Crònica de la jam session REGENERACIÓ-3
Enfilem la recta final d’aquest cicle de jams al voltant de l’exposició “El segle del jazz” amb la sensació que això ha estat només el principi. El públic continua fent cua cada dijous a la porta de la Jazz Cava del CCCB. Ens queden dues sessions. I a hores d’ara no hi ha cap músic que no conegui la cita. Aquest espai efímer s’ha convertit en un veritable punt de trobada. Com el Zurich de la plaça de Catalunya, o la torre esquerra de plaça d’Espanya en dia de concert, o l’estació de Sants. Trobades que duren un temps determinat però que restaran en la nostra memòria sense límits, justament perquè són irrepetibles.
La creació d’un espai que atrau públic i músics tan diferents prové sovint ―com també en aquest cas― d’una voluntat col·lectiva, d’una decisió presa entre tots sense parlar-ne i, per tant, per què no dir-ho, d’una certa màgia que ha fet possible la coincidència. Aquest és el cas d’aquesta Jazz Cava del CCCB, com ho és també de l’espai de l’Associació Regeneració-3, el grup de músics que van protagonitzar aquella nit l’obertura de la jam.
“El nom de Regeneració-3 ―em deia Jordi Berni, president de l’Associació― va venir d’un periodista que ens va dir que érem la tercera generació de músics de jazz a Catalunya”. Bé, ningú no sap ben bé si és la tercera, però sí que és una de les primeres que surt graduada de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). De fet, diria que arriba un moment a casa nostra que les generacions de músics de jazz deixen d’agrupar-se per edats o per estudis. Molts es formen tocant damunt dels escenaris i podríem dir que per “contagi”. L’Associació aprofita, però, aquesta idea per reivindicar-se com a grup que té per bandera la idea de regenerar-se, que, traduït als temps en els quals van néixer, en què acabaven de sortir de l’escola, volia dir agafar el brau per les banyes i lluitar per l’única cosa que els interessa: tocar. En un moment, a més a més, que la ciutat viu una manca d’espais per a la música en directe i una situació poc normalitzada pel que fa a la música.
Així és com Regeneració-3 s’instal·la en un local prop de Sant Pau per oferir a tota una sèrie de músics la possibilitat d’assajar, de trobar-se, de tocar, de fer masterclasses, de convidar-hi gent, etc. Un espai, també, de trobades efímeres, perquè d’elles ―com han demostrat la sèrie de projectes estables i els discos que han sortit dels músics de l’Associació―, en depèn en gran mesura la continuïtat de la seva professió.
Quatre dels membres fundadors de l’Associació, Jordi Berni al piano, Víctor Correa al trombó, Oriol Roca al contrabaix i Guillem Arnedo a la bateria (responsable de les jam sessions gracienques al bar Continental), iniciaren la jam d’aquell dia amb tres estàndards. Un d’ells, el magnífic “Lonnie’s Lament” del saxofonista John Coltrane, arranjat en aquest cas pel trombonista Víctor Correa. Sense saber-ho o sense voler-ho, cada jam session ha aportat una varietat d’estils i formes que han donat a la sèrie de jams del cicle una riquesa molt especial. En aquest cas, va ser el so del trombó, que va marcar el to vitalista i arriscat des del primer fins a l’últim minut de la jam.
La jam s’obrí a la participació amb un altre dels membres de Regeneració-3, el saxo Santi de la Rubia, i un altre jove saxo, Lluc Casares, a prop del jazz des de petit (el seu pare, Pau Casares, és integrant de la Vella Dixieland), que van interpretar a duo el solo de “Yes or not” de Wayne Shorter.
De cop i volta, la part esquerra de l’escenari es va omplir d’estoigs d’instruments. El joveníssim trompeta Pol Omedes es preparava per entrar en el cinquè tema popularitzat per la trompeta de Chet Baker, “There will never be another you”. També aparegueren dos trompetes més, Boro ―ja conegut del públic assidu―, acabat d’arribar de València fa dues setmanes i pràcticament debutant a Barcelona a la Jazz Cava del CCCB, i Rocky Albero, una altra de les figures ineludibles en la militància del jazz barcelonina. Tots dos van pujar a l’escenari amb un nou bateria, Dani Domínguez. Tot seguit hi pujà també Alfred Artigas a la guitarra, van afinar, i sonà… “I remember April”. Mentrestant, al fons de la sala, un altre músic que repetia, el pianista Rafa Madagascar, era entrevistat per la Marta, de Com Ràdio. “Lo que me hace volver es la diversidad de músicos que se encuentran, el «caliu» que se crea. La proximidad con el público estimula al músico. La inspiración para la improvisación, sin duda, se ve muy influenciada por el hecho de estar «a menys d’un metre»”. Va somriure i s’acomiadà per pujar a l’escenari.
Mentre el seguíem, vam sentir un rebombori entre els músics que s’anaven acumulant al lateral esquerre. També havien vingut Joan Vilalta, Jordi Rossy i Albert Bober. “La setmana passada ja volia venir amb el meu fill Fèlix, que també toca la trompeta ―comentà Jordi Rossy―; va venir Benet Palet, oi? Ell va ser el primer profe de trompeta del meu fill i hagués estat bonic sentir-los tocar junts. Potser la setmana vinent…” Finalment, Rossy al piano i Julián Sánchez a la trompeta, amb Oriol Roca al contrabaix, aconseguiren crear el silenci absolut amb un dels clàssics dels anys quaranta, la balada “Skylark”. Vam respirar a fons. Jordi Rossy passà a la bateria, a la qual s’ha dedicat la major part de la seva vida com a sideman al costat de grans figures, i Albert Bover entrà al piano, amb “Monk’s dream”. La sessió tocava a la seva fi, però semblava que hi havia energies per tornar a començar. Un parell de temes amb diverses intervencions donaren pas al quartet inicial, que va cloure la nit, aquest cop, acompanyat de la suggerent veu de Sabina Witt interpretant “Autumn Leaves”.
Eva Vila, coordinadora de les CCCB Jam Sessions
Imatges: