Ernesto Collado: «Ara més que mai és necessari que la gent imagini utopies»

July 1st, 2013 No Comments

Ernesto Collado, actor i creador intermitent de l’escena contemporània barcelonina, integrant de la Fundación Collado – Van Hoestenberghe, és autor i intèrpret de l’obra de teatre “Montaldo”, que es representarà de l’11 al 14 de juliol a les 20h al Teatre del CCCB en el marc del Grec Festival de Barcelona.

Aquesta obra segueix l’expedició que Ignasi Montaldo, un noi aragonès mut i tímid, va fer a mitjan segle XIX als Estats Units amb un grup d’icarians (seguidors de les teories del pensador Étienne Cabet) per fundar una comunitat de socialistes utòpics.

Amb l’objectiu d’aprofundir en el plantejament de “Montaldo”, el cicle GREC EXPERIMENTAL CCCB inclou dues activitats paral·leles a la peça: el debat “Vamos a contar mentiras: Art, ficció, realitat”, que es va celebrar el passat 13 de juny, i el “Dia MONTALDO: Icària, la utopia ara”, que tindrà lloc el proper 5 de juliol a les 19h al Teatre del CCCB.

Al debat, Ernesto Collado va partir de la convivència entre veritat i falsedat que proposa l’obra per moderar un debat sobre quin paper tenen realitat i ficció en les pràctiques artístiques contemporànies. Hi van participar el productor cultural Bani Brusadin, l’historiador de l’art Jorge Luis Marzo i l’artista Job Ramos.

El “Dia Montaldo” proposa un altre acostament al moviment cabetià i a la ciutat utòpica d’Icària a través de la projecció del documental Christmas in Icaria (2012), introduït pels directors de la peça: Daniel García i Aurelio Medina. A continuació, Ernesto Collado presentarà el procés de creació i treball de “Montaldo”. En la següent entrevista, Collado ofereix unes pinzellades d’aquest procés i reflexiona sobre la raó de ser de les utopies, així com sobre la fina frontera que separa ficció i realitat.

Iván Morales: «L’adolescència m’interessa, però hi ha una cosa més essencial: l’amistat»

June 26th, 2013 1 Comment

L’actor, director i guionista català Iván Morales, membre de l’associació de projectes audiovisuals i teatrals Prisamata, dirigeix el muntatge Jo mai, que es podrà veure al Teatre del CCCB, del 25 al 28 de juliol a les 20h, en el marc del Grec Festival de Barcelona.

Jo mai es defineix com un conte de gènere negre sobre un grup de nois i noies que volen formar, al bar abandonat Amparo, la família que mai no van tenir. Els actors Marcel Borràs, Àlex Monner, Oriol Pla, Laura Cabello i Xavier Sáez protagonitzen aquesta obra, en què els personatges s’esforcen per trobar el seu lloc al món.

Abans que s’estreni Jo mai, dins de la programació GREC EXPERIMENTAL CCCB el Grec i el CCCB organitzen, dissabte 29 de juny a les 19h al mateix Teatre, el “Dia JO MAI: Tot sigui pels amics”, una activitat que proposa aprofundir en el retrat dels protagonistes de l’obra com si els coneguéssin al Bar Amparo.

Jo mai © Helio Reguera

En aquesta sessió, Iván Morales presentarà dues peces audiovisuals que ha dirigit amb una història propera a Jo mai: el curtmetratge Dibujo de David (2007) i el videoclip At the gates de Nitch. Aquest grup musical barceloní, autor de la banda sonora de Jo mai, posarà el punt final a l’activitat amb una actuació en directe.

Entrevistem Iván Morales, que ens parla del protagonisme dels joves i l’amistat en la seva obra, dels referents que l’han conduït a tractar aquestes temàtiques i de la situació actual del teatre a Catalunya.

Quina relació hi ha entre les històries de l’obra Jo Mai, les del curtmetratge Dibujo de David i les del videoclip At the Gates del grup Nitch?

Quan vaig dirigir Dibujo de David suposo que no vaig acabar de buidar moltes de les inquietuds que tenia dintre i que vaig intentar explorar. El projecte de Jo Mai feia temps que em feia voltes pel cap ja per aquella època, però quan em vaig posar a escriure’l per primer cop va ser després del rodatge de Dibujo de David, i no podia deixar d’imaginar-me aquell actor que havia descobert gràcies a aquell curtmetratge, Marcel Borràs.

Helio Reguera, el líder de Nitch, ja hi sortia, també, a Dibujo de David, com a figurant dins de la festa. Quan em va fer descobrir la seva banda em va deixar flipat: amb quinze anys ja era líder d’un grup de Rock’n’Roll!!! Quan vam parlar de fer un videoclip junts i, també, de fer la música per a Jo Mai, el més lògic va ser intentar que aquells dos projectes s’ajuntessin i dirigir un vídeo que donés imatge a la seva música, i que alhora ens servís per descobrir una mica més els personatges del Bar Amparo. Amb l’ajut de Pau Mirabet (director de fotografia) i de Vep Culleré (muntador), i la resta d’actors de l’obra (Àlex, Laura, Oriol, Xavi), ens vam posar a jugar i experimentar, portant al límit els personatges de Jo Mai en situacions clau, rodant cinc dies diferents per a només cinc minuts de resultat final. At the gates n’és el resultat.

Els joves són protagonistes d’aquestes tres històries. Per què?

L’adolescència m’interessa, òbviament, a nivell temàtic, però hi ha alguna cosa més essencial en els tres projectes que esmentes, més enllà de l’edat dels protagonistes, i és l’amistat.

Tot i això, he de dir que un dels moments més feliços de la meva vida va ser assistir a una funció de Sé de un lugar (una de les altres obres de la Cia. Prisamata), un muntatge protagonitzat per personatges entre els trenta i els quaranta anys, al qual un dels actors de Jo Mai, Oriol Pla, va portar trenta companys seus de classe, menors d’edat en aquell moment. L’energia, la llibertat, la falta de prejudicis culturals i la puresa amb la qual aquest públic s’enfrontava a la nostra peça van constituir una de les experiències teatrals més poderoses que he viscut mai. Aquella nit vaig tenir molt clar que era una bona idea fer un espectacle com Jo Mai.

Amb quins referents o experiències has comptat a l’hora de crear Jo Mai?

La meva vida, la dels meus amics i coneguts, els llibres d’Elmore Leonard, les pel·lícules de Jacques Tourneur, el Super-Rawal, Tyler the Creator, The Brothers Size, Zanardi d’Andrea Pazienzia, els Germans Marx, Piter Pank, la Complicité, Jacques Audiard, el llibre de mitologia grega que em va regalar ma mare quan era petit…

En alguna entrevista has dit que Jo Mai és «un conte de gènere negre adolescent» que té la intenció d’oferir «una experiència semblant a la d’anar a veure un grup de rock adolescent al seu local». Fins a quin punt la música de Nitch té un paper important per fer viure aquesta experiència al públic?

Helio Reguera és el director musical i ell s’ha encarregat que, darrere dels intèrprets de Jo Mai també hi hagi, en les seves pròpies paraules, «una puta banda».

L’obra Jo Mai té un blog on expliqueu part del procés de creació. Per què?

És feina nostra que el públic conegui què fem i, una miqueta, com ho fem. Utilitzem les eines que són al nostre abast per fer-ho. Jo no sé si la gent ja llegeix blogs, però també és una manera de deixar constància, per nosaltres mateixos, del nostre procés.

Com creus que la crisi econòmica i, més concretament, la crisi del teatre convencional estan donant pas a nous formats alternatius en les arts escèniques i a nous públics del teatre?

Crisi n’hi ha, econòmica, política, social… Crisi del teatre convencional, no ho tinc tan clar, seria un debat molt extens, potser. En el que sí que estarem d’acord, probablement, és que hi ha una situació de merda general que ens afecta les persones, i, òbviament, això ens obliga, als qui volem dedicar la vida a explicar històries, a tenir una responsabilitat extra a l’hora de plantejar-nos la nostra feina, a l’hora de fer-la arribar, a ser encara més rigorosos amb el que oferim al públic i com li oferim, a no fer qualsevol cosa per tal d’aixecar, o mantenir, el nostre xiringuito, i a buscar fórmules i solucions creatives, encara que siguin econòmicament precàries, ja que sembla que les coses no són tan fàcils de portar a terme com fa uns anys.

Una bona notícia pot ser que hem aprés la lliçó: ara potser estem entenent que no són els mitjans que utilitzis el que faran que la teva obra sigui cutre o no, sinó des d’on la fas i per què la fas.

Hi ha espai en els circuits habituals de teatre per a les creacions més experimentals?

Per sort, si no hi ha espai ja no és un problema tan gran com abans. Una part del públic està entenent, també, que pot gaudir d’una gran experiència teatral en qualsevol lloc.

El Teatre CCCB no és un teatre convencional: és un espai blanc, no té una programació estable i no està dins els circuits oficials, entre d’altres coses. Com creus que afecta això la teva proposta?

No ho sé. Ho haurem de veure quan l’estrenem. Ara per ara, és un luxe participar dins d’aquest cicle, juntament amb Ernesto Collado, i dins del Grec. El nostre ideal seria omplir el teatre de gent que va al teatre habitualment, de gent que va més aviat a exposicions, de gent que va a concerts, i de gent que no va a cap dels tres llocs però que intueix que aquí, al Bar Amparo, potser, podrà vibrar una bona estona.

GREC EXPERIMENTAL CCCB

June 10th, 2013 2 Comments

El director del Festival Grec, Ramon Simó, escriu sobre la nova línia de col·laboració entre el Grec i el CCCB.

Vivim temps de canvi, temps en què sembla que les convencions i els hàbits adquirits han de ser revisats o, si més no, posats en qüestió. Les arts escèniques no queden al marge d’aquest procés. La relació del teatre, de la dansa, del circ, fins i tot de la música amb la societat, amb el seu públic, també s’està redefinint. Les arts escèniques són, abans que res, una experiència comunitària. Parteixen de la voluntat de mantenir una vivència compartida en present, negant la distància i la dilació, físiques i sensorials, dels mitjans telemàtics. Són sensació, emoció i pensament sostinguts en viu. Ara bé, en un món cada cop més governat per l’individualisme, per les telecomunicacions i per les xarxes, les arts escèniques evolucionen i comencen a canviar el patró convencional de relació que han mantingut, durant segles, amb els espectadors.

Un espectacle no és només un producte artístic destinat a l’entreteniment, ni tampoc només un artefacte capaç d’emocionar i d’incitar el pensament. És una acció estètica de comunicació que es duu a terme en un àmbit comú i que, necessàriament, té la societat com a destinatari. Aquesta acció es no pot resoldre ni esgotar-se, avui, en la representació. Cal, potser, que la relació amb l’espectador comenci molt abans del moment de la representació i s’acabi força més tard. Cal que pugem oferir la possibilitat de gaudir de l’espectacle, de la proposta tècnica, ètica i estètica que suposa, des de molts punts de vista i des de tots els suports que ens faciliten el contacte amb l’espectador.

GREC EXPERIMENTAL CCCB és una primera provatura de com pot ser aquesta nova relació entre espectador i espectacle. Volem temptar l’espectador amb una experiència escènica que va més enllà de la recepció convencional de la representació. Amb l’ajut de les xarxes socials, amb la convocatòria d’esdeveniments complementaris, d’accions que ens ajudin a situar-nos en el context de cada proposta, amb la col·laboració de professionals i artistes d’àmbits diversos i de formacions diferents, volem col·locar el teatre a l’espai públic, a l’espai compartit que de vegades perdem per múltiples causes conegudes, des de l’excés d’informació fins a la informació indefinida i sense categories.

Un espectacle és un esforç expressiu, una aposta estètica que vol expressar el món i, alhora que l’expressa, entendre’l. Tota representació és una forma de comprensió. En un moment en què resulta tan difícil dir alguna cosa sobre el món, en un moment en què qualsevol discurs es veu de seguida enterbolit i desarmat, cal provar d’alimentar la nostra capacitat de sorprendre, d’elaborar discursos que vagin més enllà de la desautorització interessada i de la promoció de la ignorància. És per tot això, i per gaudir junts de l’espectacle, que iniciem aquest GREC EXPERIMENTAL CCCB.

La proposta, que comença aquesta setmana, inclourà xerrades, projeccions i concerts que aprofundiran en els plantejaments de dues produccions del Grec 2013: “Montaldo” i “Jo mai“.

+ info: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-actividades_paralelas-44013

Twitter: #experimentalgrec

Marc Kelly Smith: «L’Slam atrau més públic a la poesia»

May 15th, 2013 No Comments

Nascut a Chicago el 1949, a Marc Kelly Smith l’anomenen «Slam Papi». El fundador del Poetry Slam va iniciar el moviment el 1986 a la seva ciutat natal i des d’aleshores aquest no ha parat de créixer arreu del món.

El Poetry Slam és un format de poesia i expressió oral en què la creativitat literària i l’expressió dramàtica en són els pilars fonamentals. És una manera diferent d’entendre el gènere, i la seva pràctica fomenta la lectura, l’escriptura i les habilitats interpretatives.

Avui centenars de ciutats acullen campionats de Slam i aquest jove format de poesia oral ha arribat a tots els racons del planeta. A Barcelona se celebra des del 2006, i des del passat mes de desembre el Hall del CCCB acull un cop al mes el campionat regular de la ciutat. L’Slam també ha estat present en diferents edicions de Kosmopolis, la Festa de la Literatura Amplificada, amb la final del Gran Slam.

Aquest dissabte 18 de maig, Marc Kelly Smith serà a Barcelona i oferirà en exclusiva un taller de Poetry Slam (més informació, aquí). Al vespre participarà a la sessió de maig de Poetry Slam Barcelona, que coincidirà amb La Nit dels Museus al CCCB.

Ismael Guzmán li ha fet aquesta entrevista.

P: Què és per a tu el Poetry Slam?

MS: Hi ha almenys tres definicions de Poetry Slam. La primera és la reunió de l’art d’interpretar amb l’art d’escriure poesia. La segona, que és un esdeveniment de poesia declamada i interactiva. I la tercera, que és una competició de poesia en què el públic jutja els participants. Per a mi, l’Slam significa comunitat, la gran família de persones de tot el món que participen i es dediquen al moviment de l’Slam.

P: Què sentien aquestes persones quan començaven a formar aquest moviment? S’adonaven del que arribaria a ser?

MS: Des de molt aviat vaig saber que la interpretació era la resposta per atreure més públic a la poesia. Gairebé tots els principis que guien l’Slam van ser creats sota la premissa que el treball del poeta és comunicar amb eficàcia i complir amb el seu públic. Els Slams són oberts a totes les formes de poesia, a tots els temes i a totes les classes de persones. Estava molt segur que això s’expandiria i es difondria a través dels Estats Units, però mai no vaig pensar que l’Slam es convertiria en un fenomen mundial.

P: Què aporta el Poetry Slam a la literatura?

MS: Si la literatura s’ha de llegir o recitar en un escenari davant d’un públic, s’ha de fer amb dedicació, passió i art, tal com es viu en qualsevol de les altres arts performatives. Els slammers s’haurien d’exercitar per estar al mateix nivell dels millors actors, cantants o ballarins dels nostres temps. Quan ho fan, aconsegueixen que la literatura en directe causi les mateixes emocions al públic que les obres de teatre o els concerts.

P: Molts poetes es neguen a ser jutjats amb una puntuació. Què els diries?

MS: Els poetes (com tots els artistes) són constantment jutjats per amics, lectors, editors, productors, etc. Les competicions de Slam són formes vives d’aconseguir l’atenció del públic. El format de competició és un recurs teatral dissenyat per crear drama i suspens. Sempre que un artista puja a l’escenari és jutjat, sigui puntuat o no.

P: Si sóc slammer i tot just començo, què em pot ensenyar Marc Smith?

MS: En el meu taller introductori ofereixo als poetes uns registres escènics que serveixen per desenvolupar els elements fonamentals de la interpretació: volum, tempo i articulació, a més del maneig de l’estat d’ànim, dels gestos, de la mirada, etc. Els nostres cossos, les veus i les ments són els nostres instruments. Necessitem aprendre com fer-los servir i jugar-hi bé. El taller també guia els poetes a superar la por que puguin tenir a l’escenari.

P: I si sóc slammer des de fa anys, què em pot ensenyar Marc Smith?

MS: Els millors artistes dramàtics que conec mai no deixen de buscar noves tècniques i trucs dela interpretació. Per a aquests slammers puc oferir el que sé i el que necessiten dels meus trenta anys com a slammer.

P: Sempre definim el Poetry Slam com a 50% interpretació i 50% poesia. És així? O creus que hi ha alguna cosa més important?

MS: Això és el que hem dit des dels inicis i crec que hauria de continuar sentla guia. Els slammers s’han d’esforçar pel millor text possible, interpretat de la millor manera possible. Per descomptat, l’ideal poques vegades s’aconsegueix, de vegades el text supera la interpretació o la interpretació és més polida que les paraules, però l’objectiu és que tant la pàgina com l’escena siguin el millor possible.

P: La teva frase «Slam és comunitat» és famosa dins del món de l’Slam. Com s’aconsegueix això quan els poetes solen ser individualistes i sovint egòlatres?

MS: Al meu entendre, l’experiència humana és una lluita constant entre aquells que troben sentit en el fet de servir la seva comunitat i aquells que només se serveixen a si mateixos. L’ambició enfront de l’acció de donar. L’arrogància enfront dela humilitat. La comunitat del Poetry Slam és un espai on les persones es poden convertir en individus diligents o continuar mantenint els desitjos del seu ego-ment com un etern fantasma assedegat.

Dani Orviz, guanyador del Gran Slam Kosmopolis 2013.
© Miquel Taverna, CCCB, 2013

P: Per què creus que aquest moviment té tant d’èxit?

MS: Gràcies als organitzadors dedicats i desinteressats (centenars, potser milers ara, que mai no estan en el focus d’atenció) que construeixen l’audiència. I, per descomptat, gràcies a l’art dels slammers que donen vida a les paraules i fan que aquestes siguin més que lletres sobre un paper.

Per a més informació, podeu consultar el web i les xarxes de Poetry Slam Barcelona: www.poetryslambcn.com, Facebook, Twitter i YouTube.

Poetry Slam Barcelona està organitzat i produït per Hipnotik Faktory i Red927, i té el suport del CCCB i de l’ICUB – Ajuntament de Barcelona.

Bani Brusadin: «McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge!»

February 7th, 2012 1 Comment

Els «influencers» són a punt d’aterrar al CCCB. Qui són? Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers, festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació i entreteniment radical, ens parla en aquesta entrevista d’artistes activistes, visionaris, científics xiflats, falsificadors, impostors… que durant gairebé deu anys han format part d’aquest projecte cultural alternatiu. Ara tornen a ser aquí. Del 9 a l’11 de febrer, The Influencers al CCCB.

Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers

Aquesta és la vuitena edició de The Influencers al CCCB. Quins són els criteris que heu seguit durant tot aquest temps per programar?

El criteri fonamental de The Influencers neix d’una antiga admiració pels visionaris i les seves missions impossibles, els científics guillats, els falsificadors i els impostors. Aviat ens vam adonar que no es tractava de veritables dolents, sinó de tricksters, com aquells déus estafadors respectats a les cultures més antigues. The Influencers és una manera de conèixer tricksters contemporanis que de vegades parlen el llenguatge de l’art, de vegades el de fenòmens subculturals o de l’activisme social i de vegades el de l’experimentació amb les noves tecnologies de joc i comunicació.

Altres criteris determinants: que vinguin de fora de Catalunya i d’Espanya i que parlin de la seva experiència directa pel que fa a iniciadors de projectes experimentals i grassroots, és a dir independents i sense vocació comercial. En un cert sentit, l’oralitat és un dels aspectes clau de The Influencers, que fa possible transmetre idees a través d’històries i relats d’accions i projectes de comunicació no convencional. Experiències que són el resultat concret d’una reflexió sobre temes col·lectius i alhora de compromisos i desafiaments personals.

Biotic Baking Brigade (BBB), grup armat amb pastissos que ataca personalitats públiques. Aquest any participen a The Influencers

En l’edició d’enguany trobem projectes molt diferents: des de propostes «més amables» o conegudes com la d’Inside Out fins a projectes més radicals com Voina; des de la «tangibilitat» dels BBB fins a la virtualitat dels projectes d’Evan Roth o Constant Dullaart. Quina és la perspectiva des de l’organització del festival per fer aquesta tria? Quin tipus de projectes, artistes o col·lectius són els que us interessen més?

McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge! I és per això que a The Influencers barregem tot tipus de pràctica, context i època per mostrar mètodes enginyosos i sorprenents de llançar un missatge que altrament no hagués passat per aquest mur de soroll que ens envolta (tant el soroll de la propaganda com el soroll de la connexió permanent a les cada vegada més complexes comunitats digitals). Tot mitjà val, sempre que sigui capaç de generar un virus prou potent, capaç de reproduir-se en entorns hostils.

Dit d’una altra manera, ens interessa investigar exemples d’ús tàctic de la comunicació i mostrar com al voltant d’una acció o d’una imatge s’incrusten històries que es poden multiplicar més enllà del radi d’acció dels seus autors momentanis.

En realitat treballem a dues velocitats. D’una banda, busquem la màxima diversitat possible per descontextualitzar i contaminar les idees entre si i possiblement connectar-les amb la creativitat de Barcelona i Catalunya. És una estratègia basada en el xoc, la sorpresa i les contradiccions i requereix un treball subtil de «traducció» i transformació d’idees.

D’altra banda, de manera silenciosa i gairebé en segon pla, dins de tanta diversitat suggerim enllaços entre diferents edicions del festival. Al llarg d’aquests anys hem seguit pistes com la de l’engany, del camuflatge i una certa forma de gamberrisme per una bona causa (Alan Abel, Joey Skaggs, Ztohoven, els Yes Men, etc.); els curtcircuits entre transformació de la cultura popular al segle xxi i experiències subculturals off i on line (Evolution Control Committee, Iocose, Suicide Machine, Evan Roth, etc.); la reconquesta de nous espais a través d’imatges, estètiques i altres aventures, normalment arriscades (Blu, Miss Rockaway, Black Label Bike Club, JR, etc.); l’ús no convencional de les tecnologies especialment per redefinir els límits de l’espai públic (Ricardo Domínguez, Institute for Applied Autonomy, Marko Peljhan, Critical Art Ensemble, Survival Research Labs, Julius Von Bismarck), i la nova monumentalitat (l’art totalitari de Laibach i la trilogia dedicada al Neue Slowenische Kunst). Tots ells filons travessats també per projectes visionaris i inclassificables, com ara els de l’inoblidable James Acord, que va fer a Barcelona la seva última aparició pública.

De fet, un dels projectes que tenim al calaix i en el qual treballem en els breus moments de tranquil·litat és escriure una història de les relacions directes i de les genealogies accidentals entre molts dels projectes que al llarg de gairebé deu anys han participat a The Influencers.

El Reverend Billy ens va visitar fa uns anys i ara torna, en plena crisi. És el seu discurs el que ha canviat o la nostra percepció de com estan les coses, afectats com estem pel nou context econòmic i social?

Segurament totes dues coses. Un dels aspectes que ens interessa explorar a The Influencers és justament el treball d’artesans del que és imaginable, un procés en transformació constant que quan assoleix visibilitat i reconeixement necessita moure’s ràpidament i obrir nous espais d’intervenció quan altres es tanquen.

El Reverend Billy, acompanyat de Savitri D de la Church of Stop Shopping (= Església del No Comprar), ens va visitar el 2004, en ple auge del pensament neo-con i sensibilitat post-11 de setembre, en un moment en el qual culturalment es començaven a entrellucar els límits d’aquelles tàctiques de simple tergiversació dels símbols dominants. Al cap de vuit anys, estem vivint en la que llavors hagués semblat pura ciència ficció: fallida d’estats europeus, inquietuds revolucionàries i, des del punt de vista cultural, l’aprofundiment de la revolució digital i la realització de la promesa de la connexió social permanent.

En aquest sentit, la història del Reverend Billy i la seva Església és la història d’un heroi popular que ha travessat tots aquests canvis, un personatge de ficció que barreja amb orgull i bogeria accions a l’estil gonzo amb una passió absoluta per la dignitat i la llibertat (la de tothom). En el fons és un rondallaire contemporani que difumina aquella frontera tan tranquil·litzadora entre realitat i ficció (fins i tot artística).

El Reverend Billy, en una de les imatges del documental Reverend Billy & The Church of Stop Shopping

En tots aquests anys, s’ha popularitzat la comunicació de guerrilla o els moviments artístics subversius són minoritaris?

La comunicació de guerrilla ja és totalment mainstream en el sentit que qualsevol agència de publicitat al ritme dels temps la inclou en el paquet estàndard per als seus clients. Alhora, accions de veritable guerrilla de la comunicació amb objectius no comercials o socials s’han fet cada cop més populars, cosa que per cert era el seu objectiu des del principi!

Es tracta d’una situació nova en la qual és fonamental experimentar al mateix temps amb noves tecnologies, velles idees oblidades i un sentit de comunitat «connectada» en evolució contínua. En aquest quadre la distinció entre el que és minoritari i el que és majoritari sembla cada vegada menys rellevant a fins pràctics perquè canvia molt ràpidament sense arribar a ser mai realment estable.

Així que, d’una banda, la subversió de la comunicació dominant està formada de pràctiques en evolució contínua que de tant en tant aconsegueixen canviar per sempre la mateixa cultura comercial, i, de l’altra, s’està enfortint la possibilitat d’anar més enllà de la simple tergiversació dels missatges del poder i assajar experiments d’una nova «imaginació popular», col·lectiva i postdigital, que es pot multiplicar sense haver de passar per l’altaveu d’una cultura de masses cada vegada més repetitiva i alienant. En aquesta cruïlla és precisament on se situa en aquests moments The Influencers.

Les protestes contra la crisi (15M, Occupy Wall Street) han contribuït d’alguna manera a la comunicació de guerrilla?

Per descomptat. La guerrilla, fins i tot la de la comunicació, neix per la necessitat de desplaçar el conflicte quan hi ha condicions de força molt desiguals. La sorpresa, la irrecognoscibilitat, l’absència de logos i fins i tot de demandes, les identitats col·lectives, múltiples i en part anònimes, l’ús sorprenent de les eines de comunicació i fins d’autoorganització en xarxa, la capacitat d’infiltrar la manipulació dels mitjans amb més manipulació (de signe oposat) són alguns dels aspectes més interessants del que ha passat en aquests últims dotze mesos i que han posat en pràctica molts dels experiments d’acció mediàtica grassroots dels anys anteriors. I ho han fet de cop, de manera molt eficaç i per part de gent molt jove que, per raons anagràfiques, no sabia pràcticament res d’aquells debats!

Tot i així, de vegades l’acció social no es pot permetre gaire experimentació. Necessita enfortir una agenda o rendibilitzar un pla d’acció, mentre que de vegades la comunicació-guerrilla necessita marge d’incertesa i experimentació. Sota el paraigua de la urgència política, un missatge massa obert suposa un problema d’identitat, posicionament, estratègia.

Així que la pregunta seria: És possible experimentar sobre qüestions d’interès col·lectiu a través de narracions apassionants, trencadores i controvertides, ja sia amb codis artístics o en formes menys fàcilment reconeixedores? The Influencers proposa al públic projectes que han intentat donar respostes a aquest interrogant. Evidentment, mai no són respostes definitives.

En l’última edició de The Influencers vau presentar la WEB 2.0 SUICIDE MACHINE, un projecte per matar els perfils 2.0 d’un mateix. Com valoreu des de The Influencers l’èxit d’eines com el Facebook o el Twitter?

Un èxit aclaparador, ja que ni tan sols la Suicide Machine les ha pogut aniquilar!

Es pot ser «influencer» en temps de crisi?

És clar que sí. De fet, un pla en el qual estem treballant és justament una mena d’escola de guerrilla de la comunicació, una altra d’aquestes contradiccions impossibles, com a «entreteniment radical».

Pots explicar el cartell d’aquest any?

El protagonista és Trollface en la seva versió Advice Trollface. El troll és la figura més odiada de tota comunitat online, el qui rebenta les converses, embussa les discussions amb objeccions contínues sobre qüestions marginals, esbronca els herois, és obscè i insulta gratuïtament i aparentment sense cap raó. És a dir, és el dolent de la pel·lícula. Existeix un troll bo? El nostre Trollface és un meme que surt de la pantalla i es converteix en persona. No puc dir res més, quan ho tingueu entre les mans ho entendreu!

123