Posts Tagged ‘política’

Xavier Antich: «De la vida pública, tots en som responsables»

febrer 19th, 2013 No Comments

Un dels grans reptes de l’actualitat és tornar a la societat civil el protagonisme de la gestió pública. Així ho creu Xavier Antich, filòsof i professor d’Història de les idees estètiques de la Universitat de Girona, qui alerta que hem acabat identificant la política amb allò que fan els polítics professionals, quan “política” és, de fet, tot allò que fem en l’espai comú.

Durant la conversa que vam mantenir-hi després de la seva participació al debat “En comú”, Antich va afirmar que, en aquest espai compartit, el repte és fugir de la “trampa comunitària” i, per tant, en lloc de reforçar allò que existeix en comú, assumir el pluralisme. En aquest procés, segons el filòsof, l’educació juga un paper central; ja que té la capacitat d’aconseguir que no només formem part d’una comunitat, sinó que en participem activament.

També podeu veure el diàleg complet celebrat al CCCB entre Xavier Antich, Joan Margarit i Joan Nogué,

Marina Garcés: el compromís

febrer 13th, 2013 No Comments

Ja fa un temps que la paraula «compromís» torna a estar sobre la taula. Suposa, aquesta renovació, una certa recuperació de la societat civil, una dignificació de l’activitat política ciutadana que coincideix, no per casualitat, amb la major pèrdua de legitimitat dels partits i la política institucional des de la inauguració de la democràcia. Ja no som indiferents, o no ho som tant, perquè ens hem adonat que el món que compartim depèn directament de nosaltres (en plural) i de la nostra capacitat d’intervenir-hi.

Segurament, la crisi ens ha fet més conscients del fet que habitem un món “en comú”, que res humà ens és aliè, que les accions dels altres repercuteixen inevitablement sobre les nostres vides i que, per molt que ens hagin fet creure que podem arribar a ser autosuficients, mai no hem estat tan dependents com ara. És a dir, ens hem adonat que estem compromesos, units per lligams d’obligació i dependència, tant si ho volem com si no, pel fet mateix de viure junts. Com es passa, però, d’aquest compromís inevitable de la convivència al compromís polític? Què vol dir avui polititzar-se? Quines situacions tenen la força de comprometre’ns?

Por ADICAE15-M (Trabajo propio) [CC-BY-SA-3.0]

Per intentar trobar-hi algunes respostes, podeu apropar-vos al CCCB per sentir la filòsofa Marina Garcés el proper dilluns, 18 de febrer dins del cicle de conferències “En comú”. Tal com explicarà, polititzar-se vol dir, precisament, “desafiar el poder que ens expropia de la nostra dimensió comú”, reconèixer en la nostra condició comuna el principi i el fi de l’acció política. Per començar a escalfar motors, aquí teniu aquesta reflexió seva sobre la naturalesa del compromís:

“El compromís, quan ens assalta, trenca les barreres de la nostra immunitat, la nostra llibertat clientelar d’entrar i sortir, d’estar i no estar, de prendre-ho o deixar-ho. Així, ens obre i ens desplaça en el que som o crèiem que érem. Ens incorpora a un espai que no controlem del tot. Quan ens veiem compromesos, ja no som una consciència sobirana i una voluntat autosuficient. Ens trobem implicats en una situació que ens depassa i ens exigeix, finalment, que prenem una posició. Prendre una posició no és només prendre partit (a favor o en contra) ni emetre un judici (m’agrada o no m’agrada). És haver d’inventar una resposta que no tenim i que, sigui quina sigui, no ens deixarà iguals. Tot compromís és una transformació necessària de la qual no tenim el resultat final garantit.” (Pots llegir aquí el text complet, o el seu llibre Un mundo común que tot just ha publicat Edicions Bellaterra.)

Per altra banda, donat que la conferència prevista per aquesta data era la de la filòsofa Michela Marzano, que va haver de cancel·lar la seva intervenció perquè va decidir presentar-se a les eleccions al Parlament italià dels propers 24 i 25 de febrer, també emetrem una breu entrevista que l’equip del CCCB li ha fet sobre el seu compromís polític i sobre la relació entre la confiança i la vida “en comú”. Aviat estarà disponible també a la xarxa.

«La justícia social hauria de ser un repte comú a Europa» Ulrich Beck, sociòleg

gener 16th, 2013 No Comments

Ulrich Beck (Polònia, 1944) és catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat Ludwig Maximilian de Munic i catedràtic de Sociologia a la London School of Economics. Considerat un dels sociòlegs més destacats en l’estudi dels efectes de la modernització i la globalització, va ser l’impulsor dels conceptes “societat del risc”, “segona modernitat” o “modernització reflexiva”, idees que va desenvolupar en els llibres La sociedad del riesgo (1998), ¿Qué es la globalización? (1998) o La democracia y sus enemigos (2000).

Coincidint amb la publicació del seu darrer assaig, Una Europa alemana (2012), Beck va inaugurar el passat dilluns 14 de gener el cicle de debats En Comú i l’hem entrevistat. En aquesta conversa l’autor fa una interpretació alternativa de la crisi que travessa Europa. Beck defensa la necessitat de construir entre tots una Europa que posi per davant de tot l’individu i els seus drets socials. No té sentit, diu, que cada país busqui la seva sortida de la crisi particular perquè els problemes que tenim són d’abast global, cal cooperar i buscar solucions comunes.

Reinventar la democràcia a Europa: debat al CCCB 3 i 4 de maig

abril 25th, 2012 1 Comment

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acollirà els propers dies 3 i 4 de maig el debat Reinventar la Democràcia a Europa dirigit pel filòsof i escriptor Josep Subirós. A través d’aquestes jornades pretenem reflexionar sobre els límits i perspectives del projecte polític i comunitari europeu en un moment crític de la seva breu història.

Els tractats constitutius de la Unió Europea –des dels seus escrits fundacionals fins el projecte de Constitució que inspira el vigent Tractat de Lisboa—han proclamat com els seus valors capdavanters els drets humans, la democràcia i la justícia social. En canvi, molt sovint, les polítiques dels organismes comunitaris han fomentat, directa o indirectament, la construcció d’una Europa cada cop més tancada en ella mateixa i moguda per consideracions estrictament econòmiques i competitives. Aquesta contradicció ha estat posada dramàticament de relleu en el context actual de crisi, generant dubtes profunds sobre el projecte europeu de construcció comunitària.

D’una banda, les institucions europees han implantat en els darrers mesos mesures d’ajustament econòmic i polític –creant fins i tot figures administratives inèdites com la troika (FMI-UE-BCE) que gestiona el deute grec— que posen en entredit l’efectivitat del  funcionament democràtic dels seus estats membres. Alhora, el creixement de les forces polítiques amb un discurs obertament xenòfob sembla contradir els principis de solidaritat internacional i multiculturalisme teòricament formulats a l’imaginari fundacional europeu –el recent 17,9% de vots obtingut pel Front Nacional de Marine Le Pen al primer torn de les eleccions presidencials franceses seria el darrer exemple d’una tendència generalitzada als parlaments europeus.

De l’altra banda, però, la reacció a la crisi també està donant lloc al floriment espontani de moviments socials de base que s’oposen a la degradació de les vies de participació democràtica, combaten la regressió de les polítiques socials europees i proposen una reconsideració radical dels conceptes de comunitat i esfera pública.

Amb aquest complex rerefons, el debat Reinventar la democràcia a Europa pretén explorar nous espais de pensament i possibles futurs alternatius d’Europa. Organitzat juntament amb la plataforma Living in diversity –un fòrum ciutadà creat en 2010 en resposta al gir xenòfob europeu i al deteriorament dels drets democràtics en la UE— i en col·laboració amb la plataforma d’informació independent Open Democracy, aquest debat vol contribuir a l’elaboració col·lectiva d’uns conceptes renovats de democràcia, esfera pública i interessos comuns.

Bani Brusadin: «McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge!»

febrer 7th, 2012 1 Comment

Els «influencers» són a punt d’aterrar al CCCB. Qui són? Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers, festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació i entreteniment radical, ens parla en aquesta entrevista d’artistes activistes, visionaris, científics xiflats, falsificadors, impostors… que durant gairebé deu anys han format part d’aquest projecte cultural alternatiu. Ara tornen a ser aquí. Del 9 a l’11 de febrer, The Influencers al CCCB.

Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers

Aquesta és la vuitena edició de The Influencers al CCCB. Quins són els criteris que heu seguit durant tot aquest temps per programar?

El criteri fonamental de The Influencers neix d’una antiga admiració pels visionaris i les seves missions impossibles, els científics guillats, els falsificadors i els impostors. Aviat ens vam adonar que no es tractava de veritables dolents, sinó de tricksters, com aquells déus estafadors respectats a les cultures més antigues. The Influencers és una manera de conèixer tricksters contemporanis que de vegades parlen el llenguatge de l’art, de vegades el de fenòmens subculturals o de l’activisme social i de vegades el de l’experimentació amb les noves tecnologies de joc i comunicació.

Altres criteris determinants: que vinguin de fora de Catalunya i d’Espanya i que parlin de la seva experiència directa pel que fa a iniciadors de projectes experimentals i grassroots, és a dir independents i sense vocació comercial. En un cert sentit, l’oralitat és un dels aspectes clau de The Influencers, que fa possible transmetre idees a través d’històries i relats d’accions i projectes de comunicació no convencional. Experiències que són el resultat concret d’una reflexió sobre temes col·lectius i alhora de compromisos i desafiaments personals.

Biotic Baking Brigade (BBB), grup armat amb pastissos que ataca personalitats públiques. Aquest any participen a The Influencers

En l’edició d’enguany trobem projectes molt diferents: des de propostes «més amables» o conegudes com la d’Inside Out fins a projectes més radicals com Voina; des de la «tangibilitat» dels BBB fins a la virtualitat dels projectes d’Evan Roth o Constant Dullaart. Quina és la perspectiva des de l’organització del festival per fer aquesta tria? Quin tipus de projectes, artistes o col·lectius són els que us interessen més?

McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge! I és per això que a The Influencers barregem tot tipus de pràctica, context i època per mostrar mètodes enginyosos i sorprenents de llançar un missatge que altrament no hagués passat per aquest mur de soroll que ens envolta (tant el soroll de la propaganda com el soroll de la connexió permanent a les cada vegada més complexes comunitats digitals). Tot mitjà val, sempre que sigui capaç de generar un virus prou potent, capaç de reproduir-se en entorns hostils.

Dit d’una altra manera, ens interessa investigar exemples d’ús tàctic de la comunicació i mostrar com al voltant d’una acció o d’una imatge s’incrusten històries que es poden multiplicar més enllà del radi d’acció dels seus autors momentanis.

En realitat treballem a dues velocitats. D’una banda, busquem la màxima diversitat possible per descontextualitzar i contaminar les idees entre si i possiblement connectar-les amb la creativitat de Barcelona i Catalunya. És una estratègia basada en el xoc, la sorpresa i les contradiccions i requereix un treball subtil de «traducció» i transformació d’idees.

D’altra banda, de manera silenciosa i gairebé en segon pla, dins de tanta diversitat suggerim enllaços entre diferents edicions del festival. Al llarg d’aquests anys hem seguit pistes com la de l’engany, del camuflatge i una certa forma de gamberrisme per una bona causa (Alan Abel, Joey Skaggs, Ztohoven, els Yes Men, etc.); els curtcircuits entre transformació de la cultura popular al segle xxi i experiències subculturals off i on line (Evolution Control Committee, Iocose, Suicide Machine, Evan Roth, etc.); la reconquesta de nous espais a través d’imatges, estètiques i altres aventures, normalment arriscades (Blu, Miss Rockaway, Black Label Bike Club, JR, etc.); l’ús no convencional de les tecnologies especialment per redefinir els límits de l’espai públic (Ricardo Domínguez, Institute for Applied Autonomy, Marko Peljhan, Critical Art Ensemble, Survival Research Labs, Julius Von Bismarck), i la nova monumentalitat (l’art totalitari de Laibach i la trilogia dedicada al Neue Slowenische Kunst). Tots ells filons travessats també per projectes visionaris i inclassificables, com ara els de l’inoblidable James Acord, que va fer a Barcelona la seva última aparició pública.

De fet, un dels projectes que tenim al calaix i en el qual treballem en els breus moments de tranquil·litat és escriure una història de les relacions directes i de les genealogies accidentals entre molts dels projectes que al llarg de gairebé deu anys han participat a The Influencers.

El Reverend Billy ens va visitar fa uns anys i ara torna, en plena crisi. És el seu discurs el que ha canviat o la nostra percepció de com estan les coses, afectats com estem pel nou context econòmic i social?

Segurament totes dues coses. Un dels aspectes que ens interessa explorar a The Influencers és justament el treball d’artesans del que és imaginable, un procés en transformació constant que quan assoleix visibilitat i reconeixement necessita moure’s ràpidament i obrir nous espais d’intervenció quan altres es tanquen.

El Reverend Billy, acompanyat de Savitri D de la Church of Stop Shopping (= Església del No Comprar), ens va visitar el 2004, en ple auge del pensament neo-con i sensibilitat post-11 de setembre, en un moment en el qual culturalment es començaven a entrellucar els límits d’aquelles tàctiques de simple tergiversació dels símbols dominants. Al cap de vuit anys, estem vivint en la que llavors hagués semblat pura ciència ficció: fallida d’estats europeus, inquietuds revolucionàries i, des del punt de vista cultural, l’aprofundiment de la revolució digital i la realització de la promesa de la connexió social permanent.

En aquest sentit, la història del Reverend Billy i la seva Església és la història d’un heroi popular que ha travessat tots aquests canvis, un personatge de ficció que barreja amb orgull i bogeria accions a l’estil gonzo amb una passió absoluta per la dignitat i la llibertat (la de tothom). En el fons és un rondallaire contemporani que difumina aquella frontera tan tranquil·litzadora entre realitat i ficció (fins i tot artística).

El Reverend Billy, en una de les imatges del documental Reverend Billy & The Church of Stop Shopping

En tots aquests anys, s’ha popularitzat la comunicació de guerrilla o els moviments artístics subversius són minoritaris?

La comunicació de guerrilla ja és totalment mainstream en el sentit que qualsevol agència de publicitat al ritme dels temps la inclou en el paquet estàndard per als seus clients. Alhora, accions de veritable guerrilla de la comunicació amb objectius no comercials o socials s’han fet cada cop més populars, cosa que per cert era el seu objectiu des del principi!

Es tracta d’una situació nova en la qual és fonamental experimentar al mateix temps amb noves tecnologies, velles idees oblidades i un sentit de comunitat «connectada» en evolució contínua. En aquest quadre la distinció entre el que és minoritari i el que és majoritari sembla cada vegada menys rellevant a fins pràctics perquè canvia molt ràpidament sense arribar a ser mai realment estable.

Així que, d’una banda, la subversió de la comunicació dominant està formada de pràctiques en evolució contínua que de tant en tant aconsegueixen canviar per sempre la mateixa cultura comercial, i, de l’altra, s’està enfortint la possibilitat d’anar més enllà de la simple tergiversació dels missatges del poder i assajar experiments d’una nova «imaginació popular», col·lectiva i postdigital, que es pot multiplicar sense haver de passar per l’altaveu d’una cultura de masses cada vegada més repetitiva i alienant. En aquesta cruïlla és precisament on se situa en aquests moments The Influencers.

Les protestes contra la crisi (15M, Occupy Wall Street) han contribuït d’alguna manera a la comunicació de guerrilla?

Per descomptat. La guerrilla, fins i tot la de la comunicació, neix per la necessitat de desplaçar el conflicte quan hi ha condicions de força molt desiguals. La sorpresa, la irrecognoscibilitat, l’absència de logos i fins i tot de demandes, les identitats col·lectives, múltiples i en part anònimes, l’ús sorprenent de les eines de comunicació i fins d’autoorganització en xarxa, la capacitat d’infiltrar la manipulació dels mitjans amb més manipulació (de signe oposat) són alguns dels aspectes més interessants del que ha passat en aquests últims dotze mesos i que han posat en pràctica molts dels experiments d’acció mediàtica grassroots dels anys anteriors. I ho han fet de cop, de manera molt eficaç i per part de gent molt jove que, per raons anagràfiques, no sabia pràcticament res d’aquells debats!

Tot i així, de vegades l’acció social no es pot permetre gaire experimentació. Necessita enfortir una agenda o rendibilitzar un pla d’acció, mentre que de vegades la comunicació-guerrilla necessita marge d’incertesa i experimentació. Sota el paraigua de la urgència política, un missatge massa obert suposa un problema d’identitat, posicionament, estratègia.

Així que la pregunta seria: És possible experimentar sobre qüestions d’interès col·lectiu a través de narracions apassionants, trencadores i controvertides, ja sia amb codis artístics o en formes menys fàcilment reconeixedores? The Influencers proposa al públic projectes que han intentat donar respostes a aquest interrogant. Evidentment, mai no són respostes definitives.

En l’última edició de The Influencers vau presentar la WEB 2.0 SUICIDE MACHINE, un projecte per matar els perfils 2.0 d’un mateix. Com valoreu des de The Influencers l’èxit d’eines com el Facebook o el Twitter?

Un èxit aclaparador, ja que ni tan sols la Suicide Machine les ha pogut aniquilar!

Es pot ser «influencer» en temps de crisi?

És clar que sí. De fet, un pla en el qual estem treballant és justament una mena d’escola de guerrilla de la comunicació, una altra d’aquestes contradiccions impossibles, com a «entreteniment radical».

Pots explicar el cartell d’aquest any?

El protagonista és Trollface en la seva versió Advice Trollface. El troll és la figura més odiada de tota comunitat online, el qui rebenta les converses, embussa les discussions amb objeccions contínues sobre qüestions marginals, esbronca els herois, és obscè i insulta gratuïtament i aparentment sense cap raó. És a dir, és el dolent de la pel·lícula. Existeix un troll bo? El nostre Trollface és un meme que surt de la pantalla i es converteix en persona. No puc dir res més, quan ho tingueu entre les mans ho entendreu!

123