Els fotollibres més coneguts són aquells que realitzem amb fotografies de les nostres vacances i que quan en tornem els ensenyem a amics i familiars. A l’exposició «Fenomen Fotollibre», el terme fotollibre adopta una altra dimensió i rellevància històrica. Els fotollibres que s’exposen al CCCB i a la Fundació Foto Colectania són projectes creatius, relats en imatges, testimonis gràfics de la cultura visual del nostre temps. Són objectes artístics en què entra en joc la creativitat i el treball coral de molts professionals (dissenyadors, impressors, il·lustradors, fotògrafs, etc.) i amb temes tan variats com el suïcidi o la història del primer assassí en sèrie espanyol. Poden tenir així mateix diferents formats: des d’un llibre tradicional fins a un paquet de tabac o una capsa de costura xinesa. No obstant això, no tots els fotollibres contenen fotografies fetes per l’autor: n’hi ha amb imatges d’arxiu, fotografies comprades en mercats de segona mà, dibuixos, etc.
En plena era digital s’editen més fotollibres que mai i cada vegada hi ha més professionals que troben en aquest format la via per expressar-se i narrar històries. «El fotollibre té la capacitat de canviar la vida d’aquestes persones», va afirmar el col·leccionista Martin Parr a la inauguració de la mostra.
De la diversitat i la riquesa del fotollibre i del seu paper fonamental en la visibilització del treball d’artistes i fotògrafs contemporanis parlem amb Irene de Mendoza, directora artística de la Fundació Foto Colectania i una de les comissàries de l’exposició «Fenomen Fotollibre».
Elisenda Pallarés: Avui dia podem parlar de l’aparició del «fenomen del fotollibre». Existeixen molts circuits i festivals dedicats a aquest nou format i on es donen a conèixer artistes i col·leccionistes. No és la primera exposició sobre aquest tema, però en què es diferencia «Fenomen Fotollibre»?
Irene de Mendoza: L’exposició «Fenomen Fotollibre», realitzada conjuntament pel CCCB i la Fundació Foto Colectania, pretén fugir de la clàssica exposició de fotollibres per part d’un centre de fotografia. S’han fet exposicions a nivell internacional sobre aquesta temàtica però sempre des del punt de vista fotogràfic. Aquesta vegada hem apostat per mostrar el fotollibre en termes molt més generals, com un exponent de la cultura visual d’una època, seguint en certa manera l’exemple de la Tate Modern, que acaba d’adquirir la col·lecció de Martin Parr. No hem d’entendre el fotollibre com un art exclusiu de la fotografia, sinó com un art molt més transversal. La clau ha estat comptar amb set comissaris que han presentat temàtiques molt diferents.
EP: A l’apartat de fotollibres contemporanis hi ha moltes autores, però no passa el mateix a la resta de seccions. És, tal vegada, el món del fotollibre un món de creadors i col·leccionistes homes?
IM: És cert que proporcionalment hi trobem més homes, malgrat que la història està plena de dones fotògrafes. Això es reflecteix també en el món de l’art i els comissariats. No obstant això, ara estem experimentant un canvi total, sobretot en l’àmbit de la creació, i fotògrafes molt potents comencen a ser conegudes. A Espanya hi ha més dones que homes que gaudeixen de reconeixement internacional, com és el cas de Cristina de Middel, a qui Martin Parr sempre cita com un referent i que ha consolidat la seva carrera a partir de l’autoedició d’un llibre.
EP: Passa el mateix amb el fotoperiodisme? Ara mateix es presenta a Barcelona l’exposició World Press Photo i cada any veiem que hi ha més premiats que premiades.
IM: La dona sempre ho ha tingut més difícil en tots els àmbits. Joana Biarnés, considerada la primera fotoperiodista espanyola, és un cas paradigmàtic. El documental Joana Biarnés, una entre todos explica les dificultats que va haver de superar per ser fotògrafa. Tot i que proporcionalment sempre hi ha hagut més homes fotògrafs, també és cert que ells ho han tingut més fàcil per donar-se a conèixer. No sabem si més endavant es trobaran arxius de fotògrafes desconegudes, com el cas de Vivian Maier, la qual va estar tota la seva vida fent fotografies però que mai no va difondre.
EP: A l’exposició hi ha diferents formats de fotollibres, des del llibre més tradicional fins a Xian, de Thomas Sauvin, i cada lector fa un recorregut diferent i, en conseqüència, una lectura diferent. Què diferencia el fotollibre?
IM: En plena era digital, els fotògrafs han trobat en el fotollibre el mitjà idoni per mostrar el seu projecte de manera coherent. A internet existeix la tendència que les fotografies circulin i se separin del seu context. El fotollibre, però, és quelcom físic que permet donar una coherència a un projecte i amb el qual els artistes poden experimentar amb el format, el paper, decidir la portada, etc.
El somni dels autors de llibres de fotografia és que la gent els consideri com una novel·la: amb una portada, un títol, una introducció, un nus i un desenllaç. També hi ha autors que trenquen aquesta línia però s’ha d’entendre sempre com una lectura. Moltes vegades comencem a fullejar un llibre d’imatges pel final però ningú no comença a llegir una novel·la pel final.
EP: La creació del llibre fotogràfic és un treball col·lectiu.
IM: Sí, és un treball coral i per això moltes vegades el relacionem amb el món del cinema. En una pel·lícula el director és òbviament una part important però la pel·lícula és el resultat del treball d’un equip. En la creació d’un fotollibre, el dissenyador o l’editor, per exemple, tenen un paper molt important. D’altra banda, la gent més jove està molt ben formada, viatja, parla anglès, utilitza les xarxes socials i això es reflecteix en la seva feina.
EP: Quins noms destacats trobem en aquesta nova generació de fotògrafs espanyols?
IM: Hi ha grans autors com Carlos Spottorno, Cristina de Middel, Ricardo Cases o Óscar Monzón, que va guanyar el Paris Photo amb Karma. Tots ells són reconeguts internacionalment pels seus fotollibres. O també Laia Abril i Julián Barón, que mostren els seus últims treballs en l’exposició.
EP: Com aconsegueixen donar a conèixer el seu treball?
IM: A través del llibre. Fa vint anys es pensava més en l’exposició i a fer un catàleg com a registre de l’exposició. Però una exposició és més limitada. ¿És millor una exposició a Berlín, per exemple, o publicar un llibre que trobarem també a la llibreria del MoMA? Aquests fotògrafs aposten per arribar a molta gent i posen tots els seus esforços en això. Avui dia, a més, totes les fires o festivals de fotografia dediquen un apartat important al fotollibre.
EP: Hi ha descobridors de talents en el món del fotollibre?
IM: Sí, hi ha gurus o líders d’opinió, com Horacio Fernández, Gerry Badger o Martin Parr, i hem tingut la sort de comptar amb molts d’ells a «Fenomen Fotollibre». Però no hem d’oblidar el paper fonamental de l’editorial. En aquest cas, l’editorial RM, amb qui hem coeditat el catàleg de l’exposició, és portaveu i valedora dels projectes. Duen personalment els llibres que editen als grans líders d’opinió del món de la fotografia.
EP: A més del punt de vista d’aquests líders d’opinió, hi ha espai per a la participació en el món del fotollibre?
IM: Sí, «Fenomen Fotollibre» demostra que el món del fotollibre no està relegat únicament a la fotografia com una especialitat. El fotollibre no és exclusiu per a artistes de la fotografia sinó que els temes de què parlen poden interessar a molta gent. És un suport on s’utilitza la fotografia o la imatge, perquè avui dia parlar de fotografia és parlar d’imatge, per tractar temes molt diversos. A la mostra es poden veure molts fotollibres, les imatges dels quals no estan fetes per l’autor, seguint la línia de la postfotografia, de la qual tant ha escrit Joan Fontcuberta. També es publiquen fotos d’arxius públics o privats.
Es tracta d’usar les imatges per narrar i això connecta molt bé amb l’època en què vivim. Des que ens aixequem fins que mengem rebem més impactes visuals que una persona del segle xiv en tota la seva vida. Hi ha un tsunami d’imatges. Crec que tots els que expliquen històries a través d’imatges tenen un paper fonamental. En l’àmbit educatiu, encara cal fer molta feina, ja que no s’ensenya el llenguatge visual tot i que molts joves es comuniquen amb aquest llenguatge: ja no escriuen el que estan fent, sinó que s’envien una foto. Això és el que passa avui dia, ens comuniquem per imatges.
EP: En l’apartat de pràctiques contemporànies destaqueu el treball de Laia Abril, Julián Barón, Alejandro Cartagena, Jana Romanova, Vivianne Sassen, Thomas Sauvin i Katja Stuke & Oliver Sieber. Per què heu escollit aquests autors?
IM: Hem intentat seleccionar una sèrie d’autors que no solament hagin creat fotollibres interessants, sinó que el fotollibre sigui gairebé la seva identitat. Com diu Moritz Neumüller, ells viuen per a i amb fotollibres. Són artistes que han trobat en aquest format la manera més coherent d’expressar-se i els hem demanat que expliquin el procés de creació del llibre.
EP: Com a colofó de l’exposició, hi ha l’Espai Beta amb 150 fotollibres editats els últims dos anys. Ens en parles d’algun?
Teníem molt clar que volíem crear un espai de lectura a l’Espai Beta que reflectís l’efervescència en la creació del fotollibre contemporani. S’hi poden trobar meravelles com Silent Histories de Kazuma Obara, que explora les conseqüències de la Segona Guerra Mundial al Japó, un tema del qual se’n parla poc. El llibre explica la història d’algunes persones a través del seu testimoni, amb imatges d’arxiu, fotografies actuals i altres elements com un passaport o els dibuixos d’una senyora que estava tan traumatitzada que només podia explicar la seva història d’aquesta manera.