Si investigues, millor dir-te John que Jennifer

January 28th, 2015 No Comments
Working in Lab (MSA)

Treballant al laboratori (MSA)

En John i la Jennifer són biòlegs formats a la Universitat de Yale. Tenen currículums idèntics i ambdós han estat escollits per ocupar dues posicions iguals com a tècnics de laboratori. Ara, les seves credencials han de passar per les mans de 127 professors de biologia, química i física, que sobre el paper hauran de decidir-ne el sou. El que no saben és que es tracta de personatges inventats per un experiment d’aquesta mateixa universitat sobre diferències de gènere. Han creat la situació per veure quin és l’abast del biaix de gènere. La conclusió és clara: amb els mateixos mèrits, és millor dir-se John que Jennifer. Per a ella, proposen un salari brut anual 3720 dòlars inferior. L’estudi, publicat el 2012 a la revista PNAS, va ser liderat per una dona, Jo Handelsman, actualment directora de l’Oficina de Política Científica i Tecnologia de la Casa Blanca i, per tant, assessora en temes de ciència del president Obama.

Poques dones arriben on és ella perquè, malgrat els avenços, la ciència encara és sexista. Amb el mateix talent, sovint les dones cobren menys que els homes, tenen moltes més dificultats per prosperar, aconsegueixen menys beques i tenen més possibilitats d’acabar abandonant la seva carrera. I és així arreu del món. Les dones que dirigeixen grups de recerca encara són minoria. A les 48 universitats públiques espanyoles només hi ha tres dones rectores. I per ser rectora, primer cal ser catedràtica. A Espanya tan sols un 15% de les càtedres universitàries les ocupen dones.

A l’hora de rebre reconeixements públics, les dones també es queden enrere. Dels 457 premis Nobel que s’han atorgat des del 1901, només 11 han estat per a dones. Ara bé, moltes dones han treballat dur en equips on altres membres masculins han rebut la distinció. Un dels casos històrics més reconeguts és el de Rosalind Franklyn, biofísica i cristal·lògrafa de la Universitat de Cambridge (institució que no va permetre que les dones en fossin membres fins l’any 1948 i en què durant anys es va establir una quota màxima de dones alumnes del 10%). Com a investigadora, Franklyn va fer importants contribucions en descobrir l’estructura de l’ADN en un dels seus experiments. Ara bé, van ser James Watson i Francis Crick, a qui ella va ensenyar innocentment les imatges que havia obtingut, els qui van publicar els resultats a la revista científica Nature, i com a conseqüència van obtenir el reconeixement de la comunitat científica internacional i van guanyar el premi Nobel. En l’àmbit públic, ambdós són reconeguts com els descobridors de l’ADN, quan Rosalind Franklyn hauria de ser considerada la dona que realment va obrir pas a una nova era de la medicina.

Florida State College for Women students experimenting in the chemical lab

Estudiants experimentant al laboratori químic de la Universitat Estatal de Florida

Aquesta presència tan minsa en l’elit de la ciència contrasta amb el nombre de dones llicenciades i doctorandes. Si bé en algunes enginyeries les noies són minoria, en algunes àrees, com les ciències de la vida, representen el 75% de llicenciats i més del 60% de doctorands. Els percentatges s’aprimen a mesura que la dona passa dels trenta anys, moment en què la majoria comença a plantejar-se tenir criatures. És en aquest moment que la gràfica estadística que fins aleshores dibuixa dues línies (la dels homes i la de les dones) amb trajectòries més o menys en paral·lel s’entrecreuen, formant una tisora en què la fulla inferior, la que talla, la de les dones, cau en picat. Hi ha excepcions, però el cert és que la maternitat i la manca de mesures per conciliar frenen l’alt rendiment, fins a punts tan descoratjadors que porten algunes dones a abandonar la carrera. A part dels prejudicis, la ciència és exigent: cal publicar, assistir a congressos, presentar-se a convocatòries que no esperen, viatjar… Sense suport, tot plegat no perdona, ni tan sols les mares més entregades que passen hores davant l’ordinador, escrivint projectes i donant alhora el pit a la seva criatura.

El fet que a l’elit científica els homes siguin majoria és quelcom tan internalitzat que fins i tot és freqüent que moltes de les dones que arriben a ser caps i a publicar a les millors revistes es trobin en algun moment cara a cara amb alguns dels estereotips. No és estrany que, abans de conèixer-les, la gent doni per suposat que aquella ment rellevant que intervé en estudis científics de primera línia és la d’un home. Algunes científiques d’alt rendiment relaten haver estat convidades a un congrés com a ponents i trobar-se que el cartell de presentació deia Mr. X, en comptes de Mrs. X.

Astronaut Mae Jemison Working in Spacelab-J

L’astronauta Mae Jemison a la  Spacelab-J

Trencar aquest sostre de vidre que no permet que les dones científiques prosperin suposa acabar amb moltes inèrcies enquistades a la nostra societat. Per començar, aquest biaix no és exclusiu del món científic. Les dificultats per conciliar són presents en totes les professions que impliquen una certa competitivitat i dedicació, com ara la ciència, el periodisme, la música o el lideratge empresarial. Una mare té un 79% menys possibilitats de ser contractada que una dona sense fills i, a sobre, cobra menys, segons un article que publica Nature en un especial sobre dones. Contrasta amb el fet que, precisament, per a un home tenir fills sí que és un avantatge competitiu.

En el mateix especial de Nature, diferents autors posen sobre la taula les opcions per tal de posar remei a una situació realment enquistada a la nostra societat. Què fer en professions on, més enllà de les condicions laborals (que tampoc no hi ajuden) la competitivitat no permet cap tipus de treva? Quins instruments poden revertir l’efecte tisora? L’aplicació de quotes és polèmica. Sobretot perquè no resol els problemes de fons, com la manca de mesures per facilitar la conciliació adaptades a la carrera científica. Brigitte Mühlenbruch, presidenta de l’European Platform of Women Scientists, a Brussel·les, i Maren A. Jochimsen, directora de l’Essen College of Gender Studies, a Alemanya, recullen a l’especial de Nature una sèrie de propostes. Per començar, tot i que es reconeix que el programa d’ajuts de la UE Horizon 2020 incorpora el gènere com a aspecte que han de tenir en compte els qui vulguin optar a les convocatòries, denuncien el fet que els comitès que decideixen a qui s’atorguen els ajuts estan formats majoritàriament per homes. També ho estan els panells de científics revisors que decideixen si es publica un article científic o no. Mühlenbruch i Jochimsen proposen que aquests ens estiguin formats per almenys un 40% de dones.

D’altra banda, també proposen que hi hagi una major flexibilitat en la presentació de convocatòries per a les dones que hagin tingut nens, que quan una feina impliqui mobilitat es tinguin en compte mesures per a la família i que fins i tot es valori com un mèrit més (i no com una penalització) el fet que una dona hagi hagut d’interrompre durant un temps la seva feina a causa de la maternitat.

Els debats «Dones i ciència» comencen el dimarts 3 de febrer amb la taula rodona ‘Dones i ciència: la visió des de les institucions de recerca d’excel·lència‘. El dimarts 10 de febrer hi haurà la segona sessió, ‘En primera persona: la veu de les dones investigadores‘. «Dones i ciència» és el cinquè dels Debats ICREA-CCCB, una col·laboració estable per donar a conèixer al gran públic els avenços i els reptes de la recerca d’alt nivell que es fa avui a Catalunya.

Les sabates d’un altre i les paraules de la política

January 20th, 2015 No Comments

En els últims temps hem estat testimonis d’un doble moviment. D’una banda, paraules que semblaven arraconades en els plecs de la història han reaparegut amb força en el discurs públic. És el cas de «classe», per exemple, a la qual el radical augment de les desigualtats sembla haver retornat el potencial explicatiu, o de «comú» i «comunitat», que no només han recuperat el seu sentit original, sinó que han incorporat un ampli ventall de nous significats. En paral·lel, algunes de les paraules que tradicionalment havíem utilitzat per explicar i descriure el món semblen incapaces de retre compte avui dels canvis radicals que tots estem experimentant. Quan les utilitzem, ens fa el mateix efecte que quan ens posem la sabata d’una altra persona: són el perfecte contenidor d’un peu que, evidentment, no és el nostre.

En les últimes dècades, el món que coneixem s’ha transformat radicalment. Les formes tradicionals de fer política i les institucions democràtiques estan avui sota sospita i passen per una crisi de legitimitat sense precedents. S’hi sumen els canvis en escala, velocitat i perspectiva d’un món globalitzat, i les noves i desconcertants relacions entre identitat, poder, Estat i mercat. El decisiu desvetllament que ha suposat la crisi financera internacional sobre les condicions del capitalisme neoliberal, i la profunditat de les transformacions tecnològiques han ampliat, també, i en alguns casos forçat, els límits i les possibilitats de les paraules i les categories habituals. En aquest context, què passa amb les idees d’«igualtat», «llibertat», «sobirania», «ciutadania», «Estat», «treball», «capitalisme», «partit»? Serveixen encara, en la seva formulació habitual, per fer intel·ligible el món que compartim i per articular i coordinar el sentit de les nostres accions? Quins aspectes de la nostra experiència i del nostre entorn queden enfosquits i quins s’il·luminen quan les utilitzem? Quins nous sentits i perspectives hem d’incorporar per reenfocar, interpretar i reformular el nostre present polític?

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Torna el Debat de Barcelona

January 9th, 2015 2 Comments

Torna el Debat de Barcelona

Torna el Debat de Barcelona, el cicle de conferències amb més tradició del CCCB, que cada any reflexiona sobre algun aspecte clau de la vida contemporània amb una perspectiva filosòfica. Amb motiu d’aquest debat, han estat centenars els filòsofs, sociòlegs i escriptors que han passat per Barcelona, des de Zygmunt Bauman, Tzvetan Todorov, Judith Butler, Lydia Cacho i Claudio Magris fins al recentment desaparegut Ulrich Beck.

Al llarg dels darrers anys, el Debat s’ha interrogat sobre la vida i el sentit de l’existència en el món contemporani –en cicles com La condició humana (2008) o Virtuts (2012)– i sobre les conseqüències culturals de la globalització –a Fronteres (2004) o Pensar el futur (2010). També ha reflexionat sobre el futur d’Europa, la crisi econòmica, la ciutat oberta o la vida en comú.

Aquest 2015, el Debat de Barcelona revisarà alguns dels grans conceptes del pensament polític en el context actual de crisis múltiples i ho farà preguntant-se pel sentit d’idees tan importants per la vida col·lectiva com «llibertat», «igualtat», «comunitat» o «ciutadania», entre d’altres. Amb el títol de Prendre la paraula, el debat també pretén reivindicar el valor de les paraules, actualitzar-les i dotar-les de nous sentits i convidar la ciutadania a apropiar-se’n.

El cicle serà inaugurat per Axel Honneth, director de l’Escola de Frankfurt, i comptarà amb la presència de destacats pensadors del moment com Saskia Sassen, Luc Boltanski o Seyla Benhabib, entre d’altres.

Podeu trobar el programa complet del cicle aquí.

7 nous BREUS per acabar l’any

December 23rd, 2014 No Comments

La col·lecció BREUS CCCB s’ha ampliat aquest 2014 amb 7 nous títols. Pensadors com Evgeny Morozov, Nancy Fraser, Marta Segarra i Pankaj Mishra i escriptors com Colm Tóibín, Kamila Shamsie i Gonçalo M. Tavares passen a ampliar la gran família d’autors de la col·lecció, que recull algunes de les millors conferències que han tingut lloc al CCCB en edicions bilingües.

EVGENY MOROZOVDemocràcia, tecnologia i ciutat

“El repte que tenim davant nostre és com introduir la dimensió política en moltes d’aquestes transformacions que se’ns presenten com a purament tecnològiques.”

MARTA SEGARRAL’habitació, la casa, el carrer

“És indiscutible que la distinció entre l’espai privat i l’espai públic està travessada, com (gairebé) tot el que ens afecta, per la diferència sexual o, si es prefereix, per les distincions basades en el gènere.”

KAMILA SHAMSIELa ciutat sense mapa

“En efecte, es pot afirmar que Karāchi és una ciutat creada a partir de la seva pròpia destrucció, en un grau difícilment igualable per cap altra ciutat del món.”

GONÇALO M. TAVARESBreus notes sobre Europa

“Els pecats capitals són ara vuit: gola, avarícia, luxúria, ira, enveja, peresa, vanitat i incompetència. L’incompetent no entrarà al regne de la terra.”

NANCY FRASERRepensar el capitalisme

“Si el capitalisme no és un sistema econòmic ni una forma reificada de vida ètica, llavors què és? La meva resposta és que la millor manera d’imaginar-lo és com un ordre social institucionalitzat, al mateix nivell que, per exemple, el feudalisme.”

COLM TÓIBÍNOrwell i Barcelona

“Orwell no podia preveure que la transició de dictadura a democràcia que va viure Espanya a partir del 1975, any de la mort de Franco, seria un model de decòrum, exquisidament coreografiat.”

PANKAJ MISHRAEl nou desordre mundial

“Al segle XXI, l’encanteri que prometia el progrés universal per mitjà de les ideologies occidentals –el socialisme i el capitalisme– s’ha trencat definitivament”

.

Amb aquests llibres arribem al número 72 de la col·lecció BREUS CCCB, que aplega títols d’autors com Zygmunt BaumanEric HobsbawmUlrich BeckAlain TouraineOlivier RoyJorge SemprúnClaudio MagrisOrhan PamukAntonio TabucchiJudith ButlerRichard Sennett i Eva Illouz, entre d’altres.Els BREUS CCCB tenen un preu de 6€ i els podeu comprar online i presencialment a la Llibreria Laie del CCCB, a la Llibreria de la Diputació de Barcelona, així com a llibreries especialitzades de les principals ciutats de l’Estat espanyol.

John Urry i la fi de la cultura del cotxe

November 11th, 2014 No Comments

En un futur distòpic, el protagonista de la saga cinematogràfica Mad Max viu en un món on l’escassetat de recursos energètics ha provocat un col·lapse i és la base de continus enfrontaments entre regions i comunitats. El món que es presenta en aquesta sèrie de pel·lícules podria ser un dels futurs possibles, potser el més pessimista, que el sociòleg John Urry planteja en les seves anàlisis sobre les transformacions al segle XXI d’una societat que en la darrera centúria s’ha construït entorn de les energies fòssils i el transport en automòbil. Perquè segons John Urry, el cotxe al segle XX no ha estat només un fenomen cultural sinó l’element central que ha articulat la nostra forma de vida. Sense cotxe, les ciutats tindrien un altre mapa, els nostres ritmes de vida, de feina i de lleure serien diferents, i la nostra mateixa manera de concebre l’individu i la seva autonomia seria una altra.

© Imatge de Freaktography, 2012

Tanmateix, per John Urry aquest model de vida i de societat es troba al seu punt i final. En les properes dècades aquesta “cultura del cotxe” per força haurà de canviar de dalt a baix i, en funció de com la societat decideixi abordar aquest repte, el món dels nostres néts podrà ser ben diferent. Les raons d’Urry  per augurar aquest final del cotxe, tal i com l’entenem avui, són a tenir en compte: en primer lloc, la certesa científica de que les reserves de recursos combustibles fòssils s’estan acabant (i hem de pensar que un 98% del transport mundial en depèn); en segon lloc, l’impacte mediambiental de l’ús d’aquestes energies sobre la nostra salut i la del planeta; finalment, el creixement de la població mundial, que fa insostenible un creixement proporcional del mercat automobilístic.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

12345...102030...»