Posts Tagged ‘Debats ICREA’

Albert Costa: «En la gent bilingüe, el declivi del cervell és més lent»

març 12th, 2014 No Comments

«El Cervell», el tercer cicle de debats ICREA-CCCB, continua el proper dimarts amb la conferència «El cervell bilingüe» del professor d’investigació ICREA Albert Costa, una de les referències mundials en aquest àmbit de la neurolingüística. Hi hem parlat perquè ens avanci els punts clau de la seva recerca.

L’investigador ICREA Albert Costa

El teu àmbit de recerca és com s’instal·len les llengües al cervell en el cas dels parlants bilingües. Això vol dir que teniu detectades en quines parts s’emmagatzemen els verbs i en quina els noms, per exemple?
Cal considerar el cervell com a circuits, no com a àrees aïllades. Amb neuroimatges sabem quins circuits s’activen amb la parla. En el cas dels noms i els verbs, hi ha pacients que han tingut un dany cerebral i de cop són capaços de dir molts més verbs que noms, i altres pacients que passen a utilitzar més noms que verbs, i per tant hem vist que hi ha circuits cerebrals que s’encarreguen més dels verbs i d’altres dels noms. A partir d’aquí, mirem en parlants bilingües si aquests mateixos circuits actuen amb la segona llengua, fins a quin punt l’organització al cervell de la segona llengua segueix els mateixos principis.

Què hem d’entendre, per parlant bilingüe?
El bilingüisme no té una definició, sinó casos molt diversos. Jo vaig viure quatre anys als Estats Units, per exemple, i parlo en anglès amb el meu fill. Sóc bilingüe en anglès? O no ho sóc? O pel que fa al català i el castellà, qui és bilingüe, aquell qui els parla tots dos? O només aquell que parlava en català amb el pare i castellà amb la mare i, per tant, els va aprendre alhora? Sempre que intentem definir el bilingüisme excloem grups de gent, i per això el que fem és afegir adjectius al concepte bilingüisme: bilingüisme proficient, d’adquisició simultània, d’adquisició successiva, no proficient…

Quins problemes comporta ser bilingüe?
Els bilingües coneixen menys paraules en cadascuna de les llengües que els monolingües, per exemple. Si sumes les paraules que coneixen en total en són més, és clar, però un monolingüe pot conèixer 60.000 paraules del seu idioma, per les 40.000 de cada idioma que sap un bilingüe. Si tu cada dia jugues quatre hores a esquaix i quatre hores a tennis, mentre que jo m’exercito les mateixes hores però totes fent tennis, llavors jo jugaré millor que tu a tennis. Més desavantatges: al bilingüe li costa més trobar la paraula exacta, té «puntes de la llengua» més sovint, perquè canvia constantment de llengua, i les pot practicar en un 50-50 o 70-30, mentre que el monolingüe està 100% concentrat en una sola llengua i no li costa tant recuperar les paraules no usuals. Finalment, hi ha el consum d’energia. Quan parles català no pots apagar el castellà, t’has de focalitzar en una llengua i apagar l’altra, i això un monolingüe no ho ha de fer. El bilingüisme fa que dediquem més recursos i gastem més energia en aquest monitoratge lingüístic. És com quan vas a Anglaterra i acabes cansat de tant forçar-te a parlar anglès, de tant intentar apagar el català i el castellà i concentrar-te en l’anglès. Tot i això, aquest desgast és només energètic, no es desgasten les neurones, de fet passa el contrari.

I els avantatges que aporta el bilingüisme?
Doncs aquesta gimnàstica lingüística del controlar dues llengües i anar focalitzant-ne ara l’una i ara l’altra s’ha vist que és beneficiosa, i que afecta altres estructures cerebrals i processos cognitius fora de la llengua. Trobem que les persones que són bilingües focalitzen millor l’atenció en estímuls, tenen un millor control atencional, tenen més matèria grisa i connexions neurals en determinades zones, i això els fa tenir una reserva cognitiva més gran quan són vells: en la gent bilingüe, el declivi cognitiu és més lent. Hi ha estudis que han vist, per exemple, que en pacients amb Alzheimer la gent que és bilingüe arriba més tard queixant-se al metge que els monolingües. Això no vol dir que no tinguin Alzheimer, de fet tenen el mateix dany cerebral, però tenen estratègies compensatòries causades per aquesta gimnàstica que fan durant seixanta anys.

Quines aplicacions pràctiques tenen tots aquests estudis?
Entendre millor com funciona la representació cortical del llenguatge ens pot ajudar amb moltes coses, decidir si operar una persona o no, per exemple. Davant de tumors cerebrals, podrem saber com quedarà el pacient, si perdrà la llengua o no. O en pacients amb ictus, si són bilingües en quina llengua els fem la rehabilitació? La fem en la que ha quedat millor? En la que ha quedat pitjor? En la que és més útil? A més, aquestes investigacions també ajuden en l’aprenentatge d’idiomes: en la mesura que descobrim quines tècniques són millors per aprendre, o quina predisposició té cada persona pels idiomes: de petits podrem saber quins nens són més sensibles a contrastos fonològics, i per tant quins tindran més capacitat pels idiomes, etcètera.

Contemporary Museum of Calligraphy

Una altra pregunta que et deuen fer sempre: per aprendre una llengua cal posar-s’hi com més aviat millor?
Hi ha el tòpic que cal fer-ho com més aviat millor, però depèn de per a quines coses. Sabem que els sons i l’accent cal aprendre’ls molt de pressa. D’acord que hi ha variabilitat individual, gent amb capacitat d’agafar bé els accents, però en general l’accent s’agafa durant el primer any de vida. La sintaxi també s’ha d’aprendre de jove, però l’adquisició de paraules noves, per exemple, no té edat, es fa tota la vida. Tu estàs aprenent paraules noves en català cada dia. Aquesta qüestió sempre desperta molta controvèrsia, perquè a Catalunya volem que els nens aprenguin anglès com més aviat millor, però posem els professors d’anglès nadius als cursos més avançats, i els mestres no nadius a les classes dels petits. Hauríem de posar els professors nadius al principi, amb els petits! Aquesta qüestió sempre genera polèmica, sempre que en parlo rebo correus de professors de primària queixant-se’n.

A l’Estat espanyol la teva investigació sempre ha estat molt polititzada.
I tant, quan em truquen les ràdios d’aquí sé que volen que els expliqui els avantatges del bilingüisme, i a Madrid sempre em demanen pels desavantatges… Però, més enllà del que passi al cervell, el bilingüisme és una decisió de la societat, hem decidit ser bilingües o no ser-ne amb independència del que passi al cervell.

Al món el bilingüisme és la norma i el monolingüisme l’excepció.
Sí, el monolingüisme no és tan comú. A Europa és relativament poc comú, la majoria de ciutadans europeus parlen més d’una llengua. Una altra cosa és que siguis bilingüe des del bressol, que això és menys comú, però de contactes entre llengües n’hi ha moltíssims i arreu del món.

Alternatives a l’evolució

març 5th, 2014 No Comments

Els reptes i les noves descobertes en la recerca en neurociències centren «El cervell», el tercer debat ICREA-CCCB, que els propers quatre dimarts ens permetrà conèixer els treballs d’alguns dels investigadors més importants del país. El proper 11 de març inaugura el cicle Ricard Solé, professor d’investigació ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, amb la conferència Cervell(s): autòmats, accidents i evolució sintètica sobre la vida sintètica i les possibilitats que s’obren de manipular i trobar alternatives a l’evolució darwiniana.

L’investigador ICREA Ricard Solé

Què entenem per evolució sintètica?
Nosaltres treballem amb sistemes complexos, i la biologia sintètica és una part de la nostra recerca en què ens plantegem fins on es pot arribar en la construcció i el disseny a partir de components biològics, si podrem crear algun tipus de sistema que porti a terme computacions i preses de decisió, sistemes que aprenguin i puguin imitar, i per tant es puguin comparar amb el cervell o els sistemes neuronals. Al meu departament ens plantegem què es pot fer i què no es pot fer. L’evolució ha creat una sèrie d’estructures, com el cervell, que és una gran innovació, però nosaltres ens preguntem: «hi hauria alternatives?» «Aquesta és l’única solució possible?». Si algun dia desenvolupem una tecnologia que permeti imitar alguna cosa semblant al cervell, amb intel·ligència, consciència, cognició o empatia, aquest sistema ha d’imitar obligatòriament la vida? O hi ha alternatives? A partir d’aquí, ens formulem aquesta pregunta a moltes escales.

Quin paper té el cervell, en la vostra investigació?
Al laboratori no podem crear cervells, però estem manipulant cèl·lules que normalment són individualistes, que no saben fer res més que buscar menjar. Estem aconseguint que es comuniquin i que prenguin decisions col·lectivament, com les formigues, que puguin aprendre, que puguin prendre decisions, etcètera. L’evolució ja va inventar això, però nosaltres tenim la possibilitat d’alterar el procés, de posar-hi coses que l’evolució no ha previst. I la biologia sintètica s’està replantejant coses que teníem molt clares, com l’envelliment o la mort. Tots pensàvem que l’envelliment era un procés inevitable, pura termodinàmica, però és mentida, l’envelliment es pot aturar. L’evolució, de fet, ens ha portat aquí perquè la forma natural és viure prou per reproduir-nos i ja està, però al laboratori hem trobat que pots manipular els terminals dels cromosomes perquè un dels enzims de l’envelliment no funcioni, i s’han obtingut ratolins que viuen tres vegades més i que aconsegueixen morir joves. Per tant, la regla aquesta, aquest «principi de disseny» ens el podem saltar. Nosaltres ens preguntem fins on podem arribar amb aquestes alternatives, si hi ha alternatives a l’envelliment, podem dissenyar sistemes on l’envelliment no hagi de ser necessàriament una de les regles bàsiques. Això genera més preguntes, i ens fa pensar si hi ha moltes coses d’aquestes que donàvem per fetes i que potser ens hauríem de qüestionar.

El cervell, per exemple, és òptim amb moltes coses, però un desastre en moltes d’altres: el cervell aconsegueix que el seu funcionament tingui un cost metabòlic molt baix, i això som incapaços de recrear-ho els científics, però, en canvi, hi ha coses molt ineficients, el cervell s’ha anat muntant a partir del que hi havia abans. Dins el cervell d’un humà hi ha el cervell del rèptil, el cervell de la rata, etcètera, i això genera molts conflictes en la nostra manera de pensar, a l’hora de tenir creences estúpides. Si volem construir una màquina, és important tenir-ho en compte? O fins on és important, que haguem estat nens? Nosaltres aprenem el llenguatge en un procés d’aprenentatge que comença a la infància, i hem vist que potser perquè passin determinades coses cal aquest procés, cal que siguem nens. Ja hi ha gent que treballa en robots «infantils», i potser el disseny de sistemes complexos també ha de passar per un procés de creixement.

Sigui com sigui, la vostra és una investigació sense resultats pràctics immediats…
Sí, és teoria pura. Nosaltres sempre hem estat teòrics, només fa pocs anys que tenim un laboratori propi per fer experiments. L’ambició del nostre treball és intentar entendre l’origen de la complexitat, i una part té a veure amb la cognició, amb com aprens, com incorpores la informació, com t’adaptes a un món extern amb la capacitat de predir o no predir. Per a l’ésser humà el temps és molt important, per exemple, el temps ens diferencia clarament de qualsevol màquina, tu saps que hi ha un futur i un passat, però les màquines viuen el present. Com ho fem, per posar això en una màquina? La nostra feina és plantejar les preguntes, encara que estiguem lluny de saber les respostes.

De tota manera, ja tenim alguns resultats de laboratori: imagina que aconseguim que uns bacteris es comportin com formigues, puguin aprendre, puguin resoldre problemes col·lectivament. Estem intentant recrear al laboratori com va aparèixer la cooperació fa milions d’anys. Si som capaços de fer això, s’obren horitzons interessants, podríem dissenyar cèl·lules que vagin a un teixit i facin el que nosaltres volem, reconstruir-lo, per exemple.

Roomba

Com treballeu? Amb grans computadores? Amb simuladors?
El problema el pots abordar de moltes maneres, des de les matemàtiques, fent models teòrics en què et plantegis la pregunta de manera molt general, o bé amb ordinadors, on fem evolucionar circuits i màquines artificials utilitzant l’evolució darwiniana, és a dir, no les dissenyem tal com ho faria ara un enginyer conscient, sinó intentant que recreïn com ha evolucionat la natura. Una part de la nostra inspiració també ve de la ciència-ficció, quan llegim coses que s’escrivien abans que comencés la revolució de la informació, als anys quaranta o cinquanta. Trobes moltes coses divertides, en aquella època, com que el robot que netejava la casa no era un Roomba, sinó que era un robot amb forma humana i un aspirador a la mà, però, més enllà d’això, hi ha ciència-ficció molt interessant, que realment transcendeix la tecnologia actual. La ciència-ficció també especulava sobre la interfície cervell-màquina, que permetés expandir el cervell utilitzant tecnologia, però, segons el que sabem ara del cervell, tinc molts dubtes que això sigui factible.

Luisa F. Cabeza: «Tots els que treballem en l’àmbit de l’energia sabem que és impossible continuar amb aquest ritme de vida»

desembre 11th, 2013 No Comments

CONFERÈNCIA SUSPESA PER MALALTIA DE LA PONENT.
DISCULPEU LES MOLÈSTIES
.

Després de conèixer el futur negre que li espera al petroli, les implicacions econòmiques d’una reducció del consum energètic i els reptes que afronta l’energia solar, el cicle ICREA-CCCB de ‘Reptes energètics’ s’acomiadarà dijous 19 de desembre amb la conferència de la catedràtica de la Universitat de Lleida Luisa F. Cabeza sobre energies renovables i regulacions internacionals.

«La utilització de les energies renovables presenta tres grans problemes», explica  Luisa F. Cabeza. El primer problema és tecnològic, perquè estem a l’inici del desenvolupament d’aquest tipus d’energia i «els rendiments són molt baixos». Utilitzem l’energia solar, però «la quantitat d’energia que recuperem respecte la quantitat d’energia que rebem encara és molt baixa».

«El segon gran repte és de costos, les energies renovables són més cares que els combustibles fòssils, per tant és més car escalfar una casa amb energies renovables que amb petroli o carbó”, diu la investigadora ICREA. «A banda, l’emmagatzematge està essent una de les grans barreres, perquè del nostre cotxe el punt feble és la bateria».

Per últim, el tercer gran repte de les energies alternatives és el repte social: «les energies renovables no són sempre acceptades i conegudes al món. La gent no està disposada a tenir-les a casa o a pagar una mica per tenir-les a casa, no se sap quines avantatges tenen respecte la resta d’energies convencionals». En aquest sentit, la catedràtica de la UdL és pessimista respecte al futur que ens espera. «Tots els que treballem en aquest àmbit sabem que és impossible continuar amb el ritme de vida que portem». Segons Cabeza, «hem de canviar de forma de vida, però no se sap molt bé com fer-ho, perquè no és fàcil dir-li a la gent que ara que ens hem acostumat a tenir calefacció i aire condicionat a casa de sobte serà massa car i ja no podrà tenir-ne. O que no podrem anar en cotxe a tot arreu, i la gent es pensa que perquè no puguis anar en cotxe aniràs amb avió, però amb avió tampoc hi podràs anar, tot tornarà a ser com fa 30 anys, quan agafar una avió era realment car». «La tecnologia es desenvoluparà molt, però mai arribarem a tenir el miracle del petroli», conclou Luisa F. Cabeza.

L’entrada a les conferències és gratuïta. També es poden seguir en directe per Internet i a Twitter amb #debatsICREA.


Andreu Cabot: «Encara tenim problemes per emmagatzemar electricitat»

desembre 3rd, 2013 No Comments

Tot i que alguns països com Dinamarca ja generin el 30% de la seva energia per vies renovables, la tecnologia actual encara no és prou eficient i resulta massa cara. Per conèixer de primera mà aquesta problemàtica, el proper dimarts 10 de desembre visitarà el CCCB l’investigador Andreu Cabot, de l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC).

L’equip de Cabot a l’IREC fa recerca de nous materials que millorin les plaques solars i els dispositius de conversió energètica, per intentar abaratir i millorar aquests processos. «L’emmagatzematge de l’energia elèctrica encara no està del tot solucionat», explica Cabot, ja que les bateries elèctriques no poden competir amb la benzina. «Un litre de gasolina té molta més energia que una bateria del volum equivalent», exemplifica aquest investigador, que afegeix que «la durada d’aquestes bateries és un altre problema a resoldre».

Però, tot i els reptes tecnològics que afronta la comunitat científica, Cabot es mostra optimista respecte a un futur ple d’energies alternatives: «si l’energia dels combustibles fòssils va pujant de preu i la que produïm amb processos fotovoltaics o termoelèctrics s’abarateix, al final aquests dos costos coincidiran, i a partir d’aquí podrem reemplaçar bona part dels combustibles fòssils per altres fonts renovables d’energia».

Andreu Cabot exposarà els problemes actuals i les perspectives de futur de l’energia solar a la tercera sessió dels debats ICREA-CCCB, que porta per títol ‘La tècnica podrà trobar solucions als reptes energètics?’ i que se celebrarà el proper dimarts 10 de desembre a les 19:30 hores al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. El presentarà Joan Vila i Simon, professor de Tecnologia energètica a la Universitat de Girona (UdG) i serà la penúltima sessió d’aquest cicle, una col·laboració estable entre el CCCB i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) per donar a conèixer al gran públic els avenços i reptes de la recerca d’alt nivell que es fa avui a Catalunya.

L’entrada a les conferències és gratuïta. També es poden seguir en directe per Internet i a Twitter amb #debatsICREA.

Contingut relacionat

Jeroen van den Bergh: «La transició a un sistema energètic més sostenible no és tan lògica econòmicament»

novembre 27th, 2013 1 Comment

Reduir el consum energètic podria no ser tan beneficiós com podríem pensar a primera vista. En aquesta línia van les investigacions de Jeroen van den Bergh, que adverteix que no hem de ser tan optimistes sobre els efectes econòmics dels canvis que cal fer per raons mediambientals (com ara apostar per les energies renovables), ja que aquests canvis sempre tindran uns efectes indirectes que en primera instància són invisibles. Un exemple que proposa el professor: amb bona intenció, una persona utilitza menys calefacció per reduir el consum energètic mentre que, per altra banda, els diners que estalvia els acaba invertint en activitats que consumeixen fins i tot més energia, com un viatge en avió.

Jeroen van den Bergh considera que la creença que el creixement econòmic (entès com a augment del Producte Interior Brut) ens portarà a un món millor és enganyosa perquè avui en dia les inversions encara es produeixen en els sectors i les activitats més contaminants.

Premi Sant Jordi de Medi Ambient 2011, Jeroen van den Bergh és professor de recerca ICREA a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on investiga les causes, conseqüències i possibles estratègies per solucionar els problemes ambientals des de la perspectiva econòmica. El proper dimarts 3 de desembre de 2013, a les 19.30 hores, oferirà al CCCB la conferència “El repte energètic: un repte social i econòmic” en el marc del cicle de debats ICREA-CCCB “Reptes energètics: present i futur“.

L’entrada a les conferències és gratuïta. També es poden seguir en directe per Internet i a Twitter amb #debatsICREA.

Contingut relacionat

Perfil i articles acadèmics de Jeroen van den Bergh al web ICREA

Entrevista a César R. Ranero: «El petroli cada vegada serà més car i el seu preu, més volàtil»

Vídeos del cicle de debats ICREA-CCCB “Reptes energètics: present i futur”