Religió i esfera pública: elements per un debat

desembre 7th, 2011 No Comments

Els darrers anys hem vist com els debats entorn de la presencia de símbols religiosos en l’esfera pública es multiplicaven. D’una banda, l’increment de població immigrant que practica altres religions i les manifesta públicament ha posat sobre la taula la reflexió sobre els fonaments de les societats suposadament seculars, com la nostra. D’altra banda, aquests debats també han posat en evidència que el catolicisme, la religió tradicional majoritària en el nostre país, gaudeix d’unes prerrogatives que també són motiu d’enfrontament entre els qui creuen que haurien d’eliminar-se i els qui les justifiquen justament pel seu caràcter tradicional i cultural. Sigui com sigui, la situació és que a principis del segle XXI les religions, lluny de formar part d’un passat pre-modern, participen del nostre present d’una forma especialment controvertida. I, aleshores, ens hauríem de preguntar: les democràcies liberals occidentals estan tractant correctament el pluralisme religiós actual? Tenim els mecanismes institucionals necessaris per fer front als conflictes religiosos?

Justament per debatre aquestes qüestions i mirar d’aclarir-ne alguns dels conceptes principals, el CCCB va organitzar el passat dimecres 23 de novembre la sessió “Religió i esfera pública”, coorganitzada amb el Grup de Recerca en Teoria Política de la Universitat Pompeu Fabra. El debat, moderat pel catedràtic Ferran Requejo, va comptar amb tres figures clau que, des de disciplines diferents, han abordat aquestes qüestions: Cristina Lafont, András Sajó i Cécile Laborde.

Fotos del debat “Religió i esfera pública”
CCCB © Miquel Taverna, 2011

La professora Cristina Lafont, que des de fa anys exerceix de catedràtica de Filosofia a la Universitat Northwestern (Chicago), va iniciar el debat plantejant les diferències crucials que marquen aquestes qüestions als Estats Units i a Europa. Aquestes diferències serien, bàsicament, sociològiques i històriques. Intentant fer-ne una síntesi, es podria dir que als Estats Units la gran majoria de la població és creient, d’una religió o una altra, i que el fragment de població que es declara no creient és insignificant. En aquest sentit, la neutralitat de l’Estat s’entén, des de la versió nord-americana, com la garantia de que cap religió pesi més sobre les altres i que per tant es respecti el principi de llibertat religiosa per tots els ciutadans. En canvi, a Europa, el secularisme no és només la idea d’un Estat neutral, sinó que és un ingredient important de la cultura majoritària. És a dir, en el context europeu, el secularisme s’entén com una expressió d’una identitat col·lectiva que gaudeix d’una gran rellevància social. Però el que complica  aquesta situació és que, tot i la importància del secularisme entre la població europea, els Estats europeus continuen privilegiant les seves religions històriques, que gaudeixen de considerables prerrogatives en la majoria de països (Espanya, Itàlia o el Regne Unit són uns bons exemples d’aquesta situació). Això, segons la professora Lafont, contradiu els principis de neutralitat dels Estats seculars que, de manera ideal, no haurien de donar preferència a cap religió i, a la vegada, haurien de garantir el lliure exercici de les diferents religions dels seus ciutadans. Aquesta situació específica dels Estats europeus fa que el debat sobre la presència de símbols religiosos en l’espai públic sigui confós: quan, per exemple, apareixen queixes contra l’ús de símbols islàmics com el hijab, es fa perquè posa en joc els principis del secularisme o perquè es tem que es perdin les prerrogatives del cristianisme?

Des d’aquest punt de vista, András Sajó, jutge del Tribunal Europeu de Drets Humans i catedràtic de Dret Constitucional, va plantejar que el que és problemàtic d’aquest debat és que s’està traslladant a una esfera jurídica quan, de fet, es tracta d’un problema d’arrel política i social. El dret, segons Sajó, no pot aportar massa en aquesta controvèrsia malgrat que cada vegada més casos es resolguin als tribunals. La noció d’allò públic i allò privat ha canviat substancialment les darreres dècades i la ingerència de l’Estat en matèries que abans es consideraven privades és cada dia més gran. Des de la teoria, per Sajó, és clar que no hauria d’haver-hi preferències per una determinada religió des d’un Estat secular. La pràctica, però, demostra que el pes de les religions tradicionals és molt fort i que la majoria de països són reticents a retirar-ne els privilegis. Com fer prevaldre aleshores la “raó pública”?

Cécile Laborde, catedràtica de Teoria Política, va cloure el debat plantejant dos reptes per als Estats europeus: d’una banda, repensar l’estructura de l’esfera pública i el pes que hi tenen les religions tradicionals, i de quina manera les demandes del secularisme s’hi podrien incorporar. En segon lloc, repensar quin ha de ser l’estatus de les religions en les societats actuals. Perquè si bé el discurs de la modernitat va voler fer de les religions quelcom destinat a desaparèixer amb el progrés, la realitat és que les religions continuen formant part de la nostra societat i són un ingredient important d’articulació de les comunitats. En conclusió, la clau seria trobar l’equilibri que ja havien proposat alguns dels primers pensadors del secularisme: “Protegir l’Estat de la religió. Protegir la religió de l’Estat”. El problema és que avui sembla que és difícil fer conciliar les dues premisses.

Debat “Religió i esfera pública” al CCCB. Vídeo en versió original

També podeu consultar a l’Arxiu CCCB tots els materials d’aquest debat.

Leave a Reply