World Press Photo 13: Entrevistes als fotògrafs espanyols premiats

novembre 26th, 2013 No Comments

Una botiguera que demana auxili durant els aldarulls d’una vaga general, el 29 de març a Barcelona; les conseqüències d’una ofensiva militar d’Israel contra objectius de Hamàs, el 14 de novembre a Gaza, i el retorn a la plaça del torero Juan José Padilla (lesionat per una agafada), el 4 de març a Olivenza.

Tres obres fotogràfiques que temàticament no tenen res en comú, però que han estat considerades per World Press Photo testimonis visuals imprescindibles de l’estat del món l’any 2012. Els seus autors – Emilio Morenatti, Bernat Armangué i Daniel Ochoa de Olza, respectivament – són els tres fotògrafs espanyols guardonats en l’última edició d’aquest prestigiós certamen internacional. Amb ells, hem parlat de les seves obres.

  • Emilio Morenatti situa la fotografia “Manifestacions a Barcelona” en un escenari quasi bèl·lic amb «foc per tot arreu i gent que destrossava tot el que trobava al seu pas» i, en aquest escenari, ubica la protagonista de la imatge: «allà on alguns comerços s’estaven cremant, hi havia precisament el de la Mireia; que, presa del pànic, demanava auxili a través dels vidres trencats de la seva botiga». Davant de situacions de tensió com aquesta, Morenatti (nomenat Fotògraf de l’Any 2010 per l’Associació Nacional de la Premsa d’Amèrica) explica com buscar la imparcialitat.

  • Bernat Armangué centra l’objectiu de la seva feina en «explicar allò que passa en un lloc determinat durant un temps determinat». En base als seus cinc anys d’experiència a Israel, Armangué opina que el conflicte araboisraelià s’ha de seguir documentant, «encara que hi hagi coses que puguin sonar repetitives». L’autor del reportatge “Gaza” admet que «és més agradable trobar-se coses més còmodes per a la vista i el pensament», però recorda que «això no vol dir que les altres no existeixin».

  • Preguntat per l’elecció de la temàtica d’“El retorn del torero”, Daniel Ochoa de Olza respon que li interessa fotografiar «tot tipus de tradicions i de ritus, també per entendre’ls» i afegeix que, en aquest cas, Juan José Padilla li va agrair que el retratés amb respecte. Sobre el respecte, precisament, Ochoa destaca que l’art de la fotografia el té per partida doble: «cap a allò fotografiat i cap al mitjà». Membre de l’equip Associated Press des del 2009, aquest fotògraf nascut a Pamplona opina que part de la riquesa de la fotografia resideix en el fet que «és tremendament objectiva i, alhora, tremendament subjectiva», i diu que això hauria de fomentar un discurs crític cap a allò que veiem.

L’exposició World Press Photo 13 es pot visitar al CCCB fins al 8 de desembre de 2013. Trobareu la informació d’horaris i preus al web

Minimacció, l’última sessió del BCNmp7

novembre 25th, 2013 1 Comment

Lluís Nacenta, programador de l’última sessió del BCNmp7 que porta per títol MINIMACCIÓ, ens introdueix a la música minimalista i a les peces de Steve Reich i de Roger Goula que tocaran Experimental Funktion. La sessió, que tindrà lloc el dijous 5 de desembre a les 21 hores al Teatre CCCB, estarà encapçalada per una introducció de la mà del programador, dels músics i del compositor Roger Goula. Aprofitem per recordar-vos que el dilluns 2 de desembre sortejarem via Twitter 5×2 entrades. Més informació a @CCCBmusica.

Hi ha músics i crítics (els més conservadors generalment) que consideren la música que anomenem minimalista una música pobra i esquemàtica. Més que intentar refutar aquesta afirmació —cosa que té un interès molt relatiu—, el que em sembla que val la pena és procurar comprendre-la bé, descobrir a quina idea de la música respon.

És cert que les dues peces que presentem en aquesta sessió, Asteroseismology de Roger Goula i Different Trains de Steve Reich, poden ser qualificades d’esquemàtiques en cert sentit. Les dues parteixen de motius melòdics i rítmics fàcilment reconeixibles i articulen el discurs musical sobre la base de la repetició d’aquests motius. Quan el material ja ha donat prou de si, es pren un altre motiu i es procedeix de la mateixa manera —per descomptat estic simplificant les coses, però aquesta és la primera impressió que les dues peces produeixen a l’oïda. Aquesta mena de construcció per repetició no s’aplica només a l’articulació del discurs al llarg del temps. A Different Trains, per exemple, la formació instrumental fonamental, el quartet de corda, també es troba repetida. Per aconseguir una sonoritat més plena que la d’un sol quartet, el que fa Steve Reich no és ampliar la partitura perquè la toqui una orquestra de cambra, sinó que fa sonar quatre quartets de corda a la vegada (tres de gravats prèviament, i que sonen pel sistema d’altaveus durant l’execució de la peça, el tercer tocant efectivament damunt l’escenari).

Però que una peça tingui una estructura esquemàtica, o una instrumentació esquemàtica, no vol dir que sigui pobra. Creure que aquestes peces són pobres suposa tenir una idea formalista de la música, pensar que la música es redueix a la seva estructura, a la forma en què està organitzada. O pot suposar també tenir una idea essencialista de la música (aquesta era la posició de Schopenhauer): creure que la música només diu veritats inefables, que no es poden traduir en cap altre sistema de signes. En última instància, les dues postures són equivalents: tant se val creure que la música no diu res com que diu les veritats més profundes, en tots dos casos la convertim en una cosa isolada, que es justifica i s’explica per si mateixa.

Per contra, si no pensem que la música és una cosa isolada, si l’escoltem amb relació a allò que passa al seu entorn, i ens fixem en el que fa i en el que ens diu en aquest entorn, haurem d’admetre que hi ha altres coses, més enllà de la seva estructura interna, que poden fer-la rica i complexa. Steve Reich qualifica Different Trains de documentary music (música documental). El terme és interessantíssim: diu que la peça és narrativa (res d’extraordinari fins aquí), però, encara més, situa allò que la música explica no en el terreny de la ficció, sinó de la realitat. El valor de document de la peça procedeix, argumenta Reich, del fet que la història no s’explica posant música a un text, sinó inserint a la música, mitjançant enregistraments, les veus dels protagonistes de la història, i calcant els jocs melòdics de la peça (els motius esquemàtics dels quals parlava abans) sobre les entonacions d’aquestes veus.

Potser no es tracta tant de la presència real de les veus —per descomptat l’enregistrament d’una veu no n’és la presència mateixa—, com del seu valor de testimoni, del seu caràcter documental. Així com una pel·lícula documental ha d’estar ben construïda en termes cinematogràfics, aquesta peça ha d’estar ben escrita en termes musicals, tan ben escrita com qualsevol peça de ficció musical (si se’m permet l’expressió). Passa, però, que ja no en podem mesurar el grau de complexitat només per la riquesa de l’estructura interna. Ara la peça té relació directa amb elements que no són musicals, i el seu sentit, allò que fa i diu amb relació a l’entorn on sona, deixa de ser inefable, com era quan es trobava tancada sobre si mateixa, per convertir-se en problemàtic, quelcom que es dóna en la fricció entre coses heterogènies o, en paraules de Diedrich Diederichsen, «en la confrontació entre signes i no signes». Si inefable vol dir tancat i inaccessible, problemàtic significa obert i disponible.

Aquesta és una música que es toca amb les coses, d’aquí la seva forta capacitat d’evocació.

  • Different Trains, de Steve Reich

«Differents Trains (1988), de Steve Reich, és una peça cabdal del minimalisme nord-americà. Escrita per a quartet de corda i electrònica, es basa en el record d’infantesa dels viatges reiterats que va haver de fer, entre el 1939 i el 1942, de costa a costa dels Estats Units. Els seus pares estaven separats, la mare vivia a Los Angeles i el pare a Nova York (aquesta és la causa per la qual va haver de fer tants cops aquest viatge) i Reich es recorda pensant, durant aquells trajectes fascinants realitzats en els anys de la Segona Guerra Mundial, que, en la seva condició de jueu, si en lloc de ser als Estats Units es trobés a Europa, probablement viatjaria en uns altres trens, camí d’un camp de concentració. D’aquí la idea de different trains. La peça es basa en enregistraments de fragments de veus, dels tutors que l’acompanyaven en els viatges, d’operaris dels trens, i també de supervivents dels camps de concentració nazis. De l’entonació natural d’aquestes veus parlant sorgeixen, per imitació, totes les melodies de la peça.»

  • Asteroseismology, de Roger Goula

«Inspirada en els sons que arriben a la Terra provinents de l’espai, Asteroseismology, per a quartet de corda i electrònica, desenvolupa fins a les darreres conseqüències els recursos expressius del minimalisme musical, fent-se ressò de la tradició iniciada per músics com Steve Reich o Michael Nyman. La peça revela clarament l’àmplia experiència del compositor en l’escriptura de música per a cinema: una música amb una forta capacitat evocadora, i d’establir tonalitats emotives sobre la base dels colors harmònics i instrumentals. Asteroseismology ha estat un encàrrec d’Experimental Funktion i es presenta al CCCB en estrena mundial.»

  • Experimental Funktion

«Fundat el 2011 a Barcelona, Experimental Funktion és un grup instrumental de formació variable, orientat a la interpretació de la música contemporània, amb un interès especial en la recerca de noves formes d’organització instrumental i compositiva. El seu repertori se centra particularment en la tradició de la música experimental nord-americana, en l’obra de compositors com John Cage i, molt especialment, Morton Feldman. Els membres estables del grup són la violinista Vera Martínez Mehner, el viola Jonathan Brown (ambdós membres del prestigiós Quartet Casals) i la violoncel·lista Erica Wise. Tots ells tenen la particularitat de combinar la més alta solvència i prestigi en la interpretació del repertori clàssic amb la intrepidesa intel·lectual i estètica de voler explorar nous camins musicals.»

Experimental Funktion © Linda Valdés 2012 sota llicència CC BY-NC-SA

César R. Ranero: «El petroli cada vegada serà més car i el seu preu, més volàtil»

novembre 22nd, 2013 No Comments

Destacat geòleg i acadèmic, César R. Ranero és professor de recerca ICREA a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC i coordinador del Barcelona Center for Subsurface Imaging (CSI). El proper dimarts 26 de novembre de 2013, a les 19:30 hores, oferirà al CCCB la conferència “Les energies fòssils: el petroli té futur com a font d’energia?” en el marc del cicle de debats ICREA-CCCB “Reptes energètics: present i futur“.

Com a avanç de la seva intervenció, en aquesta entrevista Ranero alerta que el petroli és un recurs finit, que l’any 2006 va viure el seu Peak Oil (o pic de productivitat), i que, per tant, és necessari intentar abandonar-lo tan aviat com sigui possible. El coordinador del Barcelona CSI explica que el descens actual en la productivitat d’aquest recurs porta a recórrer a opcions no convencionals o bé a buscar jaciments en llocs cada vegada més complicats. Segons Ranero, ambdues accions encareixen i fan més volàtil el preu del petroli, de manera que, sens dubte, afectaran l’economia mundial.

MINIPUT (19ª Mostra de TV de Qualitat)

novembre 19th, 2013 1 Comment

La TDT, en perspectiva

Kidnapped

Tots recordem el divendres 2 d’abril, quan hi va haver l’apagada analògica. Al llarg del dia, la televisió només escopia neu i una cartel·la que advertia que s’havia produït l’apagada de la televisió analògica per donar pas a la televisió digital terrestre (TDT), aquella utopia que permetria veure més canals, i més bons, en «alta definició» (HD) per a uns continguts sovint en extrema «baixa definició» (Low-fi).

El que vam poder veure aquell dia era «què hi ha a l’altre costat de la televisió», com diria Robin Page a la seva obra Backward Television Set (1971), és a dir, la seva pròpia materialitat, la seva condició de mitjà tecnològic productor de realitat, la seva naturalesa de mediador entre la realitat i els discursos en imatges que en fa ser un tòtem que té la capacitat de generar «l’efecte de realitat» permanent i de convertir aquest «efecte de realitat» (una realitat, alhora, «afectada») en quelcom més evident que el nostre propi cos davant la pantalla.

La TDT ha multiplicat els canals, sovint redundant-los, n’ha acusat la competència, fent que la qualitat de les produccions amb freqüència n’hagi quedat afectada. Segons Hanhardt, «la televisió ha possibilitat un vast mercat de telealiments, telegadgets, telejocs i teleobjectes. La televisió ha creat telenervis, teleulls i telehàbits». O, com deia Youngblood, «l’art explica, l’entreteniment explota». Però no tota la televisió «explota», no tota la televisió és entreteniment costi el que costi pels índexs d’audiència.

L’essència del MINIPUT

El dissabte 30 de novembre, Barcelona serà, de nou, l’escenari de debats i de trobades entre professionals i estudiosos de la televisió pública de qualitat de tot el món arran de la celebració de la 19a edició del MINIPUT (Mostra de TV de Qualitat) al CCCB. Com cada any, el MINIPUT projectarà una selecció dels programes més remarcables de la televisió pública d’arreu, espais que destaquen per la seva qualitat, la capacitat de reflexió, la provocació, la renovació dels formats o la capacitat de generar debat al voltant d’assumptes clau de la societat contemporània. Aquesta selecció s’ha fet a partir de l’INPUT (International Public Screening Television Conference), l’única mostra de televisió de qualitat del món que acumula gairebé quaranta anys de trajectòria.

Cromosoma cinc

A més, el MINIPUT dedica una sessió de «Perles locals» a una selecció dels projectes audiovisuals catalans més destacats, ja siguin programes pensats per a la televisió o per a Internet. També s’hi ha inclòs el flagrant cas de Canal 9 (la desaparició de la televisió pública valenciana), que comptarà amb la presència de Josep Lluís Fitó (periodista de Canal 9 i membre del comitè d’empresa) i amb la moderació de Montse Armengou (periodista i documentalista de TV3). A més a més, el festival oferirà una càpsula audiovisual que sintetitzarà el conflicte.

Un dels elements bàsics del MINIPUT és el fet de poder pensar la televisió des de la mateixa televisió, plantejar-ne els límits i les possibilitats. Per això, els programes són introduïts per professionals del camp dels mitjans de comunicació i, per això, es convida alguns directors o productors perquè vinguin a parlar de les seves obres. D’aquí, també, que alguns dels programes se seleccionin no per una qüestió de gust o perquè siguin exemplars (en totes les accepcions possibles), sinó perquè obren un debat sobre el mitjà o bé perquè presenten algun tret que els fa remarcables.

Per aquest motiu, ens trobem amb programes molt diferents, tant en l’àmbit de continguts com també de format; val a dir que tant l’INPUT com el MINIPUT responen a la llei dels tres terços, és a dir, intenten donar paritat a la presència de documentals, ficcions i formats a parts iguals. Les ficcions demanen molta inversió a les televisions, d’aquí que cada vegada costi més trobar ficcions exigents; caldria afegir-hi la popularització de les sèries nord-americanes de gran producció, simbolitzades per la HBO, que fa que qualsevol sèrie sembli un esbós fallit al seu costat.

Church men

Ficcions, documentals i hibridació de formats

Enguany, al MINIPUT es podran veure algunes ficcions remarcables: Church Men és una ficció ambientada en un seminari poc convencional i produïda per la cadena ARTEGófer és una producció del canal cultural mexicà, el Canal22, una espècie de revisitació d’El sirviente de Joseph Losey, un joc d’amos i servents on els diners imposen la seva pròpia llei, o The Substitute Teacher, una nova versió del clàssic gènere de «professor en barris suburbials» (Rebelión en las aulas, amb Sidney PoitierMentes peligrosas, amb Michelle Pfeiffer, etc.), on un professor que venia dels «falsos déus» de l’especulació financera es troba amb l’infern directe de la vida real.

Entre el documental i la ficció es troben Kidnapped, The fifth Estate, un programa sobre segrestos on el públic té l’última paraula, o Operaation Mannerheim, una sèrie documental sobre la creació d’una pel·lícula, The Marshal of Finland, que explica, interpretada en el context africà, la història d’un heroi finlandès.

Wonder Woman

En el terreny del documental, es podran veure quatre històries: The Girl Who Wouldn’t Die, una noia que donaven per morta i que va reviure i totes les complicacions mèdiques i familiars que es generen a partir d’aquest fet que desafia la naturalesa; Bully, Brain, Bimbo, Loser, un documental explicat en primera persona en què l’autora, que es creia que era la líder del seu grup d’infantesa, descobreix que els estereotips infantils existeixen per confiar-nos i, finalment, enganyar-nos; Wonder Woman: The Untold Story of American Superheroines, una peça que se centra en el personatge de la «Dona meravelles» i en la seva evolució en el transcurs de la història, implicant una revisitació crítica de la lluita pels drets socials de les dones, i, finalment, Seeking Asian Female, un film que explica la història d’un home obsessionat a casar-se amb una dona asiàtica, que és una reflexió sobre les relacions amoroses en un context comunicatiu i econòmic global.

En el terreny dels formats, s’hi podrà veure el programa d’humor alemany Gods’R’Us, on Déu és representat per dues dones ancianes que converteixen el mite creacionista en una paròdia post-Monthy Python, i Design Ah!, un programa japonès sobre el disseny per a nens i nenes.

Projectes de proximitat

A la secció de «Perles locals», s’hi poden trobar dos blocs: en primer lloc, un bloc dedicat al web-doc amb els projectes Solos (UAB), Cromosoma Cinco (TVE) i Barcelona Llum de Sal (Mondrian Lab), i, en segon lloc, un bloc dedicat al «crowdfunding per a projectes ultralocals», un títol altisonant que pretén aglutinar dos projectes que han vist la llum gràcies al crowdfunding i la història dels quals està ancorada en un context local; Els bons homes van en burro, una ruc-movie política, poètica i amb tendra «mala llet», i la sèrie web Les coses grans, dirigida per Lluc i Roger Coma.

Els bons homes van en burro

Sabem que hi ha molts bons programes que s’escapen del comitè de programació del MINIPUT: o bé perquè han estat produïts amb anterioritat, o bé perquè no s’han passat a l’INPUT, o bé perquè no hi hem arribat. Conscients que hi ha programes destacables fora de l’INPUT, hem creat aquesta secció de «Perles locals», que pretén aglutinar el millor de la televisió local, però sense l’imperatiu que hagi hagut de passar per televisió. Abans hi havia espais a la graella televisiva que incloïen projectes amb riscos estètics i conceptuals, com el DO de la XTVL; però, amb la seva desaparició, aquest buit no s’ha omplert a la TDT i, si algú pot fer aquesta funció, és, evidentment una altra xarxa: Internet. El Facebook del MINIPUT pot servir de mur on dialogar a doble banda, no només sobre notícies del sector, sinó també sobre programes en què val la pena aturar-se i dels quals encara podem aprendre molt.

El MINIPUT està organitzat conjuntament per Televisió de CatalunyaTelevisió Espanyola, el Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, el Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la UAB, el Departament de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Ramon Llull, la Universitat de Lleida i el CCCB. Les inscripcions són gratuïtes i es poden fer en línia a través del mateix web de la mostra: http://www.miniput.cat/Inscripcions

Més informació:

Web: www.miniput.cat

TW: @MINIPUTBCN

FB: https://www.facebook.com/miniput

Flickr: http://www.flickr.com/people/miniput/

http://www.flickr.com/people/miniput02/

Reptes energètics: innovar o decréixer

novembre 18th, 2013 No Comments

La nostra dependència energètica és total. A dia d’avui no podem desplaçar-nos de casa a la feina, cultivar un camp de patates o preparar el sopar sense energia. La societat occidental s’articula al voltant de l’energia, dels enginys i de les tecnologies que la utilitzen i que ens fan la vida més fàcil. De fet, els darrers vint anys hem consumit tanta energia com en els dos segles anteriors, i això ha provocat un canvi radical en els nostres hàbits i costums, amb nombroses implicacions humanístiques derivades. L’agricultura, el transport, la indústria o les comunicacions depenen del subministrament energètic, i també la nostra vida quotidiana: només cal veure com es col·lapsa la ciutat en patir un tall de subministrament elèctric, i la basarda que ens fa haver de passar un vespre sobrevivint gràcies a les espelmes (que, per cert, també són un recurs energètic).

A més l’accés recent a l’energia de milions de persones de països en desenvolupament –la Xina ja n’és el primer consumidor mundial– i la nostra existència cada vegada més hipertecnològica ens situen davant d’una gran paradoxa: el consum energètic creix com mai, mentre que alguns recursos energètics comencen a esgotar-se. Segons alguns científics el petroli ja hauria assolit l’índex màxim d’extracció –el pic de Hubbert – i a partir d’aquí s’iniciaria un declivi de la producció sense alternatives reals a aquest combustible. Com omplirem el dipòsit, si el petroli es torna escàs i prohibitiu? I com obtindrem els plàstics, l’asfalt o els seus milers de productes derivats? La mateixa incertesa plana entre les energies renovables, que encara no són una alternativa real als combustibles fòssils, i també genera dubtes l’energia nuclear, novament en el punt de mira després del desastre de Fukushima.

El creixement imparable del consum també ha generat un debat de profunditat. Fins ara havíem associat el progrés econòmic al consum energètic, i és gràcies a l’energia consumida que som on som. Ara bé, podem desfer aquesta associació? Podem deslligar el nostre benestar del consum energètic? És possible una vida confortable consumint menys, tal com promouen els defensors del decreixement? En aquest debat la sostenibilitat és la qüestió cabdal: Podem continuar consumint al mateix ritme? És sostenible, la despesa actual de recursos energètics, o estem hipotecant el món de les generacions que vindran?  Quin futur ens espera, si l’energia s’acaba? O anant encara més enllà i entrant en l’àmbit de la ciència ficció: en cas que les innovacions i el progrés tecnològic ens donessin energia il·limitada –la recerca de la fusió nuclear va en aquesta línia-, seria bo per la humanitat disposar d’un subministrament inesgotable? O el nostre esperit insaciable convertiria el Sàhara en un minigolf gegant i construiríem escales mecàniques per pujar a l’Himàlaia?

Totes aquestes preguntes i moltes d’altres s’intentaran respondre al cicle ‘Reptes energètics: present i futur’, la segona edició dels debats ICREA-CCCB, una col·laboració estable per donar a conèixer al gran públic els avenços i els reptes de la recerca d’alt nivell que es fa avui a Catalunya. El cicle de reflexions sobre producció i consum d’energia l’iniciarà César Ranero, professor de recerca de l’Institut de Ciències del Mar, que es preguntarà si el petroli té futur com a font d’energia o no (dimarts 26 de novembre). El seguirà Jeroen van den Bergh, professor de recerca a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA), que parlarà dels reptes que planteja el creixement del consum energètic (dimarts 3 de desembre) i també Andreu Cabot, professor de recerca de l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC), que parlarà de com les innovacions tècniques poden donar solucions als reptes energètics (dimarts 10 de desembre). Per últim, clourà el cicle la catedràtica de la Universitat de Lleida (UdL) Luisa F. Cabeza, que es plantejarà si les energies renovables són realment una alternativa de futur (dijous 19 de desembre).

Contingut relacionat

Entrevista: Jaume Bertranpetit, director d’ICREA, presenta la institució i la col·laboració amb el CCCB

Debat ICREA: Grans reptes de la biomedicina

Vídeos Debat ICREA: Grans reptes de la biomedicina

«...1020...3233343536...405060...»