El passat dilluns 30 de gener, Claudio Lomnitz, professor titular d’Antropologia i Història a la Universitat de Columbia (Nova York) i expert en història de l’Amèrica Llatina i Mèxic, va defensar la tercera de les virtuts del debat del CCCB: la dignitat. «Tenir dignitat és ser mereixedor d’algun reconeixement», va dir Lomnitz d’una virtut que, segons ell, és un sentiment privat de l’individu i alhora un atribut social que ha anat canviant al llarg de la història. La seva conferència va versar sobre les diferents concepcions que la societat mexicana ha tingut de la dignitat, des de l’època del colonialisme fins els nostres dies.
En aquesta entrevista, Claudio Lomnitz repassa molts dels temes que va abordar en la seva intervenció al CCCB com ara la diferència entre dignitat i indignació o la importància de recuperar la dignitat dels càrrecs públics i de la política.«Quan perden dignitat els càrrecs públics, l’Estat perd la capacitat de garantir o defensar la dignitat ciutadana», diu Lomnitz.
Els darrers anys hem vist com els debats entorn de la presencia de símbols religiosos en l’esfera pública es multiplicaven. D’una banda, l’increment de població immigrant que practica altres religions i les manifesta públicament ha posat sobre la taula la reflexió sobre els fonaments de les societats suposadament seculars, com la nostra. D’altra banda, aquests debats també han posat en evidència que el catolicisme, la religió tradicional majoritària en el nostre país, gaudeix d’unes prerrogatives que també són motiu d’enfrontament entre els qui creuen que haurien d’eliminar-se i els qui les justifiquen justament pel seu caràcter tradicional i cultural. Sigui com sigui, la situació és que a principis del segle XXI les religions, lluny de formar part d’un passat pre-modern, participen del nostre present d’una forma especialment controvertida. I, aleshores, ens hauríem de preguntar: les democràcies liberals occidentals estan tractant correctament el pluralisme religiós actual? Tenim els mecanismes institucionals necessaris per fer front als conflictes religiosos?
La professora Cristina Lafont, que des de fa anys exerceix de catedràtica de Filosofia a la Universitat Northwestern (Chicago), va iniciar el debat plantejant les diferències crucials que marquen aquestes qüestions als Estats Units i a Europa. Aquestes diferències serien, bàsicament, sociològiques i històriques. Intentant fer-ne una síntesi, es podria dir que als Estats Units la gran majoria de la població és creient, d’una religió o una altra, i que el fragment de població que es declara no creient és insignificant. En aquest sentit, la neutralitat de l’Estat s’entén, des de la versió nord-americana, com la garantia de que cap religió pesi més sobre les altres i que per tant es respecti el principi de llibertat religiosa per tots els ciutadans. En canvi, a Europa, el secularisme no és només la idea d’un Estat neutral, sinó que és un ingredient important de la cultura majoritària. És a dir, en el context europeu, el secularisme s’entén com una expressió d’una identitat col·lectiva que gaudeix d’una gran rellevància social. Però el que complica aquesta situació és que, tot i la importància del secularisme entre la població europea, els Estats europeus continuen privilegiant les seves religions històriques, que gaudeixen de considerables prerrogatives en la majoria de països (Espanya, Itàlia o el Regne Unit són uns bons exemples d’aquesta situació). Això, segons la professora Lafont, contradiu els principis de neutralitat dels Estats seculars que, de manera ideal, no haurien de donar preferència a cap religió i, a la vegada, haurien de garantir el lliure exercici de les diferents religions dels seus ciutadans. Aquesta situació específica dels Estats europeus fa que el debat sobre la presència de símbols religiosos en l’espai públic sigui confós: quan, per exemple, apareixen queixes contra l’ús de símbols islàmics com el hijab, es fa perquè posa en joc els principis del secularisme o perquè es tem que es perdin les prerrogatives del cristianisme?
Des d’aquest punt de vista, András Sajó, jutge del Tribunal Europeu de Drets Humans i catedràtic de Dret Constitucional, va plantejar que el que és problemàtic d’aquest debat és que s’està traslladant a una esfera jurídica quan, de fet, es tracta d’un problema d’arrel política i social. El dret, segons Sajó, no pot aportar massa en aquesta controvèrsia malgrat que cada vegada més casos es resolguin als tribunals. La noció d’allò públic i allò privat ha canviat substancialment les darreres dècades i la ingerència de l’Estat en matèries que abans es consideraven privades és cada dia més gran. Des de la teoria, per Sajó, és clar que no hauria d’haver-hi preferències per una determinada religió des d’un Estat secular. La pràctica, però, demostra que el pes de les religions tradicionals és molt fort i que la majoria de països són reticents a retirar-ne els privilegis. Com fer prevaldre aleshores la “raó pública”?
Cécile Laborde, catedràtica de Teoria Política, va cloure el debat plantejant dos reptes per als Estats europeus: d’una banda, repensar l’estructura de l’esfera pública i el pes que hi tenen les religions tradicionals, i de quina manera les demandes del secularisme s’hi podrien incorporar. En segon lloc, repensar quin ha de ser l’estatus de les religions en les societats actuals. Perquè si bé el discurs de la modernitat va voler fer de les religions quelcom destinat a desaparèixer amb el progrés, la realitat és que les religions continuen formant part de la nostra societat i són un ingredient important d’articulació de les comunitats. En conclusió, la clau seria trobar l’equilibri que ja havien proposat alguns dels primers pensadors del secularisme: “Protegir l’Estat de la religió. Protegir la religió de l’Estat”. El problema és que avui sembla que és difícil fer conciliar les dues premisses.
Raúl Minchinela és la veu de Reflexiones de Repronto, un dels videoblocs més seguits a la Xarxa i també és qui aquest divendres 15 de juliol ens explicarà, en una conferència express de 20 minuts, el paper del llenguatge en el moviment del #15M. Minchinela ha analitzat els eslògans, pancartes i cartells més utilitzats pels indignats i n’ha extret algunes conclusions com ara la importància del llenguatge informàtic com a eina visual i catalitzadora de la protesta. En aquesta entrevista ens avança alguns dels punts que tractarà divendres a l’URGENT #Plaça pública.
Si algun avantatge té la crisi econòmica en la qual estem encara enfonsats fins al coll és que ha posat en evidència algunes de les esquerdes més severes del sistema. Ha estat, podríem dir, reveladora. El que encara no està tan clar, però, és quin serà el subproducte d’aquest grapat de noves certeses que hem anat adquirint a mesura que la crisi, hoste inquietant, s’ha anat fent un lloc a les nostres vides. És a dir, si la indignació, la sorpresa, la desmoralització i la pèrdua de confiança es traduiran de cert en acció, crítica, renovació ètica i transformació política.
Europa i el brau, de Gustave Moreau
La sessió de clausura del cicle de debats Crisi comptarà amb el filòsof Étienne Balibar per portar aquesta reflexió al context europeu. En la seva opinió, la crisi financera ha desvetllat que el projecte de construcció europea ha fet fallida i que la Unió Europea està atrapada en un seguit de contradiccions que semblen insolubles. D’acord amb Balibar, la crisi econòmica ha anat a la par d’una crisi política que afecta tant a les institucions nacionals com a les supranacionals i que ha provocat el sorgiment a Europa d’un nou populisme. Mentre tant, l’esquerra sembla haver desaparegut de l’escena política i no ser capaç de transcendir la mera critica del neoliberalisme per proposar una veritable estratègia anticrisi.
L’Étienne Balibar, referent de la filosofia marxista europea, reflexionarà sobre la vigència del projecte polític europeu el proper dilluns, 21 de març, a les 19:30 h.
Étienne Balibar és catedràtic emèrit de Filosofia moral i política a la Universitat París-X i professor d’Humanitats a la Universitat de Califòrnia, Irvine. És autor de Para leer El capital (amb Louis Althusser, 1965, reeditat l’any 2010 per Siglo XXI), Nosotros, ¿ciudadanos de Europa? (Tecnos, 2003) i Violencias, identidades y civilidad (Gedisa, 2006).
