Un drone, fins fa poc, era un brunzit o un abellot. Però no és actualment una paraula d’ús comú gràcies als sorolls o al món animal. La paraula drone és més coneguda avui com a sinònim «d’avió sense pilot». No és, però, un invent del segle XXI. Fa anys en dèiem «avions teledirigits». Però el progrés sí que ha dut almenys tres novetats que han fet que necessitéssim una paraula nova: l’autonomia de vol, la distància amb qui controla els comandaments i l’ús militar.
La capacitat letal és l’origen de la fama dels drones en l’última dècada, però també tenen usos civils i comercials. Dues empreses gegants, Amazon i Google, es barallen avui per veure qui serà capaç de fer que aquests aparells transportin paquets d’un magatzem a casa en un parell de minuts. Però moltes empreses més imaginen altres serveis per als drones: conrear un prat, fer tasques de salvament, revisar canonades als terrats d’edificis o obtenir més bones imatges de cases en venda. Els seus usos comercials es dispararan a partir del 2018, amb una nova legislació als Estats Units. Els drones no només són avions amb un pilot remot; alguns d’aquests usos nous seran –si tot va bé– amb avions autopilotats, capaços de reaccionar mitjançant un software.
Però la trista fama dels drones i el motiu del debat Drones. El setge a distància és la impressionant habilitat per matar que han demostrat. Fins ara només tres països han matat amb drones: els Estats Units, el Regne Unit i Israel. L’ús militar dels drones no és tan sols disparar míssils. La vigilància i el reconeixement són usos estratègics més comuns. La majoria dels països que tenen drones –més de 50– són d’aquest tipus més inofensiu. La violència futura dels drones no serà només en forma de bombes. La Xina –i altres països també, segur– treballa en avions que puguin dur a terme guerra electrònica: bloquejar el sistema GPS, confondre programes de localització d’objectius…
Però els drones letals han estat més evidents i, a més, han actuat en espais aeris amb llibertat de moviments, sense amenaces de defenses antiaèries o avions de combat: el Pakistan, l’Afganistan, Somàlia, el Iemen, Gaza. Els drones nord-americans han constituït una de les dues grans eines en la campanya antiterrorista del president Obama des del 2008 –l’altra són les forces especials. Està per veure la seva eficàcia en una guerra real, on l’enemic tingui armes antiaèries. Potser es treballarà amb drones més petits, indetectables: n’hi ha de 15 centímetres. També hi haurà aviat drones que podran viure a l’aire, amb una autonomia solar de fins a tres anys. És un món per descobrir.
L’activitat constant dels drones nord-americans en zones remotes ha fet que els presumptes membres d’Al Qaeda i de les seves filials no hagin pogut viure ni entrenar-se tranquils. Obama n’ha reduït l’ús en els últims dos anys, però el preu que s’ha pagat amb víctimes civils és enorme. La ràbia que ha sentit la població afectada per veure’s sempre sota amenaça fa dubtar de l’èxit del mètode.
Els drones poden funcionar amb intel·ligència humana: algú avisa que un objectiu està o estarà en tal lloc i s’ataca. Però l’objectiu pot estar amb la seva família o en una festa. Què fer aleshores? Dependrà de la importància de l’objectiu per a la força atacant. Els drones també han actuat mitjançant uns atacs dits «de signatura»: la intel·ligència nord-americana estableix un patró que defineix activitats terroristes; per exemple, una caravana de cotxes o un camp d’entrenament. Si un drone de reconeixement grava una activitat que segueix aquests criteris, es pot atacar. Les conseqüències han estat de vegades terribles.
El general de l’aire retirat Michael Hayden –cap de l’NSA durant les setmanes dramàtiques posteriors a l’11-S– ha dit en referència als atacs contra l’estat islàmic a l’Iraq que «la confiança en el poder aeri té tots els atractius del sexe esporàdic: sembla oferir tota la gratificació, però sense cap compromís». A Hayden li sembla que una estratègia com aquesta és dubtosa i insuficient. Ara imaginem una estratègia on el poder aeri està en mans d’avions sense pilot. Quina mena de sexe seria? Fa anys que el president Obama el practica.
Jordi Pérez Colomé és periodista expert en política internacional i autor del blog Obamaworld. Participa a la xerrada Drones. El setge a distància, que tindrà lloc el proper 2 d’octubre en el marc del projecte Sota setge.
Francamente interesante.
Los de Uncovering Ctrl asistiremos e informaremos sobre la charla
Hasta el 2!