L’escriptor i assagista Eloy Fernández Porta impartirà un seminari sobre noves masculinitats al CCCB entre el 7 i el 21 d’octubre. El curs, organitzado per l’Institut d’Humanitats de Barcelona, partirà d’una lectura crítica i una posada al dia del clàssic de Pierre Bourdieu La dominación masculina. Amb motiu d’aquest seminari, el mateix Eloy Fernández Porta ha elaborat una llista musical i el post que reproduïm a continuació.
Extrems. Contrastos. La hipervirilitat i l’infraviril. L’abdominal de gimnàs i l’error d’incorporació de gènere. Entre aquests pols es construeix la masculinitat. Medianenas y Milhombres és una llista de reproducció en què la unitat bàsica no és la cançó sinó el contrast que es produeix en juxtaposar dos materials sonors que expressen visions antagòniques o contradictòries d’allò masculí. Concebuda com a material complementari per al seminari La dominació masculina, ha estat construïda com una gran banda sonora de la pel.lícula de l’Home… però no sabem del cert si aquesta pel.li és èpica o grotesca, i sembla com si la B.S.O. l’haguessin fet dos músics que es porten la contrària amb cada cançó que posen.
La llista comença, com tots els concerts de Metallica, amb la simfonia creada per Ennio Morricone per a El bueno, el feo y el malo: el so per excel·lència de l’spaghetti western, una representació italiana del mascle que imita un model ideal nord-americà. Però la cançó següent no és un himne heavy, sinó el tema La condition masculine, del cantant camerunès Francis Bebey, qui fa servir amb ironia l’imaginari eurocèntric i colonial sobre la negritud per explicar una faula sobre un “poblat primitiu” que es veu transformat per l’eclosió del feminisme de la igualtat. De bon principi, doncs, la masculinitat és gestualitat, similor i polaritats.
Els contrastos de Medianenas y Milhombres mostren diversos aspectes d’aquesta dinàmica. Alguns són previsibles, com ara contraposar la sintonia de Magnum i el “Let’s Talk About Gender, Baby” de The Knife. Però n’hi ha de més sorprenents. Algunes de les més notòries apologies del Mascle Alfa que conté aquesta llista estan cantades per dones com The Sangri-las, The Crystals o MCLyte, i això fa pensar que la xicota, la mare i la germana gran juguen papers decisius en la construcció de la masculinitat “marmòria”. En canvi, gèneres musicals com el hardcore punk, que originàriament van ser codis estètics i socials hipermasculins, obren espais de masculinitat dissident en produir algunes de les crítiques más emfàtiques a la violació (Fugazi) i al fal·locentrisme de les escenes alternatives (Negu Gorriak), i també el primer blues de la disfòria de gènere en les identitats trans (Against Me!). I de vegades ni tan sols no cal esperar a la cançó següent, perquè la tensió entre diferents codis estructura el propi text, com passa al monòleg memorable on Steve Byrne mira d’esbrinar quina mena d’home és tot confrontant el hip hop i el country.
Riffs i balades, discursos judicials i bèl·lics, samples de films, poemes, stand-up comedy i altres materials diversos es combinen, en contínua interferència, en aquesta playlist, per tal que vostè pugui construir el seu gènere tot cantant, deconstruir-lo xiulant, recomposar-lo corejant i reunir les peces sobreres de la seva identitat sexual, amb l’esperança que lliguin… o, si més no, que ho sembli.
https://open.spotify.com/user/1133039527/playlist/0furA0aSADIR0fznKi8nSS
El curs, de tres sessions d’una hora i mitja cadascuna, s’emmarca en el programa “Flexo: lectures compartides”, un seguit de seminaris en els quals pensadors i assagistes de diferents àmbits proposen la lectura de textos al voltant de la idea de “Revolució”. Lluny de plantejar un cànon o una lectura ortodoxa, els seminaris pretenen reivindicar la importància de la lectura atenta i compartida. Altres lectures del programa són:
Mercè Ibarz, El eco de los pasos, de Joan Garcia Oliver
Fina Birulés, Sobre la revolución, de Hannah Arendt
Marta Segarra, La risa de la Medusa, d’Hélène Cixous
David Casassas, Justicia agraria, de Thomas Paine
Antonio Fontdevila, El origen de las especies, de Charles Darwin.
D’aquí que, si més no des dels anys noranta, els corrents més renovadors en el marc del feminisme hagin adoptat amb tanta resolució els vocabularis de la transformació tecnològica, l’artifici agit-prop, el posthumanisme i el ciborg, i s’ha notat alhora que sota la retòrica de la crida de la jungla s’amaga el mandat de la biopolítica. Això explica, també, en part, les dificultats freqüents, en el marc de les polítiques d’esquerra, a l’hora d’articular algunes perspectives centrades en l’ecologia –que manegen termes tan connotats com «conservació» i «sostenibilitat»– amb aquells discursos de gènere que posen l’èmfasi en les potencialitats i els corrents alliberadors de la tècnica, la moda i el consum. I és ben sabut que en el camp de l’esquerra les suspicàcies es passegen crues, i que qualsevol diferència de criteri, per petita que sigui, es converteix de seguida en una baralla de galls.
En aquest sentit, 