Posts Tagged ‘11-S’

Llums i ombres dels drones

setembre 22nd, 2014 1 Comment

Un drone, fins fa poc, era un brunzit o un abellot. Però no és actualment una paraula d’ús comú gràcies als sorolls o al món animal. La paraula drone és més coneguda avui com a sinònim «d’avió sense pilot». No és, però, un invent del segle XXI. Fa anys en dèiem «avions teledirigits». Però el progrés sí que ha dut almenys tres novetats que han fet que necessitéssim una paraula nova: l’autonomia de vol, la distància amb qui controla els comandaments i l’ús militar.

La capacitat letal és l’origen de la fama dels drones en l’última dècada, però també tenen usos civils i comercials. Dues empreses gegants, Amazon i Google, es barallen avui per veure qui serà capaç de fer que aquests aparells transportin paquets d’un magatzem a casa en un parell de minuts. Però moltes empreses més imaginen altres serveis per als drones: conrear un prat, fer tasques de salvament, revisar canonades als terrats d’edificis o obtenir més bones imatges de cases en venda. Els seus usos comercials es dispararan a partir del 2018, amb una nova legislació als Estats Units. Els drones no només són avions amb un pilot remot; alguns d’aquests usos nous seran –si tot va bé– amb avions autopilotats, capaços de reaccionar mitjançant un software.

Però la trista fama dels drones i el motiu del debat Drones. El setge a distància és la impressionant habilitat per matar que han demostrat. Fins ara només tres països han matat amb drones: els Estats Units, el Regne Unit i Israel. L’ús militar dels drones no és tan sols disparar míssils. La vigilància i el reconeixement són usos estratègics més comuns. La majoria dels països que tenen drones –més de 50– són d’aquest tipus més inofensiu. La violència futura dels drones no serà només en forma de bombes. La Xina –i altres països també, segur– treballa en avions que puguin dur a terme guerra electrònica: bloquejar el sistema GPS, confondre programes de localització d’objectius…

Però els drones letals han estat més evidents i, a més, han actuat en espais aeris amb llibertat de moviments, sense amenaces de defenses antiaèries o avions de combat: el Pakistan, l’Afganistan, Somàlia, el Iemen, Gaza. Els drones nord-americans han constituït una de les dues grans eines en la campanya antiterrorista del president Obama des del 2008 –l’altra són les forces especials. Està per veure la seva eficàcia en una guerra real, on l’enemic tingui armes antiaèries. Potser es treballarà amb drones més petits, indetectables: n’hi ha de 15 centímetres. També hi haurà aviat drones que podran viure a l’aire, amb una autonomia solar de fins a tres anys. És un món per descobrir.

L’activitat constant dels drones nord-americans en zones remotes ha fet que els presumptes membres d’Al Qaeda i de les seves filials no hagin pogut viure ni entrenar-se tranquils. Obama n’ha reduït l’ús en els últims dos anys, però el preu que s’ha pagat amb víctimes civils és enorme. La ràbia que ha sentit la població afectada per veure’s sempre sota amenaça fa dubtar de l’èxit del mètode.

Els drones poden funcionar amb intel·ligència humana: algú avisa que un objectiu està o estarà en tal lloc i s’ataca. Però l’objectiu pot estar amb la seva família o en una festa. Què fer aleshores? Dependrà de la importància de l’objectiu per a la força atacant. Els drones també han actuat mitjançant uns atacs dits «de signatura»: la intel·ligència nord-americana estableix un patró que defineix activitats terroristes; per exemple, una caravana de cotxes o un camp d’entrenament. Si un drone de reconeixement grava una activitat que segueix aquests criteris, es pot atacar. Les conseqüències han estat de vegades terribles.

El general de l’aire retirat Michael Hayden –cap de l’NSA durant les setmanes dramàtiques posteriors a l’11-S– ha dit en referència als atacs contra l’estat islàmic a l’Iraq que «la confiança en el poder aeri té tots els atractius del sexe esporàdic: sembla oferir tota la gratificació, però sense cap compromís». A Hayden li sembla que una estratègia com aquesta és dubtosa i insuficient. Ara imaginem una estratègia on el poder aeri està en mans d’avions sense pilot. Quina mena de sexe seria? Fa anys que el president Obama el practica.

Jordi Pérez Colomé és periodista expert en política internacional i autor del blog Obamaworld. Participa a la xerrada Drones. El setge a distància, que tindrà lloc el proper 2 d’octubre en el marc del projecte Sota setge.

Ana Ballesteros: «El problema no és l’extremisme o l’islamisme, sinó com s’instrumentalitza la religió per manipular la gent»

setembre 12th, 2013 No Comments

Una nova generació d’escriptors pakistanesos que escriu en anglès i ho fa sovint des de fora del Pakistan està reivindicant i donant a conèixer una visió dels seu país allunyada dels blancs i negres dels titulars dels diaris. Entre ells destaca Nadeem Aslam, poc conegut encara al nostre país tot i haver publicat en castellà tres de les seves quatre novel·les, que han estat aclamades per la crítica i els lectors al Regne Unit. Ana Ballesteros, investigadora experta en Pakistan i Afganistan, parla en aquesta entrevista sobre Nadeem Aslam i sobre la situació que es viu avui al Pakistan, com a avançament de la conversa que tots dos mantindran el proper dilluns 16 de setembre a les 19:30h.

Aslam presentarà al CCCB la seva nova novel·la El jardín del hombre ciego (Mondadori, 2013), en la qual explora l’allargada ombra que projecta sobre la vida dels pakistanesos la guerra a l’Afganistan, i la tensió entre l’islam més extremista i els seus crítics després de l’11 de setembre. Ana Ballesteros i Nadeem Aslam intentaran omplir de matisos un relat sovint massa simplista i unilateral, i ens descobriran un Pakistan amagat per dècades d’incomprensió i conflictes.

Nadeem Aslam, una finestra oberta sobre el Pakistan

setembre 10th, 2013 No Comments

Ana Ballesteros

En els últims anys, els escrits sobre Pakistan s’han convertit en un relat gairebé obsessiu del que està malament al país. Fracàs, espasa, caos, gihad, front, terrorisme, guerra, agitació, dificultat o Armagedón són només algunes de les paraules que abunden en els titulars que es refereixen al Pakistan des de la simbòlica data de l’11 de Setembre i la subseqüent Guerra contra el Terror. Aquest relat, que acostuma a ser unilateral, ens deixa amb moltes preguntes i un cert sentiment de preocupació, si no de por.

Nadeem Aslam (© Richard Lea-Hair)

Però un país no pot ser retratat d’una manera tan restringida, ignorant el seu passat i la seva riquesa cultural. L’escriptura de Nadeem Aslam, que visitarà el CCCB el proper dilluns 16 de setembre, contrasta amb aquesta percepció monocromàtica i mostra un món de color, varietat i matís. La condició humana i el que sigui que queda de normalitat ha de ser expressat; d’aquesta manera, el que normalment és vist com un Estat fallit troba els seus fonaments en la força de la seva gent. Ells, els pakistanesos del carrer, són els veritables herois d’una existència que no és fàcil en absolut.

L’escriptura d’Aslam ens recorda que hi ha un llegat cultural brillant, viu, que sobreviu a les forces obscures de la uniformitat que amenacen la rica heterogeneïtat del Pakistan. Tradicions, històries i noms que es sostenen i fins i tot cobren vida a les nostres pròpies tradicions quan intentem veure-les a través dels nostres propis ulls. La clau d’arc de tot això no és més que la naturalesa humana: els sentiments que tenen lloc en un cert context i un cert temps amb els quals ens podem identificar perquè, en certs moments del nostre passat, els hem experimentat en els nostres països, als llindars de les nostres cases, en les nostres famílies, en el centre mateix dels nostres cors.

És així com podem començar a veure aquesta regió plena de problemes des d’una perspectiva humana: no amb els ulls dels analistes, polítics o estretegues, sinó amb els de la gent comú que simplement es trobava en el lloc correcte o equivocat, en el moment correcte o equivocat. La darrera novel·la de Nadeem Aslam, El jardín del hombre ciego (Mondadori, 2013), té lloc entre el Pakistan i l’Afganistan en un moment en el qual es van capgirar les vides de les seves gents. La història explica com, enmig de temps turbulents, el que prevalen són l’amor, l’amistat i la família.

Nadeem Aslam visitarà el CCCB el proper dilluns 16 de setembre a les 19:30h. Llegirà un fragment de la seva última novel·la i parlarà amb Ana Ballesteros, investigadora especialitzada en Pakistan i Afganistan. Entre els dos obriran una finestra al Pakistan i al conflicte afgà. Les entrades ja són a la venda al Telentrada i a les nostres taquilles.

Ana Ballesteros ha iniciat una campanya per demanar que es doni asil als traductors de les tropes espanyoles a Badghis, Afganistan. Si vols recolzar aquesta petició, pots fer-ho aquí:

http://www.change.org/es/peticiones/ministerio-de-defensa-concesión-de-asilo-a-los-traductores-de-las-tropas-españolas-en-badghis

«L’última dècada ha estat un fiasco intel·lectual» Pankaj Misrha, escriptor

novembre 8th, 2011 1 Comment

L’escriptor Pankaj Mishra parla de “fiasco intel·lectual” per referir-se al paper que han fet acadèmics, periodistes, escriptors etc. a l’hora d’explicar al món les conseqüències dels atemptats del 11-S de Nova York. “Fins i tot abans de l’11-S, ja semblava que l’únic model possible era la democràcia liberal”, comenta Mishra. L’assagista d’origen indi critica que només s’hagin seguit les tesis governamentals.  “Hi ha altres 11-S”, declara en aquesta entrevista que va concedir al CCCB poc abans d’impartir la conferència «Memòria i esperança (i pèrdua)» el passat 26 d’ocubre en el marc del cicle “11-S. El món deu anys després”.

Entrevista de Lucía Calvo. Càmera: Juan Carlos Rodríguez. Edició:  Lur Olaizola

ELS ESCRIPTORS PANKAJ MISHRA I BARBARA EHRENREICH REFLEXIONEN SOBRE EL MÓN POSTERIOR A L’11-S

octubre 18th, 2011 No Comments

Després de l’11-S, ens vam fer les preguntes adequades per entendre què havia passat?

Els esdeveniments posteriors als atemptats van confirmar que les tesis del xoc de civilitzacions tenien forts adeptes entre l’administració nord-americana i que la “croada” per combatre el terrorisme islamista seria la línia ideològica (i militar) que els Estats Units i els seus aliats pensaven seguir. Des d’aleshores, els debats sobre l’Islam i el seu caràcter suposadament fonamentalista s’han estès, així com també les veus que han denunciat aquesta lectura reduccionista i han intentat fer valdre la pluralitat de realitats del món musulmà. Entre aquestes últimes, la de l’escriptor d’origen indi Pankaj Mishra ha estat una de les més fermes i constants. Gràcies a la seva posició de persona a cavall d’Orient i Occident i des de la seva tribuna al diari britànic The Guardian, Pankaj Mishra ha aportat informació, arguments i molta intel·ligència per fer front a la delicada xarxa d’aquest debat que ens ha enredat en una retòrica pro-Islam / anti-Islam davant de la qual la majoria no teníem ni coneixement ni arguments més enllà del sentit comú.

Pankaj Mishra

Mishra ha denunciat l’esquema simplista en el qual s’han deixat caure molts intel·lectuals en els darrers anys, un fracàs tan important com el militar o l’econòmic, i que es concreta, com ell afirma, en la incapacitat del pensament occidental per “entendre el seu perpetu ‘altre’ ” i per “captar l’absoluta varietat, la quantitat de variables i la desconcertant interconnexió del món globalitzat”. És, doncs, el fracàs intel·lectual per entendre el món post-11S la pitjor derrota d’aquests anys?

Des de l’altra banda de l’Atlàntic, la periodista nord-americana Barbara Ehrenreich ha dedicat aquesta dècada a destapar, des d’una altra perspectiva, les fal·làcies de la retòrica post-11S investigant la realitat econòmica i social de la classe treballadora nord-americana. Una realitat que ha explotat arrel de la crisi econòmica, però que ja arrossega des de fa dècades els seus trets principals. Ehrenreich, poc abans dels atemptats a les Torres Bessones, ja s’havia posat en la pell de la classe més desposseïda de la primera potència mundial, treballant durant mesos com a cambrera, dona de neteja, venedora del Wal-Mart i tota una sèrie de feines de les pitjors pagades.

Barbara Ehrenreich

En el seu llibre Por cuatro duros (RBA, 2003), fruit d’aquesta experiència, posava sobre la taula les condicions inhumanes en què vivien milions de persones a mercè de contractes precaris i salaris totalment insuficients. Però el llenguatge incisiu d’Ehrenreich ha tocat també les classes més adinerades i la profunda desigualtat social del país de les oportunitats (This Land is Their Land, Metropolitan Books 2008). En el seu darrer llibre (Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo, Turner 2011), Ehrenreich abandona les xifres econòmiques i entra en el terreny de la ideologia per denunciar com tot aquest precari sistema social se sosté ajudat per la força del “pensament positiu”. I és que als Estats Units (i per extensió, tants altres països sota la seva influència social i cultural) la màxima de “Si vols, pots” s’ha anat transformant en una dictadura subtil en què l’individu es converteix en responsable últim de la seva situació (personal, laboral, de salut, etc.). L’èxit final del “pensament positiu” és aconseguir que milions de persones intentin mostrar-se felices, optimistes i sobretot individualment responsables de la seva situació, en un context de fallida brutal del sistema social i econòmic.

Mishra i Ehrenreich, des de les seves respectives aproximacions, ens mostren el món que queda darrera de la retòrica bèl·lica i reduccionista que ha dominat el discurs posterior a l’11-S. La seva obra posa en evidència que potser les preguntes que ens vam fer després dels atemptats no van ser les adequades. Pankaj Mishra afirmava en un dels seus articles que la majoria de musulmans europeus estan més preocupats per l’atur, la discriminació i la desigualtat que en aixecar un nou califat. I segurament aquesta preocupació no afecta només als musulmans, com Barbara Ehrenreich fa anys que ens mostra amb el seu treball.

Pankaj Mishra i Barbara Ehrenreich participen al debat “11-S: El món deu anys després”, amb una conferència que tindrà lloc el 26 d’octubre i el 2 de novembre, respectivament.

12