Posts Tagged ‘Institut d’Humanitats’

Més [que] humans?

desembre 11th, 2015 No Comments

Durant les últimes setmanes s’han formulat moltes preguntes en el context de «+HUMANS. El futur de la nostra espècie». Són preguntes com ara: què significa ser humans en l’actualitat?, com serà ser humans d’aquí cent anys? o, quins són els futurs que esperem o desitgem? Aquestes són tan sols una mostra de la multiplicitat de qüestions sorgides a partir dels diferents projectes que componen «+HUMANS».

Sembla comprensible que en una exposició que ens convida a pensar sobre el futur de la nostra espècie totes les preguntes tinguin com a protagonista la humanitat, i més específicament els desitjos i les preocupacions pel nostre futur. Un dels dubtes que es plantegen és a què fem referència quan proposem pensar el nostre futur en el context contemporani i, potser més important, qui incloem en aquesta mena de ser-nosaltres. Cathrine Kramer, comissària executiva de l’exposició, afirma que «El signe més de “+Humans” implica una direcció positiva per al futur de la nostra espècie», però alguns dels projectes que formen part de «+HUMANS» també ens conviden a considerar el signe més com l’obertura de la possibilitat de pensar-nos més enllà de les premisses humanistes de què parteixen totes les qüestions anteriors, és a dir, l’ésser humà com a mesura de totes les coses.

The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks

The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks

Des d’una perspectiva tecnofòbica, part de les propostes es poden entendre com una exaltació de les tecnologies contemporànies, que ens situen davant del panorama d’un futur de cossos autocontrolats, capital biogènic i obsolescència programada (ja no aplicada únicament als artefactes tecnològics); si a més a més hi afegim la possibilitat d’estendre la subjectivitat més enllà de l’humà, aleshores ens endinsem en el tràgic futur de la dilució i l’acabament de l’ésser humà. Per contrarestar aquesta por a l’acabament, projectes como els de Stelarc (retratat per Nina Sellars), Semi-living Worry Dolls de TC&A o The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks aborden aquestes qüestions generant al seu torn nous territoris d’experiència, de resistència i de presa de consciència, tant dels riscos com de les possibilitats que ens ofereix el context actual, i aquest ens ofereix sí que conté una qüestió fonamental: a qui se li ofereixen? Tampoc es tracta de fer un acostament tecnofílic, sinó un acostament que estigui més enllà tant de les pors como de les actituds de celebració de les tecnologies, és a dir, es tracta de situar-nos en un lloc intermedi per pensar conjuntament els riscos, les possibilitats, les conseqüències ètiques o polítiques, entre moltes altres, que planteja «+HUMANS».

L’obsolescència tant del cos com de la condició humana tal com els havíem entès, amb el cos com un tot i la condició humana vista des d’una ontologia monovalent, ens porta a una possible desconstrucció i dilució de l’ésser humà, però és important tenir present que aquesta dilució no comporta únicament riscos, sinó també possibilitats, perquè ens interpel·la sobre la nostra condició contemporània. Si les noves tècniques en biologia molecular i sintètica, en protètica, en enginyeria de teixits i en neurociència ens permeten pensar noves possibilitats al voltant del cos, a l’entorn o als límits del que entenem per vida, d’alguna manera hem d’admetre que aquest conjunt de nous sabers no comporta només un augment de les capacitats, sinó també una dilució de la nostra autocomprensió en tant que éssers humans, que passa d’una concepció estàtica a una concepció dinàmica, diluïda i estesa. Agafem com a exemple Stelarc o Neil Harbisson. Amb els seus projectes, i en el cas de Harbisson amb la seva identificació com a ciborg, veiem que, mitjançant la interacció amb les tecnologies, moltes de les capacitats que se’ls havien negat als artefactes de fet els pertanyen. Si ja no som únicament en tant que nosaltres mateix_s, sinó que som una mena d’amalgama composta per una multiplicitat de fragments del que fins ara havíem considerat separat, orgànic o tecnològic, sembla necessari plantejar el repensament del nostre ser-en-el-món. Si, com va afirmar al seu moment Katherine Hayles, la concepció de l’home ha sigut una concepció basada en l’opressió i en la dominació, potser la dilució de l’ésser humà, d’aquell ésser humà arrelat en les premisses humanistes, és mes urgent, o inevitable, que mai, però quines són les conseqüències?

Neil Harbisson a l'exposició + HUMANS

Neil Harbisson a l’exposició + HUMANS

Els projectes que trobem a l’exposició ofereixen un lloc per pensar qüestions ètiques relatives al context actual, que, de la mateixa manera que nosaltres, estan en desplaçament perpetu, cosa que no en suposa la inexistència, sinó la construcció constant. Si aquest més també inclou la possibilitat de pensar-nos més enllà de l’espècie, hauríem de començar a plantejar la possibilitat de deixar enrere una concepció de l’ésser humà que no tingui en compte les polaritats. Som híbrids anòmals, però estem disposaYs a repensar la nostra manera d’habitar? Estem disposaYs a repensar el nostre co-estar? És possible constituir un nosaltres més enllà de l’espècie, que integri aquests altres no-humans sense establir una jerarquia de possessió o profit?

Sloterdijk insinuava que potser la preocupació per la dilució de l’ésser humà en les narratives posthumanes es basa en la preocupació per la baixada de la humanitat del seu pedestal ontològic. Rosi Braidotti aprofita el buit ontològic que es dóna en aquesta dilució per omplir-lo de noves espècies; d’aquesta manera ens planteja el repte de passar d’una subjectivitat unitària a una subjectivitat nòmada i ens proposa pensar un subjecte no-unitari mitjançant l’eliminació de l’obstacle que representa l’individualisme autocentrat. Ja no és només qüestió de pensar el futur de la nostra espècie; projectes com Tardicotchi de S.W.A.M.P. ens conviden a pensar aquest ser-nosaltres en un context que ha superat les proposicions de l’humanisme, mentre que Braidotti ens convida a pensar la nostra condició apostant per una dimensió posthumana, superant l’antropocentrisme, desconstruint la supremacia de l’espècie humana i establint un contínuum naturalesa-cultura que ens permeti pensar un ser-nosaltres que englobi diferents agents.

Ara ens queda el repte de fer-ho comprensible.

Tardicotchi by S.W.A.M.P

Tardicotchi by S.W.A.M.P

Laura Benítez, doctora en filosofia per la UAB amb una tesi sobre la relació entre pràctiques artístiques i biotecnologies impartirà a l’Institut d’Humanitats el curs «Bioart. La condició humana en l’art contemporani» entre l’11 de febrer i el 17 de març, en el marc de l’exposició «+HUMANS».

Escriptura, veritat, revolució. Mercè Ibarz llegeix Joan Garcia Oliver

octubre 30th, 2015 No Comments

És possible narrar la veritat de la revolució? Com dir amb veracitat allò que ha succeït, de bo i de dolent, quan ha passat el brogit de la Història? Com es pot defensar la revolució si l’has perduda, sense oblidar el que hi vas guanyar i a quin preu?  Quin és el valor del testimoni, de la memòria de la revolució?

El seminari Flexo. Revolució 2/6, organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona i impartit per la narradora i periodista Mercè Ibarz, explorarà aquestes i altres qüestions relacionades amb les formes de contar la veracitat de l’experiència de la revolució. Ho farà a través de la lectura de les memòries del líder anarcosindicalista Joan Garcia Oliver (Reus, 1901 – Guadalajara, Mèxic, 1980), l’únic dels tres caps de la CNT-FAI que va sobreviure al daltabaix de la Guerra Civil. Ministre de Justícia de la República, es decideix a escriure El eco de los pasos (Ruedo Ibérico, 1978) arran del cop militar contra Salvador Allende. Massa poc considerat i reconegut, el llibre és un testimoni formidable per la precisió dels fets relatats i el coratge narratiu i històric de l’autor, que l’editor José Martínez va acompanyar amb documents –discursos, textos legals, cartes—que confirmen les paraules i l’acció de Joan Garcia Oliver.

A continuació reproduïm les paraules introductòries del mateix Garcia Oliver sobre les raons que el van portar l’any 1978, tres dècades després dels fets revolucionaris, a escriure el llibre:

Este no será un libro completo. Tampoco será una obra lograda.

Sobre la CNT –CNT igual a anarcosindicalismo— se ha escrito bastante. Y se ha escrito por haberse revelado como la única fuerza capaz de hacer frente a los militares españoles sublevados contra el pueblo. Fue la CNT –los anarcosindicalistas— la que impidió, por primera vez en la historia, que un ejército de casta se apoderase de una nación mediante el golpe de Estado militar. Hasta entonces, y aún después, nadie se opuso a los militares cuando en la calle y al frente sus soldados asestaban a su pueblo un golpe de Estado. La sublevación de julio de 1936 era de carácter fascista y al fascismo europeo, en la calle y frente a frente, ningún partido ni organización había osado enfrentarlo. La CNT –los anarcosindicalistas— no logró hacer escuela en las formaciones proletarias del mundo entero. Otros golpes de Estado han sido realizados después por militares. El de Chile, por ejemplo, frente a casi los mismos componentes que en España –socialistas, comunistas, marxistas—, pero, sin anarconsindicalistas, fue para los militares un paseo. Tal como se está explicando lo ocurrido en Chile, la lección para los trabajadores será nula. Porque no fueron los militares quienes mataron a Allende, sino la soledad en que lo dejaron. Algo muy parecido le ocurrió al presidente de la Generalidad de Cataluña, Luis Companys, en el movimiento de octubre de 1934.

Entonces, como ahora,  predominaba en Europa una manifestación del comunismo, gritón, llorón, dado a difamar a cuantos no se doblegan al peso de sus consignas. Bueno, sí, para organizar desfiles aparatosos en Madrid, en Barcelona, en Santiago, en Berlín. Pero, al trepar al poder Hitler en Alemania, solamente el anarquista individualista holandés Van der Lubbe tuvo el arranque de pegarle fuego al Parlamento, desafiando las iras de quien se creía más poderoso que los dioses. Aquel fuego purificador alumbró la sordidez del mundo comunista, pagado de sus periódicos, de sus desfiles, de sus manifestaciones, pero que, carente de la chispa insurreccional de los anarcos, siempre dejó libre el paso a los enemigos de la libertad. No amando la libertad, no son aptos para defenderla.

La CNT tuvo excelentes luchadores, hombres y mujeres capaces de llenar páginas de Historia. Pero careció de intelectuales capaces de describir y de teorizar nuestras gestas.

Durante años he vivido en la duda de si debía eternizarse nuestras luchas en narraciones veraces. El final de Allende, asesinado por la soledad en que lo dejaron sus partidarios, me ha convencido de que convenía que el mundo obrero conociera lo que éramos colectivamente, y no solamente a través de la imagen de un hombre y de un nombre. La CNT dio vida a muchos héroes.

En la medida de lo posible deben irse aportando ya los materiales de la verdadera historia del anarcosindicalismo en su aspecto humano, más importante que las manifestaciones burocráticas, que tanto se han prodigado. Solamente la veracidad puede dar la verdadera dimensión de lo que fuimos.

La verdad, la bella verdad, sólo puede ser apreciada si, junto a ella, como parte de ella misma, está también la fea cara de la verdad.

Inscripcions obertes. Consulta aquí la informació per matricular-te al seminari o escriu a  [email protected]

“Medianenas y milhombres”: una llista musical sobre la masculinitat

setembre 15th, 2015 No Comments

L’escriptor i assagista Eloy Fernández Porta impartirà un seminari sobre noves masculinitats al CCCB entre el 7 i el 21 d’octubre. El curs, organitzado per l’Institut d’Humanitats de Barcelona, partirà d’una lectura crítica i una posada al dia del clàssic de Pierre Bourdieu La dominación masculina. Amb motiu d’aquest seminari, el mateix Eloy Fernández Porta ha elaborat una llista musical i el post que reproduïm a continuació.

Extrems. Contrastos. La hipervirilitat i l’infraviril. L’abdominal de gimnàs i l’error d’incorporació de gènere. Entre aquests pols es construeix la masculinitat. Medianenas y Milhombres és una llista de reproducció en què la unitat bàsica no és la cançó sinó el contrast que es produeix en juxtaposar dos materials sonors que expressen visions antagòniques o contradictòries d’allò masculí. Concebuda com a material complementari per al seminari La dominació masculina, ha estat construïda com una gran banda sonora de la pel.lícula de l’Home… però no sabem del cert si aquesta pel.li és èpica o grotesca, i sembla com si la B.S.O. l’haguessin fet dos músics que es porten la contrària amb cada cançó que posen.

La llista comença, com tots els concerts de Metallica, amb la simfonia creada per Ennio Morricone per a El bueno, el feo y el malo: el so per excel·lència de l’spaghetti western, una representació italiana del mascle que imita un model ideal nord-americà. Però la cançó següent no és un himne heavy, sinó el tema La condition masculine, del cantant camerunès Francis Bebey, qui fa servir amb ironia l’imaginari eurocèntric i colonial sobre la negritud per explicar una faula sobre un “poblat primitiu” que es veu transformat per l’eclosió del feminisme de la igualtat. De bon principi, doncs, la masculinitat és gestualitat, similor i polaritats.

Els contrastos de Medianenas y Milhombres mostren diversos aspectes d’aquesta dinàmica. Alguns són previsibles, com ara contraposar la sintonia de Magnum i el “Let’s Talk About Gender, Baby” de The Knife. Però n’hi ha de més sorprenents. Algunes de les més notòries apologies del Mascle Alfa que conté aquesta llista estan cantades per dones com The Sangri-las, The Crystals o MCLyte, i això fa pensar que la xicota, la mare i la germana gran juguen papers decisius en la construcció de la masculinitat “marmòria”. En canvi, gèneres musicals com el hardcore punk, que originàriament van ser codis estètics i socials hipermasculins, obren espais de masculinitat dissident en produir algunes de les crítiques más emfàtiques a la violació (Fugazi) i al fal·locentrisme de les escenes alternatives (Negu Gorriak), i també el primer blues de la disfòria de gènere en les identitats trans (Against Me!). I de vegades ni tan sols no cal esperar a la cançó següent, perquè la tensió entre diferents codis estructura el propi text, com passa al monòleg memorable on Steve Byrne mira d’esbrinar quina mena d’home és tot confrontant el hip hop i el country.

Riffs i balades, discursos judicials i bèl·lics, samples de films, poemes, stand-up comedy i altres materials diversos es combinen, en contínua interferència, en aquesta playlist, per tal que vostè pugui construir el seu gènere tot cantant, deconstruir-lo xiulant, recomposar-lo corejant i reunir les peces sobreres de la seva identitat sexual, amb l’esperança que lliguin… o, si més no, que ho sembli.

https://open.spotify.com/user/1133039527/playlist/0furA0aSADIR0fznKi8nSS

El curs, de tres sessions d’una hora i mitja cadascuna, s’emmarca en el programa “Flexo: lectures compartides”, un seguit de seminaris en els quals pensadors i assagistes de diferents àmbits proposen la lectura de textos al voltant de la idea de “Revolució”. Lluny de plantejar un cànon o una lectura ortodoxa, els seminaris pretenen reivindicar la importància de la lectura atenta i compartida. Altres lectures del programa són:

Mercè Ibarz, El eco de los pasos, de Joan Garcia Oliver

Fina Birulés, Sobre la revolución, de Hannah Arendt

Marta Segarra, La risa de la Medusa, d’Hélène Cixous

David Casassas, Justicia agraria, de Thomas Paine

Antonio Fontdevila, El origen de las especies, de Charles Darwin.

Crítica cinematogràfica: una creació dins d’una creació

gener 23rd, 2015 No Comments

Festival de Cannes, maig de 1968. D’esquerra a dreta: Claude Lelouch, Jean-Luc Godard, Francois Truffaut, Louis Malle i Roman Polanski.

“Jo diria que la crítica és una creació dins d’una creació”. Aquestes paraules les va escriure Oscar Wilde en el seu emblemàtic assaig El crític com a artista publicat a finals del segle XIX. El cinema, llavors, estava a punt de posar-se els bolquers i aviat esdevindria “el tren elèctric més fabulós que un nen podria tenir”, que diria Orson Welles. I, tot i que Wilde aplicava el seu estudi a l’àmbit de la crítica artística, per extensió les seves línies podrien aplicar-se oportunament a aquest mateix exercici en l’àmbit cinematogràfic.

El Taller de Crítica Cinematogràfica, que organitza l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) en col·laboració amb l’Institut d’Humanitats i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), té l’ambició de traçar, en catorze sessions, una panoràmica variada sobre l’exercici de la crítica de cinema mitjançant la combinació d’un apartat històric-teòric i un taller de caràcter pràctic. D’aquesta manera, no només s’aprofundirà en els orígens d’aquest camp professional que va començar a agafar força en conquerir el cinema el seu estatut artístic a mitjans dels anys trenta i que entraria més endavant en la modernitat —amb l’emblemàtica troupe dels Cahiers du cinéma fundada per André Bazin el 1951—, sinó que transcendirà el paper en què tradicionalment s’ha desenvolupat la seva tasca per explorar altres fórmules i altres suports amb la democratització que Internet possibilita a partir dels noranta.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

1