Fins a quin punt el desig —que d’entrada sembla un fenomen pulsional, que lliga l’home a l’animalitat— està condicionat culturalment? Com afecten els tòpics sobre la feminitat a l’actitud i les decisions que una dona pren a la vida? Quin marge han tingut les dones per descobrir el seu desig en una història cultural i sexual escrita pels homes? En parlem amb Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, i cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura.
Desitgem segons uns patrons culturals —no només els que marquen l’educació i les lectures, també tot el que absorbim diàriament de manera menys conscient.
Anna Punsoda: L’amor és cultural i el desig és natural.
Marta Segarra: L’amor és una construcció cultural, sí. Per descomptat que no s’entén igual ara que fa cinc-cents anys, ni s’entén igual a Barcelona que a Dakar. Però el desig no és natural, tampoc. Tendim a pensar que és un fenomen instintiu, pulsional —o natural, com tu dius. Però també desitgem segons uns patrons culturals —no només els que marquen l’educació i les lectures, també tot el que absorbim diàriament de manera menys conscient.
Per a mi, el patró cultural més obvi és el que ens impulsa cap a l’heterosexualitat. Creiem que és natural que si ets home desitgis dones, i si ets dona desitgis homes, quan en la realitat no sempre és així, òbviament. La cultura ens empeny cap a una heterosexualitat que algunes teòriques han anomenat «heterosexualitat obligatòria». Els afectes, però també la sexualitat, vénen marcats per patrons culturals que avui dia estan vehiculats sobretot pels relats audiovisuals —el cinema, la televisió, la publicitat, les noves xarxes socials.
AP: Parlant de patrons, al teu assaig Políticas del deseo contraposes dos arquetips de dona: les bíbliques Maria i Eva. Què representen aquests arquetips i a qui serveixen?
MS: D’entrada són un exemple clar sobre com a Occident el nostre pensament sempre s’ha estructurat de manera binària. Bé i Mal, Ànima i Cos, Amor pur i Amor sexual. En aquest sentit, dins del gènere «dona» s’han promogut dos models: la dona bona, que seria Maria —mare, i a més verge, o sigui portadora de vida sense haver sentit mai desig sexual—, i Eva, que seria la primera femme fatale de la història, la que arrossega l’home cap al materialisme, el porta a la condemna mitjançant l’atracció que li genera. Eva és la temptació i la mort perquè l’expulsió del paradís simbolitza la introducció de la mortalitat a la història de la humanitat. Aquest patró, que es perfila conceptualment al segle XIX, és molt antic. I té un missatge molt clar: el desig porta desgràcia. És el mite de Carmen, la dona que no s’enamora, però que té una atracció que funciona en una pluralitat d’homes, i acaba escampant morts i dolor.
AP: I aquesta idea de la dona seductora, manipuladora, conscient de l’efecte dels seus encants, no entra en contradicció amb el tòpic que ens presenta la dona com una criatura sotmesa a les forces tel·lúriques?
MS: I tant. Aquest darrer és un tòpic que paradoxalment agafa força al segle XVIII, el Segle de les llums. Se’ns diu que pel seu cos, per la seva anatomia, la dona està més propera al que és natural. Això és perquè es lliga la feminitat a la maternitat. Cosa que, segons aquest pensament, no passa amb l’home, que pot sublimar el lligam amb la naturalesa mitjançant la raó, elevar-se per sobre de la contingència material.
«La dona artista se’ns ha presentat sovint com l’arquetip de la mala mare, perquè es dedica a l’art —o a la feina, la que sigui— més enllà del rol que suposament li ha assignat la naturalesa»
AP: Per això la dona sempre ha representat la cosa eterna, la base de les coses, i l’home el complement, el progrés.
MS: Sí. Precisament en aquest sentit hi ha una oposició conceptual clàssica, procreació i creació. Maria Àngels Anglada en parla en un poema que porta per nom Una resposta. Aquestes dues activitats s’han vist durant molts segles com a excloents. Moltes dones ho han interioritzat, estan convençudes que el seu paper al món és primordialment de transmissió, de continuïtat, de manteniment familiar. La dona artista se’ns ha presentat sovint com l’arquetip de la mala mare, perquè es dedica a l’art —o a la feina, la que sigui— més enllà del rol que suposament li ha assignat la naturalesa.
AP: I no és possible que hi hagi tòpics, com el que ens presenta la dona com «aquella que acull (l’home, els nens, etc.)», que arrelin a la biologia?
MS: Doncs depèn d’on posis l’accent. La dona també podria ser «aquella que expulsa». De fet, Marguerite Duras té tota una teoria sobre el part (la primera expulsió) com a moviment primigeni. Tu ara pensa com afectaria l’estructura social si, en lloc d’haver-se imposat el relat d’«el cos que acull», s’hagués imposat el relat d’«el cos que expulsa».
AP: Quin espai ha tingut la dona per descobrir el seu desig?
MS: Durant segles el discurs dominant ha dit que l’home era el que desitjava i la dona era l’objecte del desig. La psicoanàlisi freudiana va reforçar aquesta imatge. L’únic paper que podien fer les dones era passiu. A principis del segle XX, a Europa, algunes dones —encara poques— van demostrar amb les seves vides les possibilitats d’anar més enllà, de viure el seu desig segons paràmetres propis. Però comencem a descobrir-nos amb els moviments feministes dels anys setanta. «El nostre cos és nostre» és una reivindicació que cal entendre en aquest sentit, com a possibilitat per allunyar-se dels estereotips sobre la feminitat, amb la intenció de descobrir el nostre propi desig.
AP: A diferència de l’amor, que s’ha vist com un mitjà de transcendència, el desig sol presentar-se com a desfici i ànsies de possessió.
MS: Sí, i no és tan senzill. De vegades sí que el desig es tradueix en un desig de possessió, però de vegades, com que ens posa en crisi com a subjectes, ens trastoca profundament i ens «desfà». Volem posseir l’altre i acabem desposseint-nos a nosaltres mateixos. En aquest sentit, els efectes del desig són interessants perquè posen en crisi l’autonomia i l’autosuficiència del subjecte, problematitzen els seus límits.
AP: Hi ha un desig ètic.
MS: És una manera de dir-ho. Per exemple, Judit Butler, a Deshacer el género, ens presenta la sexualitat com una de les vies, de les esferes humanes, en què és més fàcil «desfer-se», trencar els límits que ens aïllen com a individus. Ens obre a l’altre, a la diferència amb l’altre —diferència en un sentit ampli.
AP: I la sexualització de tot plegat, la presència constant d’estímuls, com afecta el desig?
MS: La hipersexualització és una forma de canalitzar el desig en uns paràmetres molt concrets. Sí que sortim de segles de repressió, que la societat europea ha estat molt puritana en els segles passats. Però la «sexualització» actual no vol dir necessàriament que s’obrin les possibilitats del desig. El discurs feminista dels anys setanta sobre l’alliberació ha estat reabsorbit pel poder i per la lògica capitalista, amb la intenció de potenciar el consum. L’alliberament per se no és subversiu. El desig per ser no és subversiu. De fet, és possible, també, com estem veient en molts casos, que l’«alliberament» i el desig no posin en crisi les estructures socials de poder, sinó que les reforcin.
Marta Segarra participa en diversos debats i programes del CCCB que tracten sobre el paper de la dona en la societat actual. Podeu consultar tots els continguts relacionats amb l’autora al web del CCCB.