Posts Tagged ‘Charles Fourier’

Un viatge per l’arquitectura del desig

gener 26th, 2017 No Comments

«1.000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat» explora de quina manera l’arquitectura ha definit els nostres espais per al sexe. Emmarcada en dues revolucions, la Francesa (1789) i la de Maig del 68, l’exposició traça un recorregut històric a través de la literatura, l’art, l’arquitectura, el disseny i les aplicacions mòbils. Per tal que no et perdis entre les 250 peces que ocupen els 1.000 m2 del títol, hem fet una selecció d’obres imprescindibles, que per si soles mereixen una ullada per la seva importància històrica, perquè són úniques, curioses o perquè les hem construïdes expressament per a la mostra. Un recull de llibres, maquetes, plànols, gravats i reproduccions d’espais a escala real perquè t’endinsis en un món suggerent i, alhora, facis un viatge en el temps per l’arquitectura del desig.

Playboy, una revista per a amants de l’arquitectura?

«L’home Playboy i la seva revista són arquitectura», escriu l’arquitecta Beatriz Colomina al text del catàleg de l’exposició. I és que, malgrat que aquesta revista era (i és encara) un referent de l’erotisme, un dels objectius del seu editor, Hugh Hefner, era també ser un referent de l’estil, l’arquitectura i el disseny. L’home Playboy havia de viure en un apartament dissenyat per a la seducció, un loft sense portes ni habitacions per a tenir a la dona en tot moment a la vista. Per això els millors arquitectes i dissenyadors del moment, des de Charles Eames fins a Eero Saarinen, ocupaven pàgines i pàgines a la revista al costat de noies nues, articles de Truman Capote i entrevistes amb Michael Caine. A l’#ExpoDesig hi trobareu un espai dedicat exclusivament a la revista Playboy, comissariat per Beatriz Colomina i el seu equip: exploreu les maquetes de la mansió Playboy i l’avió del seu editor, llegiu els articles sobre els arquitectes de moda, estireu-vos al llit rodó de Hefner i mireu els plànols de les cases més impactants de l’època, algunes de les quals van ser escenaris de pel·lícules com les de James Bond.

Llit de Hugh Hefner, editor revista PlayBoy © CCCB, 2016

Llit de Hugh Hefner, editor revista PlayBoy © CCCB, 2016

La pornografia segons Nicolas Restif de la Bretonne

Sabíeu que el terme “pornografia” apareix per primera vegada el 1769? En concret, en un tractat de Nicolas Restif de la Bretonne, un escriptor que en la seva obra Le Pornographe (neologisme que va encu­nyar ell mateix per designar un escriptor que s’ocupa de la prostitució) descriu amb tot luxe de detalls com hauria de ser un establiment dedicat a la prostitució o quant valdria cada noia en funció de la seva edat i bellesa. Per a Restif de la Bretonne, la pornografia era un assumpte d’Estat i la seva proposta era innovadora i audaç: penseu que parlem de la França pre-revolucionària.  Aquests establiments, anomenats parthénions (cases per a joves verges), van influir molt en les teories de Charles Nicolas Ledoux, de qui trobareu també abundants exemples en la mostra, inclòs el famós OikemaTrobareu l’original de Le Pornographe a l’exposició.

Les polaroids de Carlo Mollino

Carlo Mollino era un prestigiós arquitecte italià que va cultivar també altres disciplines: la literatura, l’automobilisme, l’aeronàutica o el disseny de mobles. Però, per damunt de tot, a Carlo Mollino li interessava la fotografia. A la seva mort, el 1973, els seus hereus van descobrir una col·lecció de fotografies de la qual desconeixien l’existència: imatges de dones, elegantment nues, que Mollino havia retratat al llarg de la seva vida. Les polaroids es realitzaven al seu propi apartament, on Mollino tenia un set que preparava per a cada ocasió. Escollia les dones al carrer o en bordells de Torí, on ell vivia: no n’hi ha cap que repeteixi ni tampoc hi ha una escenificació igual. Més de 1.000 gestos fetitxistes plasmats en 8×10 cm que descobrireu en una petita cambra mig a les fosques.

Polaroids de Carlo Mollino © CCCB, 2016

Polaroids de Carlo Mollino © CCCB, 2016

 Els plànols originals del panòptic de Jeremy Bentham

El sufragi universal, la separació entre Església i Estat, l’abolició de l’esclavatge, els drets dels animals, la llibertat sexual, l’emancipació de la dona o la despenalització de l’homosexualitat: Jeremy Bentham va ser un pioner en la defensa d’idees que avui dia van en boca de tothom. Una de les seves grans aportacions és la idea del panòptic, la figura arquitectònica del poder en la societat moderna: una casa d’inspecció que es pot aplicar a qualsevol institució (una presó, un hospital, una escola) i que permet vigilar la població en tot moment. La presó Model de Barcelona tenia l’estructura de panòptic definida per Bentham el 1791. Jeremy Bentham, però, era filòsof i no arquitecte, per això els plànols originals del panòptic que trobareu a l’exposició són de Willey Reveley. Per cert, si teniu curiositat per saber quina cara feia (literalment), podeu visitar la seva mòmia vestida a l’University College de Londres.

 El croquis del falansteri de Charles Fourier

El filòsof utòpic Charles Fourier va ser contemporani de Jeremy Bentham i,com ell, va ser un revolucionari. Però també va ser un utopista que creia en la bondat de l’ésser humà i en la creació d’un paradís sexual on es poguessin reconèixer i satisfer totes les passions. Aquest paradís es deia Harmonia, i el falansteri seria l’espai on aquestes passions tindrien lloc. Ocuparia 5 km2 de terra cultivable en un terreny proper a un bosc i una gran ciutat. Constaria de tres pisos i tres ales, una d’elles destinada als plaers sexuals. Aquesta idea va ser adoptada pels moviments hippies dels anys seixanta del segle xx, però en trobem també altres exemples en l’arquitectura, com l’edifici Walden 7 de Ricardo Bofill (la forma del qual, per cert, recorda una vagina), les cúpules geodèsiques (en trobareu una al centre de creació dels Comediants a Canet de Mar) o les ciutats utòpiques dissenyades pel grup d’arquitectura Archigram. A “1.000 m2 de desig” trobareu els dissenys originals del falansteri, com també la maqueta original de l’edifici de Bofill.

Maqueta de l’edifici Walden 7 de Ricardo Bofill © CCCB, 2016

Maqueta de l’edifici Walden 7 de Ricardo Bofill © CCCB, 2016

El gravat del sacrifici d’un ase en honor a Príap d’El somni de Polifil

És el somni de tot bibliòfil: un llibre enigmàtic, del qual no se sap amb certesa l’autor, que reuneix tots els sabers de l’edat mitjana, de la mitologia als escacs, l’astronomia, la litúrgia, l’epigrafia, l’arqueologia o l’art de podar bardisses. El somni de Polifil (Hypnerotomachia Poliphili), publicat el 1499, narra la història de Polifil, el qual somia a recuperar la seva estimada Polia mentre recorre paisatges imaginaris d’arquitectura fabulosa: és un dels primers exemples que uneix arquitectura amb erotisme. Conté 171 gravats d’autor desconegut, entre aquests, el sacrifici d’un ase en honor a Príap que es pot veure a l’exposició. El llibre, dedicat al duc d’Urbino, va ser finançat pel noble Leonardo Grassi, protonotari apostòlic, aficionat a l’arquitectura i responsable de les fortificacions de Pàdua, i imprès a Venècia per Aldo Manuzio, un dels impressors més famosos del moment. Vaja, com si Planeta hagués editat un llibre dedicat al comte de Godó pagat per la família Güell.

El Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer

 Imagineu-vos un espai dedicat únicament al plaer, als cinc sentits. Un espai on la llum, les olors, els colors estan enfocats a estimular els vostres sentits i a preparar-los per a l’acte sexual. Això és el Centre d’Entreteniments Sexuals que l’artista plàstic i escultor Nicolas Schöffer va dissenyar per a la Ciutat cibernètica (1955-1969), un projecte de ciutat utòpica inspirada en Fourier. Com tota idea utòpica, mai no es va arribar a materialitzar, però a l’exposició hi podreu veure una reproducció a escala real d’aquest espai: una sala tancada on la llum, les textures, les escultures metàl·liques geomètriques i la música s’erigeixen en protagonistes per tal que el visitant pugui experimentar amb tots els sentits. Una experiència que cal viure amb la ment oberta.

Reproducció el Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer © Gregori Civera, 2016

Reproducció el Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer © Gregori Civera, 2016

 Una segona vida (virtual)

Imagineu un espai on podeu viure la vida que voleu. On podeu donar llibertat als vostres desitjos més perversos. On podeu imaginar que teniu un penis de formes impossibles, o que vosaltres mateixos teniu una forma impossible que us permet gaudir de plaers desconeguts… Second Life va començar com un món virtual on, a través d’un avatar, els usuaris podien interactuar amb altres avatars i construir el seu propi món, però ha esdevingut un territori sense normes ni tabús on els usuaris organitzen trobades sexuals en entorns que reprodueixen amb tot detall l’arquitectura de les seves fantasies. Això sí, tot succeeix en un espai virtual. A l’exposició podreu veure un vídeo que mostra aquests espais digitals per al sexe.

Captura del vídeo de Second Life

Captura del vídeo de Second Life

Els banys de Rem Koolhaas

Centre de Londres. Delimitat per un mur s’estén un espai arrasat dividit en onze zones, entre elles, una plaça de cerimònies, el Parc dels Quatre Elements, amb temples per a experiències sensorials, la Plaça de les Muses (només hi sobreviu el Museu Britànic) i els Banys. Inspirats en l’Oikema de Ledoux, en aquests banys hi ha zones d’observació, exhibició, seduc­ció i trobada (les piscines) i també cel·les per a la consumació, on s’hi projecten fotogrames d’una pel·lícula pornogràfica, L’esclava blanca. Un somni utòpic de l’arquitecte Rem Koolhaas, premi Pritzker, autor de l’icònic edifici de la televisió xinesa, pensat en els primers anys de l’arquitectura radical dels anys setanta. A l’exposició hi podreu veure els dibuixos i plànols originals d’aquesta idea.

1