Colm Tóibín homenatja George Orwell

June 25th, 2014 No Comments

Colm Tóibín © Peter Bevan

George Orwell va arribar a Barcelona el dia de Sant Esteve de 1936. Tenia 33 anys. Venia a lluitar voluntàriament al costat de la República com un militant antifeixista. Es va trobar una ciutat revolucionada i revolucionària on, en les seves paraules, “la classe obrera havia agafat les regnes”. Va lluitar al front d’Aragó amb les milícies del POUM i una bala feixista li va travessar el coll. A Barcelona va poder ser testimoni directe dels infausts dies de Maig de 1937 on es va produir una guerra civil dins de la guerra civil. La pressió estalinista sobre la República va desencadenar els Fets de Maig i la ciutat va esdevenir escenari d’una cruenta batalla entre forces que, fins llavors, havien lluitat colze a colze contra l’enemic comú. Orwell va presenciar aquella nova setmana tràgica on els impulsos autoritaris d’uns i els impulsos llibertaris dels altres van causar una clivella incurable en l’estratègia per guanyar la guerra i mantenir l’esperit revolucionari. Amb el POUM declarat il•legal de manera vergonyant i amb el seu dirigent Andreu Nin torturat i assassinat per agents soviètics, Orwell va haver d’escapar de la persecució contra els seus companys d’armes i sortir d’amagat d’una ciutat on havia trobat –i va mantenir, malgrat tot- un esperit revolucionari i de fraternitat que va marcar per sempre la seva posició política i el sentit d’una trajectòria literària que va culminar amb “Mil nou-cents vuitanta-quatre”.

Colm Tóibín va arribar a Barcelona el 1975. Tenia 20 anys. Venia a una ciutat que tenia els ecos literaris d’ “Homenatge a Catalunya” en el seu cap. Es va trobar amb una ciutat que esperava l’imminent mort del dictador, una societat en ebullició, creativa i mobilitzada, però encara permanentment vigilada i reprimida per un règim especialment cruel, conscient que estava a les acaballes. Enmig d’una dictadura, el jove Tóibín, paradoxalment, hi troba una atmosfera de canvi i d’explosió de les anhelades llibertats. La Barcelona de finals del franquisme i l’inici de la transició –tan radicalment diferent a la societat catòlica i rural d’Irlanda- esdevé un espai iniciàtic per a Tóibín: una barreja d’il•lusió col•lectiva i de llibertats individuals que el jove irlandès abraça com a pròpies. A Barcelona, Tóibín aprèn a ser qui és i adopta Catalunya com a segona pàtria. La seva exitosa carrera literària és plena de rastres d’aquella decisiva experiència formativa.

Ara, amb motiu del Dia Orwell, Tóibín ens proposa una relectura d’”Homenatge a Catalunya” en un intent de posar en perspectiva la Barcelona de 1936, –la d’una revolució frustrada i una guerra perduda- i la de 1975 –la que inicia el canvi d’una dictadura a una democràcia capitalista. En aquest trànsit la ciutat jugarà un paper essencial i serà una de les claus de la configuració de l’univers literari d’Orwell i del mateix Tóibín.

La gelosia i la seva història

June 17th, 2014 No Comments

Al·legoria de la gelosia. Luca Ferrari

Heu pensat mai que les passions tinguin història? Heu pensat mai que l’amor, l’odi, la malenconia, la gelosia, tot allò que pertany al més íntim, va més enllà de nosaltres mateixos?

Si revisem la història atentament sabrem distingir que el subjecte i les emocions han viatjat plegats i s’han transformat plegats. La matèria de la qual estem fets són, històricament, les emocions. I ens cal, urgentment, encabir-les al discurs del passat, per refer una mirada nova, una perspectiva intrigant i necessària, que dóna veritable volum i realitat al dibuix que ens fem de nosaltres mateixos.

Més enllà del caràcter psicològic i íntim, les emocions també són un fenomen cultural que exigeix un estudi de la seva representació en el temps i les condicions socials en què s’expressa. Aquesta és la premissa fonamental de Javier Moscoso, historiador i filòsof espanyol, que ha dedicat bona part de les seves investigacions a entendre les relacions entre l’art, la filosofia de la ciència i la història de la medicina. Com es pot escriure la història de les emocions a principi del segle XXI?

El proper dijous 19 de juny a les 19h, Javier Moscoso presentarà sota el títol Una història de la gelosia. La medicalització moderna de les passions quines eren les formes de comprendre i expressar la gelosia al llarg del segles XVIII i XIX, i quin tractament ha rebut la gelosia a l’entrada de la modernitat.

Professor d’Història i Filosofia de les Ciències a l’Instituto de Filosofía del Centro Superior de Investigaciones Científicas de Madrid (CSIC), Moscoso és l’investigador principal d’un grup que s’interroga, des d’una perspectiva multidisciplinar, sobre la història de les ciències de la vida al segle XVIII, la història dels signes i les singularitats  a l’Europa Moderna i la història del dolor a Occident entre els segles XV i XX. El seu darrer llibre, Historia cultural del dolor, publicat al 2011 en espanyol (Taurus) i al 2012 en anglès (Palgrave-Macmillan), ha estat altament elogiat per la crítica i, entre altres, ha estat escollit per El Mundo com un dels 10 millors llibres de no ficció publicats a Espanya al 2011. El filòsof intenta donar respostes a com s’ha articulat històricament l’experiència del sofriment humà, indagant en les modalitats retòriques i persuassives que han permès comprendre’l des d’un punt de vista cultural.

Junt a les monografies i nombroses publicacions a revistes científiques, ha comissariat diferents mostres i exposicions: sobre els monstres imaginaris a la Biblioteca Nacional de Madrid, sobre la història del dolor al Science Museum de Londres i sobre la història cultural de la pell humana, al Wellcome Collection Gallery, a Londres. “Soy un académico, un tipo que escribe artículos y libros. Si tienes suerte, los leen miles de personas, en todo caso el público es limitado”, accepta el filòsof, proposant-se arribar amb la seva investigació a un públic més ampli i compaginar la tasca acadèmica amb la transferència cultural.

Actualment, Moscoso prepara un nou llibre, tant en espanyol com en anglès, sobre les passions de la modernitat i la conferència que presentarà al CCCB forma part d’aquesta investigació.

Ruth de Diego: “Abans s’intentava veure quina part del cervell feia cada funció, i ara sabem que treballa en xarxes”

March 26th, 2014 No Comments

Els Debats ICREA-CCCB sobre «El cervell» s’acaben aquest dimarts 1 d’abril amb la conferència «Lliçons de les lesions cerebrals», que pronunciarà la investigadora de la UB Ruth de Diego. Hi hem parlat perquè ens avanci el motiu pel qual l’estudi dels patrons i els dèficits que provoquen aquestes lesions són útils en la recerca en neurociències.

La investigadora ICREA Ruth de Diego

Estàs especialitzada en psicolingüística i neurociència cognitiva. Explica’ns què investiguen aquestes dues disciplines.
Primer em va interessar la psicolingüística, és a dir, saber com arribem a comprendre el llenguatge i, mentre feia la tesi, em van atraure els aspectes neurobiològics del llenguatge, i en concret com les lesions cerebrals poden afectar la nostra capacitat per entendre i produir la parla. Quan entrem en contacte amb una llengua nova, el nostre cervell comença a treballar i a extreure regularitats d’aquest llenguatge, encara que no entenguem absolutament res. Si arribem al Japó, per exemple, i comencem a sentir aquella llengua estranya, el cervell començarà a extreure’n informació estadística de tota mena, quins sons són més freqüents, quins acostumen a anar seguits, etcètera. Estudiar el llenguatge és interessant perquè és el que més ens caracteritza com a humans, perquè la parla determina les nostres relacions socials. En aquest sentit, una lesió cerebral que t’afecti la capacitat de parlar et limita completament la qualitat de vida.

En quin estat es troba la investigació del cervell?
Els últims deu anys hi ha hagut una segona explosió de la recerca i la informació que tenim, en aquest cas amb molts estudis sobre l’estructura i la connectivitat del cervell. Abans, més clàssicament, s’estudiava el cervell de manera molt localitzacionista, i s’intentava veure quina part del cervell feia tal funció, però vam veure que no podem parlar de zones aïllades del cervell fent funcions concretes, sinó de xarxes, de diferents parts del cervell que funcionen de manera sincrònica i treballen juntes i coordinades per fer una funció. A més, ara sabem que el cervell és molt més plàstic del que pensàvem abans, i quan pateix una lesió el cervell té una capacitat increïble per reorganitzar-se i refer les connexions.

Per què és útil l’estudi dels pacients amb lesions cerebrals?
Perquè, per comparació, ens permet conèixer moltes coses del cervell i de les seves funcions. Imagina una persona que té un tumor cerebral que ha trigat un any a desenvolupar-se. En aquell cervell el funcionament ja no és exactament idèntic al d’una persona que no ha tingut una lesió per aquesta plasticitat que dèiem ara: el cervell d’un pacient s’ha anat reestructurant per poder adaptar-se a la patologia.

Nosaltres utilitzem l’estimulació magnètica trascranial, amb un aparell que s’apropa a la part externa del cap i el que fa és que, a través d’un camp magnètic molt fort, altera el funcionament de les neurones d’aquesta regió on l’apropes, inhibint-ne o estimulant-ne el funcionament. Aquesta estimulació provoca una lesió, de manera virtual, que només dura un temps, des d’uns segons fins a un quart d’hora, i durant aquell temps l’individu sa es comporta com si hagués patit una lesió en aquella part del cervell. La comparació d’una lesió simulada en una persona sana, que manté l’estructura del cervell sense alteracions, amb una persona amb una lesió cerebral prolongada, i que per tant hi té alteracions, ens permet conèixer moltes coses, tant de l’estructura i les funcions cerebrals com de les malalties en concret.

Ressonància magnètica d’un pacient de Huntington

Quines lesions cerebrals heu estudiat?
Una de les malalties que hem estudiat és la de Huntington, una malaltia genètica força rara, amb una incidència baixa en la població. En els primers estadis, la malaltia de Huntington afecta bastant específicament una estructura subcortical concreta, una estructura central del cervell que té moltes connexions amb diferents parts del còrtex, i que, per tant, té moltes funcions associades. També estudiem l’afàsia, la malaltia que afecta la comprensió del llenguatge a causa d’una lesió cerebral. Els pacients d’afàsia poden veure la imatge d’una pera i dir «plàtan», per exemple.

Quina utilitat té estudiar aquestes malalties?
Estudiar el perquè d’aquest comportament té molts usos, com la rehabilitació de pacients. Imagina que hi ha dues zones del cervell connectades per dues vies. Per la plasticitat que dèiem, si tens una lesió que afecta una d’aquestes vies, llavors l’altra, la preservada, intentarà recuperar al màxim la seva funció. Si sabem que una via està obstruïda però l’altra xarxa neuronal funciona, podem utilitzar i potenciar aquesta via, i dissenyar-li una rehabilitació concreta utilitzant aquesta via. Te’n poso un exemple: tenim un estudi que mostra que hi ha dues zones del processament del llenguatge principals, una que seria més motriu, de producció i parla, i una altra de percepció i comprensió del llenguatge, més auditiva. Aquestes dues àrees estan connectades per un feix de connexions, i sembla ser que aquesta connexió, aquesta capacitat de transformar el que estic escoltant en una seqüència motora, és molt important de cara a aprendre noves paraules. O sigui, repetint noves paraules, escoltant-les, sentint-les i pronunciant-les pel nostre compte, aquest bucle ens permet aprendre. Si tinc aquest feix de connexions trencat, si no puc repetir per tal d’assimilar les paraules, podem fer que el pacient aprengui paraules recorrent a una altra connexió que hi ha, de tipus més semàntic. Si s’utilitza aquest altre camí, no podrem repetir per assimilar la paraula, però podrem accedir a la paraula donant-li un significat, connectant les dues parts del cervell, la motriu i l’auditiva, a través de les estructures del significat. I entrenant el pacient d’aquesta manera tinc més possibilitats que la persona entengui la paraula que per la via obstruïda de la repetició.

Això seria similar als mnemotècnics o els acrònims que s’utilitzaven en estudiar, per assimilar conceptes a partir d’idees o frases que no hi tenien res a veure?
Sí, seria semblant a això. A més, tot això té usos específics en el tractament d’aquestes malalties, perquè conèixer les alteracions en l’estructura i les funcions del cervell en pacients que pateixen Huntington, per exemple, ens permet entendre i detectar diferències individuals entre els pacients d’aquesta malaltia. En el cas d’un assaig clínic, podem separar els pacients segons les connexions que té afectades cadascun d’ells, i agrupant-los se’ls podrà fer un tractament molt més específic i efectiu que no pas si ajuntem pacients amb graus de lesió cerebral diversos.

Mavi Sánchez-Vives: “En 20 segons podem generar la il·lusió d’un tercer braç”

March 19th, 2014 No Comments

El proper dimarts 25 de març, la professora ICREA Mavi Sánchez-Vives, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), parlarà de «Cervell i realitat virtual» en el tercer dels debats ICREA-CCCB sobre El cervell. L’hem entrevistada per conèixer com les neurociències utilitzen aquesta tecnologia puntera.

La professora d’investigació ICREA Mavi Sánchez-Vives

Quin és l’àmbit de la teva recerca?
Sóc neurocientífica i utilitzo la realitat virtual com una eina per entendre funcions cerebrals. Al CCCB parlaré d’un fenomen que il·lustra molt bé com n’és, de plàstic, el cervell, la gran capacitat que tenim de transformar en temps molt curts la representació interna del nostre propi cos. Que la representació del nostre propi cos és en el cervell ho sabem per diferents vies, per il·lusions corporals, que són relativament fàcils d’evocar i donen la il·lusió de propietat sobre un braç de goma, per exemple. També hi ha nombroses il·lusions de transformació corporal descrites en la literatura, algunes les coneixem a causa de lesions cerebrals específiques, que produeixen alteracions estranyes o extravagants, com gent que creu tenir un tercer braç, o gent que creu que pot sortir del seu cos, o casos com els que descriu Oliver Sacks, per exemple la persona que pensa que aquella cama al llit no és seva i se la vol tallar, aquest tipus de casos extrems. Amb realitat virtual podem estudiar els límits de la representació del nostre propi cos recreant aquestes il·lusions, sense necessitat de pacients amb lesions cerebrals.

Com feu servir la realitat virtual?
A través de la realitat virtual podem interioritzar un cos extern com a propi, sabem aconseguir il·lusions corporals induint una sèrie d’estímuls correlacionats, que produeixen il·lusions de transformació en terminis de temps molt curts. En vint o trenta segons podem generar la il·lusió d’un tercer braç mitjançant realitat virtual, per exemple. El fet que aquestes il·lusions es produeixin tan ràpid ens fa pensar que hi ha aquesta plasticitat tan gran del cervell, i les transformacions virtuals obren la porta a aplicacions molt diferents.

Quan parles de realitat virtual, et refereixes al casc amb pantalla?
Parlem de realitat virtual immersiva, amb casc, on, en lloc de veure el seu cos normal, l’usuari veu un avatar. Aquests experiments tenen potencial en moltes àrees, com en la rehabilitació, l’entrenament, la psicoteràpia o el lleure.

Què heu descobert, per exemple?
En rehabilitació estem estudiant el tractament del dolor. Per exemple, tenim uns quants treballs publicats en els quals mostrem que el color amb què veus un braç virtual et pot afectar el llindar de dolor: si el braç virtual és vermell seràs més sensible a un estímul dolorós o calent, mentre que si és d’un altre color, blau per exemple, tindràs menys sensibilitat a un estímul dolorós o calent. Això vol dir que el llindar del dolor no és estable i es pot modificar en funció de la informació visual que reps.

Aquestes transformacions es poden dur a terme en un entorn virtual, però també donant vida a un robot.
Sí, les transformacions corporals també es poden donar si un, en comptes de tenir un cos virtual, internalitza un cos robòtic, i el cos robòtic pot estar situat a distància. Jo puc utilitzar un entorn virtual a Barcelona i veure a través dels ulls d’un robot a Londres, i interactuar i parlar en aquest entorn, de manera que tens un «cos» al lloc de destinació. Si això es generalitza, caldria regularitzar legislativament aquestes pràctiques, regular qui és el responsable de les accions que realitzarà el robot en un altre lloc, que pot estar a l’altra banda del món.

En aquest vídeo del programa «Quèquicom», podeu veure com una periodista de Barcelona utilitza la realitat virtual per encarnar-se en un robot a Londres i entrevistar el científic Mel Slater.

Kamila Shamsie i l’escriptura multicultural

March 18th, 2014 No Comments

Arxiu Bolaño. 1977-2003 © Lidia González Alija

Hi ha molts escriptors d’arreu del món que han escrit sobre Barcelona, que se l’han feta seva. Des de George Orwell fins a Jean Genet, passant per les primeres plomes del boom llatinoamericà, Gabriel García Márquez o Mario Vargas Llosa, que durant anys van fer de la ciutat la seva base d’operacions europea. També Roberto Bolaño va descriure la seva Barcelona a Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce (que ara s’adapta al teatre) o a Los detectives salvajes, Colm Tóibín a El sur, Richard Gwyn a The Colour of a Dog Running Away… Són moltes les mirades estrangeres que han escrutat Barcelona, però poques per retratar la metròpoli multicultural de l’actualitat. Tenim cròniques de turistes –els apunts de Hemingway quan era corresponsal– o bé instantànies del passat, d’aquell Barri Xino fascinant o d’aquella capital cosmopolita dels setanta on el català era una qüestió privada, però no hi ha novel·les sobre la metròpoli global d’ara, cròniques d’aquesta World City on es parlen més de dos-cents idiomes i on hi ha barris, com el Raval, en què el 50% de la població ha nascut fora de l’Estat. De cròniques dels nouvinguts d’ara, d’aquests «nous altres catalans», només tenim les novel·les de Laila Karrouch i Najat el Hachmini, la mirada d’un Matthew Tree o el Carrer Robadorsde Mathias Énard, però ens falta la novel·la dels vint-i-tres mil pakistanesos barcelonins, ens falten novel·les sobre els sis mil xinesos de Santa Coloma, ens falta el relat de la comunitat italiana, conèixer les inquietuds i les alegries familiars dels vuit mil cinc-cents filipins que viuen a la ciutat.

En literatura multicultural, la gran referència és Anglaterra, on fa generacions que els seus narradors expliquen la realitat quotidiana dels seus centenars de comunitats immigrades. Per la tradició d’integració del país, el cor de la Commonwealth, o senzillament perquè la seva llengua, que s’ensenyava a les colònies, fa segles que adapta i acull tota mena d’accents i usos sense problemes. A dia d’avui, l’Anglaterra literària és plena dels districtes de Zadie Smith, dels matrimonis interracials de Vikram Seth o d’exilis recents, com els que ens va explicar fa uns mesos Nadeem Aslam. De fet, a l’últim top 20 dels millors escriptors joves anglesos, publicat per Granta el 2013, només hi ha un 60% d’escriptors nascuts al Regne Unit. La resta provenen de Ghana, Bangladesh, la Xina o el Pakistan, i, tot i escriure en anglès, no engrosseixen el cànon britànic, sinó la literatura mundial.

Kamila Shamsie, foto de Robert Burdock

Nascuda a Karachi però instal·lada a Londres, Kamila Shamsie és una d’aquestes veus a seguir, i les seves novel·les reflecteixen aquest esperit multicultural des de moltes facetes. Escriu històries plenament mundials, amb capítols a Hiroshima, però també a l’Índia, a Londres, a Nova York o al Pakistan, i els seus personatges no són anglesos o indis, o no només això, són ciutadans d’arreu del món, cadascun amb una personalitat rica i en contacte amb tothom. En aquesta literatura sense fronteres s’estableixen multitud de trobades i xocs interculturals, de noies japoneses enamorant-se de metges alemanys, d’anglesos amb criats indis, i aquests intercanvis s’expliquen amb intel·ligència i sensibilitat, retratant els apriorismes que s’estableixen per les dues bandes, dibuixant personatges polièdrics que s’equivoquen i rectifiquen, i damunt els quals preval la neutralitat de no jutjar-los mai, de tractar-los com a iguals. Aquest esperit multicultural també aflora quan parla d’idiomes, perquè les de Shamsie són novel·les que parlen de comunicació i en què l’autora defensa un món multilingüe on cada idioma que aprens t’obre la porta d’un nou univers.

Finalment, Shamsie controla el macro i el micro, construeix l’episodi i l’anècdota amb un tempo excepcional, però sempre l’insereix en la gran història, des de la bomba de Nagasaki fins a la caiguda de les torres bessones o la darrera guerra de l’Afganistan. I aquí no hi ha autarquies, murs de contenció o tanques de filferro amb ganivetes: el món ja és un sol ens, tot està relacionat. En Shamsie totes les ciutats són ports, punts d’intercanvi i interacció als quals amarres però dels quals tornaràs a llevar l’àncora. Històries d’amor en ciutats globals, novel·les d’individus i del seu encaix al món que no defugen mullar-se i enfrontar-se a la religió o a les desigualtats, a l’oblit o al perdó.

L’escriptora Kamila Shamsie tancarà el cicle de debats Ciutat Oberta el proper 24 de març amb la conferència ‘La ciutat sense mapa’.

12345...102030...»