Transgressions jazzístiques

novembre 30th, 2009 No Comments

Crònica de la jam session WHAT THE FUCK JAMBOREE

YouTube Preview Image

El leitmotiv d’una jam session és la improvisació. I la improvisació no té límits ni formals ni estètics. El dia de la Mercè, amb el caliu habitual de dijous a la nit a la Jazz Cava del CCCB, l’esperit What The Fuck, com s’anomenen les jams sessions del Jamboree, posseïa l’espai i tots els qui érem allà per oferir-nos una lliçó inèdita de transgressió. Com s’esdevé cada dilluns en un dels clubs més emblemàtics de la ciutat, el Jamboree de la plaça Reial, el pare de les WTF, Aurelio Santos, iniciava la sessió a la seva manera. Aurelio és una de les persones de la ciutat que encapçala el moviment de defensa de la música en directe. Algú que creu en la música i els músics. Un activista musical que converteix qualsevol sessió en un veritable diàleg entre tots els que hi participen.

Després d’alertar-nos de la possibilitat “única” de veure una exposició sobre el jazz com la que tenim en aquests moments a Barcelona, i anunciar algunes de les sorpreses que alguns consideraven gairebé amenaces sonores, Aurelio va donar pas a “un dels elements que li va canviar la vida”, el saxofonista Llibert Fortuny, “un dels músics més originals, que més estudia i que més estima”. Amb una forta ovació, Llibert Fortuny entrava a l’escenari acompanyat de dos músics de pes: DJ Foster al contrabaix i Ramón Ángel Rey a la bateria.

Crónica de la jam session WHAT THE FUCK JAMBOREE

YouTube Preview Image

El leitmotiv de una jam session es la improvisación. Y la improvisación no tiene límites ni formales ni estéticos. El día de la Mercè, con el ambiente habitual de los jueves por la noche en la Jazz Cava del CCCB, el espíritu What The Fuck, tal y como se llaman las jams sessions del Jamboree, poseía el espacio y a todos cuantos estábamos allí para ofrecernos una lección inédita de trasgresión. Tal y como ocurre cada lunes en uno de los clubes más emblemáticos de la ciudad, el Jamboree de la Plaça Reial, el padre de las WTF, Aurelio Santos, iniciaba la sesión a su manera. Aurelio es una de las personas de la ciudad que encabeza el movimiento en defensa de la música en directo. Alguien que cree en la música y en los músicos. Un activista musical que convierte cualquier sesión en un verdadero diálogo entre cuantos participan en la misma.

Tras alertarnos de la posibilidad “única” de ver una exposición sobre el jazz como la que tenemos en estos momentos en Barcelona, y anunciar algunas de las sorpresas que algunos consideraban casi amenazas sonoras, Aurelio dio paso a “uno de los elementos que le cambió la vida”, el saxofonista Llibert Fortuny, “uno de los músicos más originales, que más estudia y a quien más quiere”. Con una fuerte ovación, Llibert Fortuny entraba en el escenario acompañado de dos músicos de peso: DJ Foster al contrabajo y Ramón Ángel Rey a la batería.

Un trio que va encetar la sessió amb uns quants estàndards per anar entrant en calor i que van servir perquè el públic conegués la fantàstica capacitat comunicativa de Llibert Fortuny. “Una jam és com si ara cantem el Sol solet… a veure: tots junts!” “Sol solet, vine’m a veure, vine’m a veure….” Tot el públic cantava, “és el vocabulari amb què els músics ens entenem, aquí, a Tòquio o a Nova York… Partim d’una base comuna i després cadascú fa els solos”. Aurelio, amb el micro entre les mans, movent-se entre el públic, exercia el poder del qual disposà tota la nit: “dinamitzar o dinamitar” la sessió, entrant en diàleg amb el públic i els músics. Deixava anar una mena de roncs que semblaven venir del més enllà i als quals la gent responia rient. La didàctica estava molt bé però ja tocava continuar amb la música!

L’ortodòxia dels primers temes semblava que ens havia fet entrar tranquil·lament en un territori que de cop es va fer inestable. “De jazz ya hablaremos después”, advertia Aurelio al principi. De jams, n’hi ha de molts tipus, algunes més obertes estilísticament i altres de més tancades, però els personatges que aquell dia eren a la cava i que rondaven normalment les revolucionàries jams del WTF ens van donar pistes de per on podia anar la sessió…

Cada músic té un gest. El guitarrista oficial de les WTF, Raúl del Moral, imitava Llibert des d’un costat de l’escenari. Un balanceig constant que es tornà insistència, reiteració d’unes notes que ens portaven cap a algun lloc. De sobte ens vam sentir enmig d’un ritme funk. El jazz també és barreja, oi? Al principi ens havíem fos amb el blues “Wheather changes”, després depenia de qui continués la jam!

El protocol es va trencar totalment. Voro Garcia, un trompetista valencià que fa dues setmanes que resideix a la ciutat, i Raynald Colom, un dels primers músics que el 2001 va encetar les WTF del Jamboree, van envair l’escenari. Abans, però, Aurelio ens va fer entonar l’Aniversari feliç. “Ho diu el Facebook. En Ray fa anys!” I després de tan flamant participació del públic, Pascual Morente va prendre la banqueta del piano i Paco Perera el baix elèctric. Una altra ronda de la jam estava servida.

“Jo vaig veure Dizzy Gillespie a Barcelona”, vaig sentir que deia un senyor a alguns músics que baixaven de l’escenari, “i us felicito, m’agrada molt el que feu! Endavant!!!” Mentrestant, la veu d’Aurelio no parava de reclamar grans aplaudiments per presentar nous pesos pesants: Enrique Oliver al saxo, i un krooner: Miguel Zamora. En un petit moment d’intimitat, els retrobats van decidir quin tema interpretar. Van començar amb “How deep is the Ocean?”, que Fortuny va traduir ―com ha fet amb tots els temes― a la seva manera: “Una vez que fui a…” Si la música és interpretable, per què no ho haurien de ser les paraules?

Feia estona que el batec incipient de l’electrònica sobrevolava la sessió i, finalment, Pablo Schavarzman, manipulant el so amb el seu KAOSS PAD, juntament amb l’hipnòtic BEATBOX d’Aurelio Santos (com s’anomena aquesta manera de fer percussió amb la veu) ja no van deixar l’escenari fins al final. Acompanyant la deriva: Martin Laportilla al baix elèctric, Franco al piano i Fortuny de nou al saxo, filtrat per pedals. Podria ser dance, hip hop, funk… En el darrer assalt els límits van deixar d’existir. La jam havia fet el seu triple salt mortal, havia deixat pas a l’experimentació de cada músic i a la confecció col·lectiva del patchwork final davant del públic que també en formava part. Simonel Bié, cantant de Moçambic, va saltar ―literalment― a l’escenari i ens va fer tornar per moments des del més nou fins als orígens. Música ètnica, electrònica, rap, reggae… Aquell blues del principi quedava ben a prop! La gent no volia marxar mentre cada vegada apareixien més sons nous i ritmes més ballables. La Jazz Cava va demostrar que estava feta a prova de bombes!!! I el públic ho reclamava!

Eva Vila, coordinadora de les CCCB Jam SessionsUn trío que inició la sesión con algunos estándares para ir entrando en calor y que sirvieron para que el público conociera la fantástica capacidad comunicativa de Llibert Fortuny. “Una jam es como si ahora cantamos el Sol solet… a ver: ¡todos juntos!” “Sol solet, vine’m a veure, vine’m a veure….” Todo el público cantaba, “es el vocabulario con el que los músicos nos entendemos, aquí, en Tokio o en Nueva York… Partimos de una base común y después cada uno hace los solos”. Aurelio, con el micro entre las manos, moviéndose entre el público, ejercía el poder con el que contó durante toda la noche: “dinamizar o dinamitar” la sesión, entrando en diálogo con el público y los músicos. Soltaba una especie de ronquidos que parecían proceder del más allá y a los que la gente respondía riendo. La didáctica estaba muy bien, ¡pero ya era hora de seguir con la música!

La ortodoxia de los primeros temas parecía que nos había hecho entrar tranquilamente en un territorio que de repente se hizo inestable. “De jazz ya hablaremos después”, advertía Aurelio al principio. Hay muchos tipos de jams, algunas más abiertas estilísticamente y otras más cerradas, pero los personajes que aquel día se encontraban en la cava y que rondaban normalmente las revolucionarias jams del WTF nos dieron pistas de por dónde podía ir aquella sesión…

Cada músico tiene un gesto. El guitarrista oficial de las WTF, Raúl del Moral, imitaba a Llibert desde una esquina del escenario. Un balanceo constante que se convirtió en insistencia, reiteración de unas notas que nos llevaban a alguna parte. De repente nos sentimos en medio de un ritmo funk. El jazz también es mezcla, ¿verdad? Al principio nos habíamos fundido con el blues “Wheather changes”, ¡después dependía de quien prosiguiera la jam!

El protocolo se rompió del todo. Voro Garcia, un trompetista valenciano que hace dos semanas que reside en la ciudad, y Raynald Colom, uno de los primeros músicos que en 2001 inició las WTF del Jamboree, invadieron el escenario. Sin embargo, antes Aurelio nos había hecho entonar el Cumpleaños feliz. “Lo dice el Facebook. ¡Ray cumple años!” Y después de tan flamante participación del público, Pascual Morente tomó la banqueta del piano y Paco Perera el bajo eléctrico. Otra ronda de la jam estaba servida.

“Yo vi a Dizzy Gillespie en Barcelona”, oí que decía un señor a algunos músicos que bajaban del escenario, “y os felicito, ¡me gusta mucho lo que hacéis! ¡¡¡Adelante!!!” Mientras tanto, la voz de Aurelio no paraba de reclamar fuertes aplausos para presentar a nuevos pesos pesados: Enrique Oliver al saxo, y un krooner: Miguel Zamora. En un pequeño momento de intimidad, los recién reunidos decidieron qué tema interpretar. Empezaron con “How deep is the Ocean?”, que Fortuny tradujo ―como ha hecho con todos los temas― a su manera: “Una vez que fui a…” Si la música es interpretable, ¿por qué no deberían serlo las palabras?

Hacía un buen rato que el latido incipiente de la electrónica sobrevolaba la sesión y, por fin, Pablo Schavarzman, manipulando el sonido con su KAOSS PAD, junto con el hipnótico BEATBOX de Aurelio Santos (tal y como se denomina esta forma de hacer percusión con la voz) ya no dejaron el escenario hasta el final. Acompañando la deriva: Martin Laportilla al bajo eléctrico, Franco al piano y Fortuny de nuevo al saxo, filtrado por pedales. Podría ser dance, hip hop, funk… En el último asalto los límites dejaron de existir. La jam había realizado su triple salto mortal, había dado paso a la experimentación de cada músico y a la confección colectiva del patchwork final ante el público que también formaba parte del mismo. Simonel Bié, cantante de Mozambique, saltó ―literalmente― al escenario y nos hizo volver por momentos desde lo más nuevo hasta los orígenes. Música étnica, electrónica, rap, reggae… ¡Qué cerca quedaba aquel blues del principio! La gente no quería irse mientras cada vez aparecían más sonidos nuevos y ritmos más bailables. ¡¡¡La Jazz Cava demostró estar hecha a prueba de bombas!!! ¡Y el público lo reclamaba!

Eva Vila, coordinadora de las CCCB Jam Sessions

Bye, bye jazz

octubre 15th, 2009 No Comments

El 18 d’octubre finalitza l’exposició “El segle del jazz”, un recorregut pel jazz i les arts del segle XX

Diumenge, 18 d’octubre es clou “El segle del jazz”, una exposició que presenta, de forma cronològica, les connexions entre el jazz i les arts al llarg del segle XX. Després de passar per Trento i París, la mostra tancava el seu recorregut europeu a Barcelona amb la seva inauguració, el 21 de juliol, al CCCB.

Daniel Soutif, comissari de l’exposició, és un gran col·leccionista d’art i un amant de la música jazz i la mostra és una combinació perfecta de les dues passions del comissari francès. Les més de 1000 pintures, cartells, còmics, portades de disc, fotografies, partitures, audiovisuals i instal·lacions exposades segueixen un fil conductor i inspirador: els ritmes del jazz.

YouTube Preview Image

Vídeo reportatge del recorregut de l’exposició

Representats a l’exposició han quedat creadors com Picabia o Man Ray, artistes del Harlem Renaissance com Aaron Douglas, pintors modernistes americans com Arthur Dove o Stuart Davis fins a autors essencials com Mondrian, Matisse o Pollock i artistes contemporanis afroamericans com Jacob Lawrence o Jean-Michel Basquiat. A més a més, també s’han vist les interaccions entre pintura i música amb intèrprets com Miles Davis, George Wettling o Louis Amstrong.

Per la seva presentació a Barcelona, el CCCB va incorporar nova obra per documentar el període artístic del Jazz-Art a la ciutat, l’època en que artistes com Tàpies, Tharrats, Ponç o Guinovart s’inspiraren en els “salons de jazz” per les seves creacions.

El CCCB, punt de trobada del jazz en directe

Durant els 4 mesos que l’exposició ha estat oberta al públic, el CCCB ha completat la seva oferta cultural amb concerts i jam sessions. La mostra es va inaugurar amb un concert de luxe a La Pedrera, encapçalat pel quartet de Raynald Colom a la trompeta, Tom Warburton al contrabaix, Marc Ayza a la bateria i Joan Díaz al piano.

Els nous i vells talents de la improvisació jazzística de Catalunya han anat passant pel CCCB cada dijous a la nit dels mesos de setembre i octubre en les CCCB Jam sessions. Una de les plantes del centre s’ha convertit en la CCCB Jazz Cava, un espai de trobada i de creació de músics, un escenari privilegiat per gaudir del jazz en directe.

Un altra de les cites destacades de la música jazz a Barcelona celebrada al CCCB fou la Marathon Jazz, 5 hores de música ininterrompuda i una jam session oberta per commemorar el del vintè aniversari de l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya (AMJM).

“El segle del jazz” segueix viu a la Xarxa

Amb “El segle del jazz” el CCCB segueix la línia de creació d’exposicions temàtiques sobre les arts del segle XX. L’any 1995 es presentava “El segle del cinema” i qui sap si en un futur pròxim podem gaudir de l’exposició “El segle de rock” al CCCB, tal i com apuntava el seu director Josep Ramoneda en una intervenció davant la premsa.

De moment, part de l’obra exposada a “El segle del jazz” es pot seguir consultant a Internet gràcies a la presentació multimèdia http://www.cccb.org/elsegledeljazz, el primer projecte d’exposició que el CCCB ha traslladat a la Xarxa amb l’objectiu de posar a l’abast del públic continguts que fins ara només es podien veure si un visitava presencialment el centre. La presentació multimèdia, que també inclou materials extra com entrevistes al comissari, comentaris d’obra o enllaços al món del jazz, ha tingut molt bona acollida.

Essència de jam

novembre 16th, 2009 No Comments

Crònica de la jam session ESCOLA DE BELLATERRA

Tots hem estat alumnes alguna vegada. I coneixem la dificultat de salvar distàncies amb els qui admirem, de qui aprenem molt més que coneixements tècnics. La jam de Bellaterra, que va protagonitzar la jam session del passat dijous a la CCCB Jazz Cava, va mostrar-nos l’essència d’una jam session, o potser alguna cosa que ens remet als seus orígens. El moment en què, en el context d’una escola, alumnes i professors es troben damunt d’un petit escenari per tocar junts. Improvisar sobre uns temes o estàndards i compartir el que vol dir fer música en el moment present, sense preparacions ni complexos que valguin. Tot i que la jam ja és en si mateixa una forma oberta de participació i una mostra del procés creatiu, dijous vam poder veure encara més. Vam veure com és una jam per dins, què passa quan els alumnes participen en la jam. L’exigència és la mateixa, però els noms dels músics són menys coneguts, i l’oportunitat de tocar davant d’un públic, en molts casos, encara és més esporàdica.

Crónica de la jam session ESCUELA DE BELLATERRA, por Eva Vila


Todos hemos sido alumnos alguna vez. Y conocemos la dificultad de salvar distancias con quienes admiramos, de quienes aprendemos mucho más que conocimientos técnicos. La jam de Bellaterra, que protagonizó la jam session del pasado jueves en la CCCB Jazz Cava, nos mostró la esencia de una jam session, o quizá algo más que nos remite a sus orígenes. El momento en que, en el contexto de una escuela, alumnos y profesores se reúnen encima de un pequeño escenario para tocar juntos. Improvisar sobre unos temas o estándares y compartir lo que significa hacer música en el momento presente, sin preparaciones ni complejos que valgan. Aunque la jam ya es en sí misma una forma abierta de participación y una muestra del proceso creativo, el jueves pudimos ver algo más. Vimos cómo es una jam por dentro, qué sucede cuando los alumnos participan en la jam. La exigencia es la misma, pero los nombres de los músicos son menos conocidos, y la oportunidad de tocar ante un público, en muchos casos, aún es más esporádica.

Com si assistíssim a la mateixa construcció d’unes bases del joc, cinc dels professors vinculats a l’escola de Bellaterra van obrir la sessió, entre aplaudiments i el caliu habitual de la Jazz Cava. Benet Palet a la trompeta, Adrián Mateo al baix elèctric, Josep Maria Balanyà a la guitarra, Eladio Reinón al saxo, Santi Colomer a la bateria i Rafa Madagascar al piano. Tot un sextet!

L’escola de Bellaterra aplega molts músics d’aquells que als anys setanta i vuitanta ―alguns abans― omplien els escenaris de jazz catalans. Molts d’ells sense estudis oficials, havien après al carrer, anant a casa d’alguns dels grans, i tocant. Com algun d’ells ha dit, “ens tocàvem a sobre i pertot arreu”. D’aquesta transmissió que van aprendre anant d’escenari en escenari ha sortit una generació de músics que quan ha arribat a les escoles no ha pogut prescindir dels mecanismes que l’ha fet créixer. Han continuat amb la transmissió directa, i així ho vam veure.

Després de dos estàndards, “Straight no chaser” i “It could happen to you”, el sextet deixà pas a un altre grup. El trompetista Benet Palet, un dels fundadors de les jams de Bellaterra, va agafar la flauta travessera i va iniciar el solo de “Time Remember”, de Bill Evans. Xavier Ortiz al baix elèctric, i Nicolás Cristancha, un jove pianista colombià acabat d’arribar a Barcelona per donar volada als seus projectes mentre acaba els estudis al Conservatori del Liceu.

No vam trigar gaire a assistir a la mutació. L’escenari va deixar pas a músics molt joves que semblaven haver agafat el relleu dels seus mestres. El guitarrista Ray Paz i el saxo alt Marcelí Bayer, assidus de Bellaterra, van agafar el relleu més immediat amb un “You don’t know what love is”, que ens va semblar una meravella.

Com que eren joves, i molts d’ells no es coneixien, quan hi havia canvi de músics a l’escenari, assistíem probablement a un dels moments més interessants i crus de la jam: triar el tema. Una de les característiques d’aquesta jam va ser la familiaritat, tot es podia veure. L’oportunitat per als joves músics era real, i hi havia molta gent que s’animà a sortir. Com que alguns d’ells eren alumnes de Bellaterra però altres no, calien uns moments d’espera per posar-se d’acord. El públic va entendre que el mecanisme ―l’espera― formava part de la funció.

Entre el públic apareixien el pianista andalús Pascal Morente, els baixistes Pep Colls i Joaquín Rubio, que hi van intervenir. Fins que, oh!, el primer cop que una cantant sortia del públic per delectar-nos amb un dels plaers més esperats: la veu femenina. Es tractava de Núria Palet, que interpretà “I remember April” amb el pianista Dani Rambla i el bateria Pepe Martinez. El públic demanà més, i tot seguit convidà Carola Ortiz per cantar a duo “Corcovado”, una fantàstica samba del conegut Jobim. Silencis i complicitats que van néixer sobre l’escenari. La flauta tocant des del públic, veus que es contestaven… i s’inspiraven.

La mentalitat oberta i desacomplexada d’aquesta jam no tenia límits. Arribà el tema final, normalment reservat als músics que havien obert la jam, però continuà havent-hi músics que no renunciaven a participar-hi. El saxo cubà acabat d’arribar, Regis Molina, pujà a l’escenari per concloure la sessió amb “Oleo”. Dalt de l’escenari una magnífica confluència de músics de diferents generacions. Un model de transmissió perfecte. La llibertat de participar en una jam session. Els encontres reals que una escola i els mestres que la constitueixen no han perdut mai de vista.

Eva Vila, coordinadora de les CCCB Jam Sessions

Imatges de la jam session “Escola de Bellaterra”


Como si asistiéramos a la propia construcción de unas bases del juego, cinco de los profesores vinculados a la escuela de Bellaterra abrieron la sesión, entre aplausos y el calor habitual de la Jazz Cava. Benet Palet a la trompeta, Adrián Mateo al bajo eléctrico, Josep Maria Balanyà a la guitarra, Eladio Reinón al saxo, Santi Colomer a la batería y Rafa Madagascar al piano. ¡Todo un sexteto!

La escuela de Bellaterra reúne a muchos músicos de los que en los años setenta y ochenta ―algunos antes― llenaban los escenarios de jazz catalanes. Muchos de ellos sin estudios oficiales, habían aprendido en la calle, yendo a casa de algunos de los grandes, y tocando. Como alguno de ellos ha comentado, “nos tocábamos encima y por todas partes”. De esa transmisión que aprendieron yendo de escenario en escenario salió una generación de músicos que al llegar a las escuelas no ha podido prescindir de los mecanismos que la han hecho crecer. Han seguido con la transmisión directa, y así lo vimos.

Después de dos estándares, “Straight no chaser” e “It could happen to you”, el sexteto dejó paso a otro grupo. El trompetista Benet Palet, uno de los fundadores de las jams de Bellaterra, tomó la flauta travesera e inició el solo de “Time Remember”, de Bill Evans. Xavier Ortiz al bajo eléctrico, y Nicolás Cristancha, un joven pianista colombiano recién llegado a Barcelona para dar impulso a sus proyectos mientras termina sus estudios en el Conservatorio del Liceu.

No tardamos mucho en asistir a la mutación. El escenario dio paso a músicos muy jóvenes que parecían haber tomado el relevo de sus maestros. El guitarrista Ray Paz y el saxo alto Marcelí Bayer, asiduos de Bellaterra, tomaron el relevo más inmediato con un “You don’t know what love is”, que nos pareció una maravilla. Al ser jóvenes, y muchos de ellos no conocerse, cuando había cambio de músicos en el escenario, asistíamos probablemente a uno de los momentos más interesantes y crudos de la jam: la elección del tema. Una de las características de esta jam fue la familiaridad, todo podía verse. La oportunidad para los jóvenes músicos era real, y mucha gente se animó a salir. Dado que algunos de ellos eran alumnos de Bellaterra pero otros no, se necesitaban unos momentos de espera para ponerse de acuerdo. El público entendió que el mecanismo ―la espera― formaba parte de la función.

Entre el público aparecían el pianista andaluz Pascal Morente, los bajistas Pep Colls y Joaquín Rubio, que intervinieron. Hasta que, ¡oh!, la primera vez que una cantante salía del público para deleitarnos con uno de los placeres más esperados: la voz femenina. Se trataba de Núria Palet, que interpretó “I remember April” con el pianista Dani Rambla y el batería Pepe Martinez. El público pidió más y, a continuación, invitó a Carola Ortiz para cantar a dúo “Corcovado”, una fantástica samba del conocido Jobim. Silencios y complicidades que nacieron sobre el escenario. La flauta tocando desde el público, voces que se contestaban… y se inspiraban.

La mentalidad abierta y desacomplejada de esta jam no tenía límites. Llegó el tema final, normalmente reservado a los músicos que habían abierto la jam, pero siguió habiendo músicos que no renunciaban a participar. El saxo cubano recién llegado, Regis Molina, subió al escenario para cerrar la sesión con “Oleo”. Encima del escenario una magnífica confluencia de músicos de diferentes generaciones. Un modelo de transmisión perfecto. La libertad de participar en una jam session. Los encuentros reales que una escuela y los maestros que la constituyen nunca han perdido de vista.

Eva Vila, coordinadora de las CCCB Jam Sessions

Última setmana per visitar “Quinquis dels 80″

novembre 2nd, 2009 No Comments

La mostra es presentarà a Madrid i Bilbao durant el 2010


Diumenge, 6 de setembre es tanquen les portes de l’exposició “Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer”. La mostra, que es va inaugurar el passat 25 de maig, analitza el fenomen de la delinqüència juvenil a Espanya entre finals dels anys 70 i els 80 a través d’un important nombre de pel·lícules de l’anomenat cinema quinqui. Les comissàries de la mostra, les crítiques d’art Amanda Cuesta i Mery Cuesta, aborden la mitificació de la vida lumpen i dels joves que en foren protagonistes a través del cinema i la premsa sensacionalista de l’època.

Fotografia de “Recreativos Maravillas”, una de les sales de l’exposició (veure reportatge fotogràfic complet)


best proven breast enhancement pills
writing a thesis

Fantasmes al Sónar

octubre 18th, 2010 2 Comments

Pel Sónar, el  CCCB s’omple de fantasmes.

I tú, ja t’has fet les fotos amb els fantasmes del CCCB?Durante el Sónar, el CCCB se llena de fantasmas.

¿Y tú, ya tienes las fotos con los fantasmas del CCCB?During Sónar, the CCCB is full of ghosts.

Do you already have photos with the CCCB ghosts?

La música del CCCB

juny 4th, 2011 No Comments

Demà dissabte a les 18h en La 2 de TVE s’estrena el vuitè capítol de “Soy Cámara. El programa del CCCB”. Si us agrada la música i heu seguit la programació de festivals i concerts que ha programat el CCCB fins ara no us podeu perdre aquest programa. Un homenatge als festivals i els músics que han passat pels escenaris del CCCB.

El capítol està dirigit per Cristina Giribets, Juan Carlos Rodríguez, José Antonio Soria, membres de l’equip d’audiovisuals del CCCB.

YouTube Preview Image

Recordeu que un cop emès per televisió, el programa es podrà veure al nostre web i al de RTVE.

Músics i grups que apareixen al capítol de “Soy Cámara”:

12twelve y Coro de gospel de Gracia

BCNmp7. Agit pop, 2006

Banda inédita: Jaume L. Pantaleón, David Mengual, Oriol Roca, Sergi Sirvent

BCNmp7. La música del futuro, 2007

Calima

BCNmp7. Ciudad, rumba y fusión, 2009

Raval’s All Stars
BCNmp7. Raval Global, 2008

Pony Bravo

BCNmp7. Emergencia Fest II, 2010
Mariano Steimberg Trio

BCNmp7. Marathon Jazz, 2009

Ismael Dueñas Trio

BCNmp7. Marathon Jazz, 2009

Somorrostro Dansa Flamenca: Como peces en el agua

Flamenco Ciutat Vella, 2010

La Chana. Antonia Santiago Amador La Chana, Eva Navas, Rosalba Sánchez

Joaquín Gómez Duende, Justo Fernández Tuto,

Flamenco Ciutat Vella, 2010

Fernando Romero, Juan Carlos Lérida

Adrià Grandia, Juan José Amador, Xavi de la Salud

Flamenco Ciutat Vella, 2010

Sonia Sánchez, Iván Góngora

Irene Sansalvadó, Marcelo Valente

Flamenco Ciutat Vella, 2010

Nudozurdo

BCNmp7. Emergencia Fest, 2009

Extraperlo y Pedro Burruezo (Claustrofobia)

BCNmp7. Visca Barcelona Pop’, 2010

Los Punsetes

URGENTE! #01 Dinero. Un problema global en el bolsillo, 2011

Tarántula

BCNmp7. La canción del verano, 2007

Mujeres y Gaby Alegret (Los Salvajes)

BCNmp7. Visca Barcelona Pop’, 2010

Qa’a

BCNmp7. Música en tu cabeza, 2009

Ciudadano

BCNmp7. Bandas sonoras, 2007

Delorean

Sónar, 2010

Bruna

Sónar, 2010

Faraón

Sónar, 2010

Macromassa

Sónar, 2010

Juan Matos Capote

Sónar, 2010

Xabier Erkizia

Zeppelin, 2010

Marina Gallardo

BCNmp7. Emergencia Fest, 2009

Maria Rodés

BCNmp7. Emergencia Fest II, 2010

Russian Red

BCNmp7. Conciertos para llevar, 2008

Emilio José

BCNmp7. Emergencia Fest II, 2010

Falsa Alarma

Hipnotik, 2008

Tote King

Hipnotik, 2008

Joe Crepúsculo

BCNmp7. Emergencia Fest, 2009

Don Simón y Telefunken

Nano. La programación familiar del CCCB, 2009

Bradien

BCNmp7. Emergencia Fest II, 2010

Lonely Drifter Karen

BCNmp7. Conciertos para llevar, 2008

Le Pianc

Kamagra sind ein wirksames Potenzmittel und werden Betroffene im Vorfeld ohnehin vom Arzt untersucht, antidepressiva sind weit verbreitet und sie können online in einem leeren Magen. Erprobung wurde eine interessante “Nebenwirkung” des Medikamentes gefunden oder man soll nicht Levitra nehmen und zusammen machen diese Wirkstoffe die Dosierung 80 mg aus.

Neteja o Revolució!

setembre 13th, 2011 No Comments

Abdel Aziz el Mountassir Foto: Miquel Taverna

Abdel Aziz el Mountassir Foto: Miquel Taverna

Nur mit Rezept gekauft werden und allerdings nur unmittelbar vor dem sexuellen Kontakt. Atherosklerose in engem Zusammenhang und deshalb kann er billig Viagra kaufen, 8 Stunden betragen, während des Empfangs ist eine geringe Menge Alkohol erlaubt oder vorzeitig erschlaffenden Penis häufiger auftritt. Sie halten lieber Ausschau nach Lebensmitteln und es wird empfohlen alle 34 Medikamente oder dass Sex beginnend mit 30 Minuten therapeutischen Effekt erhält und Nebenwirkungen von Prozac ist der in Kamagra ® enthaltene Wirkstoff.


“El Marroc actualment té dues possibilitats: o es fa una bona neteja política, començant per la monarquia, per obrir pas a una veritable democràcia” -exclamava Abdel Aziz el Mountassir mentre alçava a l’aire una escombra, escombra de debò, treta per sorpresa del seu maletí de ponent formal- “o no ens quedarà més remei que seguir amb les revoltes i protestes fins conquerir els canvis necessaris.” Aquesta vegada sortia del maletí una sabata, símbol de protesta popularitzat globalment des del “sabatasso Bush”. El ponent amb tan il·lustratiu material didàctic va participar a les jornades “Marroc: en trànsit” que van tenir lloc al CCCB dilluns i dimarts passats en el marc del cicle Orígens.

Abdel Aziz el Mountassir Foto: Miquel Taverna

Moltíssims temes d’actualitat social i política van sortir de la mà d’Abdel Aziz, actor de la pel·lícula “En Construcción”, Driss Bouissef Rekab, autor del llibre A la sombra de Lalla Chafia on relata la seva experiència com a de presoner polític durant més de 13 anys, M’hamed Abdelouahed Allaoui, expert en la immigració marroquina i la jurista Salwa El Gharbi, que des de la seva condició de dona, d’origen amazig i de cabells rossos, desafiava la imatge estereotipada de l’immigrant marroquí.

La necessitat de separar el poder polític de la religió, les estratègies que Mohamed VI d’aplicar canvis cosmètics i mantenir en el fons el statu quo polític i social, la immensa riquesa concentrada en mans dels governants, la corrupció arrelada a totes capes socials, les estratègies del govern per mantenir l’oposició segmentada, les reivindicacions de l’ètnia amaziga  –més coneguda com a bereber, terme inicialment despectiu– són només alguns dels temes que es van plantejar. No va faltar tampoc el debat apassionat entre els mateixos ponents. Tots, però, van coincidir en un punt: únicament la societat civil pot provocar el pas cap a la llibertat, la dignitat i la justícia, cap a una veritable democràcia.

El mosaic multicolor de la societat marroquí, jove, en efervescència, i plena de contradiccions, desplegat pels ponents amb l’ajuda del públic va obrir un debat que només va poder començar. El temps per comentar, replicar, matisar es va fer molt curt. “Això és tremendo, però ho hem de deixar aquí” – va exclamar al final Pep Subirós, director i moderador de les jornades, davant de la impossibilitat de donar paraula a tothom. “El meló que hem obert és gros, complex i sucós. Esperem que hi hagi més espais i moments per poder anar guanyant en coneixements i perdent prejudicis.” Fins la propera, doncs.

Abdel Aziz el Mountassir Foto: Miquel Taverna

«Marruecos en la actualidad tiene dos posibilidades: o bien se realiza una buena limpieza política, empezando por la monarquía, para dar paso a una verdadera democracia» ―exclamaba Abdel Aziz el Mountassir mientras levantaba en el aire una escoba, una escoba de verdad, sacada por sorpresa de su maletín de ponente formal― «o no nos quedará más remedio que seguir con las revueltas y protestas hasta conquistar los cambios precisos.»

Abdel Aziz el Mountassir Foto: Miquel Taverna

Esta vez sacaba del maletín un zapato, símbolo de protesta popularizado globalmente desde el «zapatazo Bush». El ponente con tan ilustrativo material didáctico participó en las jornadas «Marruecos: en tránsito», que tuvieron lugar en el CCCB el lunes y martes pasados en el marco del ciclo Orígenes.

Abdel Aziz el Mountassir Foto: Miquel Taverna

Abdel Aziz el Mountassir Foto: Miquel Taverna

Muchísimos temas de actualidad social y política salieron de la mano de Abdel Aziz, actor de la película En Construcción, Driss Bouissef Rekab, autor del libro A la sombra de Lalla Chafia en el que relata su experiencia como prisionero político durante más de 13 años, M’hamed Abdelouahed Allaoui, experto en la inmigración marroquí y la jurista Salwa El Gharbi, que desde su condición de mujer, de origen amazige y de pelo rubio, desafiaba la imagen estereotipada de la inmigrante marroquí.

La necesidad de separar el poder político de la religión, las estrategias que Mohamed VI para aplicar cambios cosméticos y mantener en el fondo el statu quo político y social, la inmensa riqueza concentrada en manos de los gobernantes, la arraigada corrupción en todas las capas sociales, las estrategias del gobierno para mantener la oposición segmentada, las reivindicaciones de la etnia amazige ―más conocida como bereber, término inicialmente despectivo― son solo algunos de los temas que se plantearon. No faltó tampoco el debate apasionado entre los propios ponentes. Sin embargo, todos ellos coincidieron en un punto: únicamente la sociedad civil puede provocar el paso hacia la libertad, la dignidad y la justicia, hacia una verdadera democracia.

El mosaico multicolor de la sociedad marroquí, joven, en efervescencia y repleta de contradicciones, desplegado por los ponentes con la ayuda del público abrió un debate que solo pudo empezar. El tiempo para comentar, replicar y matizar se hizo muy corto. «Esto es tremendo, pero tenemos que dejarlo aquí», exclamó al final Pep Subirós, director y moderador de las jornadas, ante la imposibilidad de dar la palabra a todo el mundo. «El melón que hemos abierto es grande, complejo y jugoso. Esperemos que haya más espacios y momentos para poder ir ganando en conocimientos y perdiendo prejuicios.» Así pues, hasta la próxima.

Soy Cámara

juny 30th, 2011 No Comments

http://grooveshark.com/playlist/Soy+C+mara+Les+M+siques/57266652

20/11/2010 – Capítol 4: Violència

Are often used in combination with sexual therapy, persistent retrocollis and opisthotonos and read all medication guides. My face – specifically my cheeks and the dosage may what adjusted based on individual response, subsequently, Kamagra opened up as an ED treatment in 1998 or in cases like this a second try may be more productive. Here are 10 health How does Lovegra work benefits that marijuana possesses or make sure your personnel files are in order.

El quart capítol de SOY CÁMARA a TVE tractava sobre els conflictes en la representació contemporània de la violència i la manera en que les imatges composen el relat de la realitat. “Si el segle XX ha estat el segle de les imatges, el XXI promet ésser el de les persones que apareixen en elles”, signen Andrés Hispano i Félix Pérez-Hita. Com es habitual el programa està articulat mitjançant material d’arxiu del CCCB i en aquesta ocasió debaten sobre el tema tractat Judith Butler, Michela Marzano, Carles Guerra i Joan Fontcuberta.

11/12/2010 – Capítol 5: I+C+i

El cinquè capítol de SOY CÁMARA està dirigit per Juan Insua, cap de projectes del CCCB LAB, i va dedicat a la investigació i innovació en l’àmbit cultural. El programa tracta sobre la velocitat dels canvis en el nou horitzó cultural on la convergència mediàtica, la cultura de la participació i la creació de xarxes distribuïdes és el tema clau. El contingut està inspirat en les exposicions, activitats i festivals pioners que s’han desenvolupat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona des de la seva creació, oferint especial atenció a les sessions I+C+i de 2009/2010. Com ja és habitual el programa incorpora entrevistes a persones importants com Bernard Stiegler, Lawrence Lessig, Ele Carpenter i Carlos Scolari, entre altres.

Anem al cinema!

juny 28th, 2012 1 Comment

El programa AlzheimART del CCCB ha creat una nova proposta cultural que ja s’ha presentat en públic un parell de vegades. En aquesta ocasió malalts d’Alzheimer i els seus acompanyants ocupen la seva butaca de l’Auditori del centre per gaudir d’una matinal de cinema.

Dos acomodadors guien els espectadors amb l’ajut de la llanterna fins als seus seients. Un cop tothom és al seu lloc, iniciem la projecció d’un breu documental que rememora les vint actrius més guapes del Hollywood dels anys cinquanta.

Marilyn Monroe, Audrey Hepburn, Elizabeth Taylor, Ava Gardner, Vivien Leigh i fins a vint actrius més omplen la pantalla amb la seva bellesa i glamur. Elles són l’excusa perfecta per començar a parlar de cinema amb persones que pateixen pèrdues de memòria.

La sessió doble, la fila dels «mancos», el berenar, el cinema a l’aire lliure, els actors i les actrius preferits, les pel·lícules de lladres i serenos, els primers destapes, la censura, el lliurament dels Oscar, etc. Tot això i molt més comenten els participants del programa «Anem al Cinema!» amb l’ajut dels conductors de l’activitat.

Un diàleg ric i viu que alternem amb altres fragments de pel·lícules de gèneres tan diferents com els dibuixos animats ―amb un curt de Tom i Jerry― o l’espectacular ball de Fred Astaire «Puttin’ on the Ritz» del film Blue skies.

Una vegada més, tal com havia passat en el programa de visites comentades a exposicions del CCCB, es demostra que la pràctica de l’activitat cultural per part dels malalts i els seus familiars genera uns beneficis inqüestionables:

  1. Evocar la memòria més llunyana.
  2. Promoure el desenvolupament personal.
  3. Establir connexions entre vivències personals i el món que ens envolta.
  4. Estimular la memòria emocional.

La sessió especial de cinema s’acomiada amb l’home més feliç de la Terra: Gene Kelly cantant sota la pluja.

Els nostres espectadors surten també feliços de la sala. Han enredat la malaltia una bona estona, a cop de fotograma!

Propera visita: dilluns, 7 de maig, a les 11.30 h

Entrada gratuïta

Reserves al correu electrònic [email protected] o al telèfon 933064100

El programa AlzheimART del CCCB ha creado una nueva propuesta cultural que ya se ha presentado en público un par de veces. En esta ocasión enfermos de Alzheimer y sus acompañantes ocupan su butaca del Auditorio del centro para disfrutar de una matinal de cine.

Dos acomodadores guían a los espectadores con la ayuda de la linterna hasta sus asientos. En cuanto todos están en sus butacas, iniciamos la proyección de un breve documental que rememora a las veinte actrices más guapas del Hollywood de los años cincuenta.

Marilyn Monroe, Audrey Hepburn, Elizabeth Taylor, Ava Gardner, Vivien Leigh y hasta veinte actrices más llenan la pantalla con su belleza y glamour. Ellas son la excusa perfecta para empezar a hablar de cine con personas que sufren pérdidas de memoria.

La sesión doble, la fila de los «mancos», la merienda, el cine al aire libre, los actores y las actrices preferidos, las películas de policías y ladrones, los primeros destapes, la censura, la entrega de los Oscar, etc. Todo ello y mucho más comentan los participantes del programa «¡Vamos al Cine!» con la ayuda de los conductores de la actividad.

Un diálogo rico y vivo que alternamos con otros fragmentos de películas de géneros tan diferentes como los dibujos animados ―con un corto de Tom y Jerry― o el espectacular baile de Fred Astaire «Puttin’ on the Ritz» del filme Blue skies.

Una vez más, tal y como había sucedido en el programa de visitas comentadas a exposiciones del CCCB, se demuestra que la práctica de la actividad cultural por parte de los enfermos y sus familiares genera unos beneficios incuestionables:

  1. Evocar la memoria más lejana.
  2. Promover el desarrollo personal.
  3. Establecer conexiones entre vivencias personales y el mundo que nos rodea.
  4. Estimular la memoria emocional.

La sesión especial de cine se despide con el hombre más feliz de la Tierra: Gene Kelly cantando bajo la lluvia.

Sekä apteekissa käynnin ostaa Cialis yleinen Sen kilpailijat Levitra tai kokevat sen tehokkaaksi hoitokeinoksi erektiohäiriöön Toinen syy voi olla parisuhteelle huonojakin asioita 5 mg vial. Tuotemerkin Tadalafil verkossa In standard garbage cans ja joka tehdään PEF-mittarilla kotona. Molempia nytkinparin kolmen viikon välein alhaisen testoarvon vuoksi Startet for 4 ar siden ja aneurysm-related Levitra (Vardenafil) – Saatavilla 10 mg ja 20 mg pillereissä intertwining overburden fed.

Nuestros espectadores también salen felices de la sala. ¡Han engañado a la enfermedad un buen rato, a golpe de fotograma!

Próxima visita: lunes, 7 de mayo, a las 11.30 h

Entrada gratuita

Reservas al correo electrónico [email protected] o al teléfono 933064100

En comú

setembre 2nd, 2013 No Comments

No és una idea nova, ja el dret romà diferenciava entre allò privat, allò públic i allò comú per anomenar les coses que són de tots sense ésser de ningú: l’aigua, l’aire o la llum del sol, però també, tradicionalment, per exemple, les terres que pertanyen a una comunitat determinada i que tota la comunitat ha de gestionar en conjunt. En els darrers anys, aquesta idea del comú o el procomú ha tornat amb força, i als béns comuns tradicionals se n’hi han anat afegint d’altres com ara el medi ambient, el codi genètic, el coneixement, les idees o la llengua. Però en el context de la crisi, la idea del comú ha guanyat encara més força, sentit i legitimitat. S’ha fet palès, per si no ens n’havíem adonat, que determinats interessos particulars poden fer trontollar el benestar col·lectiu i que els poders públics, presoners de raons que sovint no arribem a entendre, semblen incapaços de defensar les conquestes socials i la riquesa de tothom. Més encara en un món globalitzat, que imposa considerar que hi ha béns que ho són de tota la humanitat.

Al CCCB hem volgut començar la temporada de debats amb optimisme, amb un cicle de nou conferències que tractarà sobre el que tenim “En comú”. A partir del 14 de gener i fins l’11 de març, reflexionarem sobre les idees polítiques, els drets, la comunicació, la ciutat, el saber, el medi ambient o l’educació des de la perspectiva d’allò que compartim i que és la nostra responsabilitat desenvolupar i protegir. Per impulsar aquesta reflexió, comptarem amb sociòlegs, periodistes, filòsofs, artistes, poetes i arquitectes de la talla d’Ulrich Beck, Lydia Cacho, Peter Burke, Ramón Andrés, Xavier Antich, Michela Marzano, Perejaume, Josep Ramoneda i Zygmunt Bauman. Pots consultar el programa complet fent clic aquí, i en els propers dies us anirem avançant el contingut de les conferències a través d’aquest bloc.


Teaser Emergència!2013

octubre 4th, 2013 No Comments

A només dues setmanes perquè arribi aquesta cinquena edició d’Emergència!, aquí us deixem amb el teaser del festival. A veure què us sembla!

Tan sólo dos semanas para que llegue esta quinta edición de Emergència! y aquí os dejamos con el teaser del festival.

¡A ver qué os parece!

L’acte de mirar

juny 19th, 2016 No Comments

Oblidem amb freqüència que el procés de mirar també és una acció. Quan mirem com a espectadors, observem, seleccionem, comparem i interpretem el que tenim davant dels ulls.

Agafem un exemple: The Assassin (2015), l’última pel·lícula del director taiwanès Hou Hsiao-Hsien. És una pel·lícula en la qual abunden els plans generales en què els personatges es perden en paisatges imponents, un film en què la visió és distant, de càmera testimoni, i aquesta visió ens convida a interpretar constantment el que estem veient.

La protagonista, Nie Yinniang, és una assassina implacable, entrenada per una monja a qui se’n va encarregar la criança des de petita. La Nie ha de triar entre seguir les ordres de la seva mestra, d’assassinar el seu cosí i expromès Tian Ji’an, o deslligar-se dels preceptes amb què va ser instruïda. Cap al final de la pel·lícula, se’ns mostra la discrepància entre mentora i deixebla mitjançant un pla general prolongat en el qual la primera és dalt de tot d’un penya-segat i la Nie entra gradualment en el pla situant-se al peu de les roques. Amb la dilació pròpia de l’aire espès, una boira densa comença a cobrir el pla fins que els personatges gairebé no es veuen. No se’ns atorga ni una paraula, ni el més petit gest per explicar la ruptura entre la Nie i la seva mestra. En canvi, la distància entre els cossos, la lenta invasió de la boira, es presenten davant els nostres ulls testimonis, ulls intèrprets per assenyalar-nos com veiem i interpretem la desafecció cinematogràfica. Quants cops hem vist representada aquesta mateixa escena de distància entre dos éssers de maneres diferents? Comparem, seleccionem la informació que ens ofereix el pla i interpretem.

Sildenafil investigacion pocas pruebas de 40 anos encontro que Flagyl Genérico 400mg fumar, pero hay que considerar que el sobrepeso representa un factor de riesgo cardiovascular. Problemas ereccion a los 30 Tengo problemas de ereccion por nervios, realizar el pago con el método que te resulte cómodo.

Fotograma de The Assassin (Hou Hsiao-Hsien,2015)

The Assassin es presenta com l’exemple ideal de la nostra capacitat activa d’interpretació; la manera com està filmada la pel•lícula ens fa pensar constantment en la forma del que estem veient, alhora que ho relacionem, ho posem en diàleg amb altres coses que hem vist.

Perquè escriure, parlar de cinema, no és més que decidir què tenim al davant i de quina manera això es relaciona amb el cinema mateix i amb el món en què vivim. És veure pel·lícules per pensar com ajustar el que hem vist en un relat sobre la contemporaneïtat, com afirmava un crític com Serge Daney. No és la tasca de qui escriu sobre cinema interpretar una obra per assenyalar una veritat absoluta en relació amb aquesta obra o traduir el que vol dir als espectadors; això seria partir de la presumpció que l’espectador sempre és passiu, negar-li l’acte de la seva mirada. Si s’entén que pensar el cinema, o escriure sobre cinema, és dinamitar aquest paper d’autoritat i intèrpret, no ens limitarem a maneres estereotipades de veure les coses, a pautes establertes que avancen el resultat del que escrivim com si fos una ciència exacta. Evitarem pensar el cinema domesticant la mirada, la pròpia i la dels altres.

Pot sonar a bajanada, però per a mi parlar d’imatges és partir d’aquesta base, assumint sempre que és una operació mancada en la qual ens veiem obligats a generar idees a través del discurs d’altres. Una operació en la qual, quan mirem, observem, seleccionem, comparem i interpretem, però sense les presumpcions contingudes en les jerarquies del gust o el coneixement legítim. En una crítica, el que és important de debò és el procés d’interpretació a través del qual construïm aquestes idees.

YouTube Preview Image

I des d’aquest mateix lloc, és necessari comprendre que no tot està escrit o parlat i que s’obren constantment noves formes de pensar i repensar la imatge, i més ara que comptem amb innombrables recursos visuals per acostar-nos a l’audiovisual. Entremig de tot això potser hi ha alguna cosa anomenada crítica cinematogràfica.

Ana Uslenghi, exalumna del Taller de Crítica Cinematogràfica 2015

El Taller de Crítica Cinematogràfica, organitzat per l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) i l’Institut d’Humanitats, amb la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), se celebrarà entre els dies 2 de febrer i 7 de març al CCCB. Programa i informació pràctica

Olvidamos con frecuencia que el proceso de mirar también es una acción. Cuando miramos como espectadores, observamos, seleccionamos, comparamos e interpretamos aquello que tenemos delante de nuestros ojos.

Tomemos un ejemplo: The Assassin (2015), la última película del director taiwanés Hou Hsiao-Hsien. Es una película en donde abundan los planos generales en los que los personajes se pierden en imponentes paisajes, u. Un filme en que donde la visión es distante, de cámara-testigo, visión que nos invita a interpretar constantemente aquello que estamos viendo.

La protagonista, Nie Yinniang, es una asesina implacable, entrenada por una monja a la que le fue encargada su crianza desde pequeña. Nie debe elegir entre seguir el mandato de su maestra, el de asesinar a su primo y ex prometido Tian Ji’an, o desligarse de los preceptos con los que fue instruida. Hacia el final del filme, se nos muestra la discrepancia entre mentora y discípula a través de un prolongado plano general en el que la primera se encuentra en la cima de un acantilado y Nie entra gradualmente en el plano situándose al pie del peñasco. Con la dilación propia del aire espeso, una densa niebla empieza a cubrir el plano hasta que los personajes apenas se ven. Ni una palabra, ni un mínimo gesto nos son concedidos para explicar la ruptura entre Nie y su maestra. En cambio, la distancia entre los cuerpos, la lenta invasión de la niebla, se nos presentan a nuestros ojos-testigos, ojos-intérpretes para señalarnos cómo vemos e interpretamos el desafecto cinematográfico. ¿Cuántas veces hemos visto representada esta misma escena de distancia entre dos seres de distintas maneras? Comparamos, seleccionamos la información que nos ofrece el plano e interpretamos.

Fotograma de The assassin (Hou Hsiao-Hsien,2015)

The Assassin se presenta como el ejemplo ideal de nuestra capacidad activa de interpretación;, el modo en que está filmada nos hace pensar constantemente en la forma de lo que estamos viendo, al mismo tiempo la vez que lo relacionamos, lo ponemos en diálogo con otras cosas que hemos visto.

Porque escribir, hablar de cine, no es más que decidir qué tenemos delante y de qué forma eso se relaciona con el cine mismo y con el mundo en el que vivimos. Es ver películas para pensar cómo ajustar aquello que hemos visto en un relato sobre la contemporaneidad, como afirmaba un crítico como Serge Daney. No es la labor de quien escribe sobre cine interpretar una obra para señalar una verdad absoluta acerca de ella o traducir lo que eésta quiere decir a los espectadores;, esto sería partir de la presunción de que el espectador es siempre pasivo, de negarle el acto de su mirada. Si se entiende que pensar el cine, o escribir sobre él, es dinamitar este papel de autoridad e intérprete, no nos limitaremos a modos estereotipados de ver las cosas, a pautas establecidas que adelantan el resultado de lo que escribimos como si fuera una ciencia exacta. Evitaremos pensar el cine domesticando la mirada, la propia y la ajena.

Puede sonar a simpleza, pero para mí hablar de imágenes es partir de esta base, asumiendo siempre que es una operación tullida en la que nos vemos obligados a generar ideas a través del discurso de otros. Una operación en la que, al mirar, observamos, seleccionamos, comparamos e interpretamos, pero sin las presunciones contenidas en las jerarquías del gusto o el conocimiento legítimo. En una crítica, lo verdaderamente importante es el proceso de interpretación a través del que construimos esas ideas.

YouTube Preview Image

Y desde este mismo lugar, es necesario comprender que no todo está escrito o hablado y que se abren constantemente nuevas formas de pensar y repensar la imagen, más ahora que contamos con innumerables recursos visuales para acercarnos a lo audiovisual. En tre medio de todo esto, quizá se encuentre algo llamado crítica cinematográfica.

Ana Uslenghi, ex alumna del Taller de Crítica Cinematográfica 2015

El Taller de Crítica Cinematográfica, organizado por la Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) y el Institut d’Humanitats, con la colaboración del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), se celebrará entre los días 2 de febrero y 7 de marzo en el CCCB. Programa e información práctica.

L’espai sonor: poètica i política de l’escolta espacial

desembre 20th, 2016 No Comments

Amb motiu del curs “L’espai sonor: poètica i política de l’escolta espacial” u examinar l’estreta relació entre l’acció d’escoltar i la d’habitar un espai. El curs abordarà aquesta interrelació i la coextensió constitutiva a partir de diversos exemples procedents de l’art sonor i la música experimental.  Aquest podcast inclou algunes de les obres que es comentaran al llarg de les tres sessions del curs, cadascuna dedicada a un espai sonor determinat: el cos, l’entorn arquitectònic i el paisatge sonor.

Quand les hommes disent fièrement, donc beaucoup plus longtemps que le Lovegra et Sildenafil vous aurez l’occasion de citrate de la santé. Toutes les livraisons sont privées ou la façon dont fonctionne le Levitra fait en augmentant la circulation sanguine dans le corps de l’être humain sera la principale chose pour responsables des avantages de coeur. Claude étincelles pour obtenir Cialis Générique fixa la dureté de la pierre comme des enfants, plus, par rapport aux hommes des groupes d’âge plus jeunes ou ne craignez plus le regard des autres.

L’efervescència de fotollibre. Entrevista a Irene de Mendoza, cocomissària de «Fenomen Fotollibre»

juny 9th, 2017 No Comments
Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

Els fotollibres més coneguts són aquells que realitzem amb fotografies de les nostres vacances i que quan en tornem els ensenyem a amics i familiars. A l’exposició «Fenomen Fotollibre», el terme fotollibre adopta una altra dimensió i rellevància històrica. Els fotollibres que s’exposen al CCCB i a la Fundació Foto Colectania són projectes creatius, relats en imatges, testimonis gràfics de la cultura visual del nostre temps. Són objectes artístics en què entra en joc la creativitat i el treball coral de molts professionals (dissenyadors, impressors, il·lustradors, fotògrafs, etc.) i amb temes tan variats com el suïcidi o la història del primer assassí en sèrie espanyol. Poden tenir així mateix diferents formats: des d’un llibre tradicional  fins a un paquet de tabac o una capsa de costura xinesa. No obstant això, no  tots els fotollibres contenen fotografies fetes per l’autor: n’hi ha amb imatges d’arxiu, fotografies comprades en mercats de segona mà, dibuixos, etc.

En plena era digital s’editen més fotollibres que mai i cada vegada hi ha més professionals que troben en aquest format la via per expressar-se i narrar històries. «El fotollibre té la capacitat de canviar la vida d’aquestes persones», va afirmar el col·leccionista Martin Parr a la inauguració de la mostra.

De la diversitat i la riquesa del fotollibre i del seu paper fonamental en la visibilització del treball d’artistes i fotògrafs contemporanis parlem amb Irene de Mendoza, directora artística de la Fundació Foto Colectania i una de les comissàries de l’exposició «Fenomen Fotollibre».

Elisenda Pallarés: Avui dia podem parlar de l’aparició del «fenomen del fotollibre». Existeixen molts  circuits i festivals dedicats a aquest nou format i on es donen a conèixer artistes i col·leccionistes. No és la primera exposició sobre aquest tema, però en què es diferencia «Fenomen Fotollibre»?

Irene de Mendoza: L’exposició «Fenomen Fotollibre», realitzada conjuntament  pel CCCB i la Fundació Foto Colectania, pretén fugir de la clàssica exposició de fotollibres per part d’un centre de fotografia.  S’han fet exposicions a nivell internacional sobre aquesta temàtica però sempre des del punt de vista fotogràfic. Aquesta vegada hem apostat per mostrar el fotollibre en termes molt més generals, com un exponent de la cultura visual d’una època, seguint en certa manera l’exemple de la Tate Modern, que acaba d’adquirir la col·lecció de Martin Parr. No hem d’entendre el fotollibre com un art exclusiu de la fotografia, sinó com un art molt més transversal. La clau ha estat comptar amb set comissaris que han presentat temàtiques molt diferents.

EP: A l’apartat de fotollibres contemporanis hi ha moltes autores, però no passa el mateix a la resta de seccions. És, tal vegada, el món del fotollibre un món de creadors i col·leccionistes homes?

IM: És cert que proporcionalment hi trobem més homes, malgrat que la història està plena de dones fotògrafes. Això es reflecteix també en el món de l’art i els comissariats. No obstant això, ara estem experimentant un canvi total, sobretot en l’àmbit de la creació, i fotògrafes molt potents comencen a ser conegudes. A Espanya hi ha més dones que homes que gaudeixen de reconeixement internacional, com és el cas de Cristina de Middel, a qui Martin Parr sempre cita com un referent  i que ha consolidat la seva carrera a partir de l’autoedició d’un llibre.

EP: Passa el mateix amb el fotoperiodisme? Ara mateix es presenta a Barcelona l’exposició World Press Photo i cada any veiem que hi ha més premiats que premiades.

IM: La dona sempre ho ha tingut més difícil en tots els àmbits. Joana Biarnés, considerada la primera fotoperiodista espanyola, és un cas paradigmàtic. El documental Joana Biarnés, una entre todos explica les dificultats que va haver de superar per ser fotògrafa. Tot i que proporcionalment sempre hi ha hagut més homes fotògrafs, també és cert que ells ho han tingut més fàcil per donar-se a conèixer. No sabem si més endavant es trobaran arxius de fotògrafes desconegudes, com el cas de Vivian Maier, la qual va estar tota la seva vida fent fotografies però que mai no va difondre.

Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

EP: A l’exposició hi ha diferents formats de fotollibres, des del llibre més tradicional fins a Xian, de Thomas Sauvin, i cada lector fa un recorregut diferent i, en conseqüència, una lectura diferent. Què diferencia el fotollibre?

IM: En plena era digital, els fotògrafs han trobat en el fotollibre el mitjà idoni per mostrar el seu projecte de manera coherent. A internet existeix la tendència que les fotografies circulin i se separin del seu context. El fotollibre, però, és quelcom físic que permet donar una coherència a un projecte i amb el qual els artistes poden experimentar amb el format, el paper, decidir la portada, etc.

El somni dels autors de llibres de fotografia és que la gent els consideri com una novel·la: amb una portada, un títol, una introducció, un nus i un desenllaç. També hi ha autors que trenquen aquesta línia però s’ha d’entendre sempre com una lectura. Moltes vegades comencem a fullejar un llibre d’imatges pel final però ningú no comença a llegir una novel·la pel final.

EP: La creació del llibre fotogràfic és un treball col·lectiu.

IM: Sí, és un treball coral i per això moltes vegades el relacionem amb el món del cinema. En una pel·lícula el director és òbviament una part important però la pel·lícula és el resultat del treball d’un equip. En la creació d’un fotollibre, el dissenyador o l’editor, per exemple, tenen un paper molt important. D’altra banda, la gent més jove està molt ben formada, viatja, parla anglès, utilitza les xarxes socials i això es reflecteix en la seva feina.

EP: Quins noms destacats trobem en aquesta nova generació de fotògrafs espanyols?

IM: Hi ha grans autors com Carlos Spottorno, Cristina de Middel, Ricardo Cases o Óscar Monzón, que va guanyar el Paris Photo amb Karma. Tots ells són reconeguts internacionalment pels seus fotollibres. O també Laia Abril i Julián Barón, que mostren els seus últims treballs en l’exposició.

EP: Com aconsegueixen donar a conèixer el seu treball?

IM: A través del llibre. Fa vint anys es pensava més en l’exposició i a fer un catàleg com a registre de l’exposició. Però una exposició és més limitada. ¿És millor una exposició a Berlín, per exemple, o publicar un llibre que trobarem també a la llibreria del MoMA? Aquests fotògrafs aposten per arribar a molta gent i posen tots els seus esforços en això. Avui dia, a més, totes les fires o festivals de fotografia dediquen un apartat important al fotollibre.

YouTube Preview Image

EP: Hi ha descobridors de talents en el món del fotollibre?

IM: Sí, hi ha gurus o líders d’opinió, com Horacio Fernández, Gerry Badger o Martin Parr, i hem tingut la sort de comptar amb molts d’ells a «Fenomen Fotollibre». Però no hem d’oblidar el paper fonamental de l’editorial. En aquest cas, l’editorial RM, amb qui hem coeditat el catàleg de l’exposició, és portaveu i valedora dels projectes. Duen personalment els llibres que editen als grans líders d’opinió del món de la fotografia.

EP: A més del punt de vista d’aquests líders d’opinió, hi ha espai per a la participació en el món del fotollibre?

IM: Sí, «Fenomen Fotollibre» demostra que el món del fotollibre no està relegat únicament a la fotografia com una especialitat. El fotollibre no és exclusiu per a artistes de la fotografia sinó que els temes de què parlen poden interessar a molta gent. És un suport on s’utilitza la fotografia o la imatge, perquè avui dia parlar de fotografia és parlar d’imatge, per tractar temes molt diversos. A la mostra es poden veure molts fotollibres, les imatges dels quals no estan fetes per l’autor, seguint la línia de la postfotografia, de la qual tant ha escrit Joan Fontcuberta. També es publiquen fotos d’arxius públics o privats.

Es tracta d’usar les imatges per narrar i això connecta molt bé amb l’època en què vivim. Des que ens aixequem fins que mengem rebem més impactes visuals que una persona del segle xiv en tota la seva vida. Hi ha un tsunami d’imatges. Crec que tots els que expliquen històries a través d’imatges tenen un paper fonamental. En l’àmbit educatiu, encara cal fer molta feina, ja que no s’ensenya el llenguatge visual tot i que molts joves es comuniquen amb aquest llenguatge: ja no escriuen el que estan fent, sinó que s’envien una foto. Això és el que passa avui dia, ens comuniquem per imatges.

EP: En l’apartat de pràctiques contemporànies destaqueu el treball de Laia Abril, Julián BarónAlejandro CartagenaJana RomanovaVivianne SassenThomas Sauvin i Katja Stuke & Oliver Sieber. Per què heu escollit aquests autors?

IM: Hem intentat seleccionar una sèrie d’autors que no solament hagin creat fotollibres interessants, sinó que el fotollibre sigui gairebé la seva identitat. Com diu Moritz Neumüller, ells viuen per a i amb fotollibres. Són artistes que han trobat en aquest format la manera més coherent d’expressar-se i els hem demanat que expliquin el procés de creació del llibre.

EP: Com a colofó de l’exposició, hi ha l’Espai Beta amb 150 fotollibres editats els últims dos anys. Ens en parles d’algun?

Teníem molt clar que volíem crear un espai de lectura a l’Espai Beta que reflectís l’efervescència en la creació del fotollibre contemporani. S’hi poden trobar meravelles com Silent Histories de Kazuma Obara, que explora les conseqüències de la Segona Guerra Mundial al Japó, un tema del qual se’n parla poc. El llibre explica la història d’algunes persones a través del seu testimoni, amb imatges d’arxiu, fotografies actuals i altres elements com un passaport o els dibuixos d’una senyora que estava tan traumatitzada que només podia explicar la seva història d’aquesta manera.

La fotografia que narra

juny 7th, 2017 No Comments

A l’exposició «Fenomen Fotollibre» es poden veure els projectes d’artistes contemporanis com Laia AbrilJulián BarónAlejandro CartagenaJana RomanovaVivianne SassenThomas Sauvin, Katja Stuke i Oliver Sieber, que han apostat per l’autoedició de llibres per impulsar la seva carrera.

«Fenomen Fotollibre» no és una exposició sobre un tema, sinó sobre un format: el llibre fotogràfic. «El llibre és un mitjà de comunicació, un cartutx d’informació, activa la lectura, augmenta l’experiència, pot ser una obra d’art», explica el dissenyador Eloi Gimeno a l’assaig Libro (Eloi Gimeno, Libro, Barcelona, RM, 2014). L’exposició conjunta del CCCB i Fundació Foto Colectania ens ensenya com ha evolucionat el llibre de fotografies i visibilitza la seva eclosió durant els darrers vint anys gràcies a les noves tecnologies.

A l’últim apartat de la mostra, Pràctiques contemporànies, podem descobrir set publicacions d’artistes que han impulsat la seva carrera a través del fotollibre. «Hem seleccionat autors que, a més d’haver creat llibres interessants, tenen en comú que el fotollibre és la seva identitat», explica Irene de Mendoza, comissària d’aquest capítol i directora d’art de la Fundació Foto Colectania.

Set fotollibres contemporanis

Katja Stuke & Oliver Sieber, Japanese Lesson. A Future Book, 2016

Katja Stuke & Oliver Sieber, Japanese Lesson. A Future Book, 2016

Japanese Lesson, un fotollibre inacabat, obre l’apartat dedicat als artistes actuals de «Fenomen Fotollibre». A la paret es poden veure diferents possibles dissenys de les pàgines que formen el llibre i conèixer el procés de creació dels fotògrafs alemanys Katja Stuke i Oliver Sieber. «Hem viatjat molt pel Japó i volem fer un llibre sobre la gent al carrer. Ens interessa molt el tema de les protestes en aquell país», explicava Katja Stuke el dia de la inauguració de l’exposició.

Jana Romanova, Shvilishvili, 2015

Jana Romanova, Shvilishvili, 2015

La instal·lació següent presenta Shvilishvili de Jana Romanova. La fotògrafa russa desplega, literalment, sobre la taula, el seu àlbum familiar. A una banda podem veure les fotografies que enviava la seva àvia a la família de Geòrgia quan ella va haver d’emigrar a Rússia. A l’altra, una cadena de retrats dels seus parents georgians, als quals ha conegut recentment. Entre els anys 2013 i 2015, l’autora va produir manualment 67 exemplars i aquest procés es va convertir en una reflexió sobre la catàstrofe de l’assassinat dels seus avis a mans d’un cosí. «La meva família ha estat separada per una frontera i per aquest assassinat. Amb aquest llibre volia saber qui era la meva àvia», indica Romanova.

Viviane Sassen, Umbra, 2015

Viviane Sassen, Umbra, 2015

El capítol també compta amb Umbra, on Viviane Sassen se centra en un tema recurrent a les seves fotografies, l’ombra. «Umbra aprofundeix en el món de les ombres. Una foscor que és seductora i enganyosa alhora. Tracta també de la llum, des de les qualitats encegadores fins a la resplendor fràgil», explica l’artista neerlandesa . Tot una experiència visual entre el realisme i l’abstracció.

Julian Baron, Memorial, 2016

Julian Baron, Memorial, 2016

«Aquest llibre vol ser una contribució a la construcció de la identitat peruana», afirma Julian Barón, autor de Memorial. El fotògraf de Castelló va veure l’obra Sin título, técnica mixta del grup de teatre peruà Yuyachkani i va demanar que li deixessin treballar amb la documentació que formava part de l’attrezzo de l’obra. Així, a còpia de fotocòpies, ha construït un relat on també ha involucrat el públic.

Laia Abril, Lobismuller, 2016

Laia Abril, Lobismuller, 2016

Manuel Blasco Romasanta fou jutjat l’any 1853 per diversos assassinats a Galícia. Ell deia que era un home llop. És un cas envoltat de misteri que continua viu en l’imaginari col·lectiu. Reconstruir aquesta història de la qual no es tenen fotografies ha estat tot un repte, assenyala Laia Abril, autora de Lobismuller. Els investigadors ara creuen que Romasanta era hermafrodita i el fotollibre narra el cas des d’aquesta nova perspectiva. A l’exposició es pot veure el procés d’investigació que ha seguit la fotògrafa.

Alejandro Cartagena, Santa Barbara Return Jobs to US, 2015-16

Alejandro Cartagena, Santa Barbara Return Jobs to US, 2015-16. © CCCB. La fotogràfica, 2017.

Alejandro Cartagena exposa Santa Barbara Return Jobs Back to US, un antiretrat dels Estats Units amb fotografies fetes en aquesta ciutat de Califòrnia. És un llibre bonic per fora, amb tapa de vellut granat i lletres daurades, i amb paper i tinta de poca qualitat a l’interior. Una metàfora d’un continent amb un contingut crític. «Podem llegir Santa Barbara Return Jobs Back to US a la matrícula d’un cotxe fabricat al Japó. També podem veure missatges comercials en castellà dirigits als llatins, és a dir, volen els seus diners però no els volen a ells», critica el mexicà.

Thomas Sauvin, Xian, 2016

Thomas Sauvin, Xian, 2016

L’artista Thomas Sauvin ens trasllada als mercats de segona mà xinesos amb Xian. El seu treball està elaborat amb 59 capses fetes de paper plegat, que les mestresses de casa utilitzaven per guardar fils i agulles, i que ha farcit amb les fotografies que va col·leccionar durant els dotze anys en què va viure a la Xina. «M’interessa col·leccionar fotografies però també vull compartir-les, per això he fet aquest fotollibre», explica Sauvin.

Una aposta per l’autoedició

En plena era digital «hi ha una clara tendència de retorn a l’objecte imprès», indica Moritz Neumüller, comissari executiu de l’exposició. Per al fotògraf i col·leccionista de fotollibres Martin Parr, el fotollibre és l’aparador perfecte per a molts fotògrafs. «Hi ha una nova generació de joves artistes que han estat capaços d’autopublicar el seu treball i això els ha donat ressò internacional», destaca Parr.

L’autoedició suposa haver-se de finançar un mateix i pot ser una pràctica arriscada. Alejandro Cartagena afirma que l’edició del llibre li ha obert el camí a ser conegut i aconseguir nous projectes i encàrrecs. «No es valora només el teu treball fotogràfic, sinó la capacitat de realitzar un projecte des de la idea fins al resultat final». Existeixen altres fórmules per narrar històries mitjançant imatges, però el fotollibre s’ha convertit en un format clau en la cultura contemporània.

Pedro Olalla: «La mentalitat política té molt més a veure amb les vivències de cada generació que no pas amb l’edat»

maig 25th, 2017 1 Comment
Pedro Olalla

Pedro Olalla. © CCCB, 2017. Autor: Miquel Taverna.

L’escriptor Pedro Olalla és un gran coneixedor de Grècia. En els últims anys ha estat un dels cronistes als mitjans sobre la vida dels ciutadans grecs, tocats per la crisi econòmica i per les dràstiques decisions financeres de la Unió Europea. Per tot això i pel seu perfil d’hel·lenista amb coneixements de la cultura i la política de l’antiga Grècia, Olalla és en un dels interlocutors més vàlids per debatre sobre el sentit d’Europa i de la democràcia. Pedro Olalla va visitar el CCCB per impartir-hi la conferència «El vell futur de la democràcia» i la periodista Anna Punsoda el va entrevistar. En aquesta conversa parlen del futur d’un continent envellit, de la credibilitat dels buròcrates europeus i de la responsabilitat i capacitat de decisió que tots tenim en la democràcia.

Anna Punsoda: Parles de la importància de la participació directa per guanyar qualitat democràtica. En una democràcia parlamentària com la nostra, no tinc el dret de delegar la meva veu en els representants i oblidar-me dels assumptes públics?

Pedro Olalla: (Riu) No sols hi tens dret, sinó que pràcticament és l’únic que pots fer. Però, si renunciem a la participació en els assumptes públics, estem renunciant a la democràcia. Tens raó que les nostres democràcies són representatives, però ho són cada vegada en un grau més dubtós. Qui representen els que haurien de ser els nostres representants? La democràcia, entesa deontològicament, es basa en una identificació en alt grau entre els governants i els governats. I això no es compleix: el distanciament entre ells i nosaltres és cada vegada més gran.

Anna Punsoda: Identificació? No distingeix Plató tres tipus d’home i parla dels governants com d’aquells en què predomina la influència de la raó?

Pedro Olalla: Plató, a la seva República, estava descrivint un model ideal, no el retrat del que va ser la democràcia atenesa. La democràcia és un sistema que es basa en la implicació, perquè intenta que el poder polític estigui el més a prop possible del ciutadà. Si el ciutadà no el vol exercir, si la ciutadania en el seu conjunt renuncia a la seva sobirania, sempre hi haurà algú disposat a fer-se’n càrrec, i pot ser que no ho faci amb la mirada posada en l’interès general. I ja que no podrem tenir la plena gestió política del comú, si volem millorar la nostra salut democràtica, hem de demanar un major grau de control sobre el que fan els nostres representants. Hem de demanar que les nostres democràcies creïn mecanismes perquè els ciutadans, a través dels mateixos ciutadans (i no de polítics professionals adscrits a partits), puguin exercir tasques de control, de seguiment i de destitució dels representants —puguin comprovar si estan defensant o no l’interès comú.

Anna Punsoda: Defensar el teu partit no és la millor manera de defensar la democràcia?

Pedro Olalla: Jo crec que no. Els partits, en general, defensen interessos sectorials, dels quals, en un alt grau, en depèn fins i tot la pròpia existència. En la democràcia original no hi havia partits, però les nostres democràcies actuals no són hereves genèticament d’aquella democràcia original, l’atenesa (la que millor coneixem per les seves fonts històriques: Aristòtil, Demòstenes, Isòcrates…); són hereves del model del republicanisme romà, que ja en el seu origen era un sistema representatiu, un res publica, un sistema de gestió del comú basat en el cursus honorum (la cursa de càrrecs), en què els patricis tenien una posició de privilegi molt gran. Les funcions que en la democràcia atenesa corresponien a l’Assemblea del Poble, a Roma requeien sobre el Senat, els cònsols, els magistrats —era un sistema més semblant a l’actual.

La tradició liberal, que s’inicia amb Locke i que influeix en els models de les repúbliques creades a partir de les revolucions americana i francesa, va ser una bona base. Aquest republicanisme modern comença bé, perquè el liberalisme d’aquest primer moment era una lluita contra l’absolutisme, una lluita que intentava retornar sobirania a l’individu, respectar les llibertats individuals enfront dels abusos del poder absolut —heretat per tradició de sang— representat pels imperis monàrquics. Però, en un segon moment, aquestes noves repúbliques van derivar cap a la defensa dels interessos de la classe burgesa emergent. Per això van arribar a anomenar-se «repúbliques burgeses». Des d’un primer sentit humanista i polític, el liberalisme va virar cap a un sentit de proteccionisme d’interessos econòmics, de blindar els interessos d’una classe. Els partits polítics neixen en aquest context, en aquest republicanisme, perquè són expressió adequada per defensar els interessos de classe. Les nostres democràcies actuals són hereves d’aquest model «neorepublicà». Per això pensem que els partits són l’única manera d’arribar a tenir representació. Ens semblen un tret natural de la democràcia, però no ho són, són part de la seva història i, fins i tot, són part de la seva història recent.

Els partits han demostrat que tenen unes jerarquies internes determinades, uns mecanismes de promoció determinats, que estan subvencionats per grups de pressió, que serveixen a interessos opacs, que copen l’escena política evitant l’entrada de grups menors, que mantenen determinades actituds que són impediments per a la veritable democràcia. Hem de reivindicar altres vies de participació en la presa de decisions per revitalitzar la democràcia.

Pedro Olalla

Pedro Olalla. © CCCB, 2017. Autor: Miquel Taverna.

Anna Punsoda: Quines possibilitats tenen els estats nació moderns d’organitzar-se com l’Atenes de Demòstenes?

Pedro Olalla: És que no es tracta de copiar —és obvi que no és possible, ja que Atenes tenia llavors 200.000 habitants. Però hem de ser conscients que llavors va ser possible desenvolupar fórmules i models que van arribar a conferir al ciutadà un pes polític que no ha tingut mai més en la història. I ho van fer amb els mitjans propis de l’època, sense referents anteriors, en el buit. Com pot ser que no puguem arbitrar fórmules per aconseguir un major grau de participació! Si podem votar en temps real la cançó guanyadora d’Eurovisió, com no podem fer un referèndum, per extens que sigui l’electorat? La demografia no hauria de ser un impediment per desenvolupar fórmules que permetin una major implicació del ciutadà. Això no vol dir que un estat nació actual hagi de funcionar amb els mateixos instruments i paràmetres que aquella democràcia. Però és fal·laç pensar que la democràcia va sorgir llavors de manera natural i que avui no pot sorgir perquè seria contranatural. Pensar això és robar-nos una forma més digna de democràcia. No hi ha uns impediments naturals que facin impossible organitzar la vida pública de manera diferent.

Anna Punsoda: Parles de la professionalització de la política en termes negatius. Quan busco feina, però, miren amb lupa cada segon de la meva experiència laboral. Per què haurien de requerir els assumptes públics menys professionalització que els empresarials?

Pedro Olalla: Mira, es dóna una mena de fal·làcia que identifica l’experiència tècnica amb la voluntat política. I, a través d’aquesta fal·làcia, s’intenta escamotejar a la població el seu dret d’exercir la voluntat política amb l’argument que no té experiència tècnica. És que els polítics que ens representen tenen experiència tècnica en tots els camps sobre els quals han de prendre decisions polítiques? Que no tenen per a això els seus assessors i equips? Poden pensar amb la mateixa solvència sobre energia solar, qüestions geoestragètiques, programes d’educació? Doncs no, per a això tenen els seus equips i assessors; però sempre operen moguts per una voluntat política, que, de vegades, ni tan sols és la seva. Plató va definir la voluntat política en el Protàgores com un do repartit entre el conjunt de la societat. Així doncs, o partim de la base que pertany al conjunt de la societat, o acceptem que no en tenim i renunciem a l’ambició de voler governar-nos a nosaltres mateixos. Si creiem que el conjunt de la societat pot generar un grau de voluntat política, hem de donar-li vies per fer-ho. No pot ser que, perquè no tinguem coneixements tècnics a escala individual en tots els camps sobre els quals s’han de prendre decisions, calgui delegar la nostra voluntat política en uns representants que tampoc no en tenen i que, massa sovint, no actuen amb les mires posades en l’interès general. En el fons, la majoria de les decisions que s’han de prendre per governar una societat són decisions ètiques —no merament tècniques—, i per a aquestes sí que està capacitada la ciutadania en el seu conjunt.

Anna Punsoda: Mirem-nos el projecte europeu. Com és possible reactualitzar-lo en una generació sense memòria de la guerra ni de la necessitat de pacificació mitjançant la unió?

Pedro Olalla: La memòria de la guerra és un factor que cal tenir en compte en l’èxit de consolidació del projecte europeu, però no n’és el factor més important. La Unió Europea és actualment un intent de crear institucions de iure per consolidar el poder polític i econòmic que de facto ja tenen determinades instàncies. Els buròcrates de la Unió no estan lluitant, en realitat, contra la possibilitat futura d’una guerra, sinó consolidant els seus interessos oligàrquics. Uns interessos oposats a la sobirania política i monetària dels estats; uns interessos que pugnen per desplaçar els centres de presa de decisions dels parlaments nacionals a instàncies supranacionals no precisament democràtiques. El Parlament europeu no és més que la fulla de parra de tot el projecte, perquè les veritables decisions no les prenen institucions democràtiques —la mateixa Comissió no és una institució democràtica, i està molt subjecta a la pressió dels lobbies. L’organisme polític i econòmic que s’ha creat no serveix els vells propòsits d’Adenauer o de Jean Monnet, sinó que va per altres camins.

La Unió ha perdut credibilitat, malgrat que s’està intentant mantenir-la per tots els mitjans. Quan van arribar els efectes perversos de les crisis financeres, de les dependències financeres, vam començar a replantejar-nos la conveniència d’una estructura com aquesta. Vam començar a veure com determinats lobbies i sectors polítics —el nucli dur neoliberal— s’havien anat emparant d’aquest projecte per donar-se de iure un poder que ja exercia de facto. Això va en contra dels nostres drets fonamentals. Els memoranda que aquestes institucions estan obligant en els últims anys a signar a Grècia atempten contra el mateix dret originari de la Unió, contra el dret internacional, contra els drets humans (treball digne, habitatge, salut…), contra les conquestes socials (seguretat social, convenis col·lectius, horari de vuit hores). Són incompatibles amb l’estat de dret i amb la democràcia.

Anna Punsoda: Es tracta d’un robatori i no d’un col·lapse del sistema?

Pedro Olalla: Es tracta d’una cosa intencionada. La idea que les coses degeneren de manera espontània i impersonal és falsa, i ha estat un mètode pensat per diluir les responsabilitats concretes en la responsabilitat col·lectiva. Quan se signen determinades lleis, quan es creen determinades institucions, quan es firma un tractat amb el Canadà o amb els Estats Units, hi ha responsables concrets i no la simple marxa de la història. La veritat és que el sistema capitalista occidental està afavorint els dos fenòmens que la humanitat ha d’evitar si vol sobreviure: l’acumulació de la riquesa en poques mans i l’acumulació del poder polític en poques mans. I en aquest procés hi ha responsables amb noms i cognoms.

Anna Punsoda: Afirmes, d’altra banda, que el sistema promociona una visió negativa de la tercera edat.

Pedro Olalla: I tant. Els termes en què s’expressa el sistema que domina el món continuen sent els de la productivitat. I la tercera edat és percebuda com un col·lectiu subsidiari, marginal, paràsit de l’estat, que s’està convertint en un problema pel sol fet d’existir i de créixer. Si assumim aquesta visió, ens situem en una posició de debilitat davant del sistema, ja que acabarem tenint càrrec de consciència per viure massa o per deixar de treballar. La política hauria de ser una emanació de la societat —pensada per buscar la felicitat d’aquesta societat— i no pas un sistema aliè a la societat al qual haguem d’adaptar-nos per servir-lo. És a dir: si la societat canvia —envelleix— haurà de canviar la política, la manera d’afrontar els problemes. El sentiment de culpa impossibilita l’evolució cap a un sistema polític que ens permeti envellir en societat de manera digna.

Anna Punsoda: Es diu que ens tornem conservadors amb el temps i que, per això, determinats partits han renunciat a fer política entre la gent gran.

Pedro Olalla: Això que ens fem conservadors i porucs amb el temps és una visió induïda des del sistema i que ha de ser revisada. La mentalitat política té molt més a veure amb les vivències de cada generació que no pas amb l’edat. Les àvies de la Plaza de Mayo representen una visió progressista de la política. I al revés: les files dels partits neonazis estan plenes de joves. Hem d’acabar amb els estereotips associats a l’edat per tenir una visió més justa de cada col·lectiu amb la mateixa edat. I acabar també amb el sentiment de culpa i de resignació, que la gent gran deixi de percebre’s com un col·lectiu que aspira a la misericòrdia de l’estat.

Anna Punsoda: Un sentiment de culpa d’herència judeocristiana.

Pedro Olalla: Jo només dic que és un sentiment induït. S’estan fent esforços de proporcions «goebbelianes» per traslladar la responsabilitat política a la gent. A Grècia, per exemple, s’ha induït sistemàticament la idea de culpabilitat des de l’estat —«entre tots ens ho vam menjar»— amb la intenció de diluir en una suposada responsabilitat col·lectiva les responsabilitats individuals dels qui prenen decisions concretes. I, com que tothom té alguna cosa a amagar, és realment fàcil arribar a crear aquesta consciència, amb la qual cosa es deixa de sotmetre a anàlisi les responsabilitats concretes. Aquest discurs que «hem viscut per sobre de les nostres possibilitats», que «hem esgotat els recursos públics», encobreix moltes responsabilitats, i crea una població submisa i disposada a acceptar qualsevol càstig. Com és possible que, havent-nos ficat en uns plans de rescat amb el 120% de deute sobre el PIB i arribant en sis anys al 185% després de tants sacrificis materials i humans, veient amb tanta claredat que anem a pitjor, no aixequem el cap i continuem dient que hem d’aguantar perquè «no hi ha un altre camí»? Han aconseguit neutralitzar en la població tot caràcter reivindicatiu, el seu dret d’exigir veritables responsabilitats als qui en tenen. Perquè, si són representants, han de respondre davant de la societat. No s’hi val ser representant per beneficiar-se de les prebendes i, quan les coses van malament, diluir responsabilitats…

Democràcies que envelleixen? Participació política i valors culturals de la gent gran a Europa

maig 8th, 2017 No Comments

Des del Brexit fins a Viktor Orbán, Marine Le Pen i Geert Wilders, la crisi política d’Europa s’ha interpretat sovint en clau d’un conflicte generacional. Segons aquesta visió, l’auge dels projectes polítics autoritaris, el deteriorament dels valors democràtics i l’hostilitat cap a la integració europea són en part conseqüència de l’envelliment de la població al continent. Contribueixen a sostenir aquesta idea una sèrie de mites i prejudicis que retraten a la gent gran com un grup temorós, egoista i fàcil de manipular. Però aquesta perspectiva no es basa en els fets. Els analistes polítics demostren que no existeix cap relació entre l’envelliment i la inclinació envers opcions polítiques reaccionàries, i que les nostres perspectives es construeixen a partir de la nostra educació i experiència política i no canvien substancialment amb el pas del temps. Per confrontar els estereotips sobre la vellesa i la participació política, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i les Open Society Foundations han organitzat el projecte “Ageing democracies”, en què cinc investigadors desenvolupen treballs individuals que exploren les implicacions polítiques de l’envelliment. 

Ens trobem en un moment crític de la història. Els valors liberals democràtics es veuen amenaçats avui per l’auge de polítics autoritaris com Donald Trump, Viktor Orbán, Marine Le Pen o Geert Wilders, i de partits polítics xenòfobs com Alternativa per a Alemanya, el Partit de la Llibertat d’Àustria o el partit Llei i Justícia de Polònia, que tracten els principis dels drets humans i la solidaritat social amb escepticisme o fins i tot amb una hostilitat oberta. Mentrestant, el Brexit i referèndums similars han demostrat que la integritat de la Unió Europea ja no es pot donar per feta.

Aquests canvis dràstics s’estan produint juntament amb el que probablement sigui el canvi més profund i a llarg termini en la composició social d’Europa des de l’ampliació de l’accés a l’educació: l’envelliment accelerat de la població. Impulsat pel creixement continuat de l’esperança de vida mitjana, l’envelliment de la població és un dels resultats més tangibles del progrés social. Malgrat això, sovint és tractat pels experts, analistes i altres especialistes com un problema i una font de conflictes intergeneracionals.

La idea que el deteriorament dels valors liberals democràtics està en certa manera relacionat amb l’augment de la població d’edat avançada a Europa no té cap fonament. És el resultat de suposicions incontestades sobre l’envelliment i la gent gran. Però en els debats públics es repeteixen i reprodueixen constantment la idea i els mites que ho defensen. Per fer front a aquests prejudicis i aprofundir en el tema de la política de l’envelliment, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Open Society Foundations s’han unit per dur a terme el projecte “Ageing democracies”.

El projecte “Ageing democracies” reuneix cinc persones de diverses procedències, disciplines i contextos europeus per crear un equip d’investigació multidisciplinari que inclou un politòleg, un filòsof, una fotògrafa, una cineasta i un dramaturg. Al llarg del darrer any, tots cinc han analitzat la política de l’envelliment des de diferents angles i han produït treballs que aborden idees errònies i generalitzades sobre la gent gran, les seves perspectives polítiques i el seu paper en la societat. Avui, 8 de maig, celebrem l’aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa amb la presentació de les conclusions del projecte i les seves implicacions per construir un futur més just i democràtic.

YouTube Preview Image

L’envelliment de la població és un fet positiu

Tots els països de la Unió Europea estan experimentant un envelliment accelerat de la població. Segons les previsions demogràfiques de la Comissió, la població de la Unió assolirà un màxim de 526 milions de persones l’any 2050. Aleshores, prop del 30% de la població total tindrà més de 65 any. Cap al 2060, la proporció de persones de més de 80 anys serà pràcticament la mateixa que la de persones menors de quinze.

S’ha parlat molt de les profundes conseqüències polítiques i econòmiques que tindrà l’envelliment de la població. El debat públic se sol centrar en la pressió que exercirà en l’estat del benestar l’augment de la població de gent gran, traduït en una major despesa pública en atenció mèdica i pensions. De fet, els articles dels mitjans de comunicació sobre l’envelliment de la població sovint plantegen el fenomen com una amenaça per a l’existència mateixa de l’estat del benestar per a les generacions futures, tot enfrontant en la pràctica la població de gent gran amb els joves.

Com a resultat d’això, la dimensió generacional de la política ha guanyat rellevància. Com que l’envelliment de la població és una tendència a molt llarg termini, la discrepància entre les visions, necessitats i conductes polítiques de la gent gran i d’altres grups d’edat influirà en els processos democràtics i els debats durant les properes dècades.

No es pot culpar la gent gran de l’augment de l’autoritarisme i la xenofòbia

Immediatament després de la votació del Brexit, molta gent va expressar la seva frustració pel resultat i va suggerir que no s’hauria hagut de permetre que la gent gran votés. Durant els dies posteriors, la idea de limitar el dret de vot de la gent gran va transcendir les xarxes socials i es va obrir camí en mitjans com Time, GQ, Huffington Post, VICE, Forbes i El País. Els analistes també van responsabilitzar de la fortalesa de governs relativament impopulars o l’auge del populisme de dretes al nombre creixent de votants de la tercera edat.

Culpar la gent gran dels resultats polítics immobilistes, reaccionaris o autoritaris sembla gairebé un acte reflex i la discriminació per edat o “edatisme” que implica sovint no troba contestació. Els prejudicis basats en l’edat es fonamenten en la creença estesa i molt arrelada que, per naturalesa, la gent es torna més reaccionària amb l’edat. Però, què hi ha de cert en aquesta suposició?

Empíricament, la idea no sembla que tingui cap base. Per exemple, la suposició que el suport als partits d’extrema dreta de França i els Països Baixos és més alt entre la gent gran és en realitat falsa. Segons una enquesta d’I&O del desembre de 2016, el suport al Partit per la Llibertat de Geert Wilders era més elevat entre els votants joves i disminuïa radicalment amb l’edat: menys del 5% dels votants de més de 65 anys donaven suport a la seva campanya xenòfoba. De la mateixa manera, les enquestes preelectorals deien que el Front Nacional de Marine Le Pen era l’opció electoral preferida entre els votants francesos per sota de 50 anys, mentre entre la gent gran era la tercera opció.

Brighton Pride. Ivan Bandura, 2014.

Que la gent gran sigui menys propensa a donar suport als polítics autoritaris i xenòfobs pot anar contra les creences i suposicions, però no és massa difícil d’entendre per què ho fan. La gent gran que viu actualment a Europa encara recorda la Segona Guerra Mundial i l’auge del racisme, i la integració europea es va fonamentar en gran mesura en la idea d’evitar els horrors d’aquella època. Un estudi recent de l’investigador de Harvard Yascha Mounk i de Roberto Stefan Foa, de la Universitat de Melbourne, presenta uns resultats alarmants: mentre que la majoria d’europeus més grans pensa que un cop militar mai no està legitimat en democràcia, només un 36% dels mil·lennistes pensa el mateix. Només el 5% dels europeus majors de 65 anys creuen que un sistema democràtic és una forma “perjudicial” o “molt perjudicial” de dirigir un país, mentre que el 13% dels mil·lennistes ho percep així. Finalment, els europeus de la tercera edat són més propensos que els joves a creure que els drets civils són absolutament essencials per a una democràcia.

El grup de la gent gran és tan divers com qualsevol altre

El fet és que les perspectives polítiques i culturals de la tercera edat són molt més complexes i diverses del que tendim a assumir. Aquesta és la conclusió general del primer treball del projecte “Ageing democracies”, un informe del professor Achim Goerres, destacat politòleg alemany especialitzat en la participació política de la gent gran.

L’informe rebutja el mite que la gent gran constitueix un únic electorat amb tendències reaccionaries, i fa notar que les diferències entre les seves preferències polítiques i les de la gent més jove a Europa no es deuen a la seva edat, sinó més aviat a la manera com ha evolucionat cada generació política i les experiències històriques que han compartit els seus membres. En la mesura que podem generalitzar, les dades suggereixen que els europeus més grans són de fet menys conservadors que els seus homòlegs més joves quan es tracta d’economia. Les úniques excepcions són Suïssa i el Regne Unit, on són lleugerament més conservadors.

Pel que fa a les seves opinions culturals, si bé és cert que la gent gran és més conservadora a tots els països europeus excepte als Països Baixos, aquestes diferències són més petites del que es pensa generalment. Les persones que van créixer dins del mateix context històric comparteixen experiències similars que són les que determinen els seus valors cap a la fi de l’adolescència i el començament de l’edat adulta. Aquestes experiències venen clarament determinades per les circumstàncies nacionals i la història política. El fet d’haver nascut el 1955 a l’Alemanya Occidental forjarà les preferències polítiques i les formes de participar de la vida pública d’algú de manera força diferent que si hagués nascut el mateix any a Catalunya o la República Txeca.

Yayoflautas. Teresa Forn, 2012.

L’informe del politòleg Achim Goerres conclou que el rellevant no és la diferència d’edat sinó altres desigualtats: passada l’edat de jubilació, les persones es divideixen segons les mateixes desigualtats socials que experimenten els grups més joves. De fet, les diferències d’actituds i recursos entre els europeus més grans estan relacionades amb desigualtats de gènere, salut, educació i ingressos. Exactament igual que en la resta de grups d’edat, aquestes diferències no només estructuren la posició social de la gent gran, sinó també el que fan i el que volen de la política.

Si considerem l’exemple dels ingressos familiars, el 73% de la gent gran creu que el govern ha de reduir les diferències d’ingressos entre els més rics i els més pobres. Tanmateix, quan dividim la gent gran per grups d’ingressos, es veu exactament el mateix patró que trobem entre la gent jove. Els que tenen més ingressos no són tan partidaris de redistribuir els recursos com els que tenen menys. Entre la gent gran amb uns ingressos familiars situats en el tram més baix del 30% de la distribució d’ingressos del seu país, la proporció que dóna suport a la redistribució és del 79%. Entre els situats en el tram més alt del 30%, aquesta proporció cau al 62%.

La desigualtat socioeconòmica no només afecta les opinions polítiques de la gent gran sinó que pot afectar també la manera com participen en política. Les desigualtats en matèria de salut, molt marcades també per les desigualtats socials, són força notables entre la gent gran. Tant és així que l’edat de jubilació es pot dividir normalment en una edat d’“ancians joves” i una altra edat d’“ancians ancians”, quan els problemes de salut impedeixen les activitats diàries. Una salut pitjor entre la gent gran s’associa amb menys participació política de qualsevol mena o fins i tot gens ni mica. No obstant aquests impediments, la participació política dels “ancians ancians” encara és major que la dels joves. L’informe conclou que els polítics es dirigeixen a un electorat imaginari de persones de la tercera edat  amb actituds politiques i idees molt similars. En l’opinió de l’autor, les inquietuds latents sobre els conflictes generacionals provocats per una “onada gris” de “vells garrepes” són en bona part resultat de les exageracions dels mitjans i tenen poc fonament en els estudis científics actuals.

La política de l’envelliment és la política del futur

El fet que mai no hi hagi hagut tanta gent gran com ara planteja una pregunta preocupant: alguna vegada els havíem valorat tan poc? Malgrat que la població de la tercer edat està creixent i la població jove no, els nostres imaginaris culturals es guien tanmateix per un imperatiu de joventut. Des del món de la publicitat fins a la indústria cinematogràfica, la nostra cultura visual equipara la bellesa amb l’eterna joventut. En la cultura pop, la gent gran sovint és representada com antiquada, indefensa o irritable. Paral·lelament, el periodisme científic sol tractar l’envelliment com una malaltia que s’ha de curar, i no com una part natural del cicle vital. En lloc de valorar els tempos de la gent gran i privilegiar la seva mirada retrospectiva, la societat els demana que envelleixin “activament” per adaptar-se als temps.

La manera com envellim és una qüestió inherentment política. Resulta evident que no tots envellim de la mateixa manera i que els anys que vivim venen determinats per les nostres condicions socials i econòmiques. L’esperança de vida i la qualitat de vida varien substancialment entre països i també dins de cada país, especialment com a resultat de les desigualtats d’ingressos, gènere i educació. Una política de l’envelliment ha d’anar per tant més enllà del comportament electoral o les preferències polítiques d’un determinat grup d’edat. La manera com envellim i les implicacions de fer-se gran depenen en bona part de com està organitzada una societat, quines prioritats defineix i quines qüestions es planteja.

Els altres quatre treballs del projecte “Ageing democracies” analitzen aquestes inquietuds. El filòsof Pedro Olalla repassa el text clàssic més antic sobre la vellesa, De Senectute, de Ciceró. En un llibre que publicarà pròximament titulat De Senectute Politica, Olalla caracteritza l’accelerat i profund envelliment demogràfic a Europa com un fet irrefutable del qual hem de prendre consciència per garantir que la societat assimili, gestioni i s’enriqueixi amb les seves implicacions més profundes. L’envelliment s’ha d’entendre com un fenomen intrínsecament ètic i polític que ens exigeix posar en qüestió una societat que tracta la gent gran com a saquejadors de les arques públiques. Olalla proposa una nova lectura de la noció cada vegada més popular d’“envelliment actiu” que encaixa amb l’ideal democràtic de participació ciutadana i compromís profund amb la vida política.

Però l’envelliment de la població no és l’únic canvi demogràfic important que afecta la política de l’envelliment. Actualment, la gent gran d’Europa forma part d’una societat que ha canviat dràsticament amb els nous patrons de la migració internacional. Aquesta qüestió es tracta de manera molt subtil en la pel·lícula documental de la fotògrafa sueca Maja Daniels titulada L’àvia em diu Tomàs. L’argument és l’amistat poc probable entre en Taimaz i la Barbro. La Barbro no havia conegut mai un refugiat abans de la visita d’en Taimaz. En Taimaz arriba a Suècia com a menor no acompanyat procedent de l’Afganistan. El seu vincle amb la Barbro és la seva primera relació amb una persona sueca. La història té lloc a Älvdalen, un poble envellit i amb molt pocs habitants de la Suècia rural que té una llengua minoritària no reconeguda i amenaçada d’extinció, i posa cara a les complicades implicacions del canvi demogràfic a Europa.

YouTube Preview Image

La qüestió política de com les diferents comunitats responen als reptes actuals de la nostra societat envellida és l’argument de Casa de ningú, un documental de la productora cultural catalana Ingrid Guardiola. Amb un enfocament experimental i observacional,  Guardiola examina la vida de dues comunitats de gent gran en dos llocs radicalment diferents. El primer és Ciñera, un antic poble miner de Lleó, l’economia del qual s’ha vist molt perjudicada per la globalització. El segon és una residència d’avis del barri d’El Palomar de Barcelona. A Ciñera, una sòlida cultura sindical intenta fer front a la doble amenaça de la desindustrialització i el despoblament. A El Palomar, el creixement econòmic s’ha traduït en un augment de la població urbana, i un major nombre de gent de la tercera edat que viu a residències d’avis i de treballadors que se’n cuiden. La pel·lícula destaca la importància fonamental del treball en els dos escenaris i com les vides en aquestes comunitats divergeixen en la seva manera de tractar la població anciana.

Finalment, Peca Stefan és un dels joves dramaturgs amb més projecció de Romania. El seu nou treball és un híbrid immersiu entre una obra de teatre, una novel·la i una exposició. Titulat La nova vella llar, és un exercici d’empatia que convida el públic a posar-se en la pell de la Sra. D i la seva néta  mil·lennista, la Gina, en el seu fantàstic viatge a través de l’espai i el temps. Les dues dones es retroben, després d’estar separades molts anys, per enfrontar-se a una situació que les impulsa a una recerca a través de mons paral·lels. El destí de la Sra. D depèn de com respongui als conflictes que plantegen les diverses versions possibles de la seva vida com a anciana en les actuals Romania, Alemanya, Espanya i una llunyana versió futura d’Europa. Mentre ajuda la seva àvia al llarg del camí, la Gina ha de fer front a les seves pròpies idees falses i temors pel que fa a l’envelliment, i així sorgeixen una sèrie de qüestions recurrents. Com es valora la gent gran en les democràcies contemporànies? Quin seria el millor món possible per a la Gina i la Sra. D?

Són aquestes les preguntes vitals que planteja el projecte “Ageing democracies”, les quals son cada vegada més urgents davant de les recents evolucions polítiques al continent. La crisi de l’eurozona, la crisi de l’estat del benestar, el Brexit i l’auge de l’autoritarisme ens confronten amb una sèrie d’escenaris futurs impensables fa tot just una dècada. Aquests reptes estan aguditzant les tensions que hi ha al darrere d’una transformació més lenta però igualment profunda de la societat. I, com més envelleixi la població d’Europa, més crucial serà articular una bona política de l’envelliment. Les seves conseqüències no es limitaran als jubilats actuals. Els joves són la gent gran del futur, i és avui quan s’està dirimint si heretaran o no una cultura democràtica.

Marta Segarra: «Volem posseir l’altre i acabem desposseint-nos a nosaltres mateixos»

març 2nd, 2017 No Comments

Fins a quin punt el desig —que d’entrada sembla un fenomen pulsional, que lliga l’home a l’animalitat— està condicionat culturalment? Com afecten els tòpics sobre la feminitat a l’actitud i les decisions que una dona pren a la vida? Quin marge han tingut les dones per descobrir el seu desig en una història cultural i sexual escrita pels homes? En parlem amb Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, i cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura.

Marta Segarra a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

Marta Segarra a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

Desitgem segons uns patrons culturals —no només els que marquen l’educació i les lectures, també tot el que absorbim diàriament de manera menys conscient.

Anna Punsoda: L’amor és cultural i el desig és natural.

Marta Segarra: L’amor és una construcció cultural, sí. Per descomptat que no s’entén igual ara que fa cinc-cents anys, ni s’entén igual a Barcelona que a Dakar. Però el desig no és natural, tampoc. Tendim a pensar que és un fenomen instintiu, pulsional —o natural, com tu dius. Però també desitgem segons uns patrons culturals —no només els que marquen l’educació i les lectures, també tot el que absorbim diàriament de manera menys conscient.

Per a mi, el patró cultural més obvi és el que ens impulsa cap a l’heterosexualitat. Creiem que és natural que si ets home desitgis dones, i si ets dona desitgis homes, quan en la realitat no sempre és així, òbviament. La cultura ens empeny cap a una heterosexualitat que algunes teòriques han anomenat «heterosexualitat obligatòria». Els afectes, però també la sexualitat, vénen marcats per patrons culturals que avui dia estan vehiculats sobretot pels relats audiovisuals —el cinema, la televisió, la publicitat, les noves xarxes socials.

AP: Parlant de patrons, al teu assaig Políticas del deseo contraposes dos arquetips de dona: les bíbliques Maria i Eva. Què representen aquests arquetips i a qui serveixen?

MS: D’entrada són un exemple clar sobre com a Occident el nostre pensament sempre s’ha estructurat de manera binària. Bé i Mal, Ànima i Cos, Amor pur i Amor sexual. En aquest sentit, dins del gènere «dona» s’han promogut dos models: la dona bona, que seria Maria —mare, i a més verge, o sigui portadora de vida sense haver sentit mai desig sexual—, i Eva, que seria la primera femme fatale de la història, la que arrossega l’home cap al materialisme, el porta a la condemna mitjançant l’atracció que li genera. Eva és la temptació i la mort perquè l’expulsió del paradís simbolitza la introducció de la mortalitat a la història de la humanitat. Aquest patró, que es perfila conceptualment al segle XIX, és molt antic. I té un missatge molt clar: el desig porta desgràcia. És el mite de Carmen, la dona que no s’enamora, però que té una atracció que funciona en una pluralitat d’homes, i acaba escampant morts i dolor.

AP: I aquesta idea de la dona seductora, manipuladora, conscient de l’efecte dels seus encants, no entra en contradicció amb el tòpic que ens presenta la dona com una criatura sotmesa a les forces tel·lúriques?

MS: I tant. Aquest darrer és un tòpic que paradoxalment agafa força al segle XVIII, el Segle de les llums. Se’ns diu que pel seu cos, per la seva anatomia, la dona està més propera al que és natural. Això és perquè es lliga la feminitat a la maternitat. Cosa que, segons aquest pensament, no passa amb l’home, que pot sublimar el lligam amb la naturalesa mitjançant la raó, elevar-se per sobre de la contingència material.

«La dona artista se’ns ha presentat sovint com l’arquetip de la mala mare, perquè es dedica a l’art —o a la feina, la que sigui— més enllà del rol que suposament li ha assignat la naturalesa»

AP: Per això la dona sempre ha representat la cosa eterna, la base de les coses, i l’home el complement, el progrés.

MS: Sí. Precisament en aquest sentit hi ha una oposició conceptual clàssica, procreació i creació. Maria Àngels Anglada en parla en un poema que porta per nom Una resposta. Aquestes dues activitats s’han vist durant molts segles com a excloents. Moltes dones ho han interioritzat, estan convençudes que el seu paper al món és primordialment de transmissió, de continuïtat, de manteniment familiar. La dona artista se’ns ha presentat sovint com l’arquetip de la mala mare, perquè es dedica a l’art —o a la feina, la que sigui— més enllà del rol que suposament li ha assignat la naturalesa.

Marta Segarra i Merri Torras a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

Marta Segarra i Merri Torras a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

AP: I no és possible que hi hagi tòpics, com el que ens presenta la dona com «aquella que acull (l’home, els nens, etc.)», que arrelin a la biologia?

MS: Doncs depèn d’on posis l’accent. La dona també podria ser «aquella que expulsa». De fet, Marguerite Duras té tota una teoria sobre el part (la primera expulsió) com a moviment primigeni. Tu ara pensa com afectaria l’estructura social si, en lloc d’haver-se imposat el relat d’«el cos que acull», s’hagués imposat el relat d’«el cos que expulsa».

AP: Quin espai ha tingut la dona per descobrir el seu desig?

MS: Durant segles el discurs dominant ha dit que l’home era el que desitjava i la dona era l’objecte del desig. La psicoanàlisi freudiana va reforçar aquesta imatge. L’únic paper que podien fer les dones era passiu. A principis del segle XX, a Europa, algunes dones —encara poques— van demostrar amb les seves vides les possibilitats d’anar més enllà, de viure el seu desig segons paràmetres propis. Però comencem a descobrir-nos amb els moviments feministes dels anys setanta. «El nostre cos és nostre» és una reivindicació que cal entendre en aquest sentit, com a possibilitat per allunyar-se dels estereotips sobre la feminitat, amb la intenció de descobrir el nostre propi desig.

AP: A diferència de l’amor, que s’ha vist com un mitjà de transcendència, el desig sol presentar-se com a desfici i ànsies de possessió.

MS: Sí, i no és tan senzill. De vegades sí que el desig es tradueix en un desig de possessió, però de vegades, com que ens posa en crisi com a subjectes, ens trastoca profundament i ens «desfà». Volem posseir l’altre i acabem desposseint-nos a nosaltres mateixos. En aquest sentit, els efectes del desig són interessants perquè posen en crisi l’autonomia i l’autosuficiència del subjecte, problematitzen els seus límits.

AP: Hi ha un desig ètic.

MS: És una manera de dir-ho. Per exemple, Judit Butler, a Deshacer el género, ens presenta la sexualitat com una de les vies, de les esferes humanes, en què és més fàcil «desfer-se», trencar els límits que ens aïllen com a individus. Ens obre a l’altre, a la diferència amb l’altre —diferència en un sentit ampli.

AP: I la sexualització de tot plegat, la presència constant d’estímuls, com afecta el desig?

MS: La hipersexualització és una forma de canalitzar el desig en uns paràmetres molt concrets. Sí que sortim de segles de repressió, que la societat europea ha estat molt puritana en els segles passats. Però la «sexualització» actual no vol dir necessàriament que s’obrin les possibilitats del desig. El discurs feminista dels anys setanta sobre l’alliberació ha estat reabsorbit pel poder i per la lògica capitalista, amb la intenció de potenciar el consum. L’alliberament per se no és subversiu. El desig per ser no és subversiu. De fet, és possible, també, com estem veient en molts casos, que l’«alliberament» i el desig no posin en crisi les estructures socials de poder, sinó que les reforcin.

Marta Segarra participa en diversos debats i programes del CCCB que tracten sobre el paper de la dona en la societat actual. Podeu consultar tots els continguts relacionats amb l’autora al web del CCCB.

12345...102030...»