Posts Tagged ‘espai públic’

«Cal polititzar el judici sobre qualsevol transformació urbana»

novembre 17th, 2016 No Comments

Entrevista a David Bravo, arquitecte i col·laborador del CCCB

Quins són els problemes d’habitatge i urbanisme que més preocupen a escala global? Estan d’acord els governs, les empreses i les institucions a l’hora d’abordar-los? Les ciutats comparteixen problemàtiques i conflictes semblants? L’octubre del 2016 es va celebrar a Quito «Habitat III», la tercera Conferència Internacional sobre Habitatge i Desenvolupament Sostenible. L’ONU convoca aquesta cimera cada vint anys per definir el que s’ha anomenat «Nova Agenda Urbana», el full de ruta que els estats i les organitzacions han de seguir en matèria d’urbanisme i desenvolupament urbà.

L’arquitecte David Bravo, col·laborador del Centre de Cultura Contemporània en projectes com el Premi Europeu de l’Espai Públic i l’exposició «Pis Pilot», de la qual va ser co-comissari, va assistir a la cimera en representació del CCCB. Carlota Broggi, responsable d’itineràncies del CCCB, entrevista David Bravo sobre la seva experiència a «Habitat III».

La necessitat d’entendre l’habitatge com un dret, de democratitzar les ciutats i allunyar-les dels interessos de les grans corporacions, la gentrificació i el discurs acrític al voltant de les anomenades smart cities (ciutats intel·ligents) són temes comuns que preocupen tant a Barcelona com a Quito i que David Bravo recupera en aquesta entrevista.

David Bravo al CCCB. Foto: Lucía Calvo


- Quin sentit va tenir la presència del CCCB a Quito?  

- «Habitat III», la Conferència de l’ONU sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible, va reunir a Quito activistes, pensadors i governants de tot el planeta per tal d’establir les directrius de la Nova Agenda Urbana. La rellevància d’aquesta trobada es reflecteix en el fet que només se celebra cada vint anys. La presència del CCCB va donar visibilitat a la seva reflexió sobre el fet urbà, que, des dels inicis de la institució, forma part del seu ADN. La mirada del CCCB sobre la ciutat ha estat sempre transversal i s’ha esforçat a creuar disciplines tan diverses com la filosofia, la literatura, la política i l’urbanisme. Aquesta promiscuïtat era molt pertinent en el context de Quito, on es van trobar veus de molt diverses procedències geogràfiques i disciplinàries.

El debat generat a «Habitat III», de quina manera t’ha fet canviar la teva visió del que haurien de ser l’arquitectura i l’urbanisme com a eines per regenerar la ciutat?

- Més que fer-me canviar de visió, m’ha confirmat que l’arquitectura i l’urbanisme són armes de doble tall. D’una banda, poden estar al servei de l’abús de poder, contribuir a la injustícia espacial, l’especulació immobiliària, la corrupció urbanística, el deute públic, el malbaratament energètic i la concentració de riquesa en poques mans. De l’altra, però, són instruments ineludibles per a la democràcia.

Més que de «regeneració», cal parlar de democratització de la ciutat. Massa sovint som víctimes d’una neofília encegadora que ens porta a pressuposar que tota regeneració és positiva. Però no sempre és així; moltes vegades, regenerar vol dir espatllar un teixit social i urbà, malmetre els seus valors i excloure o expulsar els seus habitants més desafavorits. Per això, cal polititzar el judici sobre qualsevol transformació urbana, que en cap cas és una qüestió purament tècnica o estètica. Les transformacions democratitzadores són aquelles que milloren la convivència dels qui comparteixen avui la ciutat —justícia— i la supervivència dels qui l’heretaran demà —sostenibilitat—. Si no es compleixen aquestes dues condicions, no s’està construint democràcia.

«L’arquitectura i l’urbanisme són armes de doble tall: poden estar al servei de l’abús de poder i alhora ser instruments per a la democràcia»

- La cimera va convocar alcaldes de tot el món, així com responsables de gestió i de governabilitat d’arreu. Hi ha consens a l’hora de veure l’habitatge com a necessitat bàsica i com a fenomen col·lectiu, com ho és l’espai públic?

- No, de cap manera. Hi ha una gran polarització entre els que entenen l’habitatge com un actiu immobiliari i prioritzen el dret a la propietat i els que, abans que res, entenen l’habitatge com un dret bàsic i com un instrument per democratitzar la ciutat. Aquesta polarització es manifesta de diverses maneres. De les «trobades temàtiques» (thematic meetings) celebrades prèviament en diverses ciutats per preparar la cimera de Quito —a Barcelona n’hi va haver una a l’abril— en van sorgir declaracions oficials en què abundaven les alertes contra la «injustícia espacial» i en defensa del «dret a la ciutat», conceptes que també van estar molt presents als actes de Quito, tant als networking events de la cimera mateixa com als fòrums alternatius celebrats paral·lelament. Malgrat tot, alguns estats membres de l’ONU rebutgen l’ús d’aquests conceptes. Tant és així que la declaració final de la cimera, tal com remarca el politòleg Joan Subirats, abunda en aproximacions comercials com la «smart city», mentre que eludeix la paraula «democràcia» i fa una sola referència, molt tangencial, al «dret a la ciutat».

- Fa uns anys que s’ha incorporat al debat sobre habitatge i urbanisme la necessitat d’apostar per ciutats intel·ligents o smart cities. Què significa realment aquest concepte i quina rellevància va tenir a Quito?

- La meva principal objecció al corrent de les smart cities és que posa els mitjans per davant dels fins. D’alguna manera, podríem dir que contradiu la tesi maquiavèl·lica segons la qual «el fi justifica els mitjans» tot defensant que «el mitjà justifica els fins», afirmació igualment errònia. Sovint la smart city ofereix solucions a problemes irrellevants o inexistents, mentre que eludeix donar solució als dos principals problemes que pateixen totes les ciutats: la injustícia i la insensatesa. Per posar un exemple, no necessitem sensors que ens permetin trobar aparcament amb més rapidesa; el que ens cal és aconseguir que les ciutats puguin tornar a funcionar sense un invasor tan injust i insostenible com el vehicle privat, encara que sigui elèctric o sense conductor.

La smart city s’aproxima al fet urbà des d’una tecnofília acrítica altament despolititzada mentre oblida —o amaga— que qualsevol transformació urbana té causes i efectes polítics —política ve de polis, que vol dir ciutat!—. A més, ho fa de la mà de grans corporacions globals de dubtosa reputació —com Cisco Systems o Telefónica— que concentren molta riquesa i poder en poques mans. També és cert que, darrerament, es parla també de smart citizens, en el que sembla un rentat de cara d’una iniciativa que, originàriament, s’havia oblidat de la gent. I no hi ha dubte que les noves tecnologies poden ser de gran utilitat per millorar la transparència, la participació, la coproducció col·laborativa i la gestió democràtica de les ciutats. Però cal tenir sempre ben present que la tecnologia és només un instrument i que tan aviat pot estar al servei de la democràcia com de l’abús de poder.

«La smart city ofereix solucions a problemes irrellevants o inexistents, mentre que eludeix donar solució als dos principals problemes que pateixen totes les ciutats: la injustícia i la insensatesa»

Foto: Lucía Calvo

- Com a representant del CCCB, quina aportació al debat general vas poder fer durant les taules rodones que es van organitzar a «Habitat III»?

- En especial, es va donar visibilitat a les lliçons acumulades pel Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà —convocat des de l’any 2000 pel CCCB juntament amb sis institucions més, de Frankfurt, Hèlsinki, Ljubljana, Londres, París i Viena— i a les reflexions aportades per l’exposició «Pis Pilot» —organitzada conjuntament pel CCCB i el Museu d’Antioquia de Medellín—, que mostra multitud de solucions que han demostrat la seva viabilitat a l’hora de fer efectius el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat.

- Penses que aquesta reflexió ha evolucionat durant les jornades de treball a Quito?

- Les reflexions que hi ha al darrere de «Pis Pilot» s’han enriquit perquè han demostrat que, més enllà dels contextos dels quals partia l’exposició —les ciutats de Barcelona i Medellín—, són igualment pertinents en altres escenaris, com les ciutats equatorianes o mexicanes. A Quito o al DF també hi preocupen fenòmens com la gentrificació, la manca d’habitatges públics de lloguer social i la proliferació de grans promocions privades que empobreixen el teixit urbà i aïllen els seus residents en comunitats tancades. Al capdavall, es constata que el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat són universals i indeslligables l’un de l’altre. És més: en un món cada cop més urbanitzat, aquests drets constitueixen la base de la resta de drets humans.

- Si «Pis Pilot» sosté que «la ciutat del futur ja està construïda», per què creus que és útil discutir els desafiaments de la urbanització en el segle xxi?

- Quan diem que «la ciutat del futur ja està construïda» no volem dir que no calgui fer-hi res més ni pretenem que tot es deixi tal com està. El que volem és superar el paradigma urbanitzador del segle xx, basat en el creixement il·limitat. Superar la lògica utopista de l’urbanisme modern, que prefereix la taula rasa o l’obra nova abans que tractar amb la complexitat del lloc preexistent. Superar l’extensió compulsiva del sòl urbà a través de sectors de nova planta, monofuncionals i de baixa densitat. Superar un model caduc, altament injust i insostenible, responsable de la dispersió urbana, la segregació espacial, les emissions contaminants, el malbaratament energètic i la depredació territorial.

Lluny de ser nostàlgic, avui és plenament contemporani defensar el model premodern de ciutat mixta i compacta, feta de finques petites i entre mitgeres, amb carrers corredor que afavoreixen el comerç de proximitat, la barreja d’usos i de classes socials, el moviment dels vianants i la possibilitat d’un transport públic eficaç i de qualitat. Aquest model és molt més pertinent per afrontar els reptes econòmics, ecològics i polítics que ens planteja el futur immediat.

«A Quito o al DF també hi preocupen fenòmens com la gentrificació, la manca d’habitatges públics de lloguer social i la proliferació de grans promocions privades que empobreixen el teixit urbà i aïllen els seus residents en comunitats tancades»

- Idealment, quina creus que seria la millor Agenda Urbana dels propers anys?

- Al meu entendre, l’Agenda Urbana hauria de ser una aposta decidida per inundar les ciutats de radicalitat democràtica. Lluny de ser un brindis al sol, aquesta aposta es pot traduir en mesures ben concretes i contrastables. Qualsevol transformació urbana hauria de democratitzar la ciutat en quatre sentits principals:

1. Mirant avall, hi ha el principi de redistribució, que transmet riquesa i oportunitats cap a la base de la piràmide social. Cal democratitzar l’accés als recursos bàsics i els llocs primordials, combatre les desigualtats creixents i entendre que la cohesió social és una condició necessària per al bon funcionament de qualsevol ciutat.

2. Mirant endavant, hi ha el recurs de la sostenibilitat, que millora el llegat que deixem a les properes generacions. Cal deixar d’endeutar-les econòmicament, de malbaratar els recursos energètics que necessitaran o de malmetre el medi ambient on viuran. Promoure formes sensates de fer ciutat és la manera més eficaç de combatre el canvi climàtic.

3. Mirant enrere, hi ha el valor de la memòria, que extreu les millors lliçons del passat perquè cada generació pugui progressar des d’un punt de partida cada cop més avançat. Cal omplir els buits disponibles als teixits compactes, activar les preexistències heretades del passat amb nous usos i sentits que en preservin els valors patrimonials. Reformar, reciclar, reutilitzar i rehabitar el que està construït abans de destruir, substituir o edificar de bell nou.

4. Mirant amunt, hi ha la idea de la participació —o el bottom-up—, que ens permet combatre la tecnocràcia, el populisme, el clientelisme i l’abús de poder. Cal usar la pedagogia, la transparència i el rendiment de comptes per transformar els indiferents o els egoistes en ciutadans responsables, rigorosos, conscienciats, implicats i apoderats.

Art i crisi al Pati de les dones

juny 6th, 2013 No Comments

Els artistes plàstics Moshekwa Langa i Christina Nakou, i els poetes Rustum Kozain i Orfeas Apergis treballaran a la vista del públic

Tothom que travessi el Pati de les dones durant els propers 12, 13 i 14 de juny tindrà l’ocasió d’observar com treballen els artistes plàstics Moshekwa Langa i Christina Nakou, i els poetes Rustum Kozain i Orfeas Apergis, que exposaran així a la mirada del públic el seu procés creatiu. L’acció, organitzada pel grup d’investigació Tramod (Trajectòries de la modernitat), s’emmarca en una reflexió sobre la relació entre art i crisi. La voluntat dels organitzadors és posar de relleu que la crisi no és només una crisi econòmica o financera, sinó també una crisi de l’imaginari “que posa al descobert com n’és de minsa la imaginació radical que està en ús”.

Moshekwa Langa_Mokwena meets Mujaji

Tal com explica la responsable del projecte, Nathalie Karagiannis: “És una crisi de la narrativitat, a través de la qual només es produeixen discursos fragmentaris i interrogatius. És una crisi de la temporalitat que fracassa en articular krónos, el temps històric, i kairós, el moment en el qual som cridats a pensar i actuar. És una crisi de l’espai públic, que es presenta com a amenaçat, descontrolat i no disponible.”

“Dos artistes plàstics i dos poetes de Grècia i Sud-àfrica han estat convidats a pensar i a treballar a través de la crisi actual en termes diferents als que es proposen normalment. Recuperen el potencial de l’imaginari, un sentit de la narrativitat, una consciència de la història en la qual ens cal ara actuar, i la recreació de l’espai públic. Resistint els discursos heretats sobre la crisi, s’exposen a si mateixos treballant i creant un moment concentrat i un espai d’emancipació.”

L’acció inclou un recital dels poemes de Rustum Kozain i Orfeas Apergis divendres 14 a les 18:00h, també al Pati de les dones.

Christina Nakou_Olive Trees

Moshekwa Langa (Bakenberg, Sud-àfrica, 1975) és un artista i antropòleg visual que treballa amb instal·lacions, dibuix, vídeo i escultura. Va ser un dels artistes presents a l’exposició “Àfriques. L’artista i la ciutat” organitzada pel CCCB l’any 2001. Christina Nakou (Atenes, 1973) treballa sobretot amb tinta xinesa i mosaic. Les seves obres han estat exposades a Grècia i a l’estranger.

Rustum Kozain (Paarl, Sud-àfrica, 1966), poeta i editor, ha publicat també ressenyes, assajos i contes. Els seus poemes han estat publicats a revistes i antologies. La primera compilació de la seva obra poètica, que va aparèixer l’any 2005 sota el títol This Carting Life, li ha valgut diversos premis. Orfeas Apergis (Atenes, 1974), poeta, els seus poemes han estat recopilats en un volum titulat Y aparegut a finals de 2011.

La ciutat, en comú

febrer 5th, 2013 2 Comments

La defensa i posada en valor dels béns comunals, del que és de tots i totes, del que fonamenta una comunitat i, més important, del que li dóna la seva raó d’ésser és l’objectiu del cicle “En comú”, que aquesta setmana ha celebrat la seva quarta sessió amb una conferència excepcional sobre la música a càrrec del poeta i assagista Ramón Andrés (aviat al nostre web).

© David Bravo

© David Bravo

La propera sessió, el proper dilluns 11 de febrer a les 19:30 h, es plantejarà com un diàleg entorn de la ciutat com el lloc on tot hi té cabuda i on tots ens trobem representats. La sessió vindrà a càrrec de Xavier Antich, filòsof i professor d’Història de les idees estètiques de la Universitat de Girona i del poeta i arquitecte Joan Margarit, i serà presentada per Joan Nogué, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

En aquest context, l’espai públic serà un element cabdal del diàleg donat que, en contraposició als espais privats de propietat individual i ús preassignat, es tracta de l’espai per excel·lència de la comunitat; de la propietat, el domini i l’ús públics. L’espai públic de la ciutat es suposa l’emplaçament de la convivència dels drets col·lectius i els individuals, però com respon aquest a les cada cop més creixents dinàmiques d’individualització o d’apropiació particular? Hem assistit a un procés en què diverses formes de consum van suposar que l’espai públic fos el lloc de la publicitat, de la mercantilització i de l’espectacle de masses, i que acabés esdevenint la localització predilecta de les grans marques mundials. Davant d’això, podem dir que l’espai públic és encara públic?

La crisi d’ideals de dècades anteriors ens ha fet replantejar quin hauria de ser el rol de l’espai públic i, per extensió, què hauria d’esdevenir la ciutat. Diàriament, som testimoni i part de moviments de resistència urbana que denuncien la deriva privatitzadora que ha patit l’espai públic i posen de relleu la necessitat de qüestionar el model d’espai públic de les ciutats. En definitiva, assistim a un moment d’auge de la responsabilitat d’habitants, usuaris i ciutadans vers els espais públics de la ciutat, entenent que si són nostres no ens en podem desentendre, en som els responsables.

El diàleg abordarà també com l’herència de dècades anteriors no tan sols és present a la ciutat tradicional sinó que també té conseqüències territorials. Què n’hem de fer, dels espais urbanitzats que esquitxen el territori metropolità i que semblen no tenir ni ús ni localització lògica? Es tracta d’indrets que no poden aspirar a dir-se ciutat ja que no hi ha convivència ni pervivència d’usos i que semblen abocats a la desatenció de les administracions que, d’altrabanda, els van fer possibles. Té espai públic un espai urbanitzat, que no es urbà, que no és ciutat? Tot i que morfològicament té carrers i places, són llocs d’intercanvi, de trobada, on posar en pràctica allò de la serendípia? Quina forma pren l’espai públic a les metròpolis i, al seu torn, quin és el rol del paisatge obert en aquest context?

Ja fa dotze anys que el CCCB va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà amb la finalitat de reconèixer i promoure el caràcter públic dels espais urbans, així com la seva capacitat per estimular la cohesió social. Assumint les ambigüitats inherents a la noció d’espai públic, el Premi és l’únic a Europa que reconeix i promou un espai alhora públic (obert i d’accés universal) i urbà.

Marta Canedo

La ciutat que es repeteix o el déjà vu del turista

setembre 14th, 2012 1 Comment

Debat «Turisme global, ciutats souvenir»

Una té la sensació d’haver fet un viatge únic, especial i irrepetible al lloc X del planeta fins que s’enfronta a les fotografies de Martin Parr. La màgia de l’experiència turística cau en picat davant l’obra de Parr. Si has estat a Pisa, Martin Parr també. I mentre poses davant la torre desequilibrada i  jugues amb l’efecte òptic d’agafar-la amb les mans, Parr ja ha fotografiat l’escena. Una escena que està succeint alhora i de forma molt semblant a Nova York, Berlín, Roma o Barcelona. Cromos, postals, souvenirs turístics… l’exposició del CCCB, que presenta sèries de fotografies sobre el turisme, pot semblar repetitiva.  Col·leccions de platges, menjar, monuments, cares, cossos, cartells, gent… però és que les ciutats turístiques no ho són, de repetitives? Barri vell, monument gloriós, carrer comercial i gratacel dissenyat per un arquitecte de moda. Pots viatjar a molts destins i trobar-se amb indrets diferents en contingut però iguals en la forma.  Fins a quin punt la indústria del turisme global uniformitza les ciutats?

Quan es va inaugurar l’exposició de Parr al CCCB, van haver-hi veus que trobaven a faltar que el CCCB no hagués fet més crítica o reflexió al voltant del turisme en general i del cas de Barcelona en particular (llegiu els articles de Núvol o El Cultural). Aquestes ressenyes, sumades a la trajectòria del Centre analitzant temes urbans, han estat el punt de partida per organitzar, el proper 20 de setembre, el debat «Turisme global, ciutats souvenir». La sessió, dirigida pel geògraf i cap de l’Observatori de la Urbanització de la UAB Francesc Muñoz, abordarà  l’efecte del turisme en les ciutats: usos dels espais públics, pautes de mobilitat, consum urbà, impacte en la identitat local etc. Hi participaran Salvador Anton, director de l’Escola Universitària de Turisme i Oci de la URV;  Saida Palou, antropòloga i professora a la UdG;  Jordi Tresserras Juan, coordinador del programa de postgrau en Turisme Cultural de la UB i Octavi Rofes, antropòleg i subdirector de l’Escola Eina.

Amb l’entrada al debat, podreu visitar gratuïtament l’exposició de Martin Parr, una bona manera de complementar la reflexió al voltant de l’experiència turística en les ciutats contemporànies. La mostra “Souvenir.Martin Parr, fotografia i col·leccionisme” es pot visitar fins el 21 d’octubre.

La programació que ve: propostes culturals d’agost i setembre al CCCB

agost 1st, 2012 No Comments

Aquest estiu el CCCB es torna més nocturn amb la programació de cinema a la fresca de Gandules’12 – Gas Natural Fenosa.  A partir del 7 d’agost, cada dimarts, dimecres  i dijous a partir de les 22h projectarem una pel·lícula d’autor, seleccionada per un crític de cinema. Gandules 2012 descobreix títols que tot i haver rebut reconeixement en festivals i circuits cinèfils, encara no han arribat al gran públic. L’últim dia del cicle de cinema a la fresca, el 24 d’agost, podreu veure la pel·lícula que ha escollit la gent a través d’Internet: El ángel exterminador, retrat punyent de Luis Buñuel a la societat burgesa.

Gandules l’estiu de 2011 – CCCB © Martí Pons (Factory pix), 2011

Si el que voleu és gaudir del cinema sense dependre d’horaris ni de cues, podeu visitar l’Arxiu Xcèntric, que obre cada dia d’11h a 20h, i us proposa un fons de consulta gratuïta amb més de 700 obres de cinema experimental i d’autor. I si us fa mandra triar pel·lícula entre tant de títol, l’equip Xcèntric ha confeccionat un “Menú d’estiu”, una selecció de 25 pel·lícules refrescants de l’Arxiu per iniciar-se en la recerca i visionat del cinema experimental.

L’exposició de l’estiu CCCB no podria estar més lligada a l’estació de l’any. A “Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionsime” el fotògraf Martin Parr ens mostra platges atapeïdes, aglomeracions de turistes sota monuments, cossos vermells fregits pel sol o primers plànols de tapes greixoses, delícies pel turista a la recerca del plat típic. Sèries d’imatges sobre l’absurd i l’irònic del viatge i de l’experiència turística, exposició que servirà d’antídot a tots aquells que no marxeu de vacances i sobreviviu a la calor a base d’aire condicionat.

Exposició Souvenir al CCCB – CCCB – José Antonio Soria, 2012

Debats sobre ciutat i espai públic

El fotògraf i escriptor Teju Jole

La mostra de Martin Parr ens fa pensar també en l’impacte que el turisme ha tingut en el desenvolupament urbà i social de les ciutats. Per aprofundir en aquest tema, el CCCB ha programat al setembre el debat “Turisme Global, ciutats souvenir”. Dirigit pel geògraf Francesc Muñoz, aquest debat proposa una discussió sobre els riscos i els reptes que el nou turisme global representa per a les ciutats, i en concret, per a la ciutat de Barcelona.

La reflexió al voltant de l’espai urbà i públic, eix conceptual de la programació del CCCB, també serà present en la presentació del llibre de l’escriptor i fotògraf Teju Jole “Ciutat Oberta” (Premi Hemingway 2012) el 17 de setembre, o en el debat “Europa ciutat”, el 27. Aquesta última activitat s’ha programat coincidint amb la preestena d’un capítol de “Soy Cámara. El programa del CCCB” sobre la vigència del model europeu de ciutat, en el qual apareixen entrevistes a destacats experts com Richard Sennet, Josep Llinàs, Oriol Bohigas o Manuel de Solà-Morales.

Lectura solidària contra la violència a Mèxic

El 13 de setembre el CCCB serà una de les seus de la convocatòria internacional de lectura en solidaritat amb Ciudad Juárez per denunciar la violència a Mèxic. L’acte, organitzat pel col·lectiu fundat per l’escriptora Lolita Bosch ‘Nuestra Aparente Rendición’, comptarà amb la participació de la periodista Sílvia Heras, el director de la Casa América Catalunya Antonio Traveria, el membre de Nuestra Aparente Rendición, Alejandro Vélez i l’actor i director teatral Julio Manrique.

El que no sabem de l’avinguda Paral·lel

Terrassa del Cafè Español al Paral·lel - Josep Gaspar, c. 1930. - Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Amb la tardor, arribarà la nova exposició del CCCB, El Paral·lel. 1894 – 1939. Comissariada pel director escènic Xavier Albertí i pel periodista Eduard Molner, la mostra aborda el naixement i creixement d’una de les artèries culturals de Barcelona i recupera un patrimoni oblidat de l’imaginari col·lectiu de la ciutat. El Paral·lel fou l’escenari polític i social dels principals esdeveniments de finals de segle XIX i principis del XX i centre neuràlgic de l’oci i la cultura popular.  L’exposició, que reivindica l’esplendor de la cultura popular i de masses de Barcelona, s’inaugurarà el 26 d’octubre.

L’equip del CCCB Lab ha organitzat una sessió I+C+i, que tindrà lloc el 19 de setembre, dedicada a les aplicacions mòbils en el sector cultural i, amb motiu de l’exposició sobre el Paral·lel, el taller de la sessió servirà per dissenyar una aplicació mòbil sobre rutes geolocalitzades en l’avinguda Paral·lel.

L’Hipnotik, a punt

El festival Hipnotik al 2011. Foto: CCCB © Albert Uriach, 2011

El primer festival al CCCB després de vacances serà l’Hipnotik, que celebra la seva novena edició el 15 de setembre, amb  concerts, competicions, exhibicions i conferències dels més destacats artistes de la cultura hip hop. Les entrades ja són a la venda.

El CCCB també serà aquest any una de les seus del Festival Àsia que se celebrarà del 19 al 24 de setembre en diferents espais de Barcelona.

12