Posts Tagged ‘art’

Més [que] humans?

desembre 11th, 2015 No Comments

Durant les últimes setmanes s’han formulat moltes preguntes en el context de «+HUMANS. El futur de la nostra espècie». Són preguntes com ara: què significa ser humans en l’actualitat?, com serà ser humans d’aquí cent anys? o, quins són els futurs que esperem o desitgem? Aquestes són tan sols una mostra de la multiplicitat de qüestions sorgides a partir dels diferents projectes que componen «+HUMANS».

Sembla comprensible que en una exposició que ens convida a pensar sobre el futur de la nostra espècie totes les preguntes tinguin com a protagonista la humanitat, i més específicament els desitjos i les preocupacions pel nostre futur. Un dels dubtes que es plantegen és a què fem referència quan proposem pensar el nostre futur en el context contemporani i, potser més important, qui incloem en aquesta mena de ser-nosaltres. Cathrine Kramer, comissària executiva de l’exposició, afirma que «El signe més de “+Humans” implica una direcció positiva per al futur de la nostra espècie», però alguns dels projectes que formen part de «+HUMANS» també ens conviden a considerar el signe més com l’obertura de la possibilitat de pensar-nos més enllà de les premisses humanistes de què parteixen totes les qüestions anteriors, és a dir, l’ésser humà com a mesura de totes les coses.

The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks

The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks

Des d’una perspectiva tecnofòbica, part de les propostes es poden entendre com una exaltació de les tecnologies contemporànies, que ens situen davant del panorama d’un futur de cossos autocontrolats, capital biogènic i obsolescència programada (ja no aplicada únicament als artefactes tecnològics); si a més a més hi afegim la possibilitat d’estendre la subjectivitat més enllà de l’humà, aleshores ens endinsem en el tràgic futur de la dilució i l’acabament de l’ésser humà. Per contrarestar aquesta por a l’acabament, projectes como els de Stelarc (retratat per Nina Sellars), Semi-living Worry Dolls de TC&A o The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks aborden aquestes qüestions generant al seu torn nous territoris d’experiència, de resistència i de presa de consciència, tant dels riscos com de les possibilitats que ens ofereix el context actual, i aquest ens ofereix sí que conté una qüestió fonamental: a qui se li ofereixen? Tampoc es tracta de fer un acostament tecnofílic, sinó un acostament que estigui més enllà tant de les pors como de les actituds de celebració de les tecnologies, és a dir, es tracta de situar-nos en un lloc intermedi per pensar conjuntament els riscos, les possibilitats, les conseqüències ètiques o polítiques, entre moltes altres, que planteja «+HUMANS».

L’obsolescència tant del cos com de la condició humana tal com els havíem entès, amb el cos com un tot i la condició humana vista des d’una ontologia monovalent, ens porta a una possible desconstrucció i dilució de l’ésser humà, però és important tenir present que aquesta dilució no comporta únicament riscos, sinó també possibilitats, perquè ens interpel·la sobre la nostra condició contemporània. Si les noves tècniques en biologia molecular i sintètica, en protètica, en enginyeria de teixits i en neurociència ens permeten pensar noves possibilitats al voltant del cos, a l’entorn o als límits del que entenem per vida, d’alguna manera hem d’admetre que aquest conjunt de nous sabers no comporta només un augment de les capacitats, sinó també una dilució de la nostra autocomprensió en tant que éssers humans, que passa d’una concepció estàtica a una concepció dinàmica, diluïda i estesa. Agafem com a exemple Stelarc o Neil Harbisson. Amb els seus projectes, i en el cas de Harbisson amb la seva identificació com a ciborg, veiem que, mitjançant la interacció amb les tecnologies, moltes de les capacitats que se’ls havien negat als artefactes de fet els pertanyen. Si ja no som únicament en tant que nosaltres mateix_s, sinó que som una mena d’amalgama composta per una multiplicitat de fragments del que fins ara havíem considerat separat, orgànic o tecnològic, sembla necessari plantejar el repensament del nostre ser-en-el-món. Si, com va afirmar al seu moment Katherine Hayles, la concepció de l’home ha sigut una concepció basada en l’opressió i en la dominació, potser la dilució de l’ésser humà, d’aquell ésser humà arrelat en les premisses humanistes, és mes urgent, o inevitable, que mai, però quines són les conseqüències?

Neil Harbisson a l'exposició + HUMANS

Neil Harbisson a l’exposició + HUMANS

Els projectes que trobem a l’exposició ofereixen un lloc per pensar qüestions ètiques relatives al context actual, que, de la mateixa manera que nosaltres, estan en desplaçament perpetu, cosa que no en suposa la inexistència, sinó la construcció constant. Si aquest més també inclou la possibilitat de pensar-nos més enllà de l’espècie, hauríem de començar a plantejar la possibilitat de deixar enrere una concepció de l’ésser humà que no tingui en compte les polaritats. Som híbrids anòmals, però estem disposaYs a repensar la nostra manera d’habitar? Estem disposaYs a repensar el nostre co-estar? És possible constituir un nosaltres més enllà de l’espècie, que integri aquests altres no-humans sense establir una jerarquia de possessió o profit?

Sloterdijk insinuava que potser la preocupació per la dilució de l’ésser humà en les narratives posthumanes es basa en la preocupació per la baixada de la humanitat del seu pedestal ontològic. Rosi Braidotti aprofita el buit ontològic que es dóna en aquesta dilució per omplir-lo de noves espècies; d’aquesta manera ens planteja el repte de passar d’una subjectivitat unitària a una subjectivitat nòmada i ens proposa pensar un subjecte no-unitari mitjançant l’eliminació de l’obstacle que representa l’individualisme autocentrat. Ja no és només qüestió de pensar el futur de la nostra espècie; projectes com Tardicotchi de S.W.A.M.P. ens conviden a pensar aquest ser-nosaltres en un context que ha superat les proposicions de l’humanisme, mentre que Braidotti ens convida a pensar la nostra condició apostant per una dimensió posthumana, superant l’antropocentrisme, desconstruint la supremacia de l’espècie humana i establint un contínuum naturalesa-cultura que ens permeti pensar un ser-nosaltres que englobi diferents agents.

Ara ens queda el repte de fer-ho comprensible.

Tardicotchi by S.W.A.M.P

Tardicotchi by S.W.A.M.P

Laura Benítez, doctora en filosofia per la UAB amb una tesi sobre la relació entre pràctiques artístiques i biotecnologies impartirà a l’Institut d’Humanitats el curs «Bioart. La condició humana en l’art contemporani» entre l’11 de febrer i el 17 de març, en el marc de l’exposició «+HUMANS».

MIRA Lab, tres dies dedicats a la recerca i la formació en tecnologia i arts visuals en directe

novembre 11th, 2013 No Comments

© Arnau Dalmases

Tant les arts visuals com els esdeveniments en directe busquen noves formes d’expressió, interacció i exposició, i han trobat en la tecnologia (de projecció, generació o interactivitat) un perfecte aliat per crear nous espectacles i dimensions en l’art visual. En aquest nou context cultural i artístic, on el new media està permanentment present, el MIRA Festival aposta en la seva tercera edició per la creació del MIRA Lab, un esdeveniment internacional dedicat exclusivament a la recerca i la formació en tecnologia i arts visuals en directe que reunirà, del 14 al 16 de novembre al CCCB artistes, desenvolupadors i col·lectius nacionals i internacionals especialitzats en aquest àmbit.

Oriol Pastor, director del MIRA Festival, assenyala que el MIRA Lab compleix la funció de difusió i de coneixement: «explicar el com i el perquè, el procés de molts  projectes audiovisuals i artístics». Adreçat tant a professionals com a neòfits, el MIRA Lab neix«amb la finalitat de trencar les barreres i augmentar l’interès per disciplines com el mapping, la programació creativa i la interactivitat».

© Ceci Fimia

9 tallers, 3 conferències, 3 debats, 2 espectacles AV, projeccions, presentacions i competicions, i un Espai Hack de networking conformen la primera edició del MIRA Lab, l’aposta del MIRA 2013 per promoure l’intercanvi de coneixements entre tots els agents implicats en la indústria creativa i el new media. Aprendre, mostrar i compartir la fusió entre l’art i la tecnologia en un esdeveniment internacional que fomenta la transversalitat dels participants i les trobades cara a cara, que posa l’èmfasi en el procés i que aposta per la creativitat a través d’activitats innovadores.

El MIRA Lab «busca diferenciar-se d’altres festivals de new media de Barcelona i Catalunya no només en la temàtica, sinó també en el format. Crea durant tres dies un espai de reunió i difusió per a tot el sector de les arts visuals, la tecnologia creativa i els nous mitjans al centre de Barcelona». David Domingo, codirector d’aquest nou esdeveniment, explica també que el MIRA Lab «cobreix diverses temàtiques, obertes a públic de tot tipus: des dels desenvolupadors més experts que busquen una formació avançada o els artistes que volen ensenyar la seva obra, a agències i empreses que volen descobrir noves tendències, i també públic general que vol conèixer una mica més sobre aquestes disciplines».

Les activitats de cada jornada corresponen a una temàtica diferent:

  • Dijous 14 de novembre: Espai i projecció
  • Divendres 15 de novembre: Programació creativa
  • Dissabte 16 de novembre: Interactivitat

© Albert Miralles Gabarró

Philippe Chaurand (creador del software Millumin), Yannick Jacquet (artista d’AntiVJ), Ewelina Aleksandrowicz i Andrzej Wojta (Pussykrew), Luca Carrubba (Esterotips), Miguel Espada i Juan Santacruz (Espadaysantacruz), Eloi Maduell (Playmodes), Arturo Castro (OpenFrameworks), Kike Ramírez (vjspain), Fausto Morales (Slidemedia Lab), Alex Posada (MID), Jaume Sánchez (Clicktorelease), Juan Coll (Mediaflow), Santi Vilanova (Playmodes), Oriol Pastor (Telenoika), Daniel Gonzalez i Luis Sanz, i els col·lectius vjspain, SENSE, Telenoika, Dorkbot, Visual Brasil i 9ard. En total, més de 25 experts, artistes, desenvolupadors i col·lectius nacionals i internacionals especialitzats en tecnologia i arts visuals. David Domingo ressalta que «hi ha moltes tecnologies disruptives que estan transformant les arts visuals (com abans ho han fet amb la música) i el MIRA Lab ofereix un espai per aprendre, descobrir i debatre sobre elles des de diferents punts de vista».

Amb l’objectiu de promocionar i difondre les diferents disciplines relacionades amb l’experimentació de les arts visuals i la tecnologia, MIRA Lab  també programa el dijous 14 a la Sala Teatre del CCCB dos espectacles oberts al públic amb Electronic Performers, que presenta Trinity, i NOBU_LAB (Paola Roberti, Manfredi Borseti i Andrea Giomi), que presenta IN-STRUCTURE/MOOGGER FOGGE. En ells es busca crear experiències exclusives i la tecnologia avançada permet la innovació en els formats i en la relació entre públic i artista. Les projeccions i l’Espai Hack també són àrees que el MIRA Lab obre al públic.

El MIRA Festival, Music & Visual Arts Festival celebra la seva tercera edició amb la voluntat d’involucrar diferents espais de la ciutat amb un únic objectiu: «transformar Barcelona en la capital de les Arts Visuals», afirma Oriol Pastor. Tres dies de recerca, concerts, exhibicions, instal·lacions i projectes visuals en tres espais diferents: CCCB (MIRA Lab), Fabra i Coats (MIRA) i Razzmatazz (MIRA Club).

Podeu consultar la programació per dies del Mira Lab aquí.

Bani Brusadin presenta «The Influencers 2013»

novembre 5th, 2013 No Comments

Els influencers són una espècie única de creadors: brillants impostors, atrevits estafadors que qüestionen codis artístics i de comunicació. Busquen les escletxes (al carrer, a la publicitat, a la Xarxa, al sistema polític i mediàtic) per fer-nos veure que vivim envoltats de mentida. Bani Brusadin s’ha convertit en un expert caçador d’influencers. Fa nou anys que dirigeix un festival pioner a Espanya en donar a conèixer el que ell anonema “tricksters” contemporanis, autors que a través d’accions artístiques o de l’activisme social, destapen la caixa dels trons i capgiren el que és políticament correcte.

The Influencers celebra novena edició el 7, 8 i 9 de novembre al CCCB i convida al col·lectiu japonés Chim↑Pom, a l’artista urbà  SAM3, a l’escultor de dades” Paolo Cirio, a l’artista i activista de les xarxes Aram Bartholl, a l’experimentador de somnis i ficcions col·lectives Tellervo Kalleinen i a una de les figures claus de l’activisme nordamericà, cofundador de la San Francisco Cacophony Society John Law. En aquesta entrevista, Bani Brusadin parla dels artistes de The Influencers 2013 que presentaran els seus projectes a partir de dijous 7 a les 19h al hall del CCCB. A més a més, l’equip de The Influencers també ha preparat accions al carrer com Streetghosts i Dead Drops. El festival també amgaga sorpreses d’última hora que només podreu descobrir si veniu en persona al CCCB aquests tres dies. L’entrada és gratuïta.

Edició entrevista: Edgar Riu

PROGRAMA THE INFLUENCERS 2013

Dijous, 7 de novembre
19h Inaguració amb el col·lectiu japonès Chim↑Pom

Divendres, 8 de novembre
15h Intervenció a l’espai públic: Dead Drops Punt de trobada: hall CCCB
19h Presentacions: Sam3, The Troll Face i Paolo Cirio

Dissabte, 9 de novembre
Intervenció a l’espai públic Streetghosts (hora i lloc per confirmar)
17:30h – Projecció de la pel·lícula My name is Janes Janša (V.O.S.E.)
19h Presentacions: Aram Bartholl, Tellervo Kalleinen, John Law

Seguiu @The_Influencers i #influ2013 per saber les novetats del programa i de les accions a l’espai públic.

Art i crisi al Pati de les dones

juny 6th, 2013 No Comments

Els artistes plàstics Moshekwa Langa i Christina Nakou, i els poetes Rustum Kozain i Orfeas Apergis treballaran a la vista del públic

Tothom que travessi el Pati de les dones durant els propers 12, 13 i 14 de juny tindrà l’ocasió d’observar com treballen els artistes plàstics Moshekwa Langa i Christina Nakou, i els poetes Rustum Kozain i Orfeas Apergis, que exposaran així a la mirada del públic el seu procés creatiu. L’acció, organitzada pel grup d’investigació Tramod (Trajectòries de la modernitat), s’emmarca en una reflexió sobre la relació entre art i crisi. La voluntat dels organitzadors és posar de relleu que la crisi no és només una crisi econòmica o financera, sinó també una crisi de l’imaginari “que posa al descobert com n’és de minsa la imaginació radical que està en ús”.

Moshekwa Langa_Mokwena meets Mujaji

Tal com explica la responsable del projecte, Nathalie Karagiannis: “És una crisi de la narrativitat, a través de la qual només es produeixen discursos fragmentaris i interrogatius. És una crisi de la temporalitat que fracassa en articular krónos, el temps històric, i kairós, el moment en el qual som cridats a pensar i actuar. És una crisi de l’espai públic, que es presenta com a amenaçat, descontrolat i no disponible.”

“Dos artistes plàstics i dos poetes de Grècia i Sud-àfrica han estat convidats a pensar i a treballar a través de la crisi actual en termes diferents als que es proposen normalment. Recuperen el potencial de l’imaginari, un sentit de la narrativitat, una consciència de la història en la qual ens cal ara actuar, i la recreació de l’espai públic. Resistint els discursos heretats sobre la crisi, s’exposen a si mateixos treballant i creant un moment concentrat i un espai d’emancipació.”

L’acció inclou un recital dels poemes de Rustum Kozain i Orfeas Apergis divendres 14 a les 18:00h, també al Pati de les dones.

Christina Nakou_Olive Trees

Moshekwa Langa (Bakenberg, Sud-àfrica, 1975) és un artista i antropòleg visual que treballa amb instal·lacions, dibuix, vídeo i escultura. Va ser un dels artistes presents a l’exposició “Àfriques. L’artista i la ciutat” organitzada pel CCCB l’any 2001. Christina Nakou (Atenes, 1973) treballa sobretot amb tinta xinesa i mosaic. Les seves obres han estat exposades a Grècia i a l’estranger.

Rustum Kozain (Paarl, Sud-àfrica, 1966), poeta i editor, ha publicat també ressenyes, assajos i contes. Els seus poemes han estat publicats a revistes i antologies. La primera compilació de la seva obra poètica, que va aparèixer l’any 2005 sota el títol This Carting Life, li ha valgut diversos premis. Orfeas Apergis (Atenes, 1974), poeta, els seus poemes han estat recopilats en un volum titulat Y aparegut a finals de 2011.

Bani Brusadin: «McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge!»

febrer 7th, 2012 1 Comment

Els «influencers» són a punt d’aterrar al CCCB. Qui són? Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers, festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació i entreteniment radical, ens parla en aquesta entrevista d’artistes activistes, visionaris, científics xiflats, falsificadors, impostors… que durant gairebé deu anys han format part d’aquest projecte cultural alternatiu. Ara tornen a ser aquí. Del 9 a l’11 de febrer, The Influencers al CCCB.

Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers

Aquesta és la vuitena edició de The Influencers al CCCB. Quins són els criteris que heu seguit durant tot aquest temps per programar?

El criteri fonamental de The Influencers neix d’una antiga admiració pels visionaris i les seves missions impossibles, els científics guillats, els falsificadors i els impostors. Aviat ens vam adonar que no es tractava de veritables dolents, sinó de tricksters, com aquells déus estafadors respectats a les cultures més antigues. The Influencers és una manera de conèixer tricksters contemporanis que de vegades parlen el llenguatge de l’art, de vegades el de fenòmens subculturals o de l’activisme social i de vegades el de l’experimentació amb les noves tecnologies de joc i comunicació.

Altres criteris determinants: que vinguin de fora de Catalunya i d’Espanya i que parlin de la seva experiència directa pel que fa a iniciadors de projectes experimentals i grassroots, és a dir independents i sense vocació comercial. En un cert sentit, l’oralitat és un dels aspectes clau de The Influencers, que fa possible transmetre idees a través d’històries i relats d’accions i projectes de comunicació no convencional. Experiències que són el resultat concret d’una reflexió sobre temes col·lectius i alhora de compromisos i desafiaments personals.

Biotic Baking Brigade (BBB), grup armat amb pastissos que ataca personalitats públiques. Aquest any participen a The Influencers

En l’edició d’enguany trobem projectes molt diferents: des de propostes «més amables» o conegudes com la d’Inside Out fins a projectes més radicals com Voina; des de la «tangibilitat» dels BBB fins a la virtualitat dels projectes d’Evan Roth o Constant Dullaart. Quina és la perspectiva des de l’organització del festival per fer aquesta tria? Quin tipus de projectes, artistes o col·lectius són els que us interessen més?

McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge! I és per això que a The Influencers barregem tot tipus de pràctica, context i època per mostrar mètodes enginyosos i sorprenents de llançar un missatge que altrament no hagués passat per aquest mur de soroll que ens envolta (tant el soroll de la propaganda com el soroll de la connexió permanent a les cada vegada més complexes comunitats digitals). Tot mitjà val, sempre que sigui capaç de generar un virus prou potent, capaç de reproduir-se en entorns hostils.

Dit d’una altra manera, ens interessa investigar exemples d’ús tàctic de la comunicació i mostrar com al voltant d’una acció o d’una imatge s’incrusten històries que es poden multiplicar més enllà del radi d’acció dels seus autors momentanis.

En realitat treballem a dues velocitats. D’una banda, busquem la màxima diversitat possible per descontextualitzar i contaminar les idees entre si i possiblement connectar-les amb la creativitat de Barcelona i Catalunya. És una estratègia basada en el xoc, la sorpresa i les contradiccions i requereix un treball subtil de «traducció» i transformació d’idees.

D’altra banda, de manera silenciosa i gairebé en segon pla, dins de tanta diversitat suggerim enllaços entre diferents edicions del festival. Al llarg d’aquests anys hem seguit pistes com la de l’engany, del camuflatge i una certa forma de gamberrisme per una bona causa (Alan Abel, Joey Skaggs, Ztohoven, els Yes Men, etc.); els curtcircuits entre transformació de la cultura popular al segle xxi i experiències subculturals off i on line (Evolution Control Committee, Iocose, Suicide Machine, Evan Roth, etc.); la reconquesta de nous espais a través d’imatges, estètiques i altres aventures, normalment arriscades (Blu, Miss Rockaway, Black Label Bike Club, JR, etc.); l’ús no convencional de les tecnologies especialment per redefinir els límits de l’espai públic (Ricardo Domínguez, Institute for Applied Autonomy, Marko Peljhan, Critical Art Ensemble, Survival Research Labs, Julius Von Bismarck), i la nova monumentalitat (l’art totalitari de Laibach i la trilogia dedicada al Neue Slowenische Kunst). Tots ells filons travessats també per projectes visionaris i inclassificables, com ara els de l’inoblidable James Acord, que va fer a Barcelona la seva última aparició pública.

De fet, un dels projectes que tenim al calaix i en el qual treballem en els breus moments de tranquil·litat és escriure una història de les relacions directes i de les genealogies accidentals entre molts dels projectes que al llarg de gairebé deu anys han participat a The Influencers.

El Reverend Billy ens va visitar fa uns anys i ara torna, en plena crisi. És el seu discurs el que ha canviat o la nostra percepció de com estan les coses, afectats com estem pel nou context econòmic i social?

Segurament totes dues coses. Un dels aspectes que ens interessa explorar a The Influencers és justament el treball d’artesans del que és imaginable, un procés en transformació constant que quan assoleix visibilitat i reconeixement necessita moure’s ràpidament i obrir nous espais d’intervenció quan altres es tanquen.

El Reverend Billy, acompanyat de Savitri D de la Church of Stop Shopping (= Església del No Comprar), ens va visitar el 2004, en ple auge del pensament neo-con i sensibilitat post-11 de setembre, en un moment en el qual culturalment es començaven a entrellucar els límits d’aquelles tàctiques de simple tergiversació dels símbols dominants. Al cap de vuit anys, estem vivint en la que llavors hagués semblat pura ciència ficció: fallida d’estats europeus, inquietuds revolucionàries i, des del punt de vista cultural, l’aprofundiment de la revolució digital i la realització de la promesa de la connexió social permanent.

En aquest sentit, la història del Reverend Billy i la seva Església és la història d’un heroi popular que ha travessat tots aquests canvis, un personatge de ficció que barreja amb orgull i bogeria accions a l’estil gonzo amb una passió absoluta per la dignitat i la llibertat (la de tothom). En el fons és un rondallaire contemporani que difumina aquella frontera tan tranquil·litzadora entre realitat i ficció (fins i tot artística).

El Reverend Billy, en una de les imatges del documental Reverend Billy & The Church of Stop Shopping

En tots aquests anys, s’ha popularitzat la comunicació de guerrilla o els moviments artístics subversius són minoritaris?

La comunicació de guerrilla ja és totalment mainstream en el sentit que qualsevol agència de publicitat al ritme dels temps la inclou en el paquet estàndard per als seus clients. Alhora, accions de veritable guerrilla de la comunicació amb objectius no comercials o socials s’han fet cada cop més populars, cosa que per cert era el seu objectiu des del principi!

Es tracta d’una situació nova en la qual és fonamental experimentar al mateix temps amb noves tecnologies, velles idees oblidades i un sentit de comunitat «connectada» en evolució contínua. En aquest quadre la distinció entre el que és minoritari i el que és majoritari sembla cada vegada menys rellevant a fins pràctics perquè canvia molt ràpidament sense arribar a ser mai realment estable.

Així que, d’una banda, la subversió de la comunicació dominant està formada de pràctiques en evolució contínua que de tant en tant aconsegueixen canviar per sempre la mateixa cultura comercial, i, de l’altra, s’està enfortint la possibilitat d’anar més enllà de la simple tergiversació dels missatges del poder i assajar experiments d’una nova «imaginació popular», col·lectiva i postdigital, que es pot multiplicar sense haver de passar per l’altaveu d’una cultura de masses cada vegada més repetitiva i alienant. En aquesta cruïlla és precisament on se situa en aquests moments The Influencers.

Les protestes contra la crisi (15M, Occupy Wall Street) han contribuït d’alguna manera a la comunicació de guerrilla?

Per descomptat. La guerrilla, fins i tot la de la comunicació, neix per la necessitat de desplaçar el conflicte quan hi ha condicions de força molt desiguals. La sorpresa, la irrecognoscibilitat, l’absència de logos i fins i tot de demandes, les identitats col·lectives, múltiples i en part anònimes, l’ús sorprenent de les eines de comunicació i fins d’autoorganització en xarxa, la capacitat d’infiltrar la manipulació dels mitjans amb més manipulació (de signe oposat) són alguns dels aspectes més interessants del que ha passat en aquests últims dotze mesos i que han posat en pràctica molts dels experiments d’acció mediàtica grassroots dels anys anteriors. I ho han fet de cop, de manera molt eficaç i per part de gent molt jove que, per raons anagràfiques, no sabia pràcticament res d’aquells debats!

Tot i així, de vegades l’acció social no es pot permetre gaire experimentació. Necessita enfortir una agenda o rendibilitzar un pla d’acció, mentre que de vegades la comunicació-guerrilla necessita marge d’incertesa i experimentació. Sota el paraigua de la urgència política, un missatge massa obert suposa un problema d’identitat, posicionament, estratègia.

Així que la pregunta seria: És possible experimentar sobre qüestions d’interès col·lectiu a través de narracions apassionants, trencadores i controvertides, ja sia amb codis artístics o en formes menys fàcilment reconeixedores? The Influencers proposa al públic projectes que han intentat donar respostes a aquest interrogant. Evidentment, mai no són respostes definitives.

En l’última edició de The Influencers vau presentar la WEB 2.0 SUICIDE MACHINE, un projecte per matar els perfils 2.0 d’un mateix. Com valoreu des de The Influencers l’èxit d’eines com el Facebook o el Twitter?

Un èxit aclaparador, ja que ni tan sols la Suicide Machine les ha pogut aniquilar!

Es pot ser «influencer» en temps de crisi?

És clar que sí. De fet, un pla en el qual estem treballant és justament una mena d’escola de guerrilla de la comunicació, una altra d’aquestes contradiccions impossibles, com a «entreteniment radical».

Pots explicar el cartell d’aquest any?

El protagonista és Trollface en la seva versió Advice Trollface. El troll és la figura més odiada de tota comunitat online, el qui rebenta les converses, embussa les discussions amb objeccions contínues sobre qüestions marginals, esbronca els herois, és obscè i insulta gratuïtament i aparentment sense cap raó. És a dir, és el dolent de la pel·lícula. Existeix un troll bo? El nostre Trollface és un meme que surt de la pantalla i es converteix en persona. No puc dir res més, quan ho tingueu entre les mans ho entendreu!

12