CCCB Veus

Entrevista a David Bravo, arquitecte i col·laborador del CCCB

Quins són els problemes d’habitatge i urbanisme que més preocupen a escala global? Estan d’acord els governs, les empreses i les institucions a l’hora d’abordar-los? Les ciutats comparteixen problemàtiques i conflictes semblants? L’octubre del 2016 es va celebrar a Quito «Habitat III», la tercera Conferència Internacional sobre Habitatge i Desenvolupament Sostenible. L’ONU convoca aquesta cimera cada vint anys per definir el que s’ha anomenat «Nova Agenda Urbana», el full de ruta que els estats i les organitzacions han de seguir en matèria d’urbanisme i desenvolupament urbà.

L’arquitecte David Bravo, col·laborador del Centre de Cultura Contemporània en projectes com el Premi Europeu de l’Espai Públic i l’exposició «Pis Pilot», de la qual va ser co-comissari, va assistir a la cimera en representació del CCCB. Carlota Broggi, responsable d’itineràncies del CCCB, entrevista David Bravo sobre la seva experiència a «Habitat III».

La necessitat d’entendre l’habitatge com un dret, de democratitzar les ciutats i allunyar-les dels interessos de les grans corporacions, la gentrificació i el discurs acrític al voltant de les anomenades smart cities (ciutats intel·ligents) són temes comuns que preocupen tant a Barcelona com a Quito i que David Bravo recupera en aquesta entrevista.

- Quin sentit va tenir la presència del CCCB a Quito?  

- «Habitat III», la Conferència de l’ONU sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible, va reunir a Quito activistes, pensadors i governants de tot el planeta per tal d’establir les directrius de la Nova Agenda Urbana. La rellevància d’aquesta trobada es reflecteix en el fet que només se celebra cada vint anys. La presència del CCCB va donar visibilitat a la seva reflexió sobre el fet urbà, que, des dels inicis de la institució, forma part del seu ADN. La mirada del CCCB sobre la ciutat ha estat sempre transversal i s’ha esforçat a creuar disciplines tan diverses com la filosofia, la literatura, la política i l’urbanisme. Aquesta promiscuïtat era molt pertinent en el context de Quito, on es van trobar veus de molt diverses procedències geogràfiques i disciplinàries.

- El debat generat a «Habitat III», de quina manera t’ha fet canviar la teva visió del que haurien de ser l’arquitectura i l’urbanisme com a eines per regenerar la ciutat?

- Més que fer-me canviar de visió, m’ha confirmat que l’arquitectura i l’urbanisme són armes de doble tall. D’una banda, poden estar al servei de l’abús de poder, contribuir a la injustícia espacial, l’especulació immobiliària, la corrupció urbanística, el deute públic, el malbaratament energètic i la concentració de riquesa en poques mans. De l’altra, però, són instruments ineludibles per a la democràcia.

Més que de «regeneració», cal parlar de democratització de la ciutat. Massa sovint som víctimes d’una neofília encegadora que ens porta a pressuposar que tota regeneració és positiva. Però no sempre és així; moltes vegades, regenerar vol dir espatllar un teixit social i urbà, malmetre els seus valors i excloure o expulsar els seus habitants més desafavorits. Per això, cal polititzar el judici sobre qualsevol transformació urbana, que en cap cas és una qüestió purament tècnica o estètica. Les transformacions democratitzadores són aquelles que milloren la convivència dels qui comparteixen avui la ciutat —justícia— i la supervivència dels qui l’heretaran demà —sostenibilitat—. Si no es compleixen aquestes dues condicions, no s’està construint democràcia.

«L’arquitectura i l’urbanisme són armes de doble tall: poden estar al servei de l’abús de poder i alhora ser instruments per a la democràcia»

- La cimera va convocar alcaldes de tot el món, així com responsables de gestió i de governabilitat d’arreu. Hi ha consens a l’hora de veure l’habitatge com a necessitat bàsica i com a fenomen col·lectiu, com ho és l’espai públic?

- No, de cap manera. Hi ha una gran polarització entre els que entenen l’habitatge com un actiu immobiliari i prioritzen el dret a la propietat i els que, abans que res, entenen l’habitatge com un dret bàsic i com un instrument per democratitzar la ciutat. Aquesta polarització es manifesta de diverses maneres. De les «trobades temàtiques» (thematic meetings) celebrades prèviament en diverses ciutats per preparar la cimera de Quito —a Barcelona n’hi va haver una a l’abril— en van sorgir declaracions oficials en què abundaven les alertes contra la «injustícia espacial» i en defensa del «dret a la ciutat», conceptes que també van estar molt presents als actes de Quito, tant als networking events de la cimera mateixa com als fòrums alternatius celebrats paral·lelament. Malgrat tot, alguns estats membres de l’ONU rebutgen l’ús d’aquests conceptes. Tant és així que la declaració final de la cimera, tal com remarca el politòleg Joan Subirats, abunda en aproximacions comercials com la «smart city», mentre que eludeix la paraula «democràcia» i fa una sola referència, molt tangencial, al «dret a la ciutat».

- Fa uns anys que s’ha incorporat al debat sobre habitatge i urbanisme la necessitat d’apostar per ciutats intel·ligents o smart cities. Què significa realment aquest concepte i quina rellevància va tenir a Quito?

- La meva principal objecció al corrent de les smart cities és que posa els mitjans per davant dels fins. D’alguna manera, podríem dir que contradiu la tesi maquiavèl·lica segons la qual «el fi justifica els mitjans» tot defensant que «el mitjà justifica els fins», afirmació igualment errònia. Sovint la smart city ofereix solucions a problemes irrellevants o inexistents, mentre que eludeix donar solució als dos principals problemes que pateixen totes les ciutats: la injustícia i la insensatesa. Per posar un exemple, no necessitem sensors que ens permetin trobar aparcament amb més rapidesa; el que ens cal és aconseguir que les ciutats puguin tornar a funcionar sense un invasor tan injust i insostenible com el vehicle privat, encara que sigui elèctric o sense conductor.

La smart city s’aproxima al fet urbà des d’una tecnofília acrítica altament despolititzada mentre oblida —o amaga— que qualsevol transformació urbana té causes i efectes polítics —política ve de polis, que vol dir ciutat!—. A més, ho fa de la mà de grans corporacions globals de dubtosa reputació —com Cisco Systems o Telefónica— que concentren molta riquesa i poder en poques mans. També és cert que, darrerament, es parla també de smart citizens, en el que sembla un rentat de cara d’una iniciativa que, originàriament, s’havia oblidat de la gent. I no hi ha dubte que les noves tecnologies poden ser de gran utilitat per millorar la transparència, la participació, la coproducció col·laborativa i la gestió democràtica de les ciutats. Però cal tenir sempre ben present que la tecnologia és només un instrument i que tan aviat pot estar al servei de la democràcia com de l’abús de poder.

«La smart city ofereix solucions a problemes irrellevants o inexistents, mentre que eludeix donar solució als dos principals problemes que pateixen totes les ciutats: la injustícia i la insensatesa»

- Com a representant del CCCB, quina aportació al debat general vas poder fer durant les taules rodones que es van organitzar a «Habitat III»?

- En especial, es va donar visibilitat a les lliçons acumulades pel Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà —convocat des de l’any 2000 pel CCCB juntament amb sis institucions més, de Frankfurt, Hèlsinki, Ljubljana, Londres, París i Viena— i a les reflexions aportades per l’exposició «Pis Pilot» —organitzada conjuntament pel CCCB i el Museu d’Antioquia de Medellín—, que mostra multitud de solucions que han demostrat la seva viabilitat a l’hora de fer efectius el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat.

- Penses que aquesta reflexió ha evolucionat durant les jornades de treball a Quito?

- Les reflexions que hi ha al darrere de «Pis Pilot» s’han enriquit perquè han demostrat que, més enllà dels contextos dels quals partia l’exposició —les ciutats de Barcelona i Medellín—, són igualment pertinents en altres escenaris, com les ciutats equatorianes o mexicanes. A Quito o al DF també hi preocupen fenòmens com la gentrificació, la manca d’habitatges públics de lloguer social i la proliferació de grans promocions privades que empobreixen el teixit urbà i aïllen els seus residents en comunitats tancades. Al capdavall, es constata que el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat són universals i indeslligables l’un de l’altre. És més: en un món cada cop més urbanitzat, aquests drets constitueixen la base de la resta de drets humans.

- Si «Pis Pilot» sosté que «la ciutat del futur ja està construïda», per què creus que és útil discutir els desafiaments de la urbanització en el segle xxi?

- Quan diem que «la ciutat del futur ja està construïda» no volem dir que no calgui fer-hi res més ni pretenem que tot es deixi tal com està. El que volem és superar el paradigma urbanitzador del segle xx, basat en el creixement il·limitat. Superar la lògica utopista de l’urbanisme modern, que prefereix la taula rasa o l’obra nova abans que tractar amb la complexitat del lloc preexistent. Superar l’extensió compulsiva del sòl urbà a través de sectors de nova planta, monofuncionals i de baixa densitat. Superar un model caduc, altament injust i insostenible, responsable de la dispersió urbana, la segregació espacial, les emissions contaminants, el malbaratament energètic i la depredació territorial.

Lluny de ser nostàlgic, avui és plenament contemporani defensar el model premodern de ciutat mixta i compacta, feta de finques petites i entre mitgeres, amb carrers corredor que afavoreixen el comerç de proximitat, la barreja d’usos i de classes socials, el moviment dels vianants i la possibilitat d’un transport públic eficaç i de qualitat. Aquest model és molt més pertinent per afrontar els reptes econòmics, ecològics i polítics que ens planteja el futur immediat.

«A Quito o al DF també hi preocupen fenòmens com la gentrificació, la manca d’habitatges públics de lloguer social i la proliferació de grans promocions privades que empobreixen el teixit urbà i aïllen els seus residents en comunitats tancades»

- Idealment, quina creus que seria la millor Agenda Urbana dels propers anys?

- Al meu entendre, l’Agenda Urbana hauria de ser una aposta decidida per inundar les ciutats de radicalitat democràtica. Lluny de ser un brindis al sol, aquesta aposta es pot traduir en mesures ben concretes i contrastables. Qualsevol transformació urbana hauria de democratitzar la ciutat en quatre sentits principals:

1. Mirant avall, hi ha el principi de redistribució, que transmet riquesa i oportunitats cap a la base de la piràmide social. Cal democratitzar l’accés als recursos bàsics i els llocs primordials, combatre les desigualtats creixents i entendre que la cohesió social és una condició necessària per al bon funcionament de qualsevol ciutat.

2. Mirant endavant, hi ha el recurs de la sostenibilitat, que millora el llegat que deixem a les properes generacions. Cal deixar d’endeutar-les econòmicament, de malbaratar els recursos energètics que necessitaran o de malmetre el medi ambient on viuran. Promoure formes sensates de fer ciutat és la manera més eficaç de combatre el canvi climàtic.

3. Mirant enrere, hi ha el valor de la memòria, que extreu les millors lliçons del passat perquè cada generació pugui progressar des d’un punt de partida cada cop més avançat. Cal omplir els buits disponibles als teixits compactes, activar les preexistències heretades del passat amb nous usos i sentits que en preservin els valors patrimonials. Reformar, reciclar, reutilitzar i rehabitar el que està construït abans de destruir, substituir o edificar de bell nou.

4. Mirant amunt, hi ha la idea de la participació —o el bottom-up—, que ens permet combatre la tecnocràcia, el populisme, el clientelisme i l’abús de poder. Cal usar la pedagogia, la transparència i el rendiment de comptes per transformar els indiferents o els egoistes en ciutadans responsables, rigorosos, conscienciats, implicats i apoderats.