Posts Tagged ‘fotografia’

L’efervescència de fotollibre. Entrevista a Irene de Mendoza, cocomissària de «Fenomen Fotollibre»

juny 9th, 2017 No Comments
Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

Els fotollibres més coneguts són aquells que realitzem amb fotografies de les nostres vacances i que quan en tornem els ensenyem a amics i familiars. A l’exposició «Fenomen Fotollibre», el terme fotollibre adopta una altra dimensió i rellevància històrica. Els fotollibres que s’exposen al CCCB i a la Fundació Foto Colectania són projectes creatius, relats en imatges, testimonis gràfics de la cultura visual del nostre temps. Són objectes artístics en què entra en joc la creativitat i el treball coral de molts professionals (dissenyadors, impressors, il·lustradors, fotògrafs, etc.) i amb temes tan variats com el suïcidi o la història del primer assassí en sèrie espanyol. Poden tenir així mateix diferents formats: des d’un llibre tradicional  fins a un paquet de tabac o una capsa de costura xinesa. No obstant això, no  tots els fotollibres contenen fotografies fetes per l’autor: n’hi ha amb imatges d’arxiu, fotografies comprades en mercats de segona mà, dibuixos, etc.

En plena era digital s’editen més fotollibres que mai i cada vegada hi ha més professionals que troben en aquest format la via per expressar-se i narrar històries. «El fotollibre té la capacitat de canviar la vida d’aquestes persones», va afirmar el col·leccionista Martin Parr a la inauguració de la mostra.

De la diversitat i la riquesa del fotollibre i del seu paper fonamental en la visibilització del treball d’artistes i fotògrafs contemporanis parlem amb Irene de Mendoza, directora artística de la Fundació Foto Colectania i una de les comissàries de l’exposició «Fenomen Fotollibre».

Elisenda Pallarés: Avui dia podem parlar de l’aparició del «fenomen del fotollibre». Existeixen molts  circuits i festivals dedicats a aquest nou format i on es donen a conèixer artistes i col·leccionistes. No és la primera exposició sobre aquest tema, però en què es diferencia «Fenomen Fotollibre»?

Irene de Mendoza: L’exposició «Fenomen Fotollibre», realitzada conjuntament  pel CCCB i la Fundació Foto Colectania, pretén fugir de la clàssica exposició de fotollibres per part d’un centre de fotografia.  S’han fet exposicions a nivell internacional sobre aquesta temàtica però sempre des del punt de vista fotogràfic. Aquesta vegada hem apostat per mostrar el fotollibre en termes molt més generals, com un exponent de la cultura visual d’una època, seguint en certa manera l’exemple de la Tate Modern, que acaba d’adquirir la col·lecció de Martin Parr. No hem d’entendre el fotollibre com un art exclusiu de la fotografia, sinó com un art molt més transversal. La clau ha estat comptar amb set comissaris que han presentat temàtiques molt diferents.

EP: A l’apartat de fotollibres contemporanis hi ha moltes autores, però no passa el mateix a la resta de seccions. És, tal vegada, el món del fotollibre un món de creadors i col·leccionistes homes?

IM: És cert que proporcionalment hi trobem més homes, malgrat que la història està plena de dones fotògrafes. Això es reflecteix també en el món de l’art i els comissariats. No obstant això, ara estem experimentant un canvi total, sobretot en l’àmbit de la creació, i fotògrafes molt potents comencen a ser conegudes. A Espanya hi ha més dones que homes que gaudeixen de reconeixement internacional, com és el cas de Cristina de Middel, a qui Martin Parr sempre cita com un referent  i que ha consolidat la seva carrera a partir de l’autoedició d’un llibre.

EP: Passa el mateix amb el fotoperiodisme? Ara mateix es presenta a Barcelona l’exposició World Press Photo i cada any veiem que hi ha més premiats que premiades.

IM: La dona sempre ho ha tingut més difícil en tots els àmbits. Joana Biarnés, considerada la primera fotoperiodista espanyola, és un cas paradigmàtic. El documental Joana Biarnés, una entre todos explica les dificultats que va haver de superar per ser fotògrafa. Tot i que proporcionalment sempre hi ha hagut més homes fotògrafs, també és cert que ells ho han tingut més fàcil per donar-se a conèixer. No sabem si més endavant es trobaran arxius de fotògrafes desconegudes, com el cas de Vivian Maier, la qual va estar tota la seva vida fent fotografies però que mai no va difondre.

Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

EP: A l’exposició hi ha diferents formats de fotollibres, des del llibre més tradicional fins a Xian, de Thomas Sauvin, i cada lector fa un recorregut diferent i, en conseqüència, una lectura diferent. Què diferencia el fotollibre?

IM: En plena era digital, els fotògrafs han trobat en el fotollibre el mitjà idoni per mostrar el seu projecte de manera coherent. A internet existeix la tendència que les fotografies circulin i se separin del seu context. El fotollibre, però, és quelcom físic que permet donar una coherència a un projecte i amb el qual els artistes poden experimentar amb el format, el paper, decidir la portada, etc.

El somni dels autors de llibres de fotografia és que la gent els consideri com una novel·la: amb una portada, un títol, una introducció, un nus i un desenllaç. També hi ha autors que trenquen aquesta línia però s’ha d’entendre sempre com una lectura. Moltes vegades comencem a fullejar un llibre d’imatges pel final però ningú no comença a llegir una novel·la pel final.

EP: La creació del llibre fotogràfic és un treball col·lectiu.

IM: Sí, és un treball coral i per això moltes vegades el relacionem amb el món del cinema. En una pel·lícula el director és òbviament una part important però la pel·lícula és el resultat del treball d’un equip. En la creació d’un fotollibre, el dissenyador o l’editor, per exemple, tenen un paper molt important. D’altra banda, la gent més jove està molt ben formada, viatja, parla anglès, utilitza les xarxes socials i això es reflecteix en la seva feina.

EP: Quins noms destacats trobem en aquesta nova generació de fotògrafs espanyols?

IM: Hi ha grans autors com Carlos Spottorno, Cristina de Middel, Ricardo Cases o Óscar Monzón, que va guanyar el Paris Photo amb Karma. Tots ells són reconeguts internacionalment pels seus fotollibres. O també Laia Abril i Julián Barón, que mostren els seus últims treballs en l’exposició.

EP: Com aconsegueixen donar a conèixer el seu treball?

IM: A través del llibre. Fa vint anys es pensava més en l’exposició i a fer un catàleg com a registre de l’exposició. Però una exposició és més limitada. ¿És millor una exposició a Berlín, per exemple, o publicar un llibre que trobarem també a la llibreria del MoMA? Aquests fotògrafs aposten per arribar a molta gent i posen tots els seus esforços en això. Avui dia, a més, totes les fires o festivals de fotografia dediquen un apartat important al fotollibre.

YouTube Preview Image

EP: Hi ha descobridors de talents en el món del fotollibre?

IM: Sí, hi ha gurus o líders d’opinió, com Horacio Fernández, Gerry Badger o Martin Parr, i hem tingut la sort de comptar amb molts d’ells a «Fenomen Fotollibre». Però no hem d’oblidar el paper fonamental de l’editorial. En aquest cas, l’editorial RM, amb qui hem coeditat el catàleg de l’exposició, és portaveu i valedora dels projectes. Duen personalment els llibres que editen als grans líders d’opinió del món de la fotografia.

EP: A més del punt de vista d’aquests líders d’opinió, hi ha espai per a la participació en el món del fotollibre?

IM: Sí, «Fenomen Fotollibre» demostra que el món del fotollibre no està relegat únicament a la fotografia com una especialitat. El fotollibre no és exclusiu per a artistes de la fotografia sinó que els temes de què parlen poden interessar a molta gent. És un suport on s’utilitza la fotografia o la imatge, perquè avui dia parlar de fotografia és parlar d’imatge, per tractar temes molt diversos. A la mostra es poden veure molts fotollibres, les imatges dels quals no estan fetes per l’autor, seguint la línia de la postfotografia, de la qual tant ha escrit Joan Fontcuberta. També es publiquen fotos d’arxius públics o privats.

Es tracta d’usar les imatges per narrar i això connecta molt bé amb l’època en què vivim. Des que ens aixequem fins que mengem rebem més impactes visuals que una persona del segle xiv en tota la seva vida. Hi ha un tsunami d’imatges. Crec que tots els que expliquen històries a través d’imatges tenen un paper fonamental. En l’àmbit educatiu, encara cal fer molta feina, ja que no s’ensenya el llenguatge visual tot i que molts joves es comuniquen amb aquest llenguatge: ja no escriuen el que estan fent, sinó que s’envien una foto. Això és el que passa avui dia, ens comuniquem per imatges.

EP: En l’apartat de pràctiques contemporànies destaqueu el treball de Laia Abril, Julián BarónAlejandro CartagenaJana RomanovaVivianne SassenThomas Sauvin i Katja Stuke & Oliver Sieber. Per què heu escollit aquests autors?

IM: Hem intentat seleccionar una sèrie d’autors que no solament hagin creat fotollibres interessants, sinó que el fotollibre sigui gairebé la seva identitat. Com diu Moritz Neumüller, ells viuen per a i amb fotollibres. Són artistes que han trobat en aquest format la manera més coherent d’expressar-se i els hem demanat que expliquin el procés de creació del llibre.

EP: Com a colofó de l’exposició, hi ha l’Espai Beta amb 150 fotollibres editats els últims dos anys. Ens en parles d’algun?

Teníem molt clar que volíem crear un espai de lectura a l’Espai Beta que reflectís l’efervescència en la creació del fotollibre contemporani. S’hi poden trobar meravelles com Silent Histories de Kazuma Obara, que explora les conseqüències de la Segona Guerra Mundial al Japó, un tema del qual se’n parla poc. El llibre explica la història d’algunes persones a través del seu testimoni, amb imatges d’arxiu, fotografies actuals i altres elements com un passaport o els dibuixos d’una senyora que estava tan traumatitzada que només podia explicar la seva història d’aquesta manera.

La fotografia que narra

juny 7th, 2017 No Comments

A l’exposició «Fenomen Fotollibre» es poden veure els projectes d’artistes contemporanis com Laia AbrilJulián BarónAlejandro CartagenaJana RomanovaVivianne SassenThomas Sauvin, Katja Stuke i Oliver Sieber, que han apostat per l’autoedició de llibres per impulsar la seva carrera.

«Fenomen Fotollibre» no és una exposició sobre un tema, sinó sobre un format: el llibre fotogràfic. «El llibre és un mitjà de comunicació, un cartutx d’informació, activa la lectura, augmenta l’experiència, pot ser una obra d’art», explica el dissenyador Eloi Gimeno a l’assaig Libro (Eloi Gimeno, Libro, Barcelona, RM, 2014). L’exposició conjunta del CCCB i Fundació Foto Colectania ens ensenya com ha evolucionat el llibre de fotografies i visibilitza la seva eclosió durant els darrers vint anys gràcies a les noves tecnologies.

A l’últim apartat de la mostra, Pràctiques contemporànies, podem descobrir set publicacions d’artistes que han impulsat la seva carrera a través del fotollibre. «Hem seleccionat autors que, a més d’haver creat llibres interessants, tenen en comú que el fotollibre és la seva identitat», explica Irene de Mendoza, comissària d’aquest capítol i directora d’art de la Fundació Foto Colectania.

Set fotollibres contemporanis

Katja Stuke & Oliver Sieber, Japanese Lesson. A Future Book, 2016

Katja Stuke & Oliver Sieber, Japanese Lesson. A Future Book, 2016

Japanese Lesson, un fotollibre inacabat, obre l’apartat dedicat als artistes actuals de «Fenomen Fotollibre». A la paret es poden veure diferents possibles dissenys de les pàgines que formen el llibre i conèixer el procés de creació dels fotògrafs alemanys Katja Stuke i Oliver Sieber. «Hem viatjat molt pel Japó i volem fer un llibre sobre la gent al carrer. Ens interessa molt el tema de les protestes en aquell país», explicava Katja Stuke el dia de la inauguració de l’exposició.

Jana Romanova, Shvilishvili, 2015

Jana Romanova, Shvilishvili, 2015

La instal·lació següent presenta Shvilishvili de Jana Romanova. La fotògrafa russa desplega, literalment, sobre la taula, el seu àlbum familiar. A una banda podem veure les fotografies que enviava la seva àvia a la família de Geòrgia quan ella va haver d’emigrar a Rússia. A l’altra, una cadena de retrats dels seus parents georgians, als quals ha conegut recentment. Entre els anys 2013 i 2015, l’autora va produir manualment 67 exemplars i aquest procés es va convertir en una reflexió sobre la catàstrofe de l’assassinat dels seus avis a mans d’un cosí. «La meva família ha estat separada per una frontera i per aquest assassinat. Amb aquest llibre volia saber qui era la meva àvia», indica Romanova.

Viviane Sassen, Umbra, 2015

Viviane Sassen, Umbra, 2015

El capítol també compta amb Umbra, on Viviane Sassen se centra en un tema recurrent a les seves fotografies, l’ombra. «Umbra aprofundeix en el món de les ombres. Una foscor que és seductora i enganyosa alhora. Tracta també de la llum, des de les qualitats encegadores fins a la resplendor fràgil», explica l’artista neerlandesa . Tot una experiència visual entre el realisme i l’abstracció.

Julian Baron, Memorial, 2016

Julian Baron, Memorial, 2016

«Aquest llibre vol ser una contribució a la construcció de la identitat peruana», afirma Julian Barón, autor de Memorial. El fotògraf de Castelló va veure l’obra Sin título, técnica mixta del grup de teatre peruà Yuyachkani i va demanar que li deixessin treballar amb la documentació que formava part de l’attrezzo de l’obra. Així, a còpia de fotocòpies, ha construït un relat on també ha involucrat el públic.

Laia Abril, Lobismuller, 2016

Laia Abril, Lobismuller, 2016

Manuel Blasco Romasanta fou jutjat l’any 1853 per diversos assassinats a Galícia. Ell deia que era un home llop. És un cas envoltat de misteri que continua viu en l’imaginari col·lectiu. Reconstruir aquesta història de la qual no es tenen fotografies ha estat tot un repte, assenyala Laia Abril, autora de Lobismuller. Els investigadors ara creuen que Romasanta era hermafrodita i el fotollibre narra el cas des d’aquesta nova perspectiva. A l’exposició es pot veure el procés d’investigació que ha seguit la fotògrafa.

Alejandro Cartagena, Santa Barbara Return Jobs to US, 2015-16

Alejandro Cartagena, Santa Barbara Return Jobs to US, 2015-16. © CCCB. La fotogràfica, 2017.

Alejandro Cartagena exposa Santa Barbara Return Jobs Back to US, un antiretrat dels Estats Units amb fotografies fetes en aquesta ciutat de Califòrnia. És un llibre bonic per fora, amb tapa de vellut granat i lletres daurades, i amb paper i tinta de poca qualitat a l’interior. Una metàfora d’un continent amb un contingut crític. «Podem llegir Santa Barbara Return Jobs Back to US a la matrícula d’un cotxe fabricat al Japó. També podem veure missatges comercials en castellà dirigits als llatins, és a dir, volen els seus diners però no els volen a ells», critica el mexicà.

Thomas Sauvin, Xian, 2016

Thomas Sauvin, Xian, 2016

L’artista Thomas Sauvin ens trasllada als mercats de segona mà xinesos amb Xian. El seu treball està elaborat amb 59 capses fetes de paper plegat, que les mestresses de casa utilitzaven per guardar fils i agulles, i que ha farcit amb les fotografies que va col·leccionar durant els dotze anys en què va viure a la Xina. «M’interessa col·leccionar fotografies però també vull compartir-les, per això he fet aquest fotollibre», explica Sauvin.

Una aposta per l’autoedició

En plena era digital «hi ha una clara tendència de retorn a l’objecte imprès», indica Moritz Neumüller, comissari executiu de l’exposició. Per al fotògraf i col·leccionista de fotollibres Martin Parr, el fotollibre és l’aparador perfecte per a molts fotògrafs. «Hi ha una nova generació de joves artistes que han estat capaços d’autopublicar el seu treball i això els ha donat ressò internacional», destaca Parr.

L’autoedició suposa haver-se de finançar un mateix i pot ser una pràctica arriscada. Alejandro Cartagena afirma que l’edició del llibre li ha obert el camí a ser conegut i aconseguir nous projectes i encàrrecs. «No es valora només el teu treball fotogràfic, sinó la capacitat de realitzar un projecte des de la idea fins al resultat final». Existeixen altres fórmules per narrar històries mitjançant imatges, però el fotollibre s’ha convertit en un format clau en la cultura contemporània.

Antoni Arissa. L’ombra i el fotògraf

novembre 4th, 2014 No Comments

Antoni Arissa Asmarats (Sant Andreu, 1900 – Barcelona, 1980) va ser un dels representants espanyols més destacats de l’avantguarda fotogràfica, tot i que els seus inicis van estar més influenciats pels postulats pictorialistes tan arrelats en la fotografia catalana i espanyola d’aquells anys. El seu posicionament va evolucionar cap a una estètica propera a la Nova visió europea. Aquest canvi va venir propiciat per la seva carrera d’impressor i pels seus coneixements de tipografia i de desenvolupament editorial, on va adaptar múltiples eines visuals en la recerca d’una fotografia realment moderna.

En els seus inicis com a fotògraf, a principis dels anys 20, va obtenir el seu primer premi a la revista Criterium, amb només 22 anys. Va ser aleshores quan va fundar, amb Josep Girabalt i Lluís Batlle, l’Agrupació Fotogràfica Saint-Victor, al barri de Sant Andreu de Barcelona, un any abans de l’aparició de la significativa Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

El 1924 va rebre un altre premi a l’Ateneo Obrero de Gijón, i l’any següent va ser guardonat amb el Premi d’Honor a Figueres. També va obtenir diversos premis internacionals i va estar en importants exposicions com la II Exposition internationale d’Art Photographique de Saint Etienne, junt amb autors de l’avantguarda com Frantisek Drtikol o Jaromír Funke.

A principis dels anys vint, la ciutat de Barcelona mostrava un panorama fotogràfic on la corrent pictorialista predominava en totes les activitats, igual com succeïa a la resta del país i a gran part d’Europa. Els fotògrafs havien trobat la seva inspiració en diferents moviments artístics del segle XIX com el prerafaelitisme, l’Arts&Crafts i el simbolisme. Les seves obres van ser sotmeses a diverses manipulacions, a través de procediments pigmentaris i químics, qualificats per a ells com a “nobles”.

En aquesta primera etapa, compresa entre 1922 i 1928, Arissa va realitzar les seves primeres imatges a través d’escenes rurals en entorns propers a Sant Andreu. Es tracta de fotografies organitzades com a posades en escena per a recrear situacions pintoresques en contextos reals.

A principis de la dècada dels anys trenta, Antoni Arissa va clausurar el procés de canvi en la forma de concebre la seva producció fotogràfica. Les escenes de pau de la dècada anterior es veuran ara comprimides, conceptualitzades i reduïdes per un tractament visual proper als elements gràfics. L’angulació, unida a una forta il·luminació, amb les seves llums i ombres augmentades, converteixen les fotografies en elements conscients i en eines transformadores que li permetran afegir accents emocionals.

En la seva aventura visual, Arissa no necessitarà grans monuments, ni viatges a llocs remots, ni escenaris majestuosos ni personatges famosos. L’espectacularitat es troba en les petites coses. Els trivials objectes personals, les ombres que projecten, li permetran l’execució de grans imatges. La seva importància resideix en la seva personalíssima visió.

El 1935, la revista Art de la Llum li va dedicar un monogràfic, que va coincidir amb l’exposició que es va celebrar a la Sala d’Exposicions del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu.

En acabar la Guerra Civil, moltes de les tribunes de difusió de la modernitat van desaparèixer, i la seva activitat artística, com la de molts altres creadors de la seva generació, es va reduir notablement i, de mica en mica, va anar caient en l’oblit. No va ser fins a principis de la dècada de 1990 quan es va iniciar un petit procés de recuperació de la seva figura en diverses exposicions.

L’exposició antològica que presentem vol realitzar un recorregut per tota la seva carrera fotogràfica, des de principis dels anys vint fins la Guerra Civil espanyola, quan pràcticament va deixar de fotografiar per seguir la seva tasca com a impressor i tipògraf a la impremta familiar. Aquest projecte suposa la conclusió d’un llarg procés de consolidació i restauració dels seus principals negatius, així com de la recerca d’originals d’època de l’autor. D’aquesta manera, l’exposició recull imatges originals de l’autor procedent de diverses institucions, i tiratges actuals a partir dels seus negatius recuperats, els quals mostren com deurien ser les obres que s’han perdut.

Rafael Levenfeld i Valentí Vallhonrat són els comissaris de l’exposició Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922-1936, que s’inaugura el 14 de novembre al CCCB.

World Press Photo 13: Entrevistes als fotògrafs espanyols premiats

novembre 26th, 2013 No Comments

Una botiguera que demana auxili durant els aldarulls d’una vaga general, el 29 de març a Barcelona; les conseqüències d’una ofensiva militar d’Israel contra objectius de Hamàs, el 14 de novembre a Gaza, i el retorn a la plaça del torero Juan José Padilla (lesionat per una agafada), el 4 de març a Olivenza.

Tres obres fotogràfiques que temàticament no tenen res en comú, però que han estat considerades per World Press Photo testimonis visuals imprescindibles de l’estat del món l’any 2012. Els seus autors – Emilio Morenatti, Bernat Armangué i Daniel Ochoa de Olza, respectivament – són els tres fotògrafs espanyols guardonats en l’última edició d’aquest prestigiós certamen internacional. Amb ells, hem parlat de les seves obres.

  • Emilio Morenatti situa la fotografia “Manifestacions a Barcelona” en un escenari quasi bèl·lic amb «foc per tot arreu i gent que destrossava tot el que trobava al seu pas» i, en aquest escenari, ubica la protagonista de la imatge: «allà on alguns comerços s’estaven cremant, hi havia precisament el de la Mireia; que, presa del pànic, demanava auxili a través dels vidres trencats de la seva botiga». Davant de situacions de tensió com aquesta, Morenatti (nomenat Fotògraf de l’Any 2010 per l’Associació Nacional de la Premsa d’Amèrica) explica com buscar la imparcialitat.

  • Bernat Armangué centra l’objectiu de la seva feina en «explicar allò que passa en un lloc determinat durant un temps determinat». En base als seus cinc anys d’experiència a Israel, Armangué opina que el conflicte araboisraelià s’ha de seguir documentant, «encara que hi hagi coses que puguin sonar repetitives». L’autor del reportatge “Gaza” admet que «és més agradable trobar-se coses més còmodes per a la vista i el pensament», però recorda que «això no vol dir que les altres no existeixin».

  • Preguntat per l’elecció de la temàtica d’“El retorn del torero”, Daniel Ochoa de Olza respon que li interessa fotografiar «tot tipus de tradicions i de ritus, també per entendre’ls» i afegeix que, en aquest cas, Juan José Padilla li va agrair que el retratés amb respecte. Sobre el respecte, precisament, Ochoa destaca que l’art de la fotografia el té per partida doble: «cap a allò fotografiat i cap al mitjà». Membre de l’equip Associated Press des del 2009, aquest fotògraf nascut a Pamplona opina que part de la riquesa de la fotografia resideix en el fet que «és tremendament objectiva i, alhora, tremendament subjectiva», i diu que això hauria de fomentar un discurs crític cap a allò que veiem.

L’exposició World Press Photo 13 es pot visitar al CCCB fins al 8 de desembre de 2013. Trobareu la informació d’horaris i preus al web

Miquel Dewever-Plana: «Internet serà el mitjà que ens permetrà, als fotoperiodistes, seguir treballant i informant»

octubre 30th, 2013 No Comments

Entrevista al fotògraf guanyador del primer premi de la categoria Documental interactiu del concurs multimèdia World Press Photo 13 per l’obra Alma. Hija de la violencia.

Pòster “Alma. Hija de la violencia”

Cada vegada més, la fotografia tendeix a convergir amb altres mitjans d’expressió visual, textual i audiovisual; i, tant a nivell professional com amateur, les imatges fotogràfiques no són alienes a la rellevància social d’Internet.

En aquest context, la fundació World Press Photo va posar en marxa fa dos anys el Concurs multimèdia: un certamen que considera complementari al concurs fotogràfic original i amb el qual respon al seu compromís de proporcionar una plataforma a les pràctiques innovadores en el camp del periodisme visual. Segons les bases del concurs, les obres multimèdia han de ser produïdes per al web i han d’incloure fotografia i/o vídeo en combinació (com a mínim) amb animacions, grafismes, il·lustracions, sons o text.

En la novena edició de World Press Photo a Barcelona, la capital catalana serà l’única ciutat de l’Estat (i gairebé del món) a mostrar les nou obres guanyadores de la tercera convocatòria del Concurs multimèdia, que inclou tres categories (Curtmetratge online, Llargmetratge online i Documental interactiu), cadascuna de les quals amb primer, segon i tercer premi.

Enguany, dos dels primers premis atorgats pel jurat d’aquest concurs han estat per a fotògrafs espanyols. El màxim guardó de la categoria Curtmetratge online s’ha concedit al mallorquí Pep Bonet per l’obra Into the shadows, i la màxima distinció de la categoria Documental interactiu ha estat per a l’autor de Palafrugell Miquel Dewever-Plana; qui, conjuntament amb l’escriptora francesa Isabelle Fougère, ha produït Alma. Hija de la violencia, l’esfereïdora història d’una jove exmarera de Guatemala.

Fotografia d’”Alma. Hija de la violencia”
© Miquel Dewever-Plana

Com ens explica Dewever-Plana, el gènere en què ha estat premiat consisteix en «un documental pensat i dissenyat per al web, on demanem a l’internauta que sigui actiu i no passiu davant de la pantalla i es converteixi així, d’alguna manera, en un actor indirecte de la història». «És una eina molt recent», sentencia, «on tot, encara, es pot i s’ha d’inventar».

Dewever-Plana detalla que la producció va començar quan «Alma va acceptar oferir-nos el seu testimoni perquè volia ajudar altres joves –sense importar d’on eren: Guatemala, França, Espanya, Estats Units…- a no acabar, als quinze o vint anys, com tots els seus companys d’aquella època: a la presó o al cementiri». Per respondre a aquesta voluntat de la jove, ell i Isabelle Fougère van optar per les eines multimèdia.

«La història que ens explica Alma és universal», diu Dewever-Plana. «Tots som Alma. O, més ben dit, tots podríem ser-ho. Només l’entorn en què un ésser humà es desenvolupa facilita, o no, caure en aquests extrems utilitzant la violència com a llenguatge per existir. Internet ens permet entrar a les cases i, per tant, portar aquesta reflexió a tot arreu». A més, l’autor destaca que un altre atractiu del webdocumental és que no té límit de temps o d’espai. «A Alma», ens explica, «a part dels quaranta minuts de confessió de la protagonista, vam incloure centenars de pàgines informatives per entendre millor la situació. En cap altre mitjà haguéssim pogut tenir aquesta llibertat».

Les pàgines informatives i altres elements més periodístics d’Alma es van elaborar sota la direcció d’Isabelle Fougère; mentre que Dewever-Plana es va ocupar especialment de la part d’imatges i vídeos de la producció.

Alma, Isabelle Fougère i Miquel Dewever-Plana
© Miquel Dewever-Plana

«Crec que no existeix un patró estàndard d’equip per realitzar un webdocumental», afirma el fotoperiodista. «Tot depèn de la història». En el seu cas, Dewever-Plana sosté que, pel fet ser la història d’un món d’homes explicada per una dona, «era imprescindible que fos una altra dona qui entrevistés Alma durant el rodatge. Per això, vaig demanar a Isabelle que formés part d’aquesta aventura. Va ser ella qui va dirigir l’entrevista i crec que això va permetre a Alma, davant d’una altra dona, ser summament honesta a l’hora de fer sortir a la llum el més dolorós de la seva experiència». En aquest testimoni s’ha basat també el llibre ALMA (Blume, 2012), amb relat literari de Fougère i imatges de Dewever-Plana.

Preguntat sobre el potencial de les eines multimèdia en el món de la fotografia professional, Dewever-Plana afirma que, enfront de la crisi econòmica dels mitjans de comunicació tradicionals, «Internet serà sens dubte el mitjà que ens permetrà [als fotoperiodistes] seguir treballant i informant». Per exemplificar-ho, el fotògraf explica que fins ara Alma ha registrat més d’un milió de connexions (a través d’internet i d’una aplicació gratuïta per a tauletes). «Un resultat sense precedents que significa que la nostra feina pot tenir un abast molt més ampli utilitzant internet», diu Dewever-Plana. Tot i així, el codirector d’Alma confessa que aquest webdocumental no ha generat cap benefici monetari per als autors i que en el camp del fotoperiodisme multimèdia serà necessari «crear un model econòmic viable que encara no existeix».

World Press Photo: exposició i activitats paral·leles

Fotografia d’”Alma. Hija de la violencia”
© Miquel Dewever-Plana

La mostra World Press Photo Barcelona es podrà visitar del 6 de novembre al 8 de desembre del 2013 al CCCB, en horari de dimarts a dijous d’11 a 20 hores; els divendres d’11 a 21 hores, i els dissabtes, diumenges i festius, de 10 a 21 hores.

En el marc de l’exposició, el 6 de novembre a les 12 hores Miquel Dewever-Plana oferirà una masterclass a la Sala -1 del CCCB. El fotògraf compartirà la seva experiència en la creació, desenvolupament i difusió del webdocumental Alma, que també ha estat guardonat amb el primer premi Visa d’Or de la categoria Web Documentals del Festival Visa pour l’Image 2013 de Perpinyà.

A banda d’aquesta masterclass, World Press Photo inclourà altres activitats paral·leles.

+ info: http://www.cccb.org/ca/exposicio-world_press_photo_13-44780

Twitter: #WPP13BCN

12345...»