Posts Tagged ‘història’

El mite del win-win

febrer 22nd, 2016 No Comments

«Amos i posseïdors de la natura». Aquest és el paper que Descartes volia que fessin els humans, tal com va apuntar en el seu cèlebre Discurs del mètode el 1637. Però hi havia instruccions més antigues en el mateix sentit en el Gènesi: «Sigueu fecunds, multipliqueu-vos, ompliu la Terra i domineu-la». Avui, a la segona dècada del segle XXI, amb el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat damunt de la taula, sembla més fàcil que mai contemplar la relació dels humans amb la natura com la història d’una agressió perpetrada amb dues armes perilloses: el racionalisme i la tecnociència. Certament és fàcil, massa fàcil.

Abans que existissin el cartesianisme i la Bíblia, els homínids ja exercien el paper de dominadors del món. Ho feien moguts pel mateix ressort que els impulsava a menjar o a copular, perquè intervenir en la natura és allò que fan els que en formen part. Per què construeix dics amb branques el castor? És evident que la natura ha proporcionat els instruments per a la seva modificació, i els qui se’n serveixen ho fan d’acord amb el seu nivell evolutiu. Què és la vida si no una modificació constant en totes les seves escales?

“Projecte de pol·linització humana” de Laura Allcorn

Parlar de la natura com si fos un col·lectiu social maltractat és el resultat d’una herència cultural amb fortes dosis d’arcadisme. Despertem a la realitat! L’harmonia no ha existit mai: els nostres avantpassats s’havien d’enfrontar al llamp i als ullals del tigre amb ben poca cosa i la supervivència estava en risc a cada segon. El domini de la natura és la transformació d’un planeta hostil en una llar. Com no havia d’avançar aquest procés intervencionista si la intel·ligència humana podia llegir el món, comprendre’l, i conquerir el benestar?

Quan Descartes exhorta a dominar la natura diu ben clarament quina és la raó per fer-ho. Una raó que des del confortable 2016 pot semblar banal, però que segles enrere era transcendent: «…no solament és desitjable amb vista a la invenció d’una infinitat d’artificis que ens permetrien de gaudir sense cap esforç dels fruits de la terra i de totes les comoditats que s’hi troben, sinó també, i principalment, amb vista a la conservació de la salut, que és, sens dubte, el bé primer i el fonament de tots els altres béns d’aquesta vida».1

Fragment de l’obra “Organismes postnaturals de la Unió Europea del Center for PostNatural History” de Richard Pell

L’explicació cartesiana ressona en dues peces de vídeo presentades a l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie». Una és un fragment del documental El nostre pa de cada dia, de Nikolaus Geyrhalte, i mostra amb fredor el funcionament de l’engranatge de la indústria de l’alimentació. L’altra peça és una petita entrevista amb l’artista Richard Pell, que ha elaborat una mostra amb els fons del Centre d’Història PostNatural, on presenta diversos organismes vius intencionadament alterats per l’acció humana, com, per exemple, la rata alcohòlica dissenyada pel Govern finlandès per combatre una de les principals causes de mort entre els homes del país.

Les imatges dels pollets vius expel·lits a alta velocitat pels tubs d’una cadena de producció, del primer vídeo, i les dels petits monstres postnaturals, del segon, són emocionalment torbadores però racionalment coherents amb la nostra evolució intel·lectual.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “El nostre pa de cada dia” de Nikolaus Geyrhalter from CCCB on Vimeo.

La humanitat ha fet dics com el castor fins que ha pogut construir-los d’una altra manera. Com recorda Richard Pell, molt abans de l’enginyeria genètica els encreuaments tradicionals han donat com a resultat les verdures, les hortalisses i molts dels animals que coneixem. Pel que fa a la indústria alimentària, som davant la resposta a l’escassetat d’altres segles, amb les eines de la màxima eficiència productiva.

Hem d’entendre que la roda del carro prefigura el pneumàtic i el camí de pols, l’autopista. I si ho fem, aleshores també comprendrem que la gran qüestió que planteja la intervenció humana en la natura no és l’artificialització de la vida. Desenganyem-nos: cap invident no rebutjarà la visió que la ciència li podrà oferir eventualment. La qüestió crucial de la nostra llarga relació amb la natura es troba en la destinació d’aquest viatge. No es tracta tant del que fem, sinó de fins on volem arribar fent-ho.

+ HUMANS. Entrevista. Richard Pell parla de “Organismes postnaturals de la Unió Europea del Center for PostNatural History” from CCCB on Vimeo.

La pregunta és pertinent des del moment en què la gran eficàcia en el sotmetiment del món a les nostres necessitats posa de manifest un seguit de pèrdues. L’ús dels combustibles fòssils ha impulsat la indústria i les comunicacions, però altera el clima i emmetzina l’aire. La idea que podem arribar a viure en un món absolutament mesurat, controlat i organitzat amb criteris científics i racionals, expressada per Auguste Comte al segle XIX, és falsa. Amb tot, continuem col·lectivament aferrats al mantra que sempre hi haurà solucions per a qualsevol problema que se’ns plantegi.

La incertesa i el misteri no es veuen erosionats per l’avanç del coneixement: fan una mica com l’horitzó que es desplaça més enllà quan naveguem. Potser no hi ha solucions per a tot, tal com suggereix Laura Allcorn en el vídeo, també presentat a «+Humans», Projecte de pol·linització humana. Partint de la inquietant desaparició de les colònies d’abelles, de la qual no es coneix la causa, Allcorn ha dissenyat una eina pol·linitzadora per a humans a fi d’executar la funció d’aquests insectes, això sí, amb resultats menys eficients.

+ HUMANS. Entrevista. Laura Allcorn parla del “Projecte de pol·linització humana” from CCCB on Vimeo.

El progrés, entès com l’evolució cap a estadis cada vegada més perfectes, és poc útil per als reptes d’aquesta era. El nou paradigma haurà de ser el límit. A diferència del progrés, que parteix d’una creença pseudoreligiosa, el concepte de límit no es fonamenta en apriorismes, sinó que es redefineix cada vegada en contrast amb la realitat. De fet, els límits són la gran dada de la realitat i es poden percebre en aspectes tan diferents com l’esgotament dels recursos o la impossibilitat de fer microxips més petits indefinidament.

El futur no està escrit. És possible que les capacitats de modificar la natura augmentin exponencialment i ens portin a alteracions de la biologia o de la consciència que ara es troben en el terreny especulatiu. Davant d’aquests possibles desenvolupaments, es tendeix a beneir irreflexivament el canvi o a fer esmenes a la totalitat. Però també és possible mirar cada cas sense prejudicis i sense oblidar que, com demostra la relació entre seguretat i llibertat, els humans no hem nascut per tenir-ho tot alhora.

1 Descartes, René. El discurs del mètode. Edicions 62, Barcelona 2001, pàg. 119.

La gelosia i la seva història

juny 17th, 2014 No Comments

Al·legoria de la gelosia. Luca Ferrari

Heu pensat mai que les passions tinguin història? Heu pensat mai que l’amor, l’odi, la malenconia, la gelosia, tot allò que pertany al més íntim, va més enllà de nosaltres mateixos?

Si revisem la història atentament sabrem distingir que el subjecte i les emocions han viatjat plegats i s’han transformat plegats. La matèria de la qual estem fets són, històricament, les emocions. I ens cal, urgentment, encabir-les al discurs del passat, per refer una mirada nova, una perspectiva intrigant i necessària, que dóna veritable volum i realitat al dibuix que ens fem de nosaltres mateixos.

Més enllà del caràcter psicològic i íntim, les emocions també són un fenomen cultural que exigeix un estudi de la seva representació en el temps i les condicions socials en què s’expressa. Aquesta és la premissa fonamental de Javier Moscoso, historiador i filòsof espanyol, que ha dedicat bona part de les seves investigacions a entendre les relacions entre l’art, la filosofia de la ciència i la història de la medicina. Com es pot escriure la història de les emocions a principi del segle XXI?

El proper dijous 19 de juny a les 19h, Javier Moscoso presentarà sota el títol Una història de la gelosia. La medicalització moderna de les passions quines eren les formes de comprendre i expressar la gelosia al llarg del segles XVIII i XIX, i quin tractament ha rebut la gelosia a l’entrada de la modernitat.

Professor d’Història i Filosofia de les Ciències a l’Instituto de Filosofía del Centro Superior de Investigaciones Científicas de Madrid (CSIC), Moscoso és l’investigador principal d’un grup que s’interroga, des d’una perspectiva multidisciplinar, sobre la història de les ciències de la vida al segle XVIII, la història dels signes i les singularitats  a l’Europa Moderna i la història del dolor a Occident entre els segles XV i XX. El seu darrer llibre, Historia cultural del dolor, publicat al 2011 en espanyol (Taurus) i al 2012 en anglès (Palgrave-Macmillan), ha estat altament elogiat per la crítica i, entre altres, ha estat escollit per El Mundo com un dels 10 millors llibres de no ficció publicats a Espanya al 2011. El filòsof intenta donar respostes a com s’ha articulat històricament l’experiència del sofriment humà, indagant en les modalitats retòriques i persuassives que han permès comprendre’l des d’un punt de vista cultural.

Junt a les monografies i nombroses publicacions a revistes científiques, ha comissariat diferents mostres i exposicions: sobre els monstres imaginaris a la Biblioteca Nacional de Madrid, sobre la història del dolor al Science Museum de Londres i sobre la història cultural de la pell humana, al Wellcome Collection Gallery, a Londres. “Soy un académico, un tipo que escribe artículos y libros. Si tienes suerte, los leen miles de personas, en todo caso el público es limitado”, accepta el filòsof, proposant-se arribar amb la seva investigació a un públic més ampli i compaginar la tasca acadèmica amb la transferència cultural.

Actualment, Moscoso prepara un nou llibre, tant en espanyol com en anglès, sobre les passions de la modernitat i la conferència que presentarà al CCCB forma part d’aquesta investigació.

Joanna Bourke: «Hem de mirar al passat per veure com la gent va superar les crisis»

gener 25th, 2012 1 Comment

Quan parles de fortalesa amb Joanna Bourke, ella immediatament pensa en les persones malaltes o que han patit o pateixen dolor. Bourke investiga el dolor i les seves formes de narració al llarg de la història, la manera en què  hem explicat el nostre patiment als metges, els amics o la família. «És difícil parlar del dolor i narrar-lo, perquè quan expresses dolor, n’infligeixes als demés», diu Bourke en aquesta entrevista que li vam fer amb motiu de la seva participació al debat «VIRTUTS». La historiadora britànica va defensar  la fortalesa com una virtut que han manifestat els malalts al llarg del segles. A Bourke li interessen els relats del dolor: «La gent ha trobat un llenguatge per expressar el dolor i l’ha fet servir de forma creativa per construir significat i comunitat». En la conferència al CCCB va comentar alguns exemples d’històries i reflexions al voltant del patiment com va fer les escriptores Virginia Woolf a «On Being Ill» o Frances Burney en un escrit sobre l’experiència de superar una mastectomia sense anestèsia.

Segons Bourke, al segle XVII i XIX el llenguatge clínic sobre el dolor era molt més ric i existia molta més empatia entre metge i pacient. La tecnificació de la medicina i les precarietats del sistema hospitalari ha anat en detriment de la relació entre els malalts i les persones que els assisteixen.

Bourke estudia el passat però no dubta de la importància de recuperar la fortalesa en els temps actuals de crisi econòmica. «Necessitem capacitar i animar les persones perquè tinguin recursos per ser més fortes i plantin cara als atacs de la crisi».

1