CCCB Veus

Lluís Nacenta, programador de l’última sessió del BCNmp7 que porta per títol MINIMACCIÓ, ens introdueix a la música minimalista i a les peces de Steve Reich i de Roger Goula que tocaran Experimental Funktion. La sessió, que tindrà lloc el dijous 5 de desembre a les 21 hores al Teatre CCCB, estarà encapçalada per una introducció de la mà del programador, dels músics i del compositor Roger Goula. Aprofitem per recordar-vos que el dilluns 2 de desembre sortejarem via Twitter 5×2 entrades. Més informació a @CCCBmusica.

Hi ha músics i crítics (els més conservadors generalment) que consideren la música que anomenem minimalista una música pobra i esquemàtica. Més que intentar refutar aquesta afirmació —cosa que té un interès molt relatiu—, el que em sembla que val la pena és procurar comprendre-la bé, descobrir a quina idea de la música respon.

És cert que les dues peces que presentem en aquesta sessió, Asteroseismology de Roger Goula i Different Trains de Steve Reich, poden ser qualificades d’esquemàtiques en cert sentit. Les dues parteixen de motius melòdics i rítmics fàcilment reconeixibles i articulen el discurs musical sobre la base de la repetició d’aquests motius. Quan el material ja ha donat prou de si, es pren un altre motiu i es procedeix de la mateixa manera —per descomptat estic simplificant les coses, però aquesta és la primera impressió que les dues peces produeixen a l’oïda. Aquesta mena de construcció per repetició no s’aplica només a l’articulació del discurs al llarg del temps. A Different Trains, per exemple, la formació instrumental fonamental, el quartet de corda, també es troba repetida. Per aconseguir una sonoritat més plena que la d’un sol quartet, el que fa Steve Reich no és ampliar la partitura perquè la toqui una orquestra de cambra, sinó que fa sonar quatre quartets de corda a la vegada (tres de gravats prèviament, i que sonen pel sistema d’altaveus durant l’execució de la peça, el tercer tocant efectivament damunt l’escenari).

Però que una peça tingui una estructura esquemàtica, o una instrumentació esquemàtica, no vol dir que sigui pobra. Creure que aquestes peces són pobres suposa tenir una idea formalista de la música, pensar que la música es redueix a la seva estructura, a la forma en què està organitzada. O pot suposar també tenir una idea essencialista de la música (aquesta era la posició de Schopenhauer): creure que la música només diu veritats inefables, que no es poden traduir en cap altre sistema de signes. En última instància, les dues postures són equivalents: tant se val creure que la música no diu res com que diu les veritats més profundes, en tots dos casos la convertim en una cosa isolada, que es justifica i s’explica per si mateixa.

Per contra, si no pensem que la música és una cosa isolada, si l’escoltem amb relació a allò que passa al seu entorn, i ens fixem en el que fa i en el que ens diu en aquest entorn, haurem d’admetre que hi ha altres coses, més enllà de la seva estructura interna, que poden fer-la rica i complexa. Steve Reich qualifica Different Trains de documentary music (música documental). El terme és interessantíssim: diu que la peça és narrativa (res d’extraordinari fins aquí), però, encara més, situa allò que la música explica no en el terreny de la ficció, sinó de la realitat. El valor de document de la peça procedeix, argumenta Reich, del fet que la història no s’explica posant música a un text, sinó inserint a la música, mitjançant enregistraments, les veus dels protagonistes de la història, i calcant els jocs melòdics de la peça (els motius esquemàtics dels quals parlava abans) sobre les entonacions d’aquestes veus.

Potser no es tracta tant de la presència real de les veus —per descomptat l’enregistrament d’una veu no n’és la presència mateixa—, com del seu valor de testimoni, del seu caràcter documental. Així com una pel·lícula documental ha d’estar ben construïda en termes cinematogràfics, aquesta peça ha d’estar ben escrita en termes musicals, tan ben escrita com qualsevol peça de ficció musical (si se’m permet l’expressió). Passa, però, que ja no en podem mesurar el grau de complexitat només per la riquesa de l’estructura interna. Ara la peça té relació directa amb elements que no són musicals, i el seu sentit, allò que fa i diu amb relació a l’entorn on sona, deixa de ser inefable, com era quan es trobava tancada sobre si mateixa, per convertir-se en problemàtic, quelcom que es dóna en la fricció entre coses heterogènies o, en paraules de Diedrich Diederichsen, «en la confrontació entre signes i no signes». Si inefable vol dir tancat i inaccessible, problemàtic significa obert i disponible.

Aquesta és una música que es toca amb les coses, d’aquí la seva forta capacitat d’evocació.

• Different Trains, de Steve Reich

«Differents Trains (1988), de Steve Reich, és una peça cabdal del minimalisme nord-americà. Escrita per a quartet de corda i electrònica, es basa en el record d’infantesa dels viatges reiterats que va haver de fer, entre el 1939 i el 1942, de costa a costa dels Estats Units. Els seus pares estaven separats, la mare vivia a Los Angeles i el pare a Nova York (aquesta és la causa per la qual va haver de fer tants cops aquest viatge) i Reich es recorda pensant, durant aquells trajectes fascinants realitzats en els anys de la Segona Guerra Mundial, que, en la seva condició de jueu, si en lloc de ser als Estats Units es trobés a Europa, probablement viatjaria en uns altres trens, camí d’un camp de concentració. D’aquí la idea de different trains. La peça es basa en enregistraments de fragments de veus, dels tutors que l’acompanyaven en els viatges, d’operaris dels trens, i també de supervivents dels camps de concentració nazis. De l’entonació natural d’aquestes veus parlant sorgeixen, per imitació, totes les melodies de la peça.»

• Asteroseismology, de Roger Goula

«Inspirada en els sons que arriben a la Terra provinents de l’espai, Asteroseismology, per a quartet de corda i electrònica, desenvolupa fins a les darreres conseqüències els recursos expressius del minimalisme musical, fent-se ressò de la tradició iniciada per músics com Steve Reich o Michael Nyman. La peça revela clarament l’àmplia experiència del compositor en l’escriptura de música per a cinema: una música amb una forta capacitat evocadora, i d’establir tonalitats emotives sobre la base dels colors harmònics i instrumentals. Asteroseismology ha estat un encàrrec d’Experimental Funktion i es presenta al CCCB en estrena mundial.»

• Experimental Funktion

«Fundat el 2011 a Barcelona, Experimental Funktion és un grup instrumental de formació variable, orientat a la interpretació de la música contemporània, amb un interès especial en la recerca de noves formes d’organització instrumental i compositiva. El seu repertori se centra particularment en la tradició de la música experimental nord-americana, en l’obra de compositors com John Cage i, molt especialment, Morton Feldman. Els membres estables del grup són la violinista Vera Martínez Mehner, el viola Jonathan Brown (ambdós membres del prestigiós Quartet Casals) i la violoncel·lista Erica Wise. Tots ells tenen la particularitat de combinar la més alta solvència i prestigi en la interpretació del repertori clàssic amb la intrepidesa intel·lectual i estètica de voler explorar nous camins musicals.»