Alba Conesa

Sóc becària de l'equip web del Centre de Cultura Contemporània. De formació, comunicadora social i cultural, cada cop més implicada en les converses 2.0. Vaig començar treballant a la ràdio. També he estat guionista de documentals i redactora de diaris on-line.

World Press Photo 13: Entrevistes als fotògrafs espanyols premiats

novembre 26th, 2013 No Comments

Una botiguera que demana auxili durant els aldarulls d’una vaga general, el 29 de març a Barcelona; les conseqüències d’una ofensiva militar d’Israel contra objectius de Hamàs, el 14 de novembre a Gaza, i el retorn a la plaça del torero Juan José Padilla (lesionat per una agafada), el 4 de març a Olivenza.

Tres obres fotogràfiques que temàticament no tenen res en comú, però que han estat considerades per World Press Photo testimonis visuals imprescindibles de l’estat del món l’any 2012. Els seus autors – Emilio Morenatti, Bernat Armangué i Daniel Ochoa de Olza, respectivament – són els tres fotògrafs espanyols guardonats en l’última edició d’aquest prestigiós certamen internacional. Amb ells, hem parlat de les seves obres.

  • Emilio Morenatti situa la fotografia “Manifestacions a Barcelona” en un escenari quasi bèl·lic amb «foc per tot arreu i gent que destrossava tot el que trobava al seu pas» i, en aquest escenari, ubica la protagonista de la imatge: «allà on alguns comerços s’estaven cremant, hi havia precisament el de la Mireia; que, presa del pànic, demanava auxili a través dels vidres trencats de la seva botiga». Davant de situacions de tensió com aquesta, Morenatti (nomenat Fotògraf de l’Any 2010 per l’Associació Nacional de la Premsa d’Amèrica) explica com buscar la imparcialitat.

  • Bernat Armangué centra l’objectiu de la seva feina en «explicar allò que passa en un lloc determinat durant un temps determinat». En base als seus cinc anys d’experiència a Israel, Armangué opina que el conflicte araboisraelià s’ha de seguir documentant, «encara que hi hagi coses que puguin sonar repetitives». L’autor del reportatge “Gaza” admet que «és més agradable trobar-se coses més còmodes per a la vista i el pensament», però recorda que «això no vol dir que les altres no existeixin».

  • Preguntat per l’elecció de la temàtica d’“El retorn del torero”, Daniel Ochoa de Olza respon que li interessa fotografiar «tot tipus de tradicions i de ritus, també per entendre’ls» i afegeix que, en aquest cas, Juan José Padilla li va agrair que el retratés amb respecte. Sobre el respecte, precisament, Ochoa destaca que l’art de la fotografia el té per partida doble: «cap a allò fotografiat i cap al mitjà». Membre de l’equip Associated Press des del 2009, aquest fotògraf nascut a Pamplona opina que part de la riquesa de la fotografia resideix en el fet que «és tremendament objectiva i, alhora, tremendament subjectiva», i diu que això hauria de fomentar un discurs crític cap a allò que veiem.

L’exposició World Press Photo 13 es pot visitar al CCCB fins al 8 de desembre de 2013. Trobareu la informació d’horaris i preus al web

Tess Renaudo i Cristina Riera: «A L’Alternativa fem visible allò amagat»

novembre 13th, 2013 No Comments

“La jungla interior” de Juan Barrero

Fa 20 anys, L’Alternativa – Festival de Cinema Independent de Barcelona va començar a construir un “espai públic obert” que, des d’aleshores fins avui, cada any apropa a la ciutadania pel·lícules d’autor que s’arrisquen a fugir d’allò convencional i gosen mantenir-se fora dels circuits comercials. Per debatre aquestes i altres obres, al llarg de la seva trajectòria el festival ha anat ampliant les propostes de participació activa, a les quals ha convidat professionals, estudiants, aficionats al cinema independent i, fins i tot, nens i nenes.

Ara, després de dues dècades d’experiència, creiem que és un bon moment per fer balanç. Per això, hem entrevistat conjuntament Tess Renaudo i Cristina Riera, membres de l’equip directiu de L’Alternativa, que enguany tindrà lloc del 18 al 24 de novembre al CCCB. A Twitter, podeu seguir la conversa sobre el festival amb l’etiqueta #20alternativa.

  • L’Alternativa aposta pel cinema d’autor. Com el definiríeu? Què és allò que el distingeix d’altres tipus de cinema?

El cinema d’autor és un cinema lliure i creatiu, on el cineasta aconsegueix treballar de manera autònoma, des del començament del projecte fins a la seva projecció – i en molts casos als films presentats a L’Alternativa n’és també muntador, guionista i productor. Parlem d’un cinema honest i cinematogràficament atrevit, on hi ha una clara intenció de trobar un diàleg i equilibri entre la part formal i la temàtica plantejada.

  • En aquest sentit, us declareu defensors d’un cinema compromès amb el llenguatge cinematogràfic, l’expressió creativa i l’espectador. Com es plasma aquest compromís en la programació del festival? Com trieu les pel·lícules que hi concursen?

Programar L’Alternativa permet crear un context (efímer) per a l’enorme oferta audiovisual internacional que existeix al marge de la indústria i que mai no es veuria si no fos per certs festivals de cinema. Fem visible allò amagat. Requereix un procés de recerca i selecció intens i disciplinat i un desig de fomentar el diàleg entre equip, cineastes i públic,… i prendre determinats riscos, és clar!

“Dime quién era Sanchicorrota” de Jorge Tur Moltó

El cinema que recolzem qüestiona les formes i les múltiples possibilitats audiovisuals d’aquest art, més enllà de la narrativa clàssica. Aquest tipus de cinema fa viure un festival, al mateix temps fa vitals els festivals per a l’obertura de les nostres ciutats i pobles, però també per als cineastes. Senzillament perquè, sense els festivals, aquests films no es veurien, no es compartirien, ningú en parlaria, i hi ha una producció estimulant i prolífica en paral·lel a l’oferta brindada pels circuits de distribució i exhibició comercial.

  • Durant els 20 anys de trajectòria del festival, heu contribuït a recuperar aquests autors i pel·lícules que es mouen al marge dels circuits comercials. Creieu que aquesta recuperació és més necessària ara que abans? Avui és més difícil o és més fàcil tenir accés a aquestes obres?

Per descomptat, Internet ha contribuït a fomentar l’accés al cinema. Trobem potents catàlegs de cinema online, però també és cert que, mentre l’oferta prospera, creix la batalla per la visibilitat.

Un festival cinematogràfic permet gaudir l’experiència compartida i única que es viu a la sala de cinema, però també, a través de la seva selecció, crea matisos i diàlegs entre el present i el passat i anima el debat i la reflexió entre el públic i els cineastes convidats.

La nostra secció de 20 anys, on presentem part de la història de L’Alternativa a través de 22 llargmetratges (extrets tant de seccions oficials com de seccions paral·leles), compleix perfectament aquesta voluntat de revisar la tasca de recuperació de creadors imprescindibles i de descoberta de nous autors que porta a terme L’Alternativa.

  • Quins valors i actituds que no són al discurs cinematogràfic oficial voleu promoure des de L’Alternativa?

Honestedat, compromís amb la creació, amb un mateix i amb el seu entorn, creativitat, risc…

  • L’Alternativa inclou espais reservats als nens i nenes. Per què heu decidit que formin part del festival?

“Pohyper” de Hui-ching Tseng

Sempre hem considerat imprescindible afavorir l’apropament de nous públics per obrir noves oportunitats, per enriquir les mirades, i contribuir al descobriment de noves formes de narrar i nous relats, per despertar la seva curiositat. Les propostes cinematogràfiques per a nens sovint són plenes de clixés i basades en un efectisme d’impacte que dificulta al nen imaginar més enllà. A més, amb el temps els espectadors dels primers anys de L’Alternativa han anat creixent amb nosaltres i volíem oferir-los la possibilitat de seguir-ne gaudint amb els seus infants.

En els darrers anys hem enriquit la programació dedicada als més menuts amb noves activitats perquè el nen pugui explorar, despertar la seva creativitat i entendre què representa la creació cinematogràfica a partir de tallers amb els quals pot elaborar el seu propi curtmetratge.

Els professionals es troben avui en un context de canvi a múltiples nivells: de models de finançament, de producció, de distribució, de difusió… Més que mai requereixen suport per orientar els seus projectes de forma adequada, per saber com i a qui presentar-los, per obrir noves relacions de coproducció, per explorar noves vies de distribució, per obrir fronteres…

Des de L’Alternativa ja fa anys que obrim les Jornades Professionals a temàtiques que ens sembla que poden ser del seu interès (coproducció, distribució a través d’Internet, altres vies de finançament, etc.). Aquest any hem volgut aprofitar la presència de professionals internacionals, que ens semblava que podien ajudar a pensar noves estratègies i a establir nous contactes, per llançar una convocatòria oberta per a l’assessorament personalitzat a projectes en procés, que ha estat molt ben acollida entre els professionals.

  • Quina valoració feu dels 20 anys de trajectòria? Què en destacaríeu?

“G/R/E/A/S/E” d’Antoni Pinent

Com tot ésser viu, L’Alternativa ha anat evolucionant per adaptar-se a l’entorn. Quan va néixer hi havia molt poques sales que programessin cinema independent i alguns dels referents eren autors avui consagrats i normalitzats en circuits comercials. Les escoles de cinema començaven a sorgir a la ciutat, i la informació sobre autors que sortien del mainstream era gairebé clandestina.

El festival ha esdevingut una plataforma de descoberta i llançament de nous creadors, i ha pogut seguir la seva evolució des dels primers curtmetratges fins que alguns d’ells han rebut reconeixement internacional pels seus llargmetratges. Amb els anys, el públic s’ha anat convertint en un públic molt més informat sobre allò que succeeix fora dels circuits habituals i ha anat augmentant la seva confiança en el criteri del festival. Així, aquelles primeres seccions oficials, que eren una aposta personal del festival que ens plantejàvem gairebé com un espai de risc i resistència necessària, amb el temps han estat reconegudes pels espectadors com espais de descoberta imprescindible d’obres a les quals d’altra manera saben que difícilment podran accedir.

Fer una mirada enrere i al llarg d’aquests 20 anys, i recordar autors als quals hem presentat per primer cop a Barcelona i que ara són reconeguts com a imprescindibles per a la història del cinema, ens ajuda a reforçar el sentit del festival.

D’altra banda, el festival ha anat ampliant l’espai per a la trobada i la participació activa, per a l’enriquiment mutu a partir del debat. Col·loquis, taules rodones, seminaris, tallers, jornades… per a professionals, estudiants, famílies, espectadors de tot tipus i amb diferents necessitats.

Entenem L’Alternativa com un espai públic obert a la ciutadania per a l’enriquiment col·lectiu a partir de la diversitat de possibilitats i oportunitats de participació; un espai públic que és possible gràcies al suport constant de diverses institucions i entitats que han confiat en nosaltres al llarg de tots aquests anys i que ens han acollit, com el  CCCB.

  • Quina és la vostra pel·lícula preferida d’aquests 20 anys de L’Alternativa? 

És com preguntar a un nen si estima més la mare o el pare, o com preguntar a una mare quin fill estima més. Cada film seleccionat per a L’Alternativa té la seva raó de ser. Cuidem molt el context on presentem els films, i aquests sovint prenen sentit en relació als altres. També procurem crear un espai coherent i, per això, elaborem seccions, programes i activitats amb el desig d’establir sinergies entre les diferents àrees del festival.

Miquel Dewever-Plana: «Internet serà el mitjà que ens permetrà, als fotoperiodistes, seguir treballant i informant»

octubre 30th, 2013 No Comments

Entrevista al fotògraf guanyador del primer premi de la categoria Documental interactiu del concurs multimèdia World Press Photo 13 per l’obra Alma. Hija de la violencia.

Pòster “Alma. Hija de la violencia”

Cada vegada més, la fotografia tendeix a convergir amb altres mitjans d’expressió visual, textual i audiovisual; i, tant a nivell professional com amateur, les imatges fotogràfiques no són alienes a la rellevància social d’Internet.

En aquest context, la fundació World Press Photo va posar en marxa fa dos anys el Concurs multimèdia: un certamen que considera complementari al concurs fotogràfic original i amb el qual respon al seu compromís de proporcionar una plataforma a les pràctiques innovadores en el camp del periodisme visual. Segons les bases del concurs, les obres multimèdia han de ser produïdes per al web i han d’incloure fotografia i/o vídeo en combinació (com a mínim) amb animacions, grafismes, il·lustracions, sons o text.

En la novena edició de World Press Photo a Barcelona, la capital catalana serà l’única ciutat de l’Estat (i gairebé del món) a mostrar les nou obres guanyadores de la tercera convocatòria del Concurs multimèdia, que inclou tres categories (Curtmetratge online, Llargmetratge online i Documental interactiu), cadascuna de les quals amb primer, segon i tercer premi.

Enguany, dos dels primers premis atorgats pel jurat d’aquest concurs han estat per a fotògrafs espanyols. El màxim guardó de la categoria Curtmetratge online s’ha concedit al mallorquí Pep Bonet per l’obra Into the shadows, i la màxima distinció de la categoria Documental interactiu ha estat per a l’autor de Palafrugell Miquel Dewever-Plana; qui, conjuntament amb l’escriptora francesa Isabelle Fougère, ha produït Alma. Hija de la violencia, l’esfereïdora història d’una jove exmarera de Guatemala.

Fotografia d’”Alma. Hija de la violencia”
© Miquel Dewever-Plana

Com ens explica Dewever-Plana, el gènere en què ha estat premiat consisteix en «un documental pensat i dissenyat per al web, on demanem a l’internauta que sigui actiu i no passiu davant de la pantalla i es converteixi així, d’alguna manera, en un actor indirecte de la història». «És una eina molt recent», sentencia, «on tot, encara, es pot i s’ha d’inventar».

Dewever-Plana detalla que la producció va començar quan «Alma va acceptar oferir-nos el seu testimoni perquè volia ajudar altres joves –sense importar d’on eren: Guatemala, França, Espanya, Estats Units…- a no acabar, als quinze o vint anys, com tots els seus companys d’aquella època: a la presó o al cementiri». Per respondre a aquesta voluntat de la jove, ell i Isabelle Fougère van optar per les eines multimèdia.

«La història que ens explica Alma és universal», diu Dewever-Plana. «Tots som Alma. O, més ben dit, tots podríem ser-ho. Només l’entorn en què un ésser humà es desenvolupa facilita, o no, caure en aquests extrems utilitzant la violència com a llenguatge per existir. Internet ens permet entrar a les cases i, per tant, portar aquesta reflexió a tot arreu». A més, l’autor destaca que un altre atractiu del webdocumental és que no té límit de temps o d’espai. «A Alma», ens explica, «a part dels quaranta minuts de confessió de la protagonista, vam incloure centenars de pàgines informatives per entendre millor la situació. En cap altre mitjà haguéssim pogut tenir aquesta llibertat».

Les pàgines informatives i altres elements més periodístics d’Alma es van elaborar sota la direcció d’Isabelle Fougère; mentre que Dewever-Plana es va ocupar especialment de la part d’imatges i vídeos de la producció.

Alma, Isabelle Fougère i Miquel Dewever-Plana
© Miquel Dewever-Plana

«Crec que no existeix un patró estàndard d’equip per realitzar un webdocumental», afirma el fotoperiodista. «Tot depèn de la història». En el seu cas, Dewever-Plana sosté que, pel fet ser la història d’un món d’homes explicada per una dona, «era imprescindible que fos una altra dona qui entrevistés Alma durant el rodatge. Per això, vaig demanar a Isabelle que formés part d’aquesta aventura. Va ser ella qui va dirigir l’entrevista i crec que això va permetre a Alma, davant d’una altra dona, ser summament honesta a l’hora de fer sortir a la llum el més dolorós de la seva experiència». En aquest testimoni s’ha basat també el llibre ALMA (Blume, 2012), amb relat literari de Fougère i imatges de Dewever-Plana.

Preguntat sobre el potencial de les eines multimèdia en el món de la fotografia professional, Dewever-Plana afirma que, enfront de la crisi econòmica dels mitjans de comunicació tradicionals, «Internet serà sens dubte el mitjà que ens permetrà [als fotoperiodistes] seguir treballant i informant». Per exemplificar-ho, el fotògraf explica que fins ara Alma ha registrat més d’un milió de connexions (a través d’internet i d’una aplicació gratuïta per a tauletes). «Un resultat sense precedents que significa que la nostra feina pot tenir un abast molt més ampli utilitzant internet», diu Dewever-Plana. Tot i així, el codirector d’Alma confessa que aquest webdocumental no ha generat cap benefici monetari per als autors i que en el camp del fotoperiodisme multimèdia serà necessari «crear un model econòmic viable que encara no existeix».

World Press Photo: exposició i activitats paral·leles

Fotografia d’”Alma. Hija de la violencia”
© Miquel Dewever-Plana

La mostra World Press Photo Barcelona es podrà visitar del 6 de novembre al 8 de desembre del 2013 al CCCB, en horari de dimarts a dijous d’11 a 20 hores; els divendres d’11 a 21 hores, i els dissabtes, diumenges i festius, de 10 a 21 hores.

En el marc de l’exposició, el 6 de novembre a les 12 hores Miquel Dewever-Plana oferirà una masterclass a la Sala -1 del CCCB. El fotògraf compartirà la seva experiència en la creació, desenvolupament i difusió del webdocumental Alma, que també ha estat guardonat amb el primer premi Visa d’Or de la categoria Web Documentals del Festival Visa pour l’Image 2013 de Perpinyà.

A banda d’aquesta masterclass, World Press Photo inclourà altres activitats paral·leles.

+ info: http://www.cccb.org/ca/exposicio-world_press_photo_13-44780

Twitter: #WPP13BCN

Marta i Salvador Torras: «El hip hop no és una moda, és una cultura de veritat»

setembre 10th, 2013 No Comments

En deu anys poden passar moltes coses. En l’àmbit de la música, per exemple, l’última dècada ha comportat la democratització del mercat d’artistes a través de la digitalització o l’augment de la relació directa entre aquests artistes i el seu públic per mitjà de les xarxes socials.

A aquestes transformacions no ha estat aliè el festival Hipnotik, que aquest 14 de setembre celebra el seu desè aniversari. Però, més enllà dels canvis, els directors de l’esdeveniment, els germans Marta i Salvador Torras, destaquen en aquesta entrevista que la cultura hip hop segueix molt viva.

Si voleu comprovar-ho, aquest dissabte teniu una cita amb els concerts, competicions i altres activitats d’Hipnotik al CCCB. Podeu comprar les entrades en aquest enllaç (20% de descompte per als Amics del CCCB).

- Amb deu anys, quines són les senyes d’identitat d’Hipnotik?

La nostra principal senya d’identitat és ser un festival participatiu i inclusiu per a tots els artistes urbans. Des del començament vam pensar que més que un festival de música, el que volíem era ser un punt de trobada per a la cultura hip hop. I aquesta és la nostra principal característica fins al dia d’avui.

- Com se us va acudir organitzar Hipnotik i per què?

Nosaltres treballàvem en el camp audiovisual, i fèiem molts vídeos de grups de hip hop. Des d’un inici ens vam sentir atrets per aquesta cultura, vam veure que no hi havia cap festival dedicat al hip hop en tots els seus vessants artístics i vam decidir muntar l’Hipnotik.

- Com van ser els començaments al CCCB? Per què vau triar aquest espai i què us ofereix?

El CCCB és el laboratori de les arts avantguardistes a Barcelona i això quadrava amb la nostra idea. També ens agradava molt el fet de celebrar el festival en un centre de referència de l’escena artística i cultural de la ciutat. Fins aleshores, el hip hop estava vinculat a l’extraradi i les institucions culturals no li havien donat el reconeixement que creiem que es mereixia.

A més, ens oferia una bona capacitat d’aforament i unes instal·lacions que són un luxe per desenvolupar diferents activitats com ara concerts, competicions i conferències.

- Ha canviat gaire la idea de festival que teníeu als inicis? Quins han estat els canvis més rellevants en aquests deu anys de trajectòria d’Hipnotik?

La idea no ha canviat gaire, però el context en el qual ens movem sí que ho ha fet. Els canvis més importants han estat l’aparició de les xarxes socials, que s’han convertit en la principal eina de comunicació amb el nostre públic, i també la digitalització de la música, que va acabar amb la majoria de discogràfiques i ha democratitzat el mercat d’artistes. Alguns dels grups que actuaran en aquesta edició i que tenen molt ressò mai no haurien estat coneguts pels seguidors amb l’anterior model.

- I la cultura hip hop, ha canviat gaire en tot aquest temps?

Tot canvia i el hip hop no és aliè als canvis. Però, en aquest cas, més que destacar els canvis, ens agradaria apuntar que aquesta cultura segueix molt viva, que han aparegut nous artistes, noves formes d’expressió, nous models de negoci entorn del hip hop… I això passa perquè, a diferència d’altres tipus de música, el hip hop no és una moda, és una cultura de veritat.

Salvador i Marta Torras, directors del festival Hipnotik

- Parleu d’un projecte amb clara vocació participativa i, de fet, el vostre lema és «Hipnotik som totes i tots». Quines són les claus de la participació a Hipnotik? Quin paper hi tenen les competicions?

Les competicions són una bona mostra del nostre esperit. La gent que es dedica al hip hop moltes vegades no té l’oportunitat de donar-se a conèixer i l’Hipnotik vol oferir-los la possibilitat d’arribar a un públic més gran. Un exemple d’això és el cantant Rayden, que aquest any forma part del cartell i que va ser el guanyador de l’Hipnotik MC Battle l’any 2006. Amb aquella actuació va aconseguir fer un gran salt, i avui és un artista molt reconegut. Uns altres que van aconseguir llançar la seva carrera professional van ser els Rapvívoros, que, després de guanyar la Battle of Bands del 2011, van firmar el seu primer contracte discogràfic.

- Quins criteris feu servir per programar els artistes que hi participen?

Fem una valoració de les ultimes novetats del hip hop, tenint sempre en compte l’opinió dels nostres seguidors. A través de Facebook i Twitter rebem un feedback directe del que agrada més a la gent durant tot l’any. Això és el que escoltem i, segons els criteris artístics de la nostra xarxa de col·laboradors, prenem les decisions. Una cosa a la qual donem molt valor també és la novetat; és a dir, que els grups tinguin discos nous que mai no hagin presentat a Barcelona.

- Com valoreu la resposta de públic, competidors i artistes que han participat en el festival en tot aquest temps?

La resposta ha estat sempre molt positiva. Al principi les coses no van ser fàcils, perquè ens tractaven com uns nouvinguts dins d’aquest món, però ara la gran majoria de l’entorn del hip hop agraeix la nostra aposta, a Barcelona i a tot l’Estat. L’Hipnotik és l’únic festival massiu que reuneix els quatre elements de la cultura hip hop (MC, DJ, Graffiti i ball).

Un moment d’Hipnotik 2011. CCCB © Albert Uriach, 2011

- Hipnotik arrasa entre el públic adolescent, una fita que poques programacions culturals aconsegueixen. Quina és la clau de l’èxit? Creieu que hi ha poca oferta cultural adreçada a públic adolescent? És un problema d’interès dels adolescents o d’oferta cultural poc atractiva?

Hi ha poca oferta cultural perquè als programadors no els sembla rendible, ja que els adolescents tenen poc poder adquisitiu. També s’ha tenir en compte que quan fem una oferta cultural adreçada a un tipus de públic hem de comprendre què és el que agrada a aquest públic. Penso que la clau, precisament, és no creure en la idea que els adolescents no tenen interessos i intentar oferir allò que a ells els agrada.

- En què consistirà l’edició d’enguany? Quines apostes específiques heu fet per celebrar el desè aniversari?

Hem apostat per mantenir les senyes d’identitat que ens han fet diferents. A la programació, hem ampliat les competicions i, pel que fa als grups, hem apostat fort pels nous grups que sonen amb força a les xarxes socials però que moltes vegades estan fora del circuit tradicional de discogràfiques i representants.

Més fotografies d’edicions anteriors d’Hipnotik al Flickr del CCCB.

12