas Restif de la Bretonne, un escriptor que en la seva obra Le Pornographe (neologisme que va encu­nyar ell mateix per designar un escriptor que s’ocupa de la prostitució) descriu amb tot luxe de detalls com hauria de ser un establiment dedicat a la prostitució o quant valdria cada noia en funció de la seva edat i bellesa. Per a Restif de la Bretonne, la pornografia era un assumpte d’Estat i la seva proposta era innovadora i audaç: penseu que parlem de la França pre-revolucionària.  Aquests establiments, anomenats parthénions (cases per a joves verges), van influir molt en les teories de Charles Nicolas Ledoux, de qui trobareu també abundants exemples en la mostra, inclòs el famós OikemaTrobareu l’original de Le Pornographe a l’exposició.

Les polaroids de Carlo Mollino

Carlo Mollino era un prestigiós arquitecte italià que va cultivar també altres disciplines: la literatura, l’automobilisme, l’aeronàutica o el disseny de mobles. Però, per damunt de tot, a Carlo Mollino li interessava la fotografia. A la seva mort, el 1973, els seus hereus van descobrir una col·lecció de fotografies de la qual desconeixien l’existència: imatges de dones, elegantment nues, que Mollino havia retratat al llarg de la seva vida. Les polaroids es realitzaven al seu propi apartament, on Mollino tenia un set que preparava per a cada ocasió. Escollia les dones al carrer o en bordells de Torí, on ell vivia: no n’hi ha cap que repeteixi ni tampoc hi ha una escenificació igual. Més de 1.000 gestos fetitxistes plasmats en 8×10 cm que descobrireu en una petita cambra mig a les fosques.

Polaroids de Carlo Mollino © CCCB, 2016

Polaroids de Carlo Mollino © CCCB, 2016

 Els plànols originals del panòptic de Jeremy Bentham

El sufragi universal, la separació entre Església i Estat, l’abolició de l’esclavatge, els drets dels animals, la llibertat sexual, l’emancipació de la dona o la despenalització de l’homosexualitat: Jeremy Bentham va ser un pioner en la defensa d’idees que avui dia van en boca de tothom. Una de les seves grans aportacions és la idea del panòptic, la figura arquitectònica del poder en la societat moderna: una casa d’inspecció que es pot aplicar a qualsevol institució (una presó, un hospital, una escola) i que permet vigilar la població en tot moment. La presó Model de Barcelona tenia l’estructura de panòptic definida per Bentham el 1791. Jeremy Bentham, però, era filòsof i no arquitecte, per això els plànols originals del panòptic que trobareu a l’exposició són de Willey Reveley. Per cert, si teniu curiositat per saber quina cara feia (literalment), podeu visitar la seva mòmia vestida a l’University College de Londres.

 El croquis del falansteri de Charles Fourier

El filòsof utòpic Charles Fourier va ser contemporani de Jeremy Bentham i,com ell, va ser un revolucionari. Però també va ser un utopista que creia en la bondat de l’ésser humà i en la creació d’un paradís sexual on es poguessin reconèixer i satisfer totes les passions. Aquest paradís es deia Harmonia, i el falansteri seria l’espai on aquestes passions tindrien lloc. Ocuparia 5 km2 de terra cultivable en un terreny proper a un bosc i una gran ciutat. Constaria de tres pisos i tres ales, una d’elles destinada als plaers sexuals. Aquesta idea va ser adoptada pels moviments hippies dels anys seixanta del segle xx, però en trobem també altres exemples en l’arquitectura, com l’edifici Walden 7 de Ricardo Bofill (la forma del qual, per cert, recorda una vagina), les cúpules geodèsiques (en trobareu una al centre de creació dels Comediants a Canet de Mar) o les ciutats utòpiques dissenyades pel grup d’arquitectura Archigram. A “1.000 m2 de desig” trobareu els dissenys originals del falansteri, com també la maqueta original de l’edifici de Bofill.

Maqueta de l’edifici Walden 7 de Ricardo Bofill © CCCB, 2016

Maqueta de l’edifici Walden 7 de Ricardo Bofill © CCCB, 2016

El gravat del sacrifici d’un ase en honor a Príap d’El somni de Polifil

És el somni de tot bibliòfil: un llibre enigmàtic, del qual no se sap amb certesa l’autor, que reuneix tots els sabers de l’edat mitjana, de la mitologia als escacs, l’astronomia, la litúrgia, l’epigrafia, l’arqueologia o l’art de podar bardisses. El somni de Polifil (Hypnerotomachia Poliphili), publicat el 1499, narra la història de Polifil, el qual somia a recuperar la seva estimada Polia mentre recorre paisatges imaginaris d’arquitectura fabulosa: és un dels primers exemples que uneix arquitectura amb erotisme. Conté 171 gravats d’autor desconegut, entre aquests, el sacrifici d’un ase en honor a Príap que es pot veure a l’exposició. El llibre, dedicat al duc d’Urbino, va ser finançat pel noble Leonardo Grassi, protonotari apostòlic, aficionat a l’arquitectura i responsable de les fortificacions de Pàdua, i imprès a Venècia per Aldo Manuzio, un dels impressors més famosos del moment. Vaja, com si Planeta hagués editat un llibre dedicat al comte de Godó pagat per la família Güell.

El Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer

 Imagineu-vos un espai dedicat únicament al plaer, als cinc sentits. Un espai on la llum, les olors, els colors estan enfocats a estimular els vostres sentits i a preparar-los per a l’acte sexual. Això és el Centre d’Entreteniments Sexuals que l’artista plàstic i escultor Nicolas Schöffer va dissenyar per a la Ciutat cibernètica (1955-1969), un projecte de ciutat utòpica inspirada en Fourier. Com tota idea utòpica, mai no es va arribar a materialitzar, però a l’exposició hi podreu veure una reproducció a escala real d’aquest espai: una sala tancada on la llum, les textures, les escultures metàl·liques geomètriques i la música s’erigeixen en protagonistes per tal que el visitant pugui experimentar amb tots els sentits. Una experiència que cal viure amb la ment oberta.

Reproducció el Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer © Gregori Civera, 2016

Reproducció el Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer © Gregori Civera, 2016

 Una segona vida (virtual)

Imagineu un espai on podeu viure la vida que voleu. On podeu donar llibertat als vostres desitjos més perversos. On podeu imaginar que teniu un penis de formes impossibles, o que vosaltres mateixos teniu una forma impossible que us permet gaudir de plaers desconeguts… Second Life va començar com un món virtual on, a través d’un avatar, els usuaris podien interactuar amb altres avatars i construir el seu propi món, però ha esdevingut un territori sense normes ni tabús on els usuaris organitzen trobades sexuals en entorns que reprodueixen amb tot detall l’arquitectura de les seves fantasies. Això sí, tot succeeix en un espai virtual. A l’exposició podreu veure un vídeo que mostra aquests espais digitals per al sexe.

Captura del vídeo de Second Life

Captura del vídeo de Second Life

Els banys de Rem Koolhaas

Centre de Londres. Delimitat per un mur s’estén un espai arrasat dividit en onze zones, entre elles, una plaça de cerimònies, el Parc dels Quatre Elements, amb temples per a experiències sensorials, la Plaça de les Muses (només hi sobreviu el Museu Britànic) i els Banys. Inspirats en l’Oikema de Ledoux, en aquests banys hi ha zones d’observació, exhibició, seduc­ció i trobada (les piscines) i també cel·les per a la consumació, on s’hi projecten fotogrames d’una pel·lícula pornogràfica, L’esclava blanca. Un somni utòpic de l’arquitecte Rem Koolhaas, premi Pritzker, autor de l’icònic edifici de la televisió xinesa, pensat en els primers anys de l’arquitectura radical dels anys setanta. A l’exposició hi podreu veure els dibuixos i plànols originals d’aquesta idea.

Viquipedistes, apassionats del coneixement

October 4th, 2016 No Comments
  • El 8 d’octubre el CCCB celebra una viquimarató de Wikidata per endreçar el contingut relacionat amb Ramon Llull a l’enciclopèdia col·laborativa
  • Amb el repte «Making Africa» s’han creat més de cinc-cents articles sobre Cap Verd
Álex Hinojo durant el taller “Tot sobre Viquipèdia” al CCCB (C) Miquel Taverna, 2012

Cercar un concepte a Google i acabar en la Viquipèdia forma part de la rutina de la majoria dels internautes. L’enciclopèdia col·laborativa és un dels llocs web més consultats al món segons el rànquing de tràfic web Alexa. El nom de Wikipedia és una contracció de Wikiwiki, que vol dir «ràpid» en hawaià, i el sufix encyclopedia. El seu lema és «L’enciclopèdia lliure que qualsevol pot editar» i, segons paraules del seu cofundador Jimmy Wales, el projecte constitueix «un esforç per crear i distribuir una enciclopèdia lliure, de la més alta qualitat possible, a cada persona del planeta, en el seu idioma». Milers de persones arreu del món editen els seus continguts. Són els viquipedistes i fan possible que actualment hi hagi 291 edicions de la Wikipedia actives. Amb motiu de les col·laboracions entre l’Amical Wikimedia i el CCCB, entrevistem Àlex Hinojo, el seu director de projectes, per conèixer les motivacions d’aquests apassionats del coneixement.

Repte «Making Africa»: millorar la presència de Cap Verd a la Viquipèdia

Els participants del repte «Making Africa» van crear més de cinc-cents articles sobre Cap Verd a la Viquipèdia. Aquest concurs, que es va realitzar entre els dies 5 i 25 de juliol, tenia com a objectiu augmentar el màxim possible el nombre d’articles en català sobre aquest estat africà. Han estat una dotzena de voluntaris els qui s’han implicat en el projecte. Gràcies a ells, ara podem descobrir amb una senzilla cerca a la Viquipèdia que el bistec de tortuga és el plat tradicional d’aquestes illes o que el batuque és un gènere musical i de dansa originari de Cap Verd. El concurs també ha motivat alguns voluntaris a ampliar articles sobre Guinea Bissau i el Marroc.

L’Àfrica és un continent subrepresentat a la Wikipedia en general, així com a la Viquipèdia, la seva versió en català. Hi ha més articles sobre l’Antàrtida o territoris ficticis, com la Terra Mitjana o Discworld, que dels 53 països que integren el continent africà. Per a Àlex Hinojo aquest tipus d’activitats són una guspira per engrescar comunitats a participar en la Viquipèdia, una espurna per deixar un «pòsit que funcioni sol».

És l’Àfrica un continent subrepresentat a totes les edicions de la Wikipedia?

- A la Wikipedia en general, en tots els idiomes. I no només a la Viquipèdia. Si vas a qualsevol llibreria, trobaràs més continguts sobre literatura anglosaxona que sobre literatura africana.

«La Viquipèdia és com l’univers, sempre en moviment, encara que ens sembli que està quiet»

 

Hi ha menys de mil articles sobre l’Àfrica de producció pròpia geolocalitzada en el continent. Podríem dir que la producció d’entrades sobre el continent prové d’altres països?

- Això està canviant els darrers anys. Amb iniciatives com el concurs de «Making Africa» que hem fet amb vosaltres i projectes com WikiLovesAfricaWikiAfrica o fins i tot AfroCrowd, hi estem posant remei. A més, pot ser que hi hagi milers d’articles, però que aquests no estiguin geolocalitzats. A la Viquipèdia falta tanta feina per fer i tanta gent fent coses que mai no pots fer-ne una «foto fixa» ben definida. És com l’univers, sempre en moviment, encara que ens sembli que està quiet.

Mapa de Wikidata abril 2016

Per què el concurs d’Amical Wikimedia fou sobre Cap Verd i no un altre país?

- Per diversos motius. Volíem millorar articles sobre el continent, però no volíem fer un concurs massa genèric i vam pensar a ampliar tot el que poguéssim sobre un estat africà, posar-lo al mapa. I vam pensar en Cap Verd, l’estat més occidental d’Àfrica. Occidental geogràficament parlant. És un arxipèlag petit d’illes que mai no dibuixem quan pensem en el mapa d’Àfrica. Es podia fer un paral·lelisme fàcil entre «coses que estan fora del mapa». També perquè hi ha una comunitat d’estudiosos capverdians a la Universitat de Barcelona, per la qual cosa podíem trobar bibliografia en castellà/català i engrescar la gent.

Com s’han elaborat els articles? Són traduccions de l’anglès o altres idiomes majoritàriament?

-  Hi ha de tot. Moltes entrades han estat traduccions del francès, portuguès, anglès i/o castellà. Moltíssimes d’altres són de creació pròpia. Ara mateix hi ha continguts sobre Cap Verd que només estan en català.

Hi ha administradors que treballen verificant la informació?

- A la Viquipèdia tothom vigila a tothom. Tot lector és un potencial editor. Quan hi veus una errada, l’arregles. Funcionem amb una de les bases del mètode científic: desconfia de tot. Per això sempre cal posar referències, per validar la informació que els voluntaris estem afegint al projecte. Altres voluntaris, de manera aleatòria, revisen els continguts afegits. Ens vigilem entre tots. També hi ha un sistema de robots que detecten vandalismes i reverteixen aquest tipus d’edicions. La millor manera d’entendre com funciona és editant. Cerca un article que t’agradi, mira alguna frase que tingui una errada ortogràfica o informació obsoleta, prem editar i arregla-la. És molt fàcil col·laborar amb el projecte.

Ens pots parlar una mica dels viquipedistes? Quina motivació tenen?

- Són apassionats del coneixement. I del pensament crític. Si un sociòleg ve al CCCB, jo miro qui és a Internet. Si no trobo la seva biografia en català, la tradueixo de la Viquipèdia en un altre idioma. Així quan la propera persona cerqui el mateix nom, es trobarà l’article en català. Altres viquipedistes són més lletraferits i es dediquen a corregir faltes d’ortografia de tercers. També hi ha d’altres que ho fan per activisme lingüístic, per mantenir el català viu a la xarxa, o a fi què es conegui una història o una biografia determinada.

És com compartir els apunts amb una comunitat que saps que –si hi fas alguna cosa malament– t’ho arreglarà i completarà. I a més, que estarà disponible per a tothom de manera gratuïta. A tothom li agrada o li molesta alguna cosa; en comptes de fer una piulada i queixar-se, nosaltres fem un article el més complet possible, que intenti reflectir tots els punts de vista de la temàtica en qüestió. Els temes més polèmics solen ser els més complets, per l’equilibri de forces.

«És un voluntariat digital que es pot fer a casa, en pijama, i que té un impacte brutal per a les llibertats civils, per a la nostra llengua i la nostra societat en general»

Com animaries la gent a participar de les vostres propostes?

- Si els agrada el coneixement, si són curiosos, si s’ho passen teta jugant al Trivial Pursuit, que editin la Viquipèdia. Compartir el coneixement és de les millors coses que podem fer. És un voluntariat digital que es pot fer a casa, en pijama, i que té un impacte brutal per a les llibertats civils, per a la nostra llengua i la nostra societat en general. I ens calen moltes mans a fi què la suma de tot el coneixement humà estigui a l’abast de tothom de manera gratuïta i en la nostra llengua.

De l’«ars combinatoria» a Wikidata

Exposició «La màquina de pensar. Ramon Llull i l’ars combinatoria» (C) CCCB

La relació entre Amical Wikimedia i les institucions culturals és constant. A través del seu projecte GLAM (Galleries, Libraries, Archives and Museums), pretenen difondre el contingut generat als museus, els arxius, les biblioteques i les institucions culturals d’arreu del món.

El CCCB aquest any també hi cooperarà en ampliar la Wikidata. Com explica Àlex Hinojo a l’article «Wikidata: la nova Pedra de Rosetta» al blog CCCB Lab, aquest projecte està cridat a convertir-se en el repositori central de dades obertes a escala mundial. L’exposició en curs «La màquina de pensar. Ramon Llull i l’“ars combinatoria”», és un bon motiu per crear i ampliar les fitxes relacionades amb tota la producció bibliogràfica de Ramon Llull, amb la qual cosa millora la base de dades estructurada que hi ha darrere de la Viquipèdia. El 8 d’octubre se celebrarà la Viquimarató de Wikidata sobre Ramon Llull amb l’objectiu de promoure el llegat del geni mallorquí.

Llull el contemporani

June 30th, 2016 No Comments

Si Ramon Llull visqués avui, les seves obres es trobarien en el número 1 del rànquing de llibres més venuts. Seria una de les estrelles del Saló del Còmic, l’hi haurien convidat com a pioner del gènere. Participaria en xerrades sobre multiculturalitat al costat de pensadors àrabs i jueus. Faria recitals de poesia i donaria nom a una agència de viatges. Si Ramon Llull aixequés el cap, veuria amb orgull que, set-cents anys després de la seva mort, la seva obra no només segueix vigent, sinó que s’ha fet autènticament global gràcies, precisament, a la xarxa, una tecnologia de la qual es pot considerar el precursor.

Animació del Breviculum, obra il·lustrada de la vida de Ramon Llull, que es podrà veure en grans dimensions a l’exposició del CCCB. Karlsruhe, Badische Landesbibliothek, Cod. St. Peter perg. 92

Ramon Llull és un personatge fascinant, però encara l’envolta un halo de figura incomprensible i difícil. Tenim una imatge de Llull esbiaixada, d’home atrapat en una edat mitjana fosca i terrible, quan la realitat és ben diferent: Llull va viure en una època que va veure construir les primeres catedrals, que buscaven la llum i els colors, i va viatjar per alguns dels centres culturals més importants d’Europa i la Mediterrània.

Però una cosa és certa: si avui, set segles després de la seva mort, li estem dedicant una exposició en un centre de cultura contemporània, és perquè el seu pensament es manté encara vigent. Perquè, més enllà de la seva obsessió per Déu, el que es va esforçar a explicar al llarg de la seva vida (una nova manera de pensar) és encara vàlid en moltes disciplines. Per això, per acostar-nos una mica a Ramon Llull i al seu pensament, hem triat algunes idees per desfer aquesta imatge.

Ramon Llull va dur una vida cortesana i elitista fins als 30 anys

Ramon Llull era fill de família burgesa i, com a tal, feia una vida benestant i es relacionava amb la cort del rei Jaume II de Mallorca. Al voltant dels 25 anys es va casar amb Blanca Picany, amb qui va tenir dos fills, Domènec i Magdalena, però sembla ser que la Blanca no era l’única dona de la seva vida, ja que, en aquella època, Ramon Llull escrivia poesia trobadoresca i, fins i tot, es diu que vivia una vida una mica esbojarrada. Tot això va canviar quan Ramon tenia 30 anys i, mentre escrivia una d’aquestes poesies, se li va aparèixer Crist a la creu. La visió, que es va repetir fins a quatre vegades, li va canviar l’existència.

Ramon Llull va escriure el mateix llibre durant tota la seva vida

A partir d’aquest moment, Ramon Llull viu la vida d’un il·luminat. Abandona la dona i els fills i es retira a fer vida d’eremita durant quatre mesos al Puig de Randa (Mallorca), on rep l’encàrrec diví d’escriure «el llibre més bonic del món». I a això es va dedicar durant la resta de la seva vida, ja que els més de 250 llibres que va escriure no són altra cosa que variacions del mateix llibre. La paraula de Déu es fa llibre.

Ramon Llull va escriure autèntics bestsellers

El Llibre de contemplació conté un milió de paraules i és quatre vegades més extens que el Tirant lo Blanc. Llull és l’autor medieval de qui més còpies manuscrites es conserven, moltes fetes en la seva època; hi ha més còpies de les seves obres que de les de Tomàs d’Aquino, i Giordano Bruno va escriure fins a sis tractats inspirats en el pensament lul·lià. L’Ars Brevis, el resum de la seva filosofia, es va copiar més vegades que el Decameró de Boccaccio.

Ramon Llull és el protagonista del primer còmic de la història

El Breviculum és una obra extraordinària: un veritable còmic medieval que relata la vida de Ramon Llull en dotze miniatures. Va ser realitzat als voltants del 1321 per Tomàs Le Myésier, un seguidor del beat vinculat a la cort de França, i inclou els característics globus amb les paraules dels protagonistes. Es conserva a la Badische Landesbibliothek de Karlsruhe, i a l’exposició se’n podrà veure una versió animada.

Ramon Llull era un viatger infatigable

El nostre protagonista també va ser pioner en el que avui són els viatges que fan la volta al món. Al segle XIII, el món era molt petit, i Ramon Llull el va recórrer de dalt a baix: des de Montpeller, el primer viatge, fins a Tunis, el darrer, la paraula de Déu va guiar Llull de Santiago de Compostel·la a Viena del Delfinat, de Roma a París, de Pisa a Lió, Gènova, Barcelona, Bejaïa i Jerusalem… Per a Ramon Llull no hi havia fronteres per difondre el seu missatge.

Ramon Llull té una relació especial amb el número tres

Ramon Llull va viure en un món on confluïen tres religions, la cristiana, la jueva i la musulmana. Escrivia en tres idiomes, català, llatí i àrab (tot i que no es conserven manuscrits en aquesta llengua). Feia servir tres símbols, l’arbre, l’escala i les figures geomètriques. Va demanar que les seves obres es conservessin en tres llocs, París, Gènova i Mallorca. Escriu un llibre protagonitzat per tres savis, Llibre del gentil i dels tres savis. Defineix les tres virtuts de l’ànima, memòria, enteniment i voluntat. El número tres, en la cultura medieval, és un número perfecte que simbolitza el moviment continu i, a més, es el símbol de la Trinitat. Per a Llull, Déu era pur moviment, el motiu pel qual es combinaven les coses. Tres és Déu.

Ramon Llull cultiva tots els gèneres literaris

Tota la vida escrivint «el millor llibre del món», com el va definir ell mateix, pot ser una mica avorrit. Així doncs, Llull va optar per transmetre el seu missatge de totes les maneres possibles. Va escriure un llibre de mística (Llibre de contemplació), una novel·la (Fèlix o Llibre de les meravelles) i una novel·la de cavalleries (Llibre de l’ordre de cavalleria), poesia (Cant de Ramon), un llibre de gramàtica (Retòrica nova), un llibre d’aforismes, el Llibre d’Amic e Amat, un tractat d’astronomia i, sobretot, obres de filosofia, com l’Ars Magna. Això sense comptar les seves poesies trobadoresques, de les quals no en conservem cap.

Ramon Llull inventa la calculadora sense saber-ho (i, de passada, les xarxes)

Al llarg de la seva vida, Ramon Llull viu obsessionat per una tema: difondre la paraula de Déu i convertir els errats (és a dir, jueus i musulmans) en cristians. Per això s’inventa una ars combinatoria, una màquina de pensar, que permeti arribar a la paraula divina. Tres segles més tard (i, de nou, el número tres), Leibniz crea una màquina de calcular a partir de la filosofia lul·liana. Una màquina que també es pot veure a l’exposició. La combinatòria de Llull, a més, és la base del sistema de xarxes, ja que per a Llull, «ésser és estar connectat».

Ramon Llull és un influencer

El somni de Ramon Llull ha arribat fins als nostres dies a través de la literatura o l’art. Per exemple, Jorge Luis Borges va escriure un relat que duia per títol, precisament, La máquina de pensar de Raimundo Lulio. Umberto Eco li dedica moltes pàgines a La búsqueda de la lengua perfecta. Juan Eduardo Cirlot explora les permutacions del llenguatge, i el grup de poesia Oulipo publica Cien mil millones de poemas, un llibre de poesia basat en la combinatòria. Salvador Dalí va fer una performance «seguint la doctrina de l’arcangèlic Ramon Llull»…

Ramon Llull, doncs, és un personatge polièdric, complex i fascinant. El creador d’una nova manera de pensar que s’avança al seu present i esdevé el nostre contemporani. No se’ns acudeix més bon motiu per venir a veure La màquina de pensar. Ramon Llull i l’Ars combinatoria, oberta del 14 de juliol fins l’11 de desembre.

12345...1020...»