Posts Tagged ‘world press photo’

World Press Photo 13: Entrevistes als fotògrafs espanyols premiats

novembre 26th, 2013 No Comments

Una botiguera que demana auxili durant els aldarulls d’una vaga general, el 29 de març a Barcelona; les conseqüències d’una ofensiva militar d’Israel contra objectius de Hamàs, el 14 de novembre a Gaza, i el retorn a la plaça del torero Juan José Padilla (lesionat per una agafada), el 4 de març a Olivenza.

Tres obres fotogràfiques que temàticament no tenen res en comú, però que han estat considerades per World Press Photo testimonis visuals imprescindibles de l’estat del món l’any 2012. Els seus autors – Emilio Morenatti, Bernat Armangué i Daniel Ochoa de Olza, respectivament – són els tres fotògrafs espanyols guardonats en l’última edició d’aquest prestigiós certamen internacional. Amb ells, hem parlat de les seves obres.

  • Emilio Morenatti situa la fotografia “Manifestacions a Barcelona” en un escenari quasi bèl·lic amb «foc per tot arreu i gent que destrossava tot el que trobava al seu pas» i, en aquest escenari, ubica la protagonista de la imatge: «allà on alguns comerços s’estaven cremant, hi havia precisament el de la Mireia; que, presa del pànic, demanava auxili a través dels vidres trencats de la seva botiga». Davant de situacions de tensió com aquesta, Morenatti (nomenat Fotògraf de l’Any 2010 per l’Associació Nacional de la Premsa d’Amèrica) explica com buscar la imparcialitat.

  • Bernat Armangué centra l’objectiu de la seva feina en «explicar allò que passa en un lloc determinat durant un temps determinat». En base als seus cinc anys d’experiència a Israel, Armangué opina que el conflicte araboisraelià s’ha de seguir documentant, «encara que hi hagi coses que puguin sonar repetitives». L’autor del reportatge “Gaza” admet que «és més agradable trobar-se coses més còmodes per a la vista i el pensament», però recorda que «això no vol dir que les altres no existeixin».

  • Preguntat per l’elecció de la temàtica d’“El retorn del torero”, Daniel Ochoa de Olza respon que li interessa fotografiar «tot tipus de tradicions i de ritus, també per entendre’ls» i afegeix que, en aquest cas, Juan José Padilla li va agrair que el retratés amb respecte. Sobre el respecte, precisament, Ochoa destaca que l’art de la fotografia el té per partida doble: «cap a allò fotografiat i cap al mitjà». Membre de l’equip Associated Press des del 2009, aquest fotògraf nascut a Pamplona opina que part de la riquesa de la fotografia resideix en el fet que «és tremendament objectiva i, alhora, tremendament subjectiva», i diu que això hauria de fomentar un discurs crític cap a allò que veiem.

L’exposició World Press Photo 13 es pot visitar al CCCB fins al 8 de desembre de 2013. Trobareu la informació d’horaris i preus al web

Miquel Dewever-Plana: «Internet serà el mitjà que ens permetrà, als fotoperiodistes, seguir treballant i informant»

octubre 30th, 2013 No Comments

Entrevista al fotògraf guanyador del primer premi de la categoria Documental interactiu del concurs multimèdia World Press Photo 13 per l’obra Alma. Hija de la violencia.

Pòster “Alma. Hija de la violencia”

Cada vegada més, la fotografia tendeix a convergir amb altres mitjans d’expressió visual, textual i audiovisual; i, tant a nivell professional com amateur, les imatges fotogràfiques no són alienes a la rellevància social d’Internet.

En aquest context, la fundació World Press Photo va posar en marxa fa dos anys el Concurs multimèdia: un certamen que considera complementari al concurs fotogràfic original i amb el qual respon al seu compromís de proporcionar una plataforma a les pràctiques innovadores en el camp del periodisme visual. Segons les bases del concurs, les obres multimèdia han de ser produïdes per al web i han d’incloure fotografia i/o vídeo en combinació (com a mínim) amb animacions, grafismes, il·lustracions, sons o text.

En la novena edició de World Press Photo a Barcelona, la capital catalana serà l’única ciutat de l’Estat (i gairebé del món) a mostrar les nou obres guanyadores de la tercera convocatòria del Concurs multimèdia, que inclou tres categories (Curtmetratge online, Llargmetratge online i Documental interactiu), cadascuna de les quals amb primer, segon i tercer premi.

Enguany, dos dels primers premis atorgats pel jurat d’aquest concurs han estat per a fotògrafs espanyols. El màxim guardó de la categoria Curtmetratge online s’ha concedit al mallorquí Pep Bonet per l’obra Into the shadows, i la màxima distinció de la categoria Documental interactiu ha estat per a l’autor de Palafrugell Miquel Dewever-Plana; qui, conjuntament amb l’escriptora francesa Isabelle Fougère, ha produït Alma. Hija de la violencia, l’esfereïdora història d’una jove exmarera de Guatemala.

Fotografia d’”Alma. Hija de la violencia”
© Miquel Dewever-Plana

Com ens explica Dewever-Plana, el gènere en què ha estat premiat consisteix en «un documental pensat i dissenyat per al web, on demanem a l’internauta que sigui actiu i no passiu davant de la pantalla i es converteixi així, d’alguna manera, en un actor indirecte de la història». «És una eina molt recent», sentencia, «on tot, encara, es pot i s’ha d’inventar».

Dewever-Plana detalla que la producció va començar quan «Alma va acceptar oferir-nos el seu testimoni perquè volia ajudar altres joves –sense importar d’on eren: Guatemala, França, Espanya, Estats Units…- a no acabar, als quinze o vint anys, com tots els seus companys d’aquella època: a la presó o al cementiri». Per respondre a aquesta voluntat de la jove, ell i Isabelle Fougère van optar per les eines multimèdia.

«La història que ens explica Alma és universal», diu Dewever-Plana. «Tots som Alma. O, més ben dit, tots podríem ser-ho. Només l’entorn en què un ésser humà es desenvolupa facilita, o no, caure en aquests extrems utilitzant la violència com a llenguatge per existir. Internet ens permet entrar a les cases i, per tant, portar aquesta reflexió a tot arreu». A més, l’autor destaca que un altre atractiu del webdocumental és que no té límit de temps o d’espai. «A Alma», ens explica, «a part dels quaranta minuts de confessió de la protagonista, vam incloure centenars de pàgines informatives per entendre millor la situació. En cap altre mitjà haguéssim pogut tenir aquesta llibertat».

Les pàgines informatives i altres elements més periodístics d’Alma es van elaborar sota la direcció d’Isabelle Fougère; mentre que Dewever-Plana es va ocupar especialment de la part d’imatges i vídeos de la producció.

Alma, Isabelle Fougère i Miquel Dewever-Plana
© Miquel Dewever-Plana

«Crec que no existeix un patró estàndard d’equip per realitzar un webdocumental», afirma el fotoperiodista. «Tot depèn de la història». En el seu cas, Dewever-Plana sosté que, pel fet ser la història d’un món d’homes explicada per una dona, «era imprescindible que fos una altra dona qui entrevistés Alma durant el rodatge. Per això, vaig demanar a Isabelle que formés part d’aquesta aventura. Va ser ella qui va dirigir l’entrevista i crec que això va permetre a Alma, davant d’una altra dona, ser summament honesta a l’hora de fer sortir a la llum el més dolorós de la seva experiència». En aquest testimoni s’ha basat també el llibre ALMA (Blume, 2012), amb relat literari de Fougère i imatges de Dewever-Plana.

Preguntat sobre el potencial de les eines multimèdia en el món de la fotografia professional, Dewever-Plana afirma que, enfront de la crisi econòmica dels mitjans de comunicació tradicionals, «Internet serà sens dubte el mitjà que ens permetrà [als fotoperiodistes] seguir treballant i informant». Per exemplificar-ho, el fotògraf explica que fins ara Alma ha registrat més d’un milió de connexions (a través d’internet i d’una aplicació gratuïta per a tauletes). «Un resultat sense precedents que significa que la nostra feina pot tenir un abast molt més ampli utilitzant internet», diu Dewever-Plana. Tot i així, el codirector d’Alma confessa que aquest webdocumental no ha generat cap benefici monetari per als autors i que en el camp del fotoperiodisme multimèdia serà necessari «crear un model econòmic viable que encara no existeix».

World Press Photo: exposició i activitats paral·leles

Fotografia d’”Alma. Hija de la violencia”
© Miquel Dewever-Plana

La mostra World Press Photo Barcelona es podrà visitar del 6 de novembre al 8 de desembre del 2013 al CCCB, en horari de dimarts a dijous d’11 a 20 hores; els divendres d’11 a 21 hores, i els dissabtes, diumenges i festius, de 10 a 21 hores.

En el marc de l’exposició, el 6 de novembre a les 12 hores Miquel Dewever-Plana oferirà una masterclass a la Sala -1 del CCCB. El fotògraf compartirà la seva experiència en la creació, desenvolupament i difusió del webdocumental Alma, que també ha estat guardonat amb el primer premi Visa d’Or de la categoria Web Documentals del Festival Visa pour l’Image 2013 de Perpinyà.

A banda d’aquesta masterclass, World Press Photo inclourà altres activitats paral·leles.

+ info: http://www.cccb.org/ca/exposicio-world_press_photo_13-44780

Twitter: #WPP13BCN

11 de març: Jornada de portes obertes a l’exposició «Més fotoperiodisme»

març 7th, 2012 3 Comments

Amb motiu del primer aniversari del tsunami del Japó, el CCCB ofereix visita gratuïta a les seves exposicions i projecta el documental «Fukushima, zona de exclusión»

Un dels quatre projectes fotogràfics que es presenta a l’exposició del CCCB «Més fotoperiodisme-Visa pour l’Image-Perpignan» està dedicat als efectes del tsunami  al Japó, una catàstrofe que aquest diumenge 1 de març farà un any que va ocórrer.  La coincidència de la data amb la presentació de la mostra ha empès al CCCB  a organitzar una jornada de portes obertes durant tot durant tot el diumenge 11 de març d’11’00h a 20’00h i a projectar  del documental «Fukushima, zona de exclusión» del reporter de guerra  David Beriain i el càmera  Sergio Caro.

A més de l’exposició “Més fotoperiodisme”, els visitants del CCCB també podran gaudir d’entrada lliure a la mostra Pantalla Global.


© Tadashi Ohkubo / Yomiuri Shimbun - 13 de març, Ishinomak, Prefectura (o departament)de Miyagi. Una dona tapada amb una manta. envuelta en una manta.

«Japó, març 2011. Una selecció de la revista Days Japan» Les 46 imatges que es poden veure al CCCB són una selecció de la revista Days Japan i mostren una mirada col·lectiva sobre la cruesa de la devastació i els efectes directes del tsunami en cases, cotxes i ciutats senceres. És l’obra de més de quaranta fotògrafs japonesos, professionals i amateurs, que el mateix dia de la catàstrofe i durant el mes posterior, van sortir al carrer per captar com havia quedat la vida a la costa nord-est del Japó. Entre tots els fotògrafs que conformen la selecció, dos d’ells han resultat guanyadors en els prestigiosos premis World Press Photo de l’edició 2011. Koichiro Tezuka ha estat premiat amb el 1er premi en la categoria “Notícies d’Actualitat” i Toshiyuki Tsunenari amb el 3er en la categoria “Notícies Generals”.

Projecció del documental  «Fukushima, zona de exclusión» (2011, 30’02’’)

Hall CCCB – Entrada lliure - En horari d’exposicions

El reporter David Beriain i el càmera Sergio Caro van realitzar aquesta cobertura de la catàstrofe nuclear de Fukushima per Antena 3 TV. El documental es presenta actualment a Casa Àsia en el marc de l’exposició Citystories and Global Cities. Asian Urban Shapes, una mostra comissariada per enene Gras Balaguer i coordinada per Rodrigo Escamilla que es pot visitar fins l’abril de 2012.

Amb aquesta programació especial, el CCCB se suma a les iniciatives que tindran lloc el dia 11 de març, com el programa especial d’activitats que ha organitzat Casa Àsia, amb el suport de la Fundació Japó.

El valor del millor fotoperiodisme

desembre 7th, 2011 No Comments

Des del passat 23 de novembre, el CCCB acull l’exposició World Press Photo 11, que aplega les 170 fotografies guanyadores d’aquest premi internacional de fotoperiodisme reconegut per la seva qualitat i pel debat de fons que genera. El lema de l’exposició, “Veure per creure”, ja denota la clara intenció de posar en contacte el públic amb una visió de la realitat directa i sense filtres.

Aquesta intenció de crear consciència forma part de les missions de Photographic Social Vision, l’entitat organitzadora de l’exposició a Barcelona que aquest any celebra el seu desè aniversari com a fundació. Al mateix temps, els fotògrafs premiats i representats a la mostra també tenen un triple objectiu comú: denunciar, donar veu i informar. Denuncien allò que veuen a través dels seus objectius i que sovint no forma part dels continguts  dels mitjans de comunicació; donen veu a persones, situacions i comunitats que no són visibles fora de les seves fronteres; i informen de manera clara i transparent, a través d’imatges descriptives o explicatives.

Un home de la tribu dels Dinka davant de casa seva a Akkach, Sudan del Sud. 3er Premi Fotografies Individuals, retrat. Autor: Guillem Valle.

Sota el paraigua d’aquest objectiu comú i darrere de cadascuna de les fotografies, s’amaguen maneres ben diferents de veure el món. Al llarg del recorregut de l’exposició ens interpel·la la mirada profunda d’un home dinka al Sudan del Sud, que fixa l’esguard a l’objectiu de Guillem Valle, el fotògraf català guanyador del tercer premi Retrats de WPP 11. El seu nom ens recorda la situació conflictiva i arriscada que sovint viuen els fotoperiodistes: recentment Valle va ser detingut i agredit per les forces de seguretat egípcies quan cobria per a The Wall Street Journal els enfrontaments entre la població i la policia a El Caire. Pocs mesos abans, el guanyador de World Press Photo 2007, Tim Hetherington, va morir mentre cobria la guerra civil de Líbia.

Les imatges sorprenents i extraordinàries que recull l’exposició a vegades impliquen situacions de risc. És el preu que paga el fotògraf per trobar el moment increïble, l’instant necessari per captar un fet irrepetible. Poc després de la finalització de l’exposició Brangulí. Barcelona 1909-1945, encara recordem el que sabem de la preparació que Josep Brangulí necessitava a l’hora de fer les fotografies: la instal·lació del trípode, l’ajuda del seu assistent, la posada en escena del que tenia al davant. El fotoperiodista viu en unes condicions ben diferents i, al mateix moment, està perdent els suports tradicionals que li donaven visibilitat. La premsa generalista ja no explica la realitat a través de les seves mirades, però això no significa que el fotoperiodisme desaparegui. Internet, les xarxes socials i els fotògrafs units en col·lectius són la nova gran plataforma de difusió d’aquestes visions honestes de la realitat. Però no és l’única: els museus i centres d’art també acullen aquestes obres, com és el cas de World Press Photo 11, que les fa visibles, però sobretot les posa en valor i les encara amb la nostra mirada.

“Veure per creure”, per exemple, la història tràgica de la noia afganesa Bibi Aisha, capturada per Jodi Bieber. O veure per creure els enfrontaments contra el govern de Tailàndia, les conseqüències devastadores del terratrèmol d’Haití, les inundacions a Pakistan o els refugiats de Somàlia. En aquesta exposició conviuen molts moments amargs, però la seva juxtaposició ens dóna una nova visió del món i ens fa més rics d’opinió, de sentit crític i de sensibilitat.

Veure galeria de tots els guanyadors de World Press Photo 2011

12