Centre Documentació i Debat

Alimentació i superpoblació: els reptes de l’agricultura del futur

octubre 30th, 2012 2 Comments

Stefano Padulosi, el ponent d’aquesta setmana al debat “Alimentar el món”, ens va explicar en què consisteix la biodiversitat agrícola i perquè és tan important treballar per la seva conservació. Són molt poques les espècies d’aliments (plantes i animals) amb què es basa actualment la major part de l’alimentació mundial i, el que és més perillós, és que cada vegada hi ha menys varietat dins d’aquestes espècies, perquè el mercat i l’agricultura industrialitzada tendeixen a homogeneïtzar els cultius. Aquesta desaparició de la biodiversitat dels nostres cultius ens fa més vulnerables a l’hora de poder fer front a crisis alimentàries, que cada cop són més freqüents a causa de l’acceleració del canvi climàtic. Cada varietat té propietats que la fan més resistent a determinades situacions, climes i entorns, i per tant, protegir la varietat agrícola ens permetria adaptar-nos millor davant la incertesa de les condicions futures.

Com ha de ser l'agricultura del futur per poder alimentar a tothom?

Tanmateix, els reptes de l’alimentació en el futur no tenen només a veure amb el canvi climàtic, sinó també amb un altre factor important: el creixement de la població mundial. El debat sobre la possibilitat d’alimentar a tothom en un futur és obert i polèmic. Hi ha experts que asseguren que el problema no és la quantitat d’aliment disponible sinó la seva mala distribució, la disparitat de preus i, en general, les condicions d’un mercat que s’ha tornat global i que és dominat per grans multinacionals. Així, per exemple, molts països que són grans productors agrícoles es veuen obligats a importar aliments de primera necessitat a causa de que les seves produccions es dirigeixen a un mercat global, però no arriben als consumidors locals. Altres veus, però, sostenen que és inviable en les condicions actuals poder produir aliments per tothom. Si no es troben maneres d’intensificar i augmentar les produccions agrícoles, no hi haurà manera d’abastir les necessitats alimentàries en un futur immediat. Els qui mantenen aquesta postura, creuen que les produccions agrícoles del futur hauran de dependre en molta més mesura del progrés de les biotecnologies, que permeten elaborar cultius genèticament modificats de manera que siguin més productius, més nutritius o més adaptats a determinades condicions climàtiques.

Aquesta és la postura del nostre proper invitat, Wilhem Gruissem, catedràtic de Biologia de Plantes del Swiss Federal Institut of Technology de Zuric. Us adjuntem un resum de la seva conferència i us convidem a venir a un debat que, sens dubte, serà polèmic:

Quin ha de ser el rol de les biotecnologies en una alimentació sostenible?

“Les projeccions més recents de les Nacions Unides esperen que la població mundial arribi a 9.000 milions de persones l’any 2050. Per proveir suficient menjar per tota aquesta gent caldria incrementar la producció dels cultius en un 50%. Les àrees de producció agrícola en ús estan pràcticament al seu límit i, tanmateix, cal millorar de manera significativa la producció dels nostres cultius principals. Blat de moro, blat, arròs, patata i mandioca són rics en midó i conjuntament representen més del 85% de les calories de carbohidrats que es consumeixen arreu del món. Les persones per les quals aquests cultius són els seus aliments bàsics sovint pateixen malnutrició perquè les llavors, els tubercles i les arrels d’aquestes plantes no contenen suficients vitamines i minerals, com el ferro, per una dieta saludable. Però, seria possible aconseguir la producció agrícola i les millores nutritives que necessitem amb els actuals mètodes de creixement i germoplasma en les condicions de ràpid canvi climàtic i usant mètodes de producció agrícola sostenible? Per fer front als reptes de l’augment de la població també hem de canviar radicalment la manera de fer créixer els nostres cultius. Les biotecnologies de plantes poden fer una important contribució per aconseguir aquest objectiu. Però això també requereix una millor educació dels consumidors i una millor acceptació dels mètodes moderns de creixement, incloent la tecnologia genètica, per tal de poder assegurar una seguretat alimentària sostenible per les futures generacions.”

Us esperem per parlar d’aquestes qüestions el proper dilluns 5 de novembre a les 19:30h.

Debat a Twitter: #Alimentarelmón

Posted in Sin categoría el octubre 30th, 2012

Tags: , , ,

El patrimoni de l’agrodiversitat en perill

octubre 25th, 2012 No Comments

La FAO calcula que hem perdut un 90% d’agrodiversitat

A la primera sessió del cicle “Alimentar el món” es va tractar la qüestió de la seguretat alimentària. Andreu Palou ens va explicar el funcionament de les entitats europees que regulen els nostres aliments i ens va introduir als principals criteris que regeixen les decisions sobre la seguretat d’aquests aliments. En la propera sessió d’aquest cicle, que tindrà lloc el dilluns 29 a les 19:30h, tractarem un tema diferent, però igualment important quan es tracta de valorar el món de l’alimentació. Sota el títol “Biodiversitat agrícola: oportunitats per a un desenvolupament agrícola”, Stefano Padulosi, investigador de Biodiversity International, ens parlarà de l’impacte ambiental de les formes de producció agrícola industrialitzades i, més específicament, sobre el procés de pèrdua de biodiversitat agrícola que s’està vivint arreu del món des de mitjan segle XX.  La pèrdua de l’agrodiversitat és també una pèrdua incalculable en termes de la nostra diversitat cultural: no en va, “cultivar” i “cultura” són dues paraules amb el mateix origen.

Algunes dades significatives en aquest sentit les proporciona la Food and Agricultural Organization (FAO): des de l’any 1900 s’ha perdut un 75% de la diversitat genètica de les plantes, degut a que els agricultors han anat abandonant progressivament els seus cultius tradicionals en favor de cultius més homogeneïtzats; un 30% de les races tradicionals de la ramaderia estan en risc d’extinció (i 6 races desapareixen, efectivament, cada mes); avui, un 75% de l’alimentació del món es basa en 12 plantes i 5 races d’animals; es calcula que hem perdut un 90% de les nostres varietats de cultius. (més informació aquí).

En aquest marc, us avancem un resum de la intervenció de Stefano Padulosi, que ens orienta sobre com avui es treballa per protegir la diversitat dels cultius arreu del món:

El llegat de l’agrodiversitat: pintures a Çatal Huyul (Turquia) datades del 6150 a.C.

“L’agrobiodiversitat és vital per a la nostra supervivència. La humanitat ha estat conservant les llavors dels seus cultius des dels inicis de l’agricultura, fa uns 12.000 anys. Des de llavors, la conservació en granja ha jugat un rol altament estratègic per diversos motius, des de biològics, fins a econòmics, culturals, ecològics i socials. La seva contribució a la creació de sistemes productius agrícoles resilients no es pot sobre emfatitzar avui dia, sobretot quan està en auge el debat de l’impacte del canvi climàtic a nivell mundial.

Als anys 1900s, el científic rus N.I. Vavilov, pioner de la conservació ex situ de cultius agrícoles, va conduir a l’establiment de més de 1700 bancs de germoplasma que continuen funcionant actualment. L’impuls més gran en la creació de bancs de germoplasma es va presentar principalment i com a conseqüència de la revolució verda que va causar al seu torn el desplaçament de milers de varietats tradicionals d’aliments bàsics. Tot i que aquestes Arques de Noè modernes mantenen el número impressionant de 7.5 milions de mostres, la diversitat protegida en magatzems freds conté sobretot uns pocs cultius bàsics i matèries primes. Avui dia, la major part de l’agrobiodiversitat està conservada a nivell de granja. Aquests dos mètodes per a preservar l’agrobiodiversitat, la conservació ex situ i in situ, són complementàries entre sí, i necessiten la mateixa atenció per part dels governs, els donants i els científics. Tanmateix, fins avui, la conservació in situ en granja ha rebut poca atenció. Els agricultors guardians d’aquesta agrobiodiversitat afronten avui dia molts reptes i, per tant, necessiten un gran suport. La conservació en granja està fortament lligada als nostres sistemes alimentaris, dietes sostenibles i la preservació de la nostra identitat cultural.

Agricultores en un mercat de productes locals a Indonèsia

Aquesta conferència explorarà alguns d’aquests aspectes i oferirà l’oportunitat de debatre sobre diversos temes que inclouen: Com afecta a les nostres vides la pèrdua de diversitat de cultius i per què ens ha d’importar? El model actual d’industrialització és compatible amb la conservació de l’agrobiodiversitat? Com difereix la conservació de les espècies de plantes silvestres de la d’espècies cultivades? Què sabem sobre l’agrobiodiversitat conservada en granja i com podem fer un seguiment de la seva pèrdua? Quina és la contribució que els individus poden fer a la conservació de la diversitat de cultius i tradicions associades? Quines són les iniciatives a nivell internacional que donen suport a la conservació en granja?”

Us esperem per parlar d’aquestes qüestions el proper dilluns 29 d’octubre a les 19:30h. Podeu seguir el debat Facebook i a Twitter (#alimentarelmon).

Posted in Sin categoría el octubre 25th, 2012

Tags:

El nostre pa de cada dia

octubre 16th, 2012 No Comments

Obrir la nevera i triar unes verdures pel sopar, o passar pel supermercat i fer la compra de la setmana, o observar les parades de peix al mercat i decidir quin fa millor cara, o triar unes llaminadures sabent que són tot química… Avui cap d’aquestes situacions quotidianes no està exempta d’un cert soroll de fons: és bo el que mengem? Podríem menjar millor? A qui hem d’escoltar a l’hora de decidir què menjar?

Imatge d'un supermercat del fotògraf Andreas Gursky

El món de l’alimentació ha sofert profundes transformacions des de mitjans del segle XX. Amb la tecnificació de les formes de producció dels aliments, en pocs anys es va passar d’una agricultura i ramaderia local de petits productors a produccions cada vegada més intensificades i deslocalitzades. El resultat d’aquest procés va ser, d’entrada, un augment dels aliments disponibles i un descens del seu preu, fet que va facilitar a la població l’accés de manera regular a aliments fins aleshores esporàdics i considerats de luxe. Per primera vegada a la història dels països europeus, la gran majoria de població podia alimentar-se amb allò que havia estat a l’abast d’uns pocs fins no feia massa.

Passades les dècades ens hem acostumat a aquesta abundància i varietat en els aliments disponibles, però també sorgeixen dubtes respecte les seves formes de producció i la seguretat que ens ofereixen. La distància entre el productor i el consumidor s’ha multiplicat, de manera que cada vegada ens resulta més difícil saber què mengem. El món de l’alimentació i la tecnificació que l’acompanya són complexes, i és difícil per als no experts interpretar les informacions que ens arriben. Pesticides, químics, antibiòtics, conservants… i moltes altres paraules que apareixen en parlar de l’alimentació desperten la nostra inquietud sense saber ben bé a qui fer cas. D’una banda, les autoritats responsables asseguren que mai hem menjat productes tan segurs com ara; de l’altra, l’aparició de casos d’intoxicacions, malalties o efectes secundaris de determinats productes (des de les vaques boges fins darrerament al cas dels cogombres intoxicats amb la bactèria E. coli a Alemanya) generen importants crisis de confiança sobre el nostre sistema alimentari.

L'ús de pesticides agrícoles està al centre de les polèmiques alimentàries

A més, la sofisticació del món de la producció alimentària no ha deixat d’avançar. Avui el gran progrés de les biotecnologies fa que es pugui intervenir a uns nivells sense precedents a l’hora de produir aliments. Les llavors de cultius modificats transgènicament han estat al centre del debat els darrers anys, sense que sigui possible extreure una conclusió clara dels seus beneficis o perjudicis. Però, més enllà de si poden existir efectes perjudicials del seu ús sobre la salut (fins ara no demostrats), és evident que les conseqüències polítiques i socials de l’extensió dels cultius transgènics a grans àrees del món està produint un profund impacte en les comunitats camperoles i en la biodiversitat agrícola.

Avui, alimentar-se s’ha convertit en una necessitat quotidiana que oscil·la entre la sobreabundància i la inseguretat i no està exempta de connotacions socials, polítiques i mediambientals. Un gest senzill que, malgrat tot, genera dubtes.

Per parlar d’aquests qüestions, el CCCB i B·Debate organitzen el cicle de conferències “Alimentar el món. Seguretat i sostenibilitat en la producció global d’aliments” que tindrà lloc del 22 d’octubre al 8 de novembre al CCCB. Hi participaran experts del món de l’alimentació que ens parlaran de seguretat alimentària (Andreu Palou i Pere Puigdomènech), de biodiversitat agrícola (Stefano Padulosi i Enric I. Canela), de biotecnologies (Wilhem Gruissem i Pere Arús) i de com és avui la nostra cultura alimentària (Jesús Contreras i Toni Massanés).

Us convidem a assistir-hi i esperem que amb aquest debat, que no estarà lliure de polèmiques, puguem saber una mica millor de què està fet el nostre pa de cada dia.

Natura morta mural, casa Julia Felix, Pompeia

Posted in Sin categoría el octubre 16th, 2012

Tags: , , ,

Amin Maalouf: camins de retorn

octubre 11th, 2012 No Comments

Amin Maalouf

Amin Maalouf és, segurament, un dels escriptors dels nostres dies que ha reflexionat de manera més consistent sobre la condició d’estranger. Ell mateix, que es va exiliar del Líban a causa de la guerra civil, ha explicat sovint que se sent foraster a tot arreu, i reivindica la metàfora del viatge –el moviment, la provisionalitat i la inestabilitat– per contrarestar la violència que al seu parer provoquen les identitats tancades i monolítiques, que es troben a l’origen de la intolerància i la discriminació.

Per què doncs parlar de retorn amb Amin Maalouf? És que hi ha camins que portin enrere? Potser hauríem de parlar més aviat de la impossibilitat de retornar: al país d’origen després d’una llarga absència, a l’ímpetu i les passions de la joventut, als amics del passat, a les utopies que ens varen fer creure que podríem canviar el món. Aquest és, es podria dir, el tema principal de la seva nova novel·la, la primera que publica després de deu anys dedicat a l’assaig i a escriure llibrets d’òpera.

A Los desorientados, la meravellosa maquinària de la ficció permet a Maalouf imaginar el retorn al seu país d’origen (que el lector identifica inevitablement amb el Líban) d’un professor d’història que, com Maalouf mateix, ha fet de l’exili una condició permanent i voluntària. El protagonista de la novel·la, un historiador acostumat a enfrontar-se al passat i a recrear-lo, es troba encarat amb el seu propi ahir, amb els fantasmes i els desenganys nascuts del pas temps i la distància.

Si existeixen o no camins de retorn, si és o no possible tornar al passat i ser quelcom més que un foraster, li ho podrem preguntar directament a Amin Maalouf el proper dimecres, 24 d’octubre, quan visiti el CCCB per mantenir una conversa amb l’escriptora Imma Monsó. Serà a les 19:30h. T’hi esperem.

Per començar a obrir boca, pots veure aquesta entrevista amb Maalouf o llegir, a continuació, el petit text que ell mateix ha preparat per presentar la seva novel·la Los desorientados (Alianza Editorial).

YouTube Preview Image

Presentació de Los desorientados:

“Tinc, des de fa anys, la impressió obsessiva de què el món al qual pertanyo es desdibuixa cada dia, i que podria desaparèixer estant jo viu. La meva novel·la ha nascut d’aquest sentiment.

A Los desorientados m’inspiro amb molta llibertat en la meva pròpia joventut. L’he passada amb amics que creien en un món millor. Fins i tot si cap dels personatges del llibre correspon a una persona real, cap és enterament imaginari. M’he nodrit dels meus somnis, dels meus fantasmes, dels meus remordiments tant com dels meus records.

Els personatges de la meva novel·la havien estat inseparables en la seva joventut i després s’havien dispersat, enemistat, perdut de vista. Es retroben amb motiu de la mort d’un d’ells. Uns no han volgut deixar la seva terra natal, d’altres han emigrat als Estats Units, Brasil o França. I els camins que han seguit els han portat en les direccions més dispars. Què tenen encara en comú la llibertina propietària d’un hotel, l’empresari que ha fet fortuna o el monjo que s’ha retirat del món per consagrar-se a la meditació? Algunes reminiscències compartides i una nostàlgia incurable pel món anterior.

És cert que la seva terra natal és de les que animen a la nostàlgia. Lloc d’enfrontament així com de coexistència entre les diverses tradicions religioses i culturals, lloc de riquesa intel·lectual i política durant els seus anys universitaris, ha conegut, des de llavors, una successió de conflictes armats que ha alterat el seu caràcter i creat la impressió d’un món que s’esvaeix. Alguns d’ells continuen pensant que la seva existència no té sentit més enllà d’aquell país d’equilibris delicats, mentre que altres senten ja que estan fora de lloc i que no hi poden retornar més que de pas.

Aquell país del qual mai no es dóna el nom, és el país en el qual he passat jo mateix els meus anys de joventut? Sí i no. L’he agafat indubtablement com a model, però seria inútil buscar referències precises a llocs o dates.

El que acabo de dir no és, no obstant, més que una explicació a posteriori. La veritat és que no he sentit, en cap moment, que hagués de cridar aquell país pel seu nom. Això és sens dubte revelador dels sentiments complexos que m’inspira encara. I que m’inspirarà fins al final dels meus dies”.

Posted in Sin categoría el octubre 11th, 2012

Tags: , , , , , , ,

Teju Cole: ciutat oberta

setembre 12th, 2012 1 Comment

La de ciutat oberta sembla una bona metàfora per pensar les tensions de la ciutat contemporània, tal com ho demostra la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà d’origen nigerià Teju Cole. En l’obra, un jove psiquiatra nigerià que està fent la residència en un hospital de Nova York, passeja pels carrers de Manhattan. El rerefons de la novel·la, molt difuminat però present, són els atacs a les Torres Bessones, i moltes de les pàgines del llibre recullen les reflexions del protagonista sobre la identitat i la diferència, el pes sovint invisible de la història, la por a l’altre i la solitud de la vida urbana.

Roma, città aperta

Tal com es fa palès a la novel·la, l’expressió “ciutat oberta” és terriblement ambivalent. Si bé en un primer moment sembla suggerir una invitació amable a formar part d’una ciutat cosmopolita i diversa, a viure i conviure en les seves places i carrers, aviat es fa manifest l’origen bèl·lic de l’expressió, el conflicte i la tensió que li són inherents. En temps de guerra, una “ciutat oberta” és aquella que decideix no oposar resistència a l’enemic i es deixa ocupar per tal d’evitar danys a la població civil i pèrdua del seu patrimoni. Una ciutat oberta també és, llavors, tot i que sembli contradictori, una ciutat ocupada, envaïda, una ciutat que es rendeix davant la superioritat de l’altre o bé davant el reconeixement de la inutilitat de plantar batalla.

Aquest doble sentit, aquestes perspectives en conflicte, serveixen a l’autor per plantejar un bon grapat de qüestions relacionades amb la diversitat, la immigració, la violència, el conflicte, la pervivència de les fronteres i la convivència a la ciutat. En el seu deambular, Julius, el protagonista de Ciutat oberta, visita un camp de detenció d’immigrants il·legals, es baralla amb el seu propi passat (la seva mare és alemanya, el seu pare nigerià), conversa sobre filosofia amb un marroquí seguidor de Malcolm-X a Brussel·les o escolta la història de fugida i opressió d’un vell immigrant haitià a Manhattan.

Teju Cole

L’autor, Teju Cole, encarna bé aquestes contradiccions, segurament en la seva vessant més fecunda. Fill de pare i mare nigerians, va néixer als Estats Units però va viure a la ciutat de Lagos la seva infantesa per tornar a estudiar als Estats Units amb 18 anys. Per acabar de complicar el retaule, és historiador de l’art especialitzat en pintura flamenca del segle XVII. Actualment, Cole està escribint un llibre de no ficció sobre la ciutat de Lagos i manté actiu a Twitter el seu projecte Small Fates, que consisteix en triar notícies de fa 100 anys dels diaris de Nova York i publicar-las en un estil irònic proper al del fait divers.

Si el vols conèixer i sentir-lo parlar de la seva escriptura, la seva experiència de la ciutat o la seva afició a la fotografia, pots apropar-te al CCCB el proper dilluns, 17 de setembre, a les 19:30h. Teju Cole, que està de gira per Europa promocionant el seu llibre, mantindrà una conversa amb l’escriptor argentí Patricio Pron i llegirà fragments de la seva novel·la, que ha conreat premis i elogis a l’altra banda de l’Atlàntic i acaba de ser publicada en català i castellà per Quaderns Crema i Acantilado.

Teju Cole al Raval

Per altra banda, la mirada de Teju Cole com a narrador també està molt influenciada per la seva afició a la fotografia. El seu punt de vista (el seu enquadrament)  tendeix a fixar-se en això que està lleugerament fora de lloc, que és invisible o està invisibilitzat, allò que sovint passa desapercebut en una primera mirada.

Seduïts pel seu esguard i curiosos per veure què ens desvetlla, al CCCB hem proposat a Teju Cole que faci un petit assaig fotogràfic i textual sobre el Raval. Esperem poder-vos oferir els resultats en aquest mateix bloc. De moment, pots veure una mostra de les seves fotografies al seu compte de Flickr.

Posted in Sin categoría el setembre 12th, 2012

Tags: , , , , , , ,

«...1011121314...»