John Urry i la fi de la cultura del cotxe

November 11th, 2014 No Comments

En un futur distòpic, el protagonista de la saga cinematogràfica Mad Max viu en un món on l’escassetat de recursos energètics ha provocat un col·lapse i és la base de continus enfrontaments entre regions i comunitats. El món que es presenta en aquesta sèrie de pel·lícules podria ser un dels futurs possibles, potser el més pessimista, que el sociòleg John Urry planteja en les seves anàlisis sobre les transformacions al segle XXI d’una societat que en la darrera centúria s’ha construït entorn de les energies fòssils i el transport en automòbil. Perquè segons John Urry, el cotxe al segle XX no ha estat només un fenomen cultural sinó l’element central que ha articulat la nostra forma de vida. Sense cotxe, les ciutats tindrien un altre mapa, els nostres ritmes de vida, de feina i de lleure serien diferents, i la nostra mateixa manera de concebre l’individu i la seva autonomia seria una altra.

© Imatge de Freaktography, 2012

Tanmateix, per John Urry aquest model de vida i de societat es troba al seu punt i final. En les properes dècades aquesta “cultura del cotxe” per força haurà de canviar de dalt a baix i, en funció de com la societat decideixi abordar aquest repte, el món dels nostres néts podrà ser ben diferent. Les raons d’Urry  per augurar aquest final del cotxe, tal i com l’entenem avui, són a tenir en compte: en primer lloc, la certesa científica de que les reserves de recursos combustibles fòssils s’estan acabant (i hem de pensar que un 98% del transport mundial en depèn); en segon lloc, l’impacte mediambiental de l’ús d’aquestes energies sobre la nostra salut i la del planeta; finalment, el creixement de la població mundial, que fa insostenible un creixement proporcional del mercat automobilístic.

De fet, aquesta darrera qüestió és segurament la peça clau de la seva anàlisi. El creixement de la població mundial no és un repte per si mateix sinó, sobretot, pel fet que tots els pronòstics sostenen que aquest creixement es produirà de manera exponencial a les ciutats. Es calcula que l’any 2050 el 70% de la població mundial viurà a les grans ciutats i les megalòpolis, ciutats de més de 10 milions d’habitants, es multiplicaran arreu. És a dir, el futur del nostre planeta és un futur urbà, i això fa que l’actual model social centrat en la cultura del cotxe tingui data de caducitat. Sobretot perquè avui les ciutats ja són responsables de tres quartes parts del consum energètic  i generen tres quartes parts de la contaminació mundial. De com es resolgui el creixement urbà de les properes dècades en depèn el nostre futur més immediat.

Plantejar una vida urbana amb qualitat de vida i justícia social per tots els seus habitants passa doncs per repensar no només com ens desplacem, si no també les nocions d’individualitat i d’autonomia, de lleure, d’habitatge i de treball. Les implicacions d’aquesta  nova manera de pensar tindran un gran impacte en el disseny mateix de les ciutats i en la forma de viure-hi, i el més possible és que els grans avenços en el camp de les tecnologies de la informació tinguin un paper clau en aquests nous models urbans.

D’aquesta manera, en algun moment, la imatge tan pròpia del segle XX d’un home agafant el seu cotxe en un barri suburbial per dirigir-se a treballar al centre de la ciutat serà només això, una imatge del passat. Altrament, si no som capaços de fer aquesta transició de la cultura del cotxe i ens hi aferrem fins l’últim moment, potser el futur que ens espera en unes dècades no serà massa diferent de la distopia de Mad Max.

Conferència de John Urry el 24 de novembre al CCCB
Més informació: http://www.cccb.org/ca/curs_o_conferencia-planeta_urb_la_mobilitat_a_les_ciutats_del_futur-47184 

Les cèl·lules mare, a debat

October 14th, 2014 No Comments

Les cèl·lules mare (stem cells) són cèl·lules presents a tots els teixits del cos, que amb la seva capacitat per dividir-se i duplicar-se permeten la renovació i regeneració dels nostres òrgans,  abastint-los rutinàriament de noves cèl·lules per substituir els milions de cèl·lules que moren cada dia. En dividir-se, la cèl·lula mare es duplica i pot crear cèl·lules diferents (cèl·lules de la sang, dels teixits, de la pell, etcètera) segons les necessitats que tingui el cos. Aquesta capacitat regeneradora, i el potencial que podria tenir la creació dirigida d’aquestes cèl·lules noves en el tractament de determinades malalties, ha convertit la investigació en cèl·lules mare en un dels camps més apassionants de la recerca científica actual.

Després del cicles dedicats als grans reptes de la biomedicina, els reptes energètics i el cervell, el Centre acull aquesta tardor ‘Cèl·lules mare: un futur sense malalties?‘ , el quart debat ICREA-CCCB, que donarà veu a quatre dels millors científics que treballen la disciplina a Catalunya per conèixer els últims avenços i reptes de la seva recerca.

“Al Japó ja s’han fet assajos clínics per regenerar teixits amb cèl·lules mare”

Salvador A. Benitah, professor d’investigació ICREA a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, obrirà els debats ICREA d’aquesta tardor el dimarts 21 d’octubre amb la conferència ‘Les cèl·lules mare: què són i quin paper tenen en els éssers vius‘. En l’entrevista, Benitah ens avança quines són les funcions de les cèl·lules mare en l’organisme, i explica perquè la polèmica que causava la recerca amb cèl·lules mare procedents d’embrions ja ha passat a la història: “Amb el descobriment de Shin’ya Yamanaka, que li va merèixer el premi Nobel de Medicina del 2012, podem portar qualsevol cèl·lula mare de l’organisme a l’estat embrionari, de manera que podríem acabar regenerant els òrgans d’un pacient i llavors transplantar-los, i tot a partir de les seves pròpies cèl·lules adultes”.

“Amb les cèl·lules mare podríem tractar les malalties més freqüents del món occidental”

Fins on podrà arribar la recerca amb cèl·lules mare? Ens ho explicarà el dimarts 28 d’octubre Ángel Raya, professor d’investigació ICREA a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya i director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona a la conferència ‘Cèl·lules mare i medicina regenerativa: realitats i promeses‘. Per Raya les cèl·lules mare són “eines” que en el futur ens haurien de permetre tractar les malalties degeneratives més freqüents al nostre món: diabetis, malaltia de Parkinson, fallades cardíaques, i en general, “totes aquelles malalties vinculades a l’envelliment dels òrgans”. Al Centre de Medicina Regenerativa treballen per generar òrgans i cèl·lules al laboratori: “partint d’aquestes cèl·lules mare intentarem arribar a produir al laboratori les cèl·lules que necessita un pacient en concret”.

“Les cèl·lules mare són les causants de la reaparició dels tumors”

Les cèl·lules mare són beneficioses en la majoria d’òrgans i funcions del cos, però en el cas del càncer i els tumors la tasca de les cèl·lules mare resulta clarament perjudicial. Ens ho explicarà el dimarts 11 de novembre Joan Seoane, professor d’investigació ICREA al Vall d’Hebron Institut d’Oncologia, a la conferència ‘Cap a una nova comprensió del càncer i les seves teràpies‘. “Els tumors estan generats per les mateixes cèl·lules mare que, en condicions normals, generen teixits”, explica Seoane, i això té conseqüències: “en els càncers les cèl·lules mare són les responsables de que els tumors tornin a aparèixer i que vagin a altres llocs, segons com funcioni la metàstasi”.

També participarà als debats la professora d’investigació ICREA i catedràtica de Biologia Cel·lular a la Universitat Pompeu Fabra Pura Muñoz, amb la conferència ‘Cèl·lules mare i envelliment: podem manipular el procés?‘ del dimarts 4 de novembre.

Llums i ombres dels drones

September 22nd, 2014 1 Comment

Un drone, fins fa poc, era un brunzit o un abellot. Però no és actualment una paraula d’ús comú gràcies als sorolls o al món animal. La paraula drone és més coneguda avui com a sinònim «d’avió sense pilot». No és, però, un invent del segle XXI. Fa anys en dèiem «avions teledirigits». Però el progrés sí que ha dut almenys tres novetats que han fet que necessitéssim una paraula nova: l’autonomia de vol, la distància amb qui controla els comandaments i l’ús militar.

La capacitat letal és l’origen de la fama dels drones en l’última dècada, però també tenen usos civils i comercials. Dues empreses gegants, Amazon i Google, es barallen avui per veure qui serà capaç de fer que aquests aparells transportin paquets d’un magatzem a casa en un parell de minuts. Però moltes empreses més imaginen altres serveis per als drones: conrear un prat, fer tasques de salvament, revisar canonades als terrats d’edificis o obtenir més bones imatges de cases en venda. Els seus usos comercials es dispararan a partir del 2018, amb una nova legislació als Estats Units. Els drones no només són avions amb un pilot remot; alguns d’aquests usos nous seran –si tot va bé– amb avions autopilotats, capaços de reaccionar mitjançant un software.

Però la trista fama dels drones i el motiu del debat Drones. El setge a distància és la impressionant habilitat per matar que han demostrat. Fins ara només tres països han matat amb drones: els Estats Units, el Regne Unit i Israel. L’ús militar dels drones no és tan sols disparar míssils. La vigilància i el reconeixement són usos estratègics més comuns. La majoria dels països que tenen drones –més de 50– són d’aquest tipus més inofensiu. La violència futura dels drones no serà només en forma de bombes. La Xina –i altres països també, segur– treballa en avions que puguin dur a terme guerra electrònica: bloquejar el sistema GPS, confondre programes de localització d’objectius…

Però els drones letals han estat més evidents i, a més, han actuat en espais aeris amb llibertat de moviments, sense amenaces de defenses antiaèries o avions de combat: el Pakistan, l’Afganistan, Somàlia, el Iemen, Gaza. Els drones nord-americans han constituït una de les dues grans eines en la campanya antiterrorista del president Obama des del 2008 –l’altra són les forces especials. Està per veure la seva eficàcia en una guerra real, on l’enemic tingui armes antiaèries. Potser es treballarà amb drones més petits, indetectables: n’hi ha de 15 centímetres. També hi haurà aviat drones que podran viure a l’aire, amb una autonomia solar de fins a tres anys. És un món per descobrir.

L’activitat constant dels drones nord-americans en zones remotes ha fet que els presumptes membres d’Al Qaeda i de les seves filials no hagin pogut viure ni entrenar-se tranquils. Obama n’ha reduït l’ús en els últims dos anys, però el preu que s’ha pagat amb víctimes civils és enorme. La ràbia que ha sentit la població afectada per veure’s sempre sota amenaça fa dubtar de l’èxit del mètode.

Els drones poden funcionar amb intel·ligència humana: algú avisa que un objectiu està o estarà en tal lloc i s’ataca. Però l’objectiu pot estar amb la seva família o en una festa. Què fer aleshores? Dependrà de la importància de l’objectiu per a la força atacant. Els drones també han actuat mitjançant uns atacs dits «de signatura»: la intel·ligència nord-americana estableix un patró que defineix activitats terroristes; per exemple, una caravana de cotxes o un camp d’entrenament. Si un drone de reconeixement grava una activitat que segueix aquests criteris, es pot atacar. Les conseqüències han estat de vegades terribles.

El general de l’aire retirat Michael Hayden –cap de l’NSA durant les setmanes dramàtiques posteriors a l’11-S– ha dit en referència als atacs contra l’estat islàmic a l’Iraq que «la confiança en el poder aeri té tots els atractius del sexe esporàdic: sembla oferir tota la gratificació, però sense cap compromís». A Hayden li sembla que una estratègia com aquesta és dubtosa i insuficient. Ara imaginem una estratègia on el poder aeri està en mans d’avions sense pilot. Quina mena de sexe seria? Fa anys que el president Obama el practica.

Jordi Pérez Colomé és periodista expert en política internacional i autor del blog Obamaworld. Participa a la xerrada Drones. El setge a distància, que tindrà lloc el proper 2 d’octubre en el marc del projecte Sota setge.

El setge, avui

September 16th, 2014 No Comments

Amb «Sota setge» iniciem el curs amb un cicle de debats sobre els setges contemporanis, en una reflexió que vol ser un crit de denúncia dels conflictes militars irresolts, oblidats o fins i tot ocults a l’opinió pública.

A Brief History of Collapses (2011-12) © Mariam Ghani

«Sota setge» comprèn una instal·lació de dues obres audiovisuals dels artistes Mariam Ghani i Omer Fast i un seguit de converses entorn d’aquest concepte. La instal·lació es va inaugurar el 16 de setembre amb la sessió «Treballar sota setge», un diàleg entre la comissària Chus Martínez i l’artista d’origen afganès Mariam Ghani sobre la possibilitat de l’acte creatiu en un estat de setge.

El cicle també abordarà un dels casos actuals més paradigmàtics de setge a la conferència «Gaza. El setge permanent». Ahron Bregman, exsoldat de l’exèrcit israelià i professor al King’s College de Londres, ve a presentar el seu darrer llibre, La ocupación (Crítica, 2014), i a denunciar la política del seu país a la franja de Gaza, a partir de la seva pròpia experiència a l’exèrcit i de l’estudi de documents classificats dels serveis israelians, entre altres fonts privilegiades.

Del setge en la seva accepció clàssica passarem a esbossar un element clau de la guerra contemporània al debat «Drones. El setge a distància». Amb els drones, la tecnologia trenca definitivament amb la proximitat física i moral entre l’atacant i la víctima, convertint l’acte de matar en una tasca a distància, asèptica i sense esforç, i amb menys costos. Què implica l’ús dels drones, a escala política, militar i ètica? Assistirem a l’estrena del documental Drone (2014), dirigit per la cineasta noruega Tonje Hessen Schei, que reuneix testimonis tant de víctimes dels atacs com de pilots de drones. L’acompanya Chris Woods, periodista britànic expert en drones, en un debat que serà dirigit pel periodista Jordi Pérez Colomé.

Finalment, a la sessió «Síria. El setge informatiu», moderada per la periodista Lali Sandiumenge, analitzem un altre aspecte fonamental del setge contemporani: el poder de la informació i la importància dels mitjans digitals per difondre-la. La investigadora i activista siriana Leila Nachawati ha fet un seguiment de les diverses iniciatives de ciutadans del seu país d’origen que han trobat en la xarxa una potent arma contra el règim (Syria Untold). Així mateix, el periodista Marc Marginedas, corresponsal de guerra d’El Periódico, aprofundeix en el gir del conflicte a Síria a partir de l’entrada en escena del grup d’origen iraquià Estat Islàmic i la seva estratègia de persecució de periodistes internacionals.

«Sota setge» és el contrapunt de la reflexió amb què vam començar el 2014 amb «Ciutat Oberta» i l’aportació del CCCB a la commemoració del Tricentenari del setge de Barcelona. Dos cicles de debat que reivindiquen, des de punts de partida oposats, la llibertat com a valor essencial de la vida humana, així com responsabilitat de tots en la tasca de preservar-la.

Colm Tóibín homenatja George Orwell

June 25th, 2014 No Comments

Colm Tóibín © Peter Bevan

George Orwell va arribar a Barcelona el dia de Sant Esteve de 1936. Tenia 33 anys. Venia a lluitar voluntàriament al costat de la República com un militant antifeixista. Es va trobar una ciutat revolucionada i revolucionària on, en les seves paraules, “la classe obrera havia agafat les regnes”. Va lluitar al front d’Aragó amb les milícies del POUM i una bala feixista li va travessar el coll. A Barcelona va poder ser testimoni directe dels infausts dies de Maig de 1937 on es va produir una guerra civil dins de la guerra civil. La pressió estalinista sobre la República va desencadenar els Fets de Maig i la ciutat va esdevenir escenari d’una cruenta batalla entre forces que, fins llavors, havien lluitat colze a colze contra l’enemic comú. Orwell va presenciar aquella nova setmana tràgica on els impulsos autoritaris d’uns i els impulsos llibertaris dels altres van causar una clivella incurable en l’estratègia per guanyar la guerra i mantenir l’esperit revolucionari. Amb el POUM declarat il•legal de manera vergonyant i amb el seu dirigent Andreu Nin torturat i assassinat per agents soviètics, Orwell va haver d’escapar de la persecució contra els seus companys d’armes i sortir d’amagat d’una ciutat on havia trobat –i va mantenir, malgrat tot- un esperit revolucionari i de fraternitat que va marcar per sempre la seva posició política i el sentit d’una trajectòria literària que va culminar amb “Mil nou-cents vuitanta-quatre”.

Colm Tóibín va arribar a Barcelona el 1975. Tenia 20 anys. Venia a una ciutat que tenia els ecos literaris d’ “Homenatge a Catalunya” en el seu cap. Es va trobar amb una ciutat que esperava l’imminent mort del dictador, una societat en ebullició, creativa i mobilitzada, però encara permanentment vigilada i reprimida per un règim especialment cruel, conscient que estava a les acaballes. Enmig d’una dictadura, el jove Tóibín, paradoxalment, hi troba una atmosfera de canvi i d’explosió de les anhelades llibertats. La Barcelona de finals del franquisme i l’inici de la transició –tan radicalment diferent a la societat catòlica i rural d’Irlanda- esdevé un espai iniciàtic per a Tóibín: una barreja d’il•lusió col•lectiva i de llibertats individuals que el jove irlandès abraça com a pròpies. A Barcelona, Tóibín aprèn a ser qui és i adopta Catalunya com a segona pàtria. La seva exitosa carrera literària és plena de rastres d’aquella decisiva experiència formativa.

Ara, amb motiu del Dia Orwell, Tóibín ens proposa una relectura d’”Homenatge a Catalunya” en un intent de posar en perspectiva la Barcelona de 1936, –la d’una revolució frustrada i una guerra perduda- i la de 1975 –la que inicia el canvi d’una dictadura a una democràcia capitalista. En aquest trànsit la ciutat jugarà un paper essencial i serà una de les claus de la configuració de l’univers literari d’Orwell i del mateix Tóibín.

12345...102030...»