Centre Documentació i Debat

JACQUELINE BHABHA ENS SUGGEREIX… #CORATGE

febrer 22nd, 2012 1 Comment

Continuem debatent sobre les “Virtuts”

Jacqueline Bhabha

Gràcies a la seva experiència com advocada de drets humans, Jacqueline Bhabha ha conegut sovint persones amb un coratge extraordinari per rebel·lar-se, per actuar, per expressar pensaments subversius, per liderar. Allò que totes elles tenen en comú és la seva visió del bé i una disposició a patir penúries o danys per obtenir-lo. En alguns casos, aquesta visió és personal i les porta a desafiar circumstàncies familiars que els resulten insuportables. En altres, el coratge es dirigeix cap a la defensa del bé públic i constitueix un desafiament davant la tirania, l’explotació, la brutalitat o formes de discriminació profundament arrelades.

Però, com s’ho fan aquestes persones? On neix el seu coratge? Com troben la motivació per submergir-se en el desconegut i arriscar-ho tot per un futur incert? Per què sacrifiquen la seva tranquil·litat i la seguretat de les seves famílies, els plaers del previsible i l’«ordinari», per una vida de pressions i lluites?

En el marc del cicle de debats “Virtuts”, Jacqueline Bhabha, professora de Dret i directora d’investigació del Centre François-Xavier Bagnoud per la Salut i els Drets Humans a la Universitat de Harvard, impartirà una conferència sobre el “Coratge” el proper dilluns, 27 de febrer, a les 19:30h. La presentació i la moderació de l’acte seran a càrrec de Pere Fabra, professor de Filosofia del dret i vicerector de la Universitat Oberta de Catalunya.

ELS SUGGERIMENTS DE JACQUELINE BHABHA

Little Rock, 1957

Tal com ho hem fet durant les darreres setmanes, hem demanat a Jacqueline Bhabha que ens suggereixi un text i una imatge per començar a reflexionar sobre el coratge. La fotografia que ha triat retrata un dels moments més importants de la lluita pels drets civils dels afroamericans als Estats Units, la crisi a l’institut de Little Rock l’any 1957. Aquell any, nou estudiants afroamericans van intentar accedir a un institut d’Arkansas després que una cort federal ordenés que se’ls obrissin les portes. El governador d’Arkansas es va negar a acceptar l’ordre federal i va enviar l’exèrcit per impedir que els estudiants poguessin exercir el seu dret. Una multitud enfervorida va perseguir i insultar els nou nois i noies, que no hi van poder accedir fins dues setmanes després, quan el president Eisenhower va ordenar que intervingués la Divisió Aerotransportada de l’Exèrcit dels Estats Units.

Per altra banda, Jacqueline Bhabha també ens ha recomanat dues obres teatrals que parlen del coratge. Per una banda, El rei Lear, de William Shakespeare, i, per altra, La mare coratge i els seus fills, de Bertolt Brecht.

YouTube Preview Image YouTube Preview Image

ACADÈMICA I ACTIVISTA

Les darreres investigacions de Jacqueline Bhabha tracten sobre els nens i els adolescents “sense Estat” (emigrants, exiliats, apàtrides…) des de la perspectiva dels drets humans. Tot i que els nens són en bon punt els que més necessiten la protecció, els drets i els serveis que ofereixen els Estats, són també els més vulnerables i els que pateixen un risc més gran de quedar-se “sense Estat”. Així, el 36% de tots els naixements al món no estan registrats, de manera que més de 48 milions de nens entre els 0 i els 5 anys no tenen identitat legal ni poden reclamar formar part de cap Estat. Milions d’altres nens neixen sense Estat o es queden sense documentació a causa de les migracions. En aquest context, la investigació actual de Jacqueline Bhabha tracta sobre els nens i els adolescents gitanos a Europa.

Però a més de la seva activitat acadèmica, Jacqueline Bhabha és també cofundadora de dues ONGs. Per una banda, Alba Collective, una organització que posa en contacte dissenyadors i venedors d’articles de luxe amb dones artesanes de l’Índia per ajudar-les a guanyar autonomia econòmica amb l’objectiu que puguin garantir l’educació de les seves filles. En paraules de Jacqueline Bhabha, la idea és “construir ponts entre la feina de les dones i el futur de les seves filles”.

Per altra banda, també ha estat cofundadora d’Scholars at Risk, una xarxa d’unes 120 universitats d’arreu del món que acull professors, investigadors i altres intel·lectuals que pateixen amenaces en els seus països d’origen que els impedeixen desenvolupar la seva feina lliurement.

I TU, QUÈ EN PENSES DEL #CORATGE?

Com ja hem fet amb la #moderació, la #fortalesa, la #dignitat, la #paciència, la #justícia i l’#honestedat, també tu pots alimentar el debat sobre el #CORATGE a través del compte @cececebe de Twitter. Els canals estan oberts per tal que puguis proposar les preguntes que t’agradaria fer-li a Jacqueline Bhabha, i nosaltres en seleccionarem un parell per plantejar-les-hi el proper dilluns.

Per altra banda, et recordem que pots trobar els vídeos de les entrevistes i conferències de Tzvetan Todorov, Joanna Bourke, Claudio Lomnitz, Salvador Cardús i Nancy Fraser al nostre web.

António Lobo Antunes i Juan Marsé conversen sobre l’honestedat

febrer 15th, 2012 3 Comments

En el marc del cicle de debats “Virtuts” 

António Lobo Antunes © Georges Seguin

Entesa com el compromís amb la veritat i l’autenticitat, l’honestedat és un camí que discorre en una doble direcció. Per una banda és la resposta a l’imperatiu ètic d’arribar a ésser qui som, i per altra el respecte a la veritat dels fets, dels altres i del món. Com viu l’escriptor l’exigència d’honestedat? Quina és la veritat que busca la literatura? En aquests temps convulsos, ha d’exercir l’escriptor una autoritat moral?

Juan Marsé – © L.M.PALOMARES

L’escriptor portuguès António Lobo Antunes i el barceloní Juan Marsé conversaran sobre l’honestedat el proper dilluns 20 de febrer a les 19:30h al CCCB. La conversa, moderada pel periodista Emili Manzano, s’emmarca dins del cicle de debats VIRTUTS, en el qual hem tractat ja la moderació, la fortalesa, la dignitat, la paciència i la justícia.

Per començar a pensar sobre la virtut de l’honestedat, hem demanat a Juan Marsé que ens fes dos suggeriments: una imatge i un text que per ell representessin, en positiu o en negatiu, l’honestedat. La seva proposta de text ha estat el llibre de poemes Campos de Castilla (1912), d’Antonio Machado, del qual reproduïm aquests versos.

Retrato

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;
mi juventud, veinte años en tierra de Castilla;
mi historia, algunos casos que recordar no quiero.
Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido
—ya conocéis mi torpe aliño indumentario—,
mas recibí la flecha que me asignó Cupido,
y amé cuanto ellas pueden tener de hospitalario.
Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
pero mi verso brota de manantial sereno;
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.
Adoro la hermosura, y en la moderna estética
corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;
mas no amo los afeites de la actual cosmética,
ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar.
Desdeño las romanzas de los tenores huecos
y el coro de los grillos que cantan a la luna.
A distinguir me paro las voces de los ecos,
y escucho solamente, entre las voces, una.

(Campos de Castilla, Edición de José Luis Cano, Madrid, Cátedra, 1984.)

Aquesta referència a Machado també ens ha fet pensar en la cita que obre un dels llibres més coneguts de Juan Marsé, El amante bilingüe. Es tracta d’una frase treta de Juan de Mairena i que potser representa el paroxisme de l’honestedat : “Lo esencial carnavalesco no es ponerse careta, sino quitarse la cara”.
Per altra banda, la imatge que Marsé ha escollit és L’origen del món, de Gustave Courbet

L’origen del món, de Gustave Courbet (1866)

I tu, què en penses de l’HONESTEDAT?

Com ja hem fet amb les altres virtuts, pots alimentar el debat sobre l’ #HONESTEDAT a través del compte @cececebe de Twitter. Els canals també estan oberts per tal que puguis proposar les preguntes que t’agradaria fer a António Lobo Antunes i Juan Marsé, i nosaltres en seleccionarem un parell per plantejar-los-les el proper dilluns. Per altra banda, et recordem que pots trobar els vídeos de les entrevistes i conferències de Tzvetan Todorov, Joanna Bourke, Claudio Lomnitz, Salvador CardúsNancy Fraser al nostre web.

Nancy Fraser ens suggereix… #justícia

febrer 7th, 2012 1 Comment

Des de la filosofia clàssica fins els moviments socials contemporanis, l’esforç per definir què és la justícia ha estat un motor fonamental del pensament i l’acció. La justícia, però, sembla resistir-se a una definició en singular. Ja sigui en les reflexions teòriques més elaborades o en la conversa quotidiana, la distinció entre allò just i allò injust es debat entre el reclam d’universalitat i el desacord entre visions contradictòries del món.

Els treballs de Nancy Fraser suposen una de les aportacions més suggerents per afrontar aquesta cruïlla. El proper dilluns 13 de febrer a les 19:30 la pensadora nord-americana visitarà el CCCB per compartir amb nosaltres les seves reflexions sobre la justícia en el marc del cicle Virtuts.

Diu Nancy Fraser que a dia d’avui encara ens manquen respostes convincents per aclarir què es la justícia i qui són els seus destinataris. Tradicionalment la justícia s’ha entès com un problema de redistribució (de recursos, d’oportunitats, de drets). En canvi, Fraser proposa repensar la justícia com un equilibri molt més complex.

La seva concepció plural no oblida les injustícies derivades dels problemes de redistribució (com seria el cas de les classes socials subalternes) però observa altres fronts, com ara les qüestions de reconeixement (per exemple, en el menyspreu social d’homosexuals i lesbianes) o de representació (pel que fa a les minories sense presència política efectiva). Així, el concepte de justícia defensat per Fraser beu de fonts diverses, des del discurs de gènere fins el socialisme democràtic o la teoria post-colonial.  

I tu, què en penses? Estan els nous moviments socials i polítics transformant la definició dominant de justícia? És possible proposar una definició de justícia compatible amb la complexitat social i cultural contemporània? Quin podria ser el paper d’una definició ampliada de la justícia en el context de crisi actual?

Nancy Fraser és una de les veus més lúcides i originals de la teoria crítica contemporània. Els seus treballs han sigut decisius per renovar el discurs feminista, establint un diàleg amb una teoria general de la justícia i amb la diversitat dels moviments socials contemporanis. Entre les seves obres traduïdes destaquen Escalas de justicia (Herder, 2008) i Dilemas de la Justicia en el siglo XXI. Género y globalización (Universitat de les Illes Balears, 2011).

 

LES RECOMANACIONS DE NANCY FRASER

Com a la resta dels ponents de Virtuts, li hem demanat a Nancy Fraser que ens proposés un text i una imatge per emmarcar la seva reflexió sobre la justícia. En primer lloc ens ha recomanat la novel·la No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro (Labutxaca, 2011), un relat distòpic que imagina un futur on éssers humans clonats viuen captius i són emprats com a donants d’òrgans. Pots llegir el primer capítol de la novel·la aquí (en anglès).

El seu segon suggeriment és la pel·lícula Qiu Ju da guan si [Qiu Ju, una dona xinesa] dirigida per Zhang Yimou l’any 1992. A través del viatge de Qiu Ju, una pagesa embarassada que cerca la reparació d’una injustícia, el film proposa un retrat de la societat xinesa que deixa entreveure una crítica envers l’administració oficial de justícia del país.

YouTube Preview Image

 

 

I TU, QUÈ EN PENSES DE LA JUSTÍCIA?

Com ja hem fet amb la #moderació, la #fortalesa, la #dignitat i la #paciència, també tu pots alimentar el debat sobre la #JUSTICIA a través del compte @cececebe de Twitter. Els canals estan oberts per tal que puguis proposar les preguntes que t’agradaria fer-li a Nancy Fraser, i nosaltres en seleccionarem un parell per plantejar-les-hi el proper dilluns.

Per altra banda, et recordem que pots trobar els vídeos de les entrevistes i conferències de Tzvetan Todorov, Joanna Bourke, Claudio Lomnitz i Salvador Cardús al nostre web.

Salvador Cardús ens suggereix… #paciència

febrer 1st, 2012 1 Comment

Continuem la reflexió sobre les virtuts

Potser a primera vista la paciència no és la virtut més atractiva si la confrontem amb altres com ara el coratge o la dignitat. De fet, l’ímpetu, el moviment, la rapidesa o la vehemència han estat normalment objecte d’admiració, mentre la paciència s’ha considerat el recurs dels dèbils, dels que no poden assolir directament allò que desitgen o no són capaços de rebel·lar-se contra les circumstàncies que els són adverses.

Per una banda, la paciència és la capacitat per enfrontar i suportar els infortunis i les ofenses, representada en el relat bíblic per Job, que va resistir tot tipus de penúries sense perdre la seva fe. Per altra banda, però, la paciència és la virtut dels que saben esperar i aprofitar el moment oportú, el “kairós” o temps de les possibilitats de la filosofia grega. En aquest sentit, la paciència és potser la virtut dels savis, dels experimentats, dels que saben que la solució no sempre es troba en l’acció immediata. Tal vegada, ni tan sols en l’acció. Què en penses tu? Quin hauria de ser el paper de la paciència en temps com els nostres, que valoren sobretot la velocitat, la joventut i la immediatesa?

El proper dilluns 6 de febrer, el sociòleg Salvador Cardús compartirà amb nosaltres les seves reflexions sobre la paciència en el marc del cicle “Virtuts”. Segons ell, si la domesticació del temps –juntament amb la de l’espai– és el fet humà per excel·lència, la paciència és l’expressió més genuïna de la nostra capacitat de dominar la relació amb l’estructura temporal de la nostra vida.

 

Com hem fet amb els altres conferenciants del cicle, també a Salvador Cardús li hem demanat que ens suggerís un text i una imatge per emmarcar la seva reflexió sobre la paciència. Les seves propostes han estat el Tapís de la Creació de Girona, un brodat del segle XI o de començaments del XII que representa la creació del món i l’estada de l’home al Paradís, i aquest fragment de l’Eclesiastès (3, 1-8) que reproduïm a continuació:

Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa.
Hi ha un temps d’infantar
i un temps de morir,
un temps de plantar
i un temps de collir.
Un temps de matar
i un temps de guarir,
un temps d’enrunar
i un temps de construir.
Un temps de plorar
i un temps de riure,
un temps de plànyer-se
i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres
i un temps d’aplegar-ne,
un temps d’abraçar
i un temps d’estar-se’n.
Un temps de cercar
i un temps de perdre,
un temps de guardar
i un temps de llençar.
Un temps d’esquinçar
i un temps de cosir,
un temps de callar
i un temps de parlar.
Hi ha un temps d’estimar
i un temps d’odiar,
hi ha un temps de guerra
i un temps de pau.
 

I tu, què en penses de la PACIÈNCIA?

Com ja hem fet amb la #moderació, la #fortalesa i la #dignitat, també tu pots alimentar el debat sobre la #PACIENCIA a través del compte @cececebe de Twitter. Els canals també estan oberts per tal que puguis proposar les preguntes que t’agradaria fer-li a Salvador Cardús, i nosaltres en seleccionarem un parell per plantejar-les-hi el proper dilluns.

Per altra banda, et recordem que pots trobar els videos de les entrevistes i conferències de Tzvetan Todorov, Joanna Bourke i Claudio Lomnitz al nostre web.