El proper dimarts 25 de març, la professora ICREA Mavi Sánchez-Vives, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), parlarà de «Cervell i realitat virtual» en el tercer dels debats ICREA-CCCB sobre El cervell. L’hem entrevistada per conèixer com les neurociències utilitzen aquesta tecnologia puntera.
Quin és l’àmbit de la teva recerca?
Sóc neurocientífica i utilitzo la realitat virtual com una eina per entendre funcions cerebrals. Al CCCB parlaré d’un fenomen que il·lustra molt bé com n’és, de plàstic, el cervell, la gran capacitat que tenim de transformar en temps molt curts la representació interna del nostre propi cos. Que la representació del nostre propi cos és en el cervell ho sabem per diferents vies, per il·lusions corporals, que són relativament fàcils d’evocar i donen la il·lusió de propietat sobre un braç de goma, per exemple. També hi ha nombroses il·lusions de transformació corporal descrites en la literatura, algunes les coneixem a causa de lesions cerebrals específiques, que produeixen alteracions estranyes o extravagants, com gent que creu tenir un tercer braç, o gent que creu que pot sortir del seu cos, o casos com els que descriu Oliver Sacks, per exemple la persona que pensa que aquella cama al llit no és seva i se la vol tallar, aquest tipus de casos extrems. Amb realitat virtual podem estudiar els límits de la representació del nostre propi cos recreant aquestes il·lusions, sense necessitat de pacients amb lesions cerebrals.
Com feu servir la realitat virtual?
A través de la realitat virtual podem interioritzar un cos extern com a propi, sabem aconseguir il·lusions corporals induint una sèrie d’estímuls correlacionats, que produeixen il·lusions de transformació en terminis de temps molt curts. En vint o trenta segons podem generar la il·lusió d’un tercer braç mitjançant realitat virtual, per exemple. El fet que aquestes il·lusions es produeixin tan ràpid ens fa pensar que hi ha aquesta plasticitat tan gran del cervell, i les transformacions virtuals obren la porta a aplicacions molt diferents.
Quan parles de realitat virtual, et refereixes al casc amb pantalla?
Parlem de realitat virtual immersiva, amb casc, on, en lloc de veure el seu cos normal, l’usuari veu un avatar. Aquests experiments tenen potencial en moltes àrees, com en la rehabilitació, l’entrenament, la psicoteràpia o el lleure.
Què heu descobert, per exemple?
En rehabilitació estem estudiant el tractament del dolor. Per exemple, tenim uns quants treballs publicats en els quals mostrem que el color amb què veus un braç virtual et pot afectar el llindar de dolor: si el braç virtual és vermell seràs més sensible a un estímul dolorós o calent, mentre que si és d’un altre color, blau per exemple, tindràs menys sensibilitat a un estímul dolorós o calent. Això vol dir que el llindar del dolor no és estable i es pot modificar en funció de la informació visual que reps.
Aquestes transformacions es poden dur a terme en un entorn virtual, però també donant vida a un robot.
Sí, les transformacions corporals també es poden donar si un, en comptes de tenir un cos virtual, internalitza un cos robòtic, i el cos robòtic pot estar situat a distància. Jo puc utilitzar un entorn virtual a Barcelona i veure a través dels ulls d’un robot a Londres, i interactuar i parlar en aquest entorn, de manera que tens un «cos» al lloc de destinació. Si això es generalitza, caldria regularitzar legislativament aquestes pràctiques, regular qui és el responsable de les accions que realitzarà el robot en un altre lloc, que pot estar a l’altra banda del món.
En aquest vídeo del programa «Quèquicom», podeu veure com una periodista de Barcelona utilitza la realitat virtual per encarnar-se en un robot a Londres i entrevistar el científic Mel Slater.