Posts Tagged ‘Novetats BREUS’

Cal·lígula també tenia autoestima. Josep M. Ruiz Simon a Breus CCCB

febrer 28th, 2013 No Comments

Quan i com es va convertir en una virtut l’autoestima? A quins interessos ideològics respon aquesta suposada virtut, recentment encunyada? Trobareu la resposta a aquestes preguntes a L’ètica de l’autoestima i el nou esperit del capitalisme, l’última publicació apareguda a la col·lecció Breus, basada en la conferència (veure vídeo aquí) pronunciada per Josep Maria Ruiz Simon en el marc del cicle Virtuts ara farà un any.

Estem acostumats a pensar les virtuts com a valors abstractes, universals i eterns, que acompanyen i acompanyaran sempre l’ésser humà com un mirall ètic i espiritual. Qui gosa posar en dubte ideals tan arrelats en la nostra civilització com la saviesa, la justícia, el coratge, l’honestedat, la paciència, la dignitat, la fortalesa o la moderació, tots ells presents en el cicle Virtuts? Certament, l’autoestima no forma part d’aquest elenc venerable de qualitats morals encaminades a una vida bona, bella i justa. Com explica Ruiz Simon, l’actual consideració de l’autoestima com una virtut té origen en el pensament utilitarista d’autors com Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels Estats Units, que van descuidar la idea aristotèlica segons la qual “les virtuts eren hàbits en si mateixos honorables”… independentment de la felicitat que poguessin donar als seus possessors. El caràcter desinteressat que era l’essència de la virtut va passar a segon terme a favor d’un nou tipus de “comptabilitat moral”: en Franklin, la virtut és allò que porta a la felicitat entesa com a èxit (per exemple, la prosperitat econòmica o el cel).

L’associació creixent entre virtut, felicitat i èxit personal es va constituir en una “ètica precapitalista” indestriable del desenvolupament d’un capitalisme que s’ha anat buidant de contingut ètic mentre consagra l’eficàcia, el lideratge, la flexibilitat, la competitivitat i l’adaptabilitat. Aquests nous valors amb tuf empresarial, subsumits en el valor suprem de l’autoestima, s’han escampat en les darreres dècades a l’empara del programa neoliberal i de derivats seus com el pensament positiu i la indústria de l’autoajuda, que s’han instal·lat a les prestatgeries dels supermercats, als canals de televisió, a la política (el Tea Party n’és un clar exponent) i fins i tot a l’acadèmia. Sobretot als Estats Units, aquestes instàncies han emprat un discurs ideològic segons el qual només virtuts com l’autoestima garanteixen el progrés de l’individu a través de la “selecció natural de l’economia”, que condemna a l’extinció a tots aquells que contradiuen les seves exigències. És significatiu que aquesta selecció natural sui generis inculqui la importància de l’autoestima als individus mentre els força a humiliar-se i sacrificar-se si volen sobreviure enmig de fenòmens com la precarització, la desregulació, l’exclusió social o la cèlebre “privatització dels guanys i socialització de les pèrdues”. L’argument és el següent: la manca d’autoestima és l’arrel del problema; la culpa no és de l’Estat, ni de l’economia, ni de l’empresa, ni de les institucions, sinó de l’individu, que s’ha quedat curt en el seu afany de superació i d’optimisme. Així doncs, l’ètica de l’autoestima carrega sobre l’individu una responsabilitat excessiva sobre el seu benestar al mateix temps que allibera de responsabilitat social els actors econòmics i polítics. Recordem a tall d’exemple la divisa de Ronald Reagan: “In this present crisis, government is not the solution to our problems; government is the problem”.

Paradoxalment, lluny de fomentar l’amor propi l’autoestima esdevé un parany, exigint la renúncia a la dignitat i a drets socials bàsics, que és el que sovint impliquen eufemismes de l’argot empresarial com els ja esmentats: eficàcia, lideratge, flexibilitat, competitivitat i l’adaptabilitat. Tot això de l’autoestima sembla fantàstic des del punt de vista dels depredadors privilegiats de l’espècie que han aconseguit imposar la seva llei en el procés de selecció natural de l’economia neoliberal i contemplen el panorama des de l’asèpsia dels seus despatxos. Cal·lígula i Jack l’Esbudellador també tenien autoestima, observa Ruiz Simon. Segurament també en tenien, afegim nosaltres, Bernard Madoff i altres “triomfadors” de les altes finances actuals. Però la resta de nosaltres “faríem bé de buscar-nos unes altres virtuts”.

Lucas Villavecchia

Tres defenses de la democràcia en temps de penúria, a la col·lecció BREUS

febrer 20th, 2013 No Comments

L’imaginari de la societat democràtica lliberal s’ha construït sobre una noció, més o menys definida, de pacte i acord. Certament, ciments democràtics com la tolerància, la diversitat o la convivència semblen inexplicables sense apel·lar a una voluntat d’enteniment, de diàleg entre diferents. Amb tot, a cap observador atent de la realitat se li escaparà la imprecisió, la feblesa o la més absoluta desatenció que aquests principis coneixen en la seva concreció quotidiana: en un món creixentment marcat per l’exclusió, la desigualtat i la injustícia la idea d’un consens social aproblemàtic i harmònic podria semblar des d’una ingenuïtat  benpensant fins un relat interessadament promogut per sostenir determinats privilegis. Des de punts de vista diversos, tres autors que han visitat el CCCB han reflexionat sobre la importància d’examinar amb cura la complexitat de les interaccions, els equilibris i els pactes que genera la convivència democràtica així com les amenaces que posen en entredit els drets socials fonamentals en el moment actual. La recent publicació de les seves ponències en la col·lecció Breus és una ocasió idònia per rellegir els arguments de Tzvetan Todorov, Avishai Margalit i Nancy Fraser.

CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

Amb Elogi de la moderació Tzvetan Todorov es remunta al fonament teòric dels sistemes democràtics. En la seva ponència –la tercera publicada a la col·lecció Breus després de Sobre la tortura (2009) i Murs caiguts, murs erigits (2010)— Todorov recorda que l’essència de la democràcia es defineix per un delicat equilibri: la moderació recíproca entre els diferents poders i institucions que conformen l’Estat. El pacte democràtic, doncs, consistiria a un acord de base segons el qual cada poder limita a l’altre, allò que Montesquieu va expressar amb la màxima de que “un poder sense limitacions no pot ser legítim”. Amb tot, interpretant aquests principis en el context actual, Todorov analitza críticament com l’hegemonia del pensament ultraliberal altera aquest equilibri fonamental: com la crisi actual ha posat de relleu, la sobirania de les forces econòmiques s’imposa sistemàticament a la sobirania política i fins i tot a la pròpia deliberació democràtica, constituint un brou de cultiu per tota mena d’ideologies reduccionistes i antidemocràtiques. Segons Todorov, la reivindicació de la moderació fundacional de la democràcia seria un repte fonamental per aquest present marcat per la injustícia, la xenofòbia i el populisme.

© Miquel Taverna – 2011

Si en el seu text Todorov denuncia les desmesures que desequilibren els acords essencials de la democràcia, en Pacte Enverinat Avishai Margalit proposa una reflexió sobre els límits ètics que poden corrompre un pacte des del moment mateix de la seva formulació. El professor de Princeton suggereix la importància d’examinar meticulosament els interlocutors amb els quals estem disposats a transigir en un acord. Amb el record recent de les revoltes populars envers el règim de Mubarak a Egipte, Margalit subratlla la impossibilitat de tancar un pacte ètic amb règims sistemàticament inhumans i cruels. Convençut de que valors com la pau o la tolerància –tot i ser cabdals per construir una convivència democràtica— no estan intrínsecament justificats en qualsevol context, Margalit alerta del risc de signar “pactes enverinats” que, independentment de les seves bones intencions, puguin acabar traint drets fonamentals de tercers. En les seves pròpies paraules: “La pregunta que sempre ens hauríem de fer, tant en relació amb els altres com amb nosaltres mateixos, no és quines normes, quins valors i quines aspiracions tenim, sinó quina mena d’acords estem disposats a tolerar, quina mena de concessions fem”.

CCCB (c) Miquel Taverna, 2012

Per la seva banda, Nancy Fraser, amb el seu text Sobre la justícia: lliçons de Plató, Rawls i Ishiguro proposa una reflexió sobre una altra mena d’equilibri igualment delicat i fonamental: aquell que s’ha d’establir entre els drets de redistribució, reconeixement i representació per construir un règim social just. Aquesta concepció de la justícia com un equilibri complex ha estat l’eix central del treball en filosofia política de la pensadora nord-americana. Amb tot, en aquesta conferència celebrada en el marc del cicle Virtuts, Fraser es va aproximar a la seva pròpia teoria a través d’una suggerent drecera literària: mitjançant una interpretació de la novel·la No em deixis mai de Kazuo Ishiguro, l’autora proposava una incisiva anàlisi sobre les condicions i els fonaments que poden justificar una situació flagrant d’injustícia on els drets de redistribució, reconeixement i representació són violats sistemàticament. A partir de la reflexió sobre aquest relat extrem d’injustícia Fraser sosté una contundent argumentació sobre els imperatius ètics i polítics que haurien de guiar el nostre comportament ciutadà en defensa d’un ordre social més just. Al cap i a la fi, com la pròpia autora recorda en la seva ponència, “de la justícia, no se’n té mai una experiència directa. Per contra, la injustícia sí que l’experimentem, i és tan sols mitjançant aquesta experiència que ens formem una idea de la justícia”.

En un moment en què el projecte democràtic sembla esgotar-se sota la pressió dels interessos econòmics i els discursos xenòfobs i excloents, la revisió crítica dels nostres imaginaris polítics sembla un imperatiu ciutadà irrenunciable. Des d’òptiques diferents però complementàries els textos de Todorov, Margalit i Fraser ens proposen tres suggerents punts de partida per reflexionar sobre els reptes crucials de les democràcies contemporànies.

Pablo La Parra

Les noves geopolítiques de Saskia Sassen

desembre 3rd, 2012 No Comments

Com recordareu, l’altre dia vàrem anunciar-vos l’aparició de sis novetats a la col·lecció Breus CCCB. Avui us presentem la primera d’elles, Nuevas geopolíticas. Territorio, autoridad y derechos, que recull la conferència impartida per Saskia Sassen el 18 de gener del 2011 en el marc del cicle Crisi, en el qual també van participar, entre d’altres, Soledad Puértolas, François Jullien, Eva Illouz i Jorge Wagensberg. En la seva intervenció, Sassen, professora de Sociologia de la Universitat de Columbia, va abordar el tema de la crisi a partir d’un canvi significatiu en el panorama geopolític: si abans el mercat global es regia per una lògica d’inclusió (de treballadors i de consumidors), ara genera mecanismes d’expulsió preocupants arreu del món. Com va dir Sassen durant la conferència, “sobra gent”.

“La teoria és una manera d’observar allò que els ulls no permeten veure”. Amb aquest aforisme involuntari, Saskia Sassen descriu acuradament el propòsit de la seva reflexió en aquest assaig: donar visibilitat a realitats geopolítiques que no percebem perquè estan mimetitzades amb el funcionament del mercat global però que, tanmateix, impliquen per a molts l’expulsió d’un sistema en el qual els grans interessos econòmics s’han imposat als drets socials. Segons Sassen, el sorgiment de realitats complexes ha fet trontollar les categories geopolítiques bàsiques de territori, autoritat i drets. En efecte, les noves condicions del panorama geopolític del segle XXI han generat una situació complexa que no és global ni nacional. Per aquesta raó Sassen es mostra escèptica envers els dos discursos que continuen pensant el món exclusivament en termes d’oposició entre globalització i nació: d’una banda, el discurs propi d’una “noció global de la globalització”, segons el qual els poders financers han afeblit la sobirania nacional dels Estats; per l’altra, el discurs sobre el retorn de l’Estat nacional fort arran de l’esclat de la crisi financera del 2008.

Sassen sosté que la globalització ha alterat el tradicional concepte d’Estat nació i ha fet possible l’aparició de noves territorialitats problemàtiques que fan necessari repensar els discursos dominants a fi de fer-les visibles. La compra de grans extensions de terra a països africans per part de la Xina, l’autoritat sense Estat imposada pels pirates de Somàlia durant els darrers anys o la territorialitat extensa de les ciutats globals (màxim exponent de l’actual ambigüitat entre global i nacional) en són només alguns exemples. Tot i ser producte del sistema, aquests fenòmens han engendrat lògiques d’expulsió i injustícies de les quals sentim a parlar diàriament. Els desnonaments producte de les hipoteques subprime, la invisibilitat dels treballadors materials de les grans ciutats financeres, els desplaçaments massius de persones que es veuen forçades a abandonar la seva terra natal o la vulnerabilitat dels agricultors locals davant les grans potències econòmiques, formen part de les noves geopolítiques que Saskia Sassen apuntava en la seva conferència i que recollim en aquesta nova publicació que ens plau presentar-vos.

Lucas Villavecchia

1