Posts Tagged ‘sostenibilitat’

El nostre pa de cada dia

octubre 16th, 2012 No Comments

Obrir la nevera i triar unes verdures pel sopar, o passar pel supermercat i fer la compra de la setmana, o observar les parades de peix al mercat i decidir quin fa millor cara, o triar unes llaminadures sabent que són tot química… Avui cap d’aquestes situacions quotidianes no està exempta d’un cert soroll de fons: és bo el que mengem? Podríem menjar millor? A qui hem d’escoltar a l’hora de decidir què menjar?

Imatge d'un supermercat del fotògraf Andreas Gursky

El món de l’alimentació ha sofert profundes transformacions des de mitjans del segle XX. Amb la tecnificació de les formes de producció dels aliments, en pocs anys es va passar d’una agricultura i ramaderia local de petits productors a produccions cada vegada més intensificades i deslocalitzades. El resultat d’aquest procés va ser, d’entrada, un augment dels aliments disponibles i un descens del seu preu, fet que va facilitar a la població l’accés de manera regular a aliments fins aleshores esporàdics i considerats de luxe. Per primera vegada a la història dels països europeus, la gran majoria de població podia alimentar-se amb allò que havia estat a l’abast d’uns pocs fins no feia massa.

Passades les dècades ens hem acostumat a aquesta abundància i varietat en els aliments disponibles, però també sorgeixen dubtes respecte les seves formes de producció i la seguretat que ens ofereixen. La distància entre el productor i el consumidor s’ha multiplicat, de manera que cada vegada ens resulta més difícil saber què mengem. El món de l’alimentació i la tecnificació que l’acompanya són complexes, i és difícil per als no experts interpretar les informacions que ens arriben. Pesticides, químics, antibiòtics, conservants… i moltes altres paraules que apareixen en parlar de l’alimentació desperten la nostra inquietud sense saber ben bé a qui fer cas. D’una banda, les autoritats responsables asseguren que mai hem menjat productes tan segurs com ara; de l’altra, l’aparició de casos d’intoxicacions, malalties o efectes secundaris de determinats productes (des de les vaques boges fins darrerament al cas dels cogombres intoxicats amb la bactèria E. coli a Alemanya) generen importants crisis de confiança sobre el nostre sistema alimentari.

L'ús de pesticides agrícoles està al centre de les polèmiques alimentàries

A més, la sofisticació del món de la producció alimentària no ha deixat d’avançar. Avui el gran progrés de les biotecnologies fa que es pugui intervenir a uns nivells sense precedents a l’hora de produir aliments. Les llavors de cultius modificats transgènicament han estat al centre del debat els darrers anys, sense que sigui possible extreure una conclusió clara dels seus beneficis o perjudicis. Però, més enllà de si poden existir efectes perjudicials del seu ús sobre la salut (fins ara no demostrats), és evident que les conseqüències polítiques i socials de l’extensió dels cultius transgènics a grans àrees del món està produint un profund impacte en les comunitats camperoles i en la biodiversitat agrícola.

Avui, alimentar-se s’ha convertit en una necessitat quotidiana que oscil·la entre la sobreabundància i la inseguretat i no està exempta de connotacions socials, polítiques i mediambientals. Un gest senzill que, malgrat tot, genera dubtes.

Per parlar d’aquests qüestions, el CCCB i B·Debate organitzen el cicle de conferències “Alimentar el món. Seguretat i sostenibilitat en la producció global d’aliments” que tindrà lloc del 22 d’octubre al 8 de novembre al CCCB. Hi participaran experts del món de l’alimentació que ens parlaran de seguretat alimentària (Andreu Palou i Pere Puigdomènech), de biodiversitat agrícola (Stefano Padulosi i Enric I. Canela), de biotecnologies (Wilhem Gruissem i Pere Arús) i de com és avui la nostra cultura alimentària (Jesús Contreras i Toni Massanés).

Us convidem a assistir-hi i esperem que amb aquest debat, que no estarà lliure de polèmiques, puguem saber una mica millor de què està fet el nostre pa de cada dia.

Natura morta mural, casa Julia Felix, Pompeia

Cicatrius de ciment

octubre 5th, 2012 2 Comments

Tal com ha escrit la periodista Clara Blanchar (vegeu ‘Cicatrices de Ladrillo’ a El País Semanal, 07/10/2012), les cicatrius de ciment són els testimonis muts de l’ús i l’abús immobiliari del territori a Espanya. Un nou paisatge fet d’urbanitzacions a mig construir, sense acabar, abandonades: una topografia del lucre.

Sabíem i coneixíem les dades del consum de sòl a Espanya resultat de la urbanització abusiva del territori, sobretot pel que fa a les costes. Els treballs de Greenpeace ‘Destrucción a toda costa’ i les publicacions de l’Observatorio de la Sostenibilidad en España (OSE) ens havien mostrat fa temps la destrucció dels paisatges que la urbanització desaforada havia causat al voltant de les grans ciutats.

El que no sabíem és que aquesta cartografia del ciment abastava també territoris impensables, com ara pobles petits i territoris d’interior on el procés d’urbanització s’havia mantingut tradicionalment lluny de les coordenades físiques d’allò que encara continuem anomenant ‘camp’.

Havíem parlat molt d’urbanalització, d’ocupació extensiva dels territoris o d’insostenibilitat; i ens havíem adonat de com la construcció sense treva del territori agrícola o natural anava degradant els paisatges a força de repetir i clonar arreu les mateixes ciutats de vacances, els mateixos reguitzells de rotondes i les mateixes trinxes de casetes adossades amb garatge i jardí igualment idèntics.

El que no sabíem és que una part important d’aquesta urbanització no només no estava habitada per ningú sinó que havia quedat (literalment) inacabada, escapçada per l’esclat de la bombolla immobiliària. Una munió de paisatges ‘en espera’ que la natura torna avui a conquerir de manera inexorable.

Tot això és el que ens ofereix, de manera clara i sense embuts, el llibre de Julia Schulz-Dornburg Ruinas modernas: una topografía de lucro (Àmbit, 2012).

Durant més de dos anys, aquesta arquitecte i fotògrafa ha documentat el procés d’abandonament en què es troba una part ben significativa de la urbanització especulativa construïda a Espanya.

Fotografia del projecte “Ruinas modernas, una topografía de lucro” de Julia Schulz-Dornburg

Les seves fotografies i, sobretot, el seu mètode documental, ens ofereixen una panoràmica esfereïdora del que el paisatge ha estat per una part de la societat espanyola durant les últimes dues dècades: poc més que un fons d’imatge sobre el qual s’anava col·locant, totxo a totxo, vorera a vorera, la silueta d’una urbanització sense sentit però amb raó. Aquella raó que deriva de l’especulació més extrema, la que ha anat construint el territori tot i ser conscient que ningú no l’habitaria després.

Això, i no una altra cosa, és el que traspuen les imatges crues, neutres però fidels a la realitat, que la mirada fotogràfica de Julia Schulz-Dornburg ha capturat al llarg de la seva meticulosa recerca.

La fredor de l’acta notarial i el calfred del testament recent es donen així la mà quan apreciem en aquestes instantànies l’herència nefasta que la urbanització descarnada del territori ens deixa com a peatge per a les generacions actuals i futures.

Amb l’ànim de debatre sobre aquestes qüestions i de donar a conèixer de la millor manera el treball de l’autora, el CCCB, juntament amb l’editorial Àmbit que publica el volum, ha organitzat la primera presentació d’aquest treball el proper divendres 19 d’octubre a les 19:30h.

L’obra, que he tingut el plaer de prologar, és la segona publicació de la col·lecció de llibres ‘Paraula i Paisatge’ i ha comptat amb les col·laboracions d’autors com Pedro Azara, Rafael Argullol, Oriol Nel·lo o Jordi Puntí, alguns dels quals acompanyaran l’autora en la presentació del llibre i el debat posterior.

Posem-nos verds: gestió ambiental i responsabilitat social en entitats culturals

octubre 5th, 2011 1 Comment

El 27 de setembre es va celebrar la II Jornada de Cultura i Medi Ambient organitzada per la Fundació Pau Casals i el Museu d’Art de Girona. Nosaltres hi vam acudir amb el desig de veure com treballen altres institucions en el marc de la gestió ambiental.

Els enfocaments de les ponències van ser diversos, des dels més teòrics fins als més tècnics i pràctics. Es van tractar també diferents aspectes des de la història de la implantació de sistemes de gestió ambiental a Catalunya fins a exemples pràctics d’actuació en institucions de diverses característiques i dimensions.

Assumpta Farran, directora general de Qualitat Ambiental del Departament de Territori i Sostenibilitat, va obrir la jornada desenvolupant la història de la implantació de sistemes de gestió ambiental a Catalunya. Evidentment es va iniciar en el marc industrial i no és fins aproximadament l’any 2000 que es comença a treballar en el sector serveis (principalment en l’àmbit del turisme). Cap al 2007 es comencen a analitzar les institucions culturals tractant de establir com es podia incorporar el rol ambiental en la gestió quotidiana i començar a treballar per obtenir la certificació ambiental d’aquestes institucions.

Per certificació ambiental s’entén bàsicament el compliment de les normatives ISO 14001 i EMAS. Per a l’obtenció d’aquesta certificació s’ha de demostrar que la institució enfoca la seva gestió cap a la qualitat i la sostenibilitat. En aquest sentit, Núria Ballester, directora de Vil·la Museu Pau Casals (la institució més petita entre les que han obtingut la certificació a Catalunya), va tractar els aspectes legals de caire mediambiental i d’obligat compliment per a qualsevol equipament públic, així com aquells que són necessaris per a la certificació (ISO 9001, ISO 14001 i EMAS).

Entre els requisits legals més importants hi ha l’obtenció de la llicència ambiental, la revisió d’aparells electrònics, els plans d’emergència, el control de la contaminació acústica, la gestió de residus, el control d’emissions, el control de les instal·lacions industrials (climatitzadors, elevadors, compressors, etc.), com també el control de plagues i microorganismes.

Així també, Carme Martinell i Callicó, del Museu d’Art de Girona, va detallar com van implantar el sistema de gestió de qualitat per aconseguir l’ISO 9001 i després el de gestió ambiental per obtenir la certificació ISO 14001 – EMAS. En definitiva, han elaborat tot un nou sistema organitzatiu orientat cap a la qualitat i la sostenibilitat.

Per aprofundir en el mètode que cal seguir per poder assolir els requisits legals i implementar el pla de gestió, Sandra Roses, responsable de Medi Ambient del Museu de Montserrat, detallà la necessitat d’establir procediments per detectar, controlar i corregir en cas necessari, les operacions que puguin tenir un impacte significatiu sobre el medi ambient.

II Jornada Cultura i Medi Ambient. Foto: Kippelboy

Al Museu de Montserrat empren una formulació matemàtica (magnitud x freqüència x severitat) que els permet avaluar els aspectes ambientals i determinar, així, quins són els aspectes més significatius i que requereixen control i seguiment. D’aquesta manera s’estableixen registres de consum tant d’aigua com d’energia i combustibles, duen a terme plans de manteniment preventiu de les instal·lacions i implementen sistemes d’estalvi. Tot això ha de ser mesurable, de manera que es pugui verificar si les correccions establertes són d’utilitat. També desenvolupen un pla de gestió de residus i un control de les emissions i dels productes perillosos amb els quals es pugui arribar a treballar a la institució.

Anant encara més al detall, és interessant comprovar alguns dels projectes específics que comporten els plans de gestió. Així, Ramón González, responsable de manteniment de la Fundació Miró, va detallar el projecte d’estalvi d’energia relacionat amb la il·luminació que estan duent a terme.

Per optimitzar la càrrega de llum han substituït la totalitat de projectors (uns 600) per altres de dimeritzables; han optimitzat el temps d’il·luminació a les sales d’exposicions mitjançant l’encesa i apagada automatitzada de les lluminàries amb un sistema de control d’horaris, i han optimitzat la potència absorbida per cada aparell en substituir les bombetes per unes de noves de baix consum. A més, estan realitzant una prova pilot en una de les sales de substitució d’aquestes mateixes bombetes per LED, de manera que es pugui analitzar la vida real de les bombetes, així com la seva qualitat lumínica i com afecten la contemplació de l’obra exposada.

II Jornada Cultura i Medi Ambient. Foto: Kippelboy

Un altre cas pràctic seria el que va presentar Xabier Abelló, cap de Manteniment del MNAC, que explicà els aspectes principals del Pla de Gestió de Residus que han desenvolupat i implementat al llarg del 2010 i el 2011. Inclou una primera fase d’avaluació i una segona de desenvolupament i planificació de la segregació de residus. A més, proposa i detalla les fases futures de prevenció que s’implantaran el 2012.

També hi eren presents representants d’AENOR per als quals les normatives haurien de ser enteses com un full de ruta que ajuda la institució a establir sistemes de gestió i que li facilitaran el desenvolupament de la seva activitat i el control de les seves accions. AENOR considera que això és una tasca que ja s’està portant a terme a les principals institucions culturals i que a poc a poc va calant la necessitat de la seva implantació.

A més, van proposar un segon pas que seria treballar els aspectes indirectes, és a dir, fer que les institucions culturals funcionin com a altaveus, de manera que en difondre el seu treball en els aspectes mediambientals puguin provocar que aquest tipus de pràctiques s’estenguin. Així, van proposar comunicar les accions mediambientals que porti a terme la institució (tant mitjançant els serveis didàctics com les campanyes de difusió), així com incloure aquests aspectes en la contractació amb tercers.

En la línia del que va tractar la representant d’AENOR, Manel Guerrero, del Centre d’Arts Santa Mònica, va parlar de la participació del públic i dels canals de comunicació. Precisament va detallar les accions de comunicació i participació que han establert a l’Arts Santa Mònica per donar a conèixer el pla de gestió ambiental que estan desenvolupant. A més en els seus programes educatius han inclòs i potenciat els temes relacionats amb el medi ambient.

Per a la consecució de l’èxit del pla de gestió ambiental han afavorit la participació de tots els treballadors. Inicialment van designar entre la plantilla un coordinador i un tècnic de medi ambient, que han estat els eixos centrals del desenvolupament del projecte, però es van realitzar campanyes informatives per implicar-hi tota la plantilla, cadascun en el seu camp d’acció laboral.

En el torn de preguntes va ser destacable la intervenció de Josep M. Masip, de la Direcció General de Qualitat Ambiental, el qual va esmentar que estan treballant per a la creació d’un distintiu de qualitat ambiental que no suposa una certificació però que sí que es tracta d’un primer pas. Seria un reconeixement per a aquelles institucions que hagin iniciat unes pautes d’acció encaminades a la sostenibilitat, tot i que encara no hagin arribat a la certificació. Va indicar, a més, que fins ara han existit ajuts per a les empreses que s’encaminen cap a l’etiquetatge ecològic (o cap al distintiu de qualitat mediambiental en aquest cas) però que no es van donar el 2011. No obstant això, s’espera que es reprenguin el 2012.

Salvador Cardús a la II Jornada cultura i medi ambient. Foto: Kippelboy

Tots els ponents van coincidir en què la implementació de sistemes de gestió tant de qualitat com de medi ambient i seguretat és un projecte que ha de fluir des de la direcció de qualsevol institució i ha d’arribar i implicar la totalitat de la plantilla. A més, l’obtenció de la certificació no és el final del camí, sinó que és l’establiment d’una manera de treballar de manera contínua.

Finalment, Salvador Cardús va aportar una visió externa sobre la responsabilitat social de les institucions culturals, no sols en matèria mediambiental sinó també en altres aspectes, com a promotors de canvis i adaptació al nou escenari sociopolític o com a creadors de ciutadania i identitat.

Cal remarcar que aquest tipus de trobades són fonamentals tant com a aparador d’experiències com per a l’intercanvi de coneixements entre els professionals del sector cultural, i posen en contacte institucions que treballen amb uns mateixos objectius.

La conservació preventiva, una responsabilitat compartida

juny 15th, 2010 Comments Closed

El Museu Marítim de Barcelona ha organitzat els dies 8 i 9 de juny les I Jornades de Conservació Preventiva sota el lema “una responsabilitat compartida”.

Conservació preventiva, segons la Confederació Europea de Restauradors Conservadors que va redactar les seves directrius professionals el 2002, “consisteix en les accions indirectes per retardar la deterioració i prevenir els danys mitjançant la creació de condicions òptimes de preservació del patrimoni cultural, així com fer-ho compatible amb el seu ús social. Conservació preventiva inclou la correcta manipulació, transport, ús, emmagatzematge i presentació. Pot incloure també la producció de facsímils amb la finalitat de preservar l’original”. (cita estreta de Reinaissance South West )

Els que varen intervenir, entre els quals em trobava en nom del CCCB amb la ponència: “Conservació preventiva en el disseny i muntatge d’exposicions”, hem coincidit en la necessitat de compartir la preocupació per la conservació entre tot el personal del museu que té contacte d’una o altra manera amb les obres d’art: comissaris, coordinadors, registres, conservadors, vigilants, monitors de sala, personal de neteja. Però també aquells que han de donar les directrius, i els departaments de premsa i difusió, és a dir, el personal de la institució que ha d’estar implicat en aquesta tasca amb les directrius, la comunicació i la propedèutica entre el personal i el públic.
S’ha posat de manifest que tots els museus treballen en la mateixa direcció i tenen interès en redactar directrius comunes per unificar criteris en conservació preventiva. S’ha d’investigar també en la direcció de la sostenibilitat, és a dir, en la racionalització dels costos energètics i econòmics de la conservació preventiva.

Susana García assistirà el proper Novembre a la VII Conferència  Europea de Registres de Museus que enguany tindrà lloc a Amsterdam sota el lema “Bein’ Green”,  que també va en la mateixa línea. El lema està pres d’una cançó dels 70 de la cèlebre granota Gustavo, que no només es refereix a la sostenibilitat ambiental, sinó al coratge al qual hem de recórrer per ser diferents.YouTube Preview Image

1