Són Internet i democràcia dos conceptes inseparables? Internet comporta necessàriament més democràcia? La setmana passada James Curran va abordar aquestes qüestions en la sessió inaugural del cicle Ciutadania, Internet i democràcia, titulada “Malentesos al voltant d’Internet i la democràcia”. Curran, catedràtic del Goldsmiths College i autor d’un grapat de llibres de referència sobre la història dels mitjans de comunicació, va mostrar-se molt crític amb l’assumpció –sovint generalitzada– que Internet té com a conseqüències directes el rejoveniment de la política, la democratització del periodisme i l’assoliment d’un nou ordre global més just i participatiu. Aquesta assumpció, respon a la realitat o és més aviat fruit d’un wishful thinking? La tesi de Curran, que ja ha explicat en el llibre de recent publicació Misunderstanding the internet, del qual és coautor, és prou clara: Internet no està canviant el procés democràtic. A continuació us oferim els punts principals de la intervenció, que expandim amb aquesta vídeoentrevista que li vam fer.
CCCB (c) Jordi Gómez, 2012
Sense negar els efectes positius d’Internet, que tots coneixem, Curran es va basar en dades i casos concrets per demostrar que els discursos optimistes sobre la situació actual del ciberespai no es corresponen amb la realitat. En lloc de consolidar-se com un mitjà alternatiu i renovador, Internet està tendint a reproduir les lògiques de poder i les desigualtats socials del món actual, fins i tot intensificant-les en alguns casos. Per aquesta raó, Curran no es va cansar de repetir durant la seva intervenció que el context social limita la contribució d’Internet. Concretament, set són les limitacions que Curran aprecia en l’actual configuració del ciberespai:
• només un 30% de la població mundial té accés a Internet. Els usuaris que formen part d’aquest percentatge provenen majoritàriament de les regions pròsperes del món globalitzat.
• el món està dividit pel llenguatge. Aquest element d’incomprensió mútua també afecta a Internet.
• el llenguatge és un mitjà de poder. L’abast i l’impacte mundial d’un usuari a Internet depenen en gran mesura de la seva llengua materna. Les seves possibilitats no són les mateixes si s’expressa en anglès que si s’expressa en àrab.
• el món està dividit per conflictes d’interessos i de valors. De la mateixa manera, a Internet existeixen pàgines que fomenten l’odi i la violència en lloc d’apaivagar-los.
• les cultures locals i nacionals encara estan molt arrelades arreu del món. Algunes d’aquestes cultures poden arribar a dedicar el 70% de la seva informació (televisiva i cibernètica) a qüestions domèstiques.
• els governs nacionals busquen a tot arreu el domini o el control dels mitjans de comunicació. Sovint, el discurs global a la xarxa està distorsionat per la censura i la intimidació estatal.
• la gent que participa activament en política –en molts casos els més privilegiats– pot no ser representativa de la població general, cosa que també té efecte sobre el discurs online.
En opinió de Curran, aquestes raons posen en dubte la idea d’un ciberespai obert, lliure i tolerant en el qual es comuniquen persones d’orígens i nacionalitats diversos, i que tindria com a conseqüència la constitució d’un nou ordre polític global. Si bé és cert que Internet té la capacitat de generar un sentiment positiu d’humanitat i de solidaritat compartides (que Curran va il·lustrar amb la projecció d’aquest vídeo que, malgrat ser en xinès, va ser capaç de provocar un esclat de riallada general entre el públic del Mirador del CCCB), Internet per sí mateix nos ens portarà un nou ordre global: “aquesta és una cosa per la qual s’haurà de lluitar i que no s’esdevindrà senzillament com a conseqüència d’Internet”.
Al parer de Curran, un bon exemple d’això és la primavera àrab –a la qual estarà dedicada la penúltima sessió d’aquest cicle, que comptarà amb la participació de Samuel Aranda, Mayte Carrasco i Leila Nachawati–, que “ha estat objecte de molta mitologia”. Certament, tecnologies com Twitter i Facebook van tenir un paper cabdal en les revoltes, però aquestes no s’haurien produït sense l’existència prèvia d’un malestar social subjacent i profund. Curran va prevenir la temptació d’establir una relació de causa i efecte entre l’ús d’Internet i l’esclat de les revoltes assenyalant que només un dels sis països revoltats figura en el rànquing dels cinc països àrabs amb un major ús d’Internet. Si aquesta relació causal fos exacta, altres països àrabs amb més accés a Internet també s’haurien rebel·lat contra els seus dictadors.
L’últim tòpic que Curran va rebatre és aquell segons el qual Internet és l’agent d’una regeneració del periodisme que implicaria l’esfondrament del vell ordre de les grans corporacions i conglomerats que fins ara dominaven la producció i el consum de la informació. La nova tecnologia no comporta necessàriament un nou periodisme. En primer lloc, la televisió continua sent la font principal d’informació arreu del món. Així mateix, ressalta Curran, les grans empreses de la informació han colonitzat el ciberespai, aprofitant els seus avantatges econòmics i el seu prestigi a fi d’assegurar-se una posició hegemònica a la xarxa. Així ho indica el resultat de dues enquestes dirigides a establir el top ten de les pàgines d’informació online a Anglaterra i als Estats Units: en el primer cas, no figurava cap mitjà independent entre els deu primers; en el segon, només un, el Huffington Post (que, irònicament, ja no és independent). Aquesta dinàmica es reflecteix en el funcionament de cercadors globals com Google o Yahoo!, que no solen incloure mitjans alternatius en les primeres pàgines de resultats. D’altra banda, els blocaires troben moltes dificultats a l’hora d’arribar a grans audiències; perquè a part d’haver de competir amb els grans mitjans, molts d’ells són amateurs que s’han de guanyar la vida amb altres feines i que no disposen del temps necessari per a la investigació.
Malgrat la seva visió crítica i escèptica de la relació entre democràcia i Internet, Curran també va fer referència a casos en els quals la xarxa sí que ha possibilitat el sorgiment de veus independents i de més llibertat, casos com el del web de periodisme voluntari Open Democracy (amb el qual ha col·laborat) o, aquí a Catalunya, el diari electrònic independent i pioner VilaWeb, fundat i dirigit pel moderador de l’acte, Vicent Partal. En resposta a preguntes del públic, Curran també va admetre que la comunicació horitzontal que permet Internet sí que suposa una millora qualitativa i va expressar la seva simpatia cap a Wikileaks… això sí, tot puntualitzant que l’aliança de l’organització de Julian Assange amb els mitjans tradicionals fou un factor determinant per al seu abast internacional.
CCCB (c) Jordi Gómez, 2012
Aquest primer acte del cicle Ciutadania, Internet i democràcia fou certament un bon estat de la qüestió sobre el present d’Internet, que fuig de l’eufòria tecnòfila i obres vies de reflexió i de crítica al voltant d’un fenomen cabdal per a la comprensió d’aquest segle XXI. Després del diagnòstic pessimista de Curran, continuem amb dues sessions sobre els espais alternatius que ofereix Internet. Ahir, Geert Lovink va fer una crítica de Facebook i va parlar de mitjans alternatius a aquesta gran xarxa social. Dimarts vinent tindrem amb nosaltres Nicholas Mirzoeff, professor de Mitjans, Cultura i Comunicació a la Universitat de Nova York, que protagonitzarà una sessió titulada “Aquí hi ha alguna cosa a veure: contravisualitat, nous moviments i el moviment Occupy“.
Us esperem!
