Elisabet Goula

Religió i esfera pública: elements per un debat

desembre 7th, 2011 No Comments

Els darrers anys hem vist com els debats entorn de la presencia de símbols religiosos en l’esfera pública es multiplicaven. D’una banda, l’increment de població immigrant que practica altres religions i les manifesta públicament ha posat sobre la taula la reflexió sobre els fonaments de les societats suposadament seculars, com la nostra. D’altra banda, aquests debats també han posat en evidència que el catolicisme, la religió tradicional majoritària en el nostre país, gaudeix d’unes prerrogatives que també són motiu d’enfrontament entre els qui creuen que haurien d’eliminar-se i els qui les justifiquen justament pel seu caràcter tradicional i cultural. Sigui com sigui, la situació és que a principis del segle XXI les religions, lluny de formar part d’un passat pre-modern, participen del nostre present d’una forma especialment controvertida. I, aleshores, ens hauríem de preguntar: les democràcies liberals occidentals estan tractant correctament el pluralisme religiós actual? Tenim els mecanismes institucionals necessaris per fer front als conflictes religiosos?

Justament per debatre aquestes qüestions i mirar d’aclarir-ne alguns dels conceptes principals, el CCCB va organitzar el passat dimecres 23 de novembre la sessió “Religió i esfera pública”, coorganitzada amb el Grup de Recerca en Teoria Política de la Universitat Pompeu Fabra. El debat, moderat pel catedràtic Ferran Requejo, va comptar amb tres figures clau que, des de disciplines diferents, han abordat aquestes qüestions: Cristina Lafont, András Sajó i Cécile Laborde.

Fotos del debat “Religió i esfera pública”
CCCB © Miquel Taverna, 2011

La professora Cristina Lafont, que des de fa anys exerceix de catedràtica de Filosofia a la Universitat Northwestern (Chicago), va iniciar el debat plantejant les diferències crucials que marquen aquestes qüestions als Estats Units i a Europa. Aquestes diferències serien, bàsicament, sociològiques i històriques. Intentant fer-ne una síntesi, es podria dir que als Estats Units la gran majoria de la població és creient, d’una religió o una altra, i que el fragment de població que es declara no creient és insignificant. En aquest sentit, la neutralitat de l’Estat s’entén, des de la versió nord-americana, com la garantia de que cap religió pesi més sobre les altres i que per tant es respecti el principi de llibertat religiosa per tots els ciutadans. En canvi, a Europa, el secularisme no és només la idea d’un Estat neutral, sinó que és un ingredient important de la cultura majoritària. És a dir, en el context europeu, el secularisme s’entén com una expressió d’una identitat col·lectiva que gaudeix d’una gran rellevància social. Però el que complica  aquesta situació és que, tot i la importància del secularisme entre la població europea, els Estats europeus continuen privilegiant les seves religions històriques, que gaudeixen de considerables prerrogatives en la majoria de països (Espanya, Itàlia o el Regne Unit són uns bons exemples d’aquesta situació). Això, segons la professora Lafont, contradiu els principis de neutralitat dels Estats seculars que, de manera ideal, no haurien de donar preferència a cap religió i, a la vegada, haurien de garantir el lliure exercici de les diferents religions dels seus ciutadans. Aquesta situació específica dels Estats europeus fa que el debat sobre la presència de símbols religiosos en l’espai públic sigui confós: quan, per exemple, apareixen queixes contra l’ús de símbols islàmics com el hijab, es fa perquè posa en joc els principis del secularisme o perquè es tem que es perdin les prerrogatives del cristianisme?

Des d’aquest punt de vista, András Sajó, jutge del Tribunal Europeu de Drets Humans i catedràtic de Dret Constitucional, va plantejar que el que és problemàtic d’aquest debat és que s’està traslladant a una esfera jurídica quan, de fet, es tracta d’un problema d’arrel política i social. El dret, segons Sajó, no pot aportar massa en aquesta controvèrsia malgrat que cada vegada més casos es resolguin als tribunals. La noció d’allò públic i allò privat ha canviat substancialment les darreres dècades i la ingerència de l’Estat en matèries que abans es consideraven privades és cada dia més gran. Des de la teoria, per Sajó, és clar que no hauria d’haver-hi preferències per una determinada religió des d’un Estat secular. La pràctica, però, demostra que el pes de les religions tradicionals és molt fort i que la majoria de països són reticents a retirar-ne els privilegis. Com fer prevaldre aleshores la “raó pública”?

Cécile Laborde, catedràtica de Teoria Política, va cloure el debat plantejant dos reptes per als Estats europeus: d’una banda, repensar l’estructura de l’esfera pública i el pes que hi tenen les religions tradicionals, i de quina manera les demandes del secularisme s’hi podrien incorporar. En segon lloc, repensar quin ha de ser l’estatus de les religions en les societats actuals. Perquè si bé el discurs de la modernitat va voler fer de les religions quelcom destinat a desaparèixer amb el progrés, la realitat és que les religions continuen formant part de la nostra societat i són un ingredient important d’articulació de les comunitats. En conclusió, la clau seria trobar l’equilibri que ja havien proposat alguns dels primers pensadors del secularisme: “Protegir l’Estat de la religió. Protegir la religió de l’Estat”. El problema és que avui sembla que és difícil fer conciliar les dues premisses.

Debat “Religió i esfera pública” al CCCB. Vídeo en versió original

També podeu consultar a l’Arxiu CCCB tots els materials d’aquest debat.

ELS ESCRIPTORS PANKAJ MISHRA I BARBARA EHRENREICH REFLEXIONEN SOBRE EL MÓN POSTERIOR A L’11-S

octubre 18th, 2011 No Comments

Després de l’11-S, ens vam fer les preguntes adequades per entendre què havia passat?

Els esdeveniments posteriors als atemptats van confirmar que les tesis del xoc de civilitzacions tenien forts adeptes entre l’administració nord-americana i que la “croada” per combatre el terrorisme islamista seria la línia ideològica (i militar) que els Estats Units i els seus aliats pensaven seguir. Des d’aleshores, els debats sobre l’Islam i el seu caràcter suposadament fonamentalista s’han estès, així com també les veus que han denunciat aquesta lectura reduccionista i han intentat fer valdre la pluralitat de realitats del món musulmà. Entre aquestes últimes, la de l’escriptor d’origen indi Pankaj Mishra ha estat una de les més fermes i constants. Gràcies a la seva posició de persona a cavall d’Orient i Occident i des de la seva tribuna al diari britànic The Guardian, Pankaj Mishra ha aportat informació, arguments i molta intel·ligència per fer front a la delicada xarxa d’aquest debat que ens ha enredat en una retòrica pro-Islam / anti-Islam davant de la qual la majoria no teníem ni coneixement ni arguments més enllà del sentit comú.

Pankaj Mishra

Mishra ha denunciat l’esquema simplista en el qual s’han deixat caure molts intel·lectuals en els darrers anys, un fracàs tan important com el militar o l’econòmic, i que es concreta, com ell afirma, en la incapacitat del pensament occidental per “entendre el seu perpetu ‘altre’ ” i per “captar l’absoluta varietat, la quantitat de variables i la desconcertant interconnexió del món globalitzat”. És, doncs, el fracàs intel·lectual per entendre el món post-11S la pitjor derrota d’aquests anys?

Des de l’altra banda de l’Atlàntic, la periodista nord-americana Barbara Ehrenreich ha dedicat aquesta dècada a destapar, des d’una altra perspectiva, les fal·làcies de la retòrica post-11S investigant la realitat econòmica i social de la classe treballadora nord-americana. Una realitat que ha explotat arrel de la crisi econòmica, però que ja arrossega des de fa dècades els seus trets principals. Ehrenreich, poc abans dels atemptats a les Torres Bessones, ja s’havia posat en la pell de la classe més desposseïda de la primera potència mundial, treballant durant mesos com a cambrera, dona de neteja, venedora del Wal-Mart i tota una sèrie de feines de les pitjors pagades.

Barbara Ehrenreich

En el seu llibre Por cuatro duros (RBA, 2003), fruit d’aquesta experiència, posava sobre la taula les condicions inhumanes en què vivien milions de persones a mercè de contractes precaris i salaris totalment insuficients. Però el llenguatge incisiu d’Ehrenreich ha tocat també les classes més adinerades i la profunda desigualtat social del país de les oportunitats (This Land is Their Land, Metropolitan Books 2008). En el seu darrer llibre (Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo, Turner 2011), Ehrenreich abandona les xifres econòmiques i entra en el terreny de la ideologia per denunciar com tot aquest precari sistema social se sosté ajudat per la força del “pensament positiu”. I és que als Estats Units (i per extensió, tants altres països sota la seva influència social i cultural) la màxima de “Si vols, pots” s’ha anat transformant en una dictadura subtil en què l’individu es converteix en responsable últim de la seva situació (personal, laboral, de salut, etc.). L’èxit final del “pensament positiu” és aconseguir que milions de persones intentin mostrar-se felices, optimistes i sobretot individualment responsables de la seva situació, en un context de fallida brutal del sistema social i econòmic.

Mishra i Ehrenreich, des de les seves respectives aproximacions, ens mostren el món que queda darrera de la retòrica bèl·lica i reduccionista que ha dominat el discurs posterior a l’11-S. La seva obra posa en evidència que potser les preguntes que ens vam fer després dels atemptats no van ser les adequades. Pankaj Mishra afirmava en un dels seus articles que la majoria de musulmans europeus estan més preocupats per l’atur, la discriminació i la desigualtat que en aixecar un nou califat. I segurament aquesta preocupació no afecta només als musulmans, com Barbara Ehrenreich fa anys que ens mostra amb el seu treball.

Pankaj Mishra i Barbara Ehrenreich participen al debat “11-S: El món deu anys després”, amb una conferència que tindrà lloc el 26 d’octubre i el 2 de novembre, respectivament.

L’11-S A DEBAT

setembre 16th, 2011 No Comments

Aquesta setmana s’ha commemorat el desè aniversari dels atemptats de l’11-S i el CCCB no ha volgut quedar al marge de les reflexions que aquest aniversari està generant. Fa pocs dies vam inaugurar la instal·lació de l’artista Francesc Torres «Memòria fragmentada. 11-S NY Artefactes a l’Hangar 17», realitzada a partir de les fotografies que l’artista va poder fer a l’hangar de l’aeroport de JFK on van quedar emmagatzemades les restes de les Torres Bessones mesos després dels atemptats. En aquest espai, tancat al públic, es van recollir més de 1500 objectes de tot tipus recuperats de la Zona Zero i es va convertir, així, sense voler-ho, en el museu improvisat i l’espai més singular de memòria de la tragèdia. La instal·lació de Francesc Torres tracta, en les paraules del mateix artista, «de la memòria històrica, de la memòria nacional, del dol social i individual, i de les formes de tractar els traumes profunds per aconseguir la curació».

Fotografia de Francesc Torres. Instal·lació "Memòria Fragmentada 11-S NY Artefactes a l'hangar 17" © Francesc Torres- VEGAP- 2011

Fotografia de la instal·lació “Memòria fragmentada. 11-S NY Artefactes a l’hangar 17″ © Francesc Torres- VEGAP- 2011

En paral·lel a aquesta instal·lació, hem organitzat el cicle de conferències «11-S. El món deu anys després» (19 de setembre – 2 de novembre) que, de manera més àmplia, proposa un reflexió sobre les transformacions polítiques, socials i culturals d’aquests deu anys amb la intenció d’analitzar quin és el llegat que ens queda avui dels atemptats.

Per a molts, les imatges colpidores de l’enfonsament de les Torres Bessones van marcar l’inici d’una nova etapa, com si haguéssim creuat algun límit fins aleshores desconegut i, d’alguna manera, res no pogués tornar a ser el mateix. I és evident que algunes coses han canviat aquests anys: les guerres a l’Iraq i a l’Afganistan han deixat un terrible llegat de víctimes, que la majoria de vegades no han rebut l’atenció que es mereixien, i avui s’han convertit en conflictes de molt difícil resolució. A Occident, altres atemptats, com els de Londres i de Madrid, han incidit en el que potser realment ha estat el principal canvi del món occidental: una sensació de fragilitat nova i paralitzant que ha fet del discurs de la seguretat i de l’amenaça terrorista un eix dominant en tota la dècada. Al llarg de tots aquests anys, el CCCB ha seguit de prop aquests esdeveniments i ha creat una línia de reflexió pròpia per analitzar-los i valorar-ne les conseqüències: des de l’auge de l’obsessió per la seguretat i els seus perills per a les democràcies i els drets humans («Arxipèlag d’excepcions», 2005, «L’impacte de l’11-S i l’11-M. Una perspectiva comparada», 2005, «Mentides globals, violències locals», 2006); la incidència dels atemptats en la vida urbana i l’espai públic («Traumes urbans», 2004, «Arquitectures de la por», 2007, «L’espai públic en el punt de mira», 2008), fins a les dificultats per reprendre un diàleg Orient-Occident i comprendre la realitat actual de l’Islam i el món musulmà («Fronteres», 2004, «L’Islam europeu», 2005, «Imaginari democràtic i globalització», 2011).

Al llarg d’aquests anys hem pogut desenvolupar aquestes reflexions amb les aportacions d’experts locals i internacionals com Fred Halliday, Michael Walzer, Robert Fisk, Judith Butler, Arjun Appadurai, Gema Martín Muñoz, Georges Corm, Naomi Klein, Zygmunt Bauman, Stephen Graham, Tzvetan Todorov, Faisal Devji i Abdelwahab Meddeb, entre molts d’altres.

Avui, deu anys després de l’11-S, amb Occident immers en plena crisi econòmica i el món àrab convuls per les revoltes que exigeixen més democràcia i drets, us proposem un nou debat que reflexionarà sobre el llegat dels atemptats, sobre les transformacions reals i les imaginades, sobre el món que vam creure que s’aproximava i el que finalment ha esdevingut. Les sessions comptaran amb un debat sobre la memòria dels atemptats amb Francesc Torres, Clifford Chanin, assessor del Memorial de l’11-S recentment inaugurat a Nova York, i la periodista experta en documentals històrics Montse Armengou. També tindrà lloc la presentació del llibre Diari de guerra. Nova York, tardor 2001 (L’Avenç, 2011), on el catedràtic d’Art Fèlix Fanés relatarà la seva experiència a Nova York els mesos posteriors als atemptats, acompanyat de Rafael Argullol, catedràtic de Teoria estètica, i Mary Ann Newman, assagista i traductora. Finalment, comptarem amb dues conferències excepcionals per aproximar-nos a dues realitats que van quedar profundament sacsejades després de l’11-S: Pankaj Mishra, escriptor i assagista d’origen indi, ens parlarà de com els atemptats van canviar la relació entre Orient i Occident, i, molt especialment, la relació amb el món musulmà, i la periodista Barbara Ehrenreich, reconeguda pels seus assajos incisius sobre la realitat socioeconòmica i cultural dels Estats Units, tancarà el cicle amb una reflexió sobre l’efecte dels atemptats en la societat nord-americana.

Amb aquest debat esperem oferir una nova perspectiva a una reflexió que va començar fa deu anys, sota l’ombra de la inquietud posterior als atemptats, i que tot aquest temps hem alimentat amb la voluntat d’oferir coneixement, horitzons i veus que ens permetin comprendre millor el nostre món d’avui.

1