El secret de Marilynne Robinson

November 10th, 2015 1 Comment

L’escriptora Marilynne Robinson – Imatge: CC0 1.0 Domini Públic

Marilynne Robinson ha guanyat el Pulitzer de ficció, ha estat aclamada per la crítica i el públic i ha arribat a ser entrevistada per Barack Obama, en el sorprenent debut com a periodista literari del president dels Estats Units. Però, què té la literatura d’aquesta escriptora nord-americana que desperti tantes passions? Per esbrinar-ho hem parlat amb quatre escriptors catalans, tots ells admiradors de Marilynne Robinson, perquè ens descobreixin les claus del fenomen.

Stefanie Kremser, autora de Carrer dels oblidats

STEFANIE KREMSER: «TÉ UNA CAPACITAT IMPRESSIONANT PER CARACTERITZAR PERSONES I LLOCS»

Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) va descobrir l’autora de Lila el 2004, durant una estada als Estats Units. «Vaig llegir-ne una ressenya de Gilead al New York Times i de seguida vaig córrer a comprar-me el llibre». Des de llavors ha llegit tota la ficció de l’autora, i tot i que li va agradar Housekeeping, la primera novel·la de Robinson, recomana llegir els dos llibres anteriors a Lila: Gilead i En casa. «Són dues novel·les independents i individuals, però que, amb Lila, formen un conjunt, i es poden llegir en qualsevol ordre».

De Marilynne Robinson, Stefanie destaca «la seva capacitat impressionant per caracteritzar persones i llocs, fent-los impensables els uns sense els altres. Això implica, també, les absències i la recerca per omplir el buit d’un lloc o d’una persona». Respecte al vessant religiós de les novel·les de Robinson, Stefanie la definiria com una escriptora «teològica, perquè tracta les preguntes essencials de la filosofia cristiana, com per exemple el perdó, i profundament humana, amb una sensibilitat especial per les diferències generacionals i per l’individu que, tot i que porta una herència familiar a sobre, és, sempre, únic». Stefanie considera que l’obra de Marilynne Robinson és també «literatura específicament americana», una opinió que també comparteix Yannick Garcia.

Yannick Garcia, guanyador del Premi Documenta per La nostra vida vertical

YANNICK GARCIA: «TÉ UN EFECTE LENITIU, DE RECONCILIACIÓ AMB LA HUMANITAT»

L’escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979) considera que Marilynne Robinson «és una gran coneixedora de l’Amèrica profunda, però en cap moment no la menysprea, sinó al contrari: sent una compassió infinita per les ments petites fascinades per l’esdevenidor». En el cas de Yannick, els llibres de Robinson el van ajudar «a trencar el tabú del pensament religiós», i li van permetre aproximar-se a uns personatges «que a priori no m’haurien despertat cap interès, però que em vaig acabar estimant».

La tècnica de Robinson també va impressionar Yannick: «la literatura de Robinson és d’aparença senzilla, però està hipertreballada. Se n’aprèn moltíssim. I el més important és que no té mai una mirada condescendent sobre la seua gent, sinó que els enalteix en l’acció més petita d’unes vides ordinàries». Yannick va descobrir Robinson a l’estiu del 2011, durant una expedició d’alta muntanya: «Vaig llegir Gilead en un context físic exigent, caminava moltes hores cada dia i acabava exhaust. La lectura em va resultar balsàmica. Va tenir un efecte lenitiu, de reconciliació amb la humanitat».

Jenn Díaz, autora de Mare i filla

JENN DÍAZ: «ÉS ÍNTIMA, TENDRA, D’UNA LUCIDESA FEROTGE»

Precisament va ser Yannick Garcia qui va descobrir Marilynne Robinson a Jenn Díaz (Barcelona, 1988), la jove escriptora que presentarà l’autora de Lila el 17 de novembre a la conferència del CCCB. Jenn troba que l’escriptura de Marilynne Robinson és «íntima, tendra i d’una lucidesa ferotge».

L’autora de Mare i filla diu que va quedar «atrapada» amb Lila, i en destaca la capacitat de l’autora nord-americana per parlar de personatges tocats «sense caure en un dramatisme insuportable». «Sempre hi ha un raig d’esperança», sentencia Jenn.

Vicenç Pagès Jordà, guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera

VICENÇ PAGÈS JORDÀ: «LA NOVEL·LA ÉS EL MILLOR RECURS PER ACOSTAR-NOS ALS SENTIMENTS DELS ANYS TRENTA»

També hem parlat amb l’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera, que ens ha explicat perquè les històries de Robinson són tan colpidores. «Les dades estadístiques sobre la Depressió nord-americana dels anys trenta són impressionants, però fredes», explica l’escriptor de Figueres. «Les fotografies de Dorothea Lange, que mostren les cares de sofriment d’unes quantes d’aquelles persones, ens toquen més la fibra. Però, per acostar-nos als sentiments i les vivències d’aquella gent, no hi ha cap recurs millor que una novel·la». En aquest sentit, el premi Sant Jordi assegura que Lila «fa una feina que no és només de conscienciació, ja que alhora ens satisfà la curiositat i ens proporciona un plaer estètic considerable».

Literàriament, l’autor d’Els jugadors de whist considera que gran part de l’èxit de l’escriptora nord-americana es deu al seu particular punt de vista: «Una part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i deixar-nos accedir a aquella innocència, a aquella determinació, a aquella bondat que s’ignora a ella mateixa. I aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn».

«La imaginació en la recerca de la democràcia». Dimarts 17 de novembre a les 19:30, conferència de Marilynne Robinson al CCCB, en el marc de la gira europea de presentació de Lila. Entrada gratuïta.


Cristina Carrasco: “Amb la industrialització calia disciplinar al treballador”

October 9th, 2015 No Comments

El treball dignifica? Per què continuem treballant tantes hores si la tecnologia fa bona part de la feina? Com hem passat de buscar la plena ocupació a acceptar una societat amb un 20% d’atur estructural? El món laboral és el tema de les VI Jornades Filosòfiques de Barcelona, que sota el títol de Per què treballem? aplegaran economistes, filòsofs, sociòlegs i experts al CCCB, l’Arts Santa Mònica i l’Institut Français Barcelona.

En la sessió inaugural al CCCB, els economistes Yann Moulier-Boutang i Cristina Carrasco debatran com i per qui treballem, per obrir i consolidar altres imaginaris laborals. En l’entrevista següent, Cristina Carrasco defensa que la necessitat de “disciplinar” el treballador neix amb la industrialització, quan cal que s’estigui 12 hores davant la màquina, i recorda que per ensenyar aquesta disciplina van jugar un paper important tant l’església com l’educació. Carrasco també reivindica unes relacions de treball amb reciprocitat, i que el debat no només tingui en compte el treball assalariat, sinó que també contempli el treball femení, sovint invisibilitzat en desenvolupar-se a l’àmbit domèstic.

Per què treballem? Sessió inaugural de les VI Jornades Filosòfiques de Barcelona, el dimecres 14 d’octubre al CCCB.

Jordi Puntí al Ritz de les lletres

October 8th, 2015 No Comments

Ara fa cent anys van inaugurar-se les primeres biblioteques públiques de Catalunya. Des d’aleshores han donat joc a lectors, autors, editors, nens de pares estressats, jubilats avorrits i polítics en campanya. Han donat joc a tothom. Per això la seva cap, la Carme Fenoll, ha dit que prou. Les biblioteques volen ser protagonistes. L’Institut d’Humanitats de Barcelona, el Servei de Biblioteques de la Generalitat i el CCCB han muntat La biblioteca. Imaginari i història d’una idea, un cicle de nou conferències que les converteix en l’estrella del debat. Com han canviat, en dos mil anys, les cases per llogar llibres? Quina relació hi tenia Proust? Què amagaven a Pèrgam? Savis i gent del ram en parlaran els propers dos mesos. Però de moment assaltem la Biblioteca pública de Nova York, la que queda a Bryant Park, esguardada per lleons, que Jordi Puntí ens glossa a la conferència inaugural del cicle.

Perquè resulta que Jordi Puntí, Jordí Puntí i Garriga, de quaranta-vuit anys, escriptor de Manlleu i universal, ha passat deu mesos al Ritz de les lletres. Deu mesos fent recerca en un despatx silenciós de la biblioteca pública de Nova York, envoltat de premis Pulitzer i de col·laboradors del The New Yorker. Deu mesos amb un estol de bibliotecaris per servir-lo exclusivament. Per buscar-li aquell refotut document que ens fa perdre temps. Per trobar-li unes dades que ni comptava que existien. I això ha pogut fer-ho amb una beca de la Fundació Cullman i un projecte que relliga bé els universos català i americà: la vida de Xavier Cugat. Però anem primer a la suite i després ja parlarem del seu projecte.

A la biblioteca, Puntí compartia un espai d’accés restringit amb quinze becats. Era un espai amb una sala central plena de taules i sofàs perquè els afortunats anessin comentant les seves recerques. Entre els becats hi havia quatre novel·listes i onze assagistes o biògrafs. Hi havia la Megan Marshall, que ara escriu una biografia de l’Elisabeth Bishop. Hi havia una estudiosa del canvi climàtic a la Viena del XIX. Un curiós dels bordells i de les cantonades de Nova York on s’hi venien i s’hi venen els homes. I també hi éreu tots vosaltres. Perquè Jordi Puntí, al seu despatx, va desplegar l’Alcover-Moll i l’obra completa de Josep Pla. I allà on hi ha un volum de l’Alcover o de Pla –per un miraculós alehop místic– hi som tots els lectors d’aquesta llengua.

El Jordi aterrà a la biblioteca de Nova York al millor moment, perquè feia sis anys que els americans discutien per un projecte de remodelació. La versió oficial és que Norman Foster volia convertir l’edifici central de la biblioteca en un espai més dinàmic. La versió dels savis i pixatinters és que s’hauria convertit en un part temàtic que sortia molt car. A més suposava eliminar les set plantes de magatzem de llibres: calia enviar-ne la meitat a una sala que queda a sota de Bryant Park i l’altra meitat a New Jersey. Des de Lydia Davis a Edmund Morris passant per Mario Vargas Llosa, tots els intel·lectuals es van esgarrifar. Allò era un centre de recerca. No podia convertir-se en un aplec d’aficionats amb interessos culturals. A part, un llibre triga dos dies per viatjar de New Jersey a Manhattan. Això no es podia tolerar. Com tampoc es podia tolerar que la gent s’endugués els llibres en préstec perquè per al préstec ja hi ha un altre edifici i l’ecosistema es podria alterar. Va haver-hi un debat públic. Manifestacions. Pressions per totes bandes. I al final el projecte de Foster es va retirar.

Què passaria si la Biblioteca de Catalunya decidís portar part del seu fons a Pont de Suert? Doncs res. Perquè la majoria de catalans que estudiem ho fem per esport. O sigui que no ho fem per diners i per tant ja no ens ve d’una tarda. I perquè la resta no ha estat mai a la Biblioteca de Catalunya si no és per veure-hi teatre o algun concert, que van molt bé per fer calés. El lloguer d’espais de biblioteques no és un invent de catalans garrrepes. Explica Puntí que, en aquests deu mesos, a la biblioteca de Nova York va veure-hi des de bodes indús a cursos d’esgrima. També parla de la cultura de les donacions, que és a l’ordre del dia. I parla d’una ànima, compto que pecadora i amb ganes de purgar, que al 2014 va donar cinc milions de dòlars de forma anònima.

I en aquest regne que aplega des de mapes climàtics de la Viena imperial fins a l’últim premi Carles Riba, què hi feia, Jordi Puntí? Estudiar la vida de Xavier Cugat, sobre qui està escrivint una novel·la. Aquí recordem un Xavier Cugat gagà, al restaurant Tritón, acompanyat de la Nina i pagant factures amb dibuixos. O el recordem muntant el xou amb la Mary Santpere. O passejant-se amb batí i un chihuahua pel Ritz. Però Xavier Cugat té una de les carreres més exitoses del Principat. És el català que millor ha acomplert el somni americà, el que més feina i calés ha fet a Nova York i Los Angeles.

Xavier Cugat era un home de vida esquiva, que avui es forra i demà s’arruina, que avui s’enamora i demà correm-hi tots. Duia una vida improbable de compositor, director d’orquestra, caricaturista, descobridor de veus i de dives. Una vida de fàbules, mitges veritats, fils que costen de lligar. Era un home de negocis estel·lars capaç de vendre falsos turrons d’Agramunt a Los Angeles. O de viure de la informació privilegiada que havia acumulat intrigant. Xavier Cugat era…¿què us diria? Un personatge de novel·la de Jordi Puntí, que fa anys que explora la identitat, això tan delicat, tan lligat a l’interior, que construïm de records públics i privats, de mons que s’han trencat i de mentides.

Jordi Puntí, aquell nen de Manlleu que s’apredregava amb els castellans, sempre fascinat pels mons marginals i pels personatges rocambolescos, novel·la ara la vida del rei del mambo. I ho fa després de passar uns mesos al Ritz de les lletres, amb un estol de bibliotecaris servint-lo i tot el material del món a un accés immediat. Sort que és mig místic i diu que la biblioteca és per a ell un espai mental. Quan has viscut al Ritz, no deu ser fàcil passar amb hotels de tres estrelles.

Peter Wagner: “El mecanisme de dominació i resistència a la dominació és el que ens ha portat progrés”

March 3rd, 2015 No Comments

El Debat de Barcelona d’aquest 2015 encara la recta final amb la conferència del sociòleg Peter Wagner, que situarà els conceptes de «progrés» i «modernitat» en el marc del lèxic polític actual i proposarà noves lectures i punts de vista per tal d’actualitzar-ne el sentit. L’entrevistem perquè ens avanci alguns dels temes de la conferència.

A la conferència del proper dilluns 9 de març revisaràs els conceptes polítics de ‘Progrés’ i ‘Modernitat’.
Parlaré del concepte de «progrés» en relació amb la «modernitat», començant per veure com les nostres societats occidentals han cregut fortament en el progrés durant els darrers dos segles, el progrés entès no només com una possibilitat, sinó com una cosa que passava: crèiem que la societat continuaria millorant. Les coses van anar així fins fa trenta o quaranta anys, i entre el 1979 i el 1989 alguna cosa va passar que ens va fer perdre la creença en el progrés. A la conferència explicaré quines són les raons d’aquesta pèrdua de confiança, i explicaré que com a societat tenim massa coses a millorar per rendir-nos i abandonar el concepte de «progrés». Hem d’intentar recuperar-lo, i probablement dotar-lo d’un nou sentit.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Entrevista a Bo Stråth

February 16th, 2015 No Comments

Després de les multitudinàries conferències d’Axel Honneth, Saskia Sassen i el debat sobre l’obra del filòsof Byung-Chul Han, el Debat de Barcelona 2015 continua replantejant-se el significat actual de grans conceptes polítics que utilitzem constantment. Bo Stråth, catedràtic emèrit d’Història nòrdica, europea i mundial a la Universitat d’Hèlsinki, prendrà la paraula per repensar i revisar els conceptes de ‘capitalisme’ i ‘benestar’. L’hem entrevistat perquè ens avanci els temes claus de la seva conferència, el proper dilluns 16 de febrer.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

12345...102030...»