El setge, avui

setembre 16th, 2014 No Comments

Amb «Sota setge» iniciem el curs amb un cicle de debats sobre els setges contemporanis, en una reflexió que vol ser un crit de denúncia dels conflictes militars irresolts, oblidats o fins i tot ocults a l’opinió pública.

A Brief History of Collapses (2011-12) © Mariam Ghani

«Sota setge» comprèn una instal·lació de dues obres audiovisuals dels artistes Mariam Ghani i Omer Fast i un seguit de converses entorn d’aquest concepte. La instal·lació es va inaugurar el 16 de setembre amb la sessió «Treballar sota setge», un diàleg entre la comissària Chus Martínez i l’artista d’origen afganès Mariam Ghani sobre la possibilitat de l’acte creatiu en un estat de setge.

El cicle també abordarà un dels casos actuals més paradigmàtics de setge a la conferència «Gaza. El setge permanent». Ahron Bregman, exsoldat de l’exèrcit israelià i professor al King’s College de Londres, ve a presentar el seu darrer llibre, La ocupación (Crítica, 2014), i a denunciar la política del seu país a la franja de Gaza, a partir de la seva pròpia experiència a l’exèrcit i de l’estudi de documents classificats dels serveis israelians, entre altres fonts privilegiades.

Del setge en la seva accepció clàssica passarem a esbossar un element clau de la guerra contemporània al debat «Drones. El setge a distància». Amb els drones, la tecnologia trenca definitivament amb la proximitat física i moral entre l’atacant i la víctima, convertint l’acte de matar en una tasca a distància, asèptica i sense esforç, i amb menys costos. Què implica l’ús dels drones, a escala política, militar i ètica? Assistirem a l’estrena del documental Drone (2014), dirigit per la cineasta noruega Tonje Hessen Schei, que reuneix testimonis tant de víctimes dels atacs com de pilots de drones. L’acompanya Chris Woods, periodista britànic expert en drones, en un debat que serà dirigit pel periodista Jordi Pérez Colomé.

Finalment, a la sessió «Síria. El setge informatiu», moderada per la periodista Lali Sandiumenge, analitzem un altre aspecte fonamental del setge contemporani: el poder de la informació i la importància dels mitjans digitals per difondre-la. La investigadora i activista siriana Leila Nachawati ha fet un seguiment de les diverses iniciatives de ciutadans del seu país d’origen que han trobat en la xarxa una potent arma contra el règim (Syria Untold). Així mateix, el periodista Marc Marginedas, corresponsal de guerra d’El Periódico, aprofundeix en el gir del conflicte a Síria a partir de l’entrada en escena del grup d’origen iraquià Estat Islàmic i la seva estratègia de persecució de periodistes internacionals.

«Sota setge» és el contrapunt de la reflexió amb què vam començar el 2014 amb «Ciutat Oberta» i l’aportació del CCCB a la commemoració del Tricentenari del setge de Barcelona. Dos cicles de debat que reivindiquen, des de punts de partida oposats, la llibertat com a valor essencial de la vida humana, així com responsabilitat de tots en la tasca de preservar-la.

Sota Setge

setembre 15th, 2014 No Comments

Com treballa una comunitat artística en un context de setge? Com, en aquestes condicions, és possible mantenir el sentit de la pràctica confiant només en les relacions internes? Aquestes i altres preguntes rellevants sobre la mateixa idea i condició de setge van ser qüestions fonamentals tractades en l’edició de la dOCUMENTA (13) de Kassel del 2012.

Kabul es va convertir en el lloc de treball on es va dur a terme part d’aquesta investigació, en presentar una exposició que es va fer central per al projecte general. En el marc de la dOCUMENTA (13), la comunitat artística i intel•lectual afganesa i participants d’altres procedències es van reunir a Kabul i Bāmiān en diferents ocasions al llarg de mesos per explorar la pràctica artística contemporània en una situació precària i alhora compromesa.

Com es pot viure en guerra i més enllà de la guerra i els conflictes? Especialment en temps de guerra, de suspensió del dret o en condicions de post conflicte, pot ser l’art una forma de curació? En un estat de setge el temps adquireix noves dimensions i el focus i l’ambició de qualsevol activitat es concentren en un cercle tancat. En actuar, com vam fer en aquest projecte a Kabul, com si no hi hagués cap conflicte, ni una ocupació, ni increïbles mesures de seguretat, en realitat proposàvem que es pot interferir, interrompre i canviar d’alguna manera la realitat, a força d’afirmació i imaginació. Aquesta va ser la base de treball per organitzar una sèrie de seminaris i una exposició a Kabul i Bāmiān com a part de la dOCUMENTA.

L’obvietat del cas Kabul ens va dur a reflexionar sobre la imparable progressió del que Giorgio Agamben anomena «una guerra civil mundial», l’estat d’excepció com a paradigma del govern dominant en la política contemporània. I dos anys després l’experiència de Kabul encara irradia i el concepte de setge vinculat a la reflexió i a la pràctica artística no perd la seva força.

Chus Martínez
Va ser comissària de la dOCUMENTA 13. En l’actualitat és directora de l’Institut d’Art de l’Acadèmia d’Art i Disseny de Basilea

La reflexió sobre el setge es durà a terme a través de diverses activitats. D’una banda, una instal·lació consistent en dues peces audiovisuals dels artistes Mariam Ghani i Omer Fast, que anirà acompanyada d’una conversa entre Mariam Ghani i la comissària Chus Martínez sobre la pràctica artística en el context del setge. De l’altra, tres debats amb periodistes i investigadors entorn dels aspectes diferencials i característics dels setges contemporanis, que inclourà també la projecció d’un documental.

Chus Martínez va ser entrevistada amb motiu del projecte “Sota Setge”. Aquí pots veure l’entrevista.
http://vimeo.com/102616546

Fora de casa

juliol 28th, 2014 No Comments

Fotograma de “Al otro lado”. Fatih Akin, 2007

Quan parlem de migracions parlem, inevitablement, de nosaltres mateixos. No hi ha país, regió ni ciutat per a qui aquest sigui un terme aliè. Les migracions són fenòmens intrínsecs a les persones i, amb això, també a la seva identitat. En aquest sentit, hi ha pocs instruments com el cinema per a descriure-ho, ja que retrata la seva casuística i incideix també en el seu caràcter expressiu. És important saber quines són les circumstàncies dels moviments migratoris, com també en quins termes, to i formes s’expressen, ja sigui narrant el viatge dels immigrants subsaharians que creuen el nord d’Àfrica i l’estret, o el dels joves espanyols que es busquen la vida lluny de la Península. Films com 10.000 km (Carlos Marqués-Marcet) o El Rayo (Fran Araújo, Ernesto de Nova), darrerament estrenats a les nostres sales, responen a aquests fenòmens i demostren alhora la permeabilitat i la rellevància del cinema com a expositor de les realitats socials actuals.

És per això que enguany proposem, en el marc de Gandules’14 – Gas Natural Fenosa, una sèrie de films que parlen de tots aquests temes. Amb el títol Fora de casa, durant el mes d’agost es projectaran a la fresca del pati del CCCB un total de deu obres. La programació proposa una lectura de l’emigració completa i heterogènia, amb pel·lícules que recorren tots els continents en totes les direccions i mostren aquests periples forçosos des de la partença fins a l’establiment i, en alguns casos, la posterior tornada a casa.

Gandules’14 – Gas Natural Fenosa començarà el dia 5 d’agost amb la projecció del film senegalès La pirogue (La piragua) (Moussa Touré), que descriu la partida i l’accidentat viatge d’una pastera que pretén arribar a les costes canàries des d’un poblet pesquer proper a Dakar. La segona sessió, Welcome (Philippe Lioret), tindrà com a protagonista un adolescent iranià que vol arribar a Anglaterra, i la tercera, Amreeka (Amerrika) (Cherien Dabis), una mare palestina que emprèn amb el seu fill un agredolç viatge cap als Estats Units. La segona setmana començarà amb el film She, a Chinese (Ella, una joven china), de la directora Xiaolu Guo, que segueix els passos d’una noia xinesa a través del seu país fins a aterrar a Londres. I estrenarem el film xilè I am from Chile (Gonzalo Díaz), que narra en clau tragicòmica les desventures d’un jove a la capital britànica. Clausura la segona setmana la pel·lícula Auf der anderen Seite (Al otro lado), del turcoalemany Fatih Akin, que encreua dues històries familiars entre ambdós països. La darrera setmana començarà amb el brutal thriller coreà Hwanghae (The Yellow Sea) (Hong-jin Na), que explora les fronteres entre Corea del Nord, Rússia i la Xina en una trama criminal, i seguirà amb la producció hispanomexicana Aquí y allá (Antonio Méndez Esparza), sobre un pare de família mexicà que, després de molt temps treballant als Estats Units, torna a casa per  reunir-se de nou amb els seus. L’últim dia hi haurà el passi especial del film de Chaplin The Immigrant (Charlot emigrant) (1917), i tot seguit l’estrena a Espanya d’Illégal (Il·legal) (Olivier Masset-Depasse), un film belga que transcorre en un centre de retenció d’immigrants francès, on es destapa la realitat d’aquests sòrdids indrets.

Totes les sessions aniran acompanyades d’un dels nou curtmetratges guanyadors del concurs d’enguany, sotmesos a votació a través de la pàgina web del CCCB.

Tariq Porter és investigador i crític de cinema.

«Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís ‘Common Places, el remake’»

juliol 23rd, 2014 No Comments

Entrevista a Delia Márquez i Pablo Díaz, directors de Lugares comunes, el curtmetratge guanyador de l’edició d’enguany del Premi Gas Natural Fenosa.

El curt es podrà veure a la sessió inaugural de Gandules’14 el dia 5 d’agost.

«La idea ens va venir com un flaix», expliquen els directors del curt guanyador de l’edició d’enguany del premi Gas Natural Fenosa, Lugares comunes. Delia Márquez (Màlaga, 1987) i Pablo Díaz (Màlaga, 1979) havien viatjat a Düsseldorf (Alemanya) per visitar una amiga infermera que treballa allà des de fa uns anys. Una visita turística, una parada d’autobús i uns quants minuts per pensar van ser el germen d’aquest curtmetratge, també guardonat a l’Acadèmia del Cine d’Espanya amb el segon premi de RNE.

Pablo: Pràcticament tot el guió, encara que després canviéssim coses, se’ns va ocórrer a la parada d’un autobús…

El curt, un retrat intimista i colpidor de com és la vida «fora de casa» per motius laborals, parla de la distància, l’enyorança i el procés d’adaptació d’una jove malaguenya a la gèlida Alemanya. Pablo ha estat l’encarregat del guió, que en aquesta peça s’articula a partir d’una veu en off, tendra i simpàtica, amb accent andalús, de l’actriu Virginia Muñoz. La Delia és la part visual, s’ha dedicat a enregistrar i a improvisar amb la Virginia Valle (l’altra Virginia, protagonista física de la història, infermera a la vida real) des de finals de gener fins a principis de febrer.

Delia: Primer vam definir la idea, el Pablo va fer el primer esborrany, que em va servir a mi com a guia de gravació de cadascun dels plans. En aquest primer esborrany es preveien escenes que al final ens vam veure obligats a eliminar perquè eren molt complexes.

–I cap a mitjans de febrer tornes aquí.

Delia: A Màlaga, amb un munt de material gravat, és el moment de donar forma a tot el material i adaptar-lo al guió. La música és del compositor gallec José María Martínez, que va contactar amb mi fa temps, i revisant els temes que tenia compostos, vam decidir quedar-nos amb el guitarreo que caracteritza i dóna ritme a la història. Amb la carta tancada, les pautes, la veu i la música, comencem a muntar, encaixar les peces del puzle.

–La dedicatòria final del curt és tota una declaració d’intencions («A todos los que se fueron. Ayer y hoy») i subratlleu «y sobre todo a y para Virginia Valle». Virginia Valle, la mateixa protagonista, la infermera, no?

Pablo: Indubtablement, és la persona que ens va motivar per fer això. És una amiga en comú que tenim i que viu a Düsseldorf des de fa quasi dos anys. L’estimem molt i la trobem a faltar per Màlaga.

Delia: Ella és infermera, i al curtmetratge vam haver de simular que treballava en una farmàcia (Apotheke en alemany) perquè no era possible gravar-la a l’hospital. Des del principi va tenir molta disponibilitat i va ser molt fàcil. Com que ella no és actriu, el 90% del curt és improvisació i el 10% restant està una mica planificat, com l’escena de llançar pedres a l’aigua o fer veure que estudia alemany.

–I l’escena del plat de migas?

Delia: En aquesta escena ens ho vam passar molt bé, perquè era el primer cop que la Virginia preparava unes migas!

Pablo: Jo no hi era, però m’hauria encantat tastar aquelles migas.

–I alguna altra escena que recordeu especialment?

Delia: Per gravar les escenes de l’avió que apareixen al principi, vam haver d’anar a la zona habilitada que hi ha a l’aeroport de Düsseldorf per veure enlairar-se i aterrar els avions (Flughafen besucherterrassen). Ens vam perdre en arribar i ja era de nit, així que vam haver de tornar un altre dia per poder gravar aquells plans.

–Els crèdits del curt també són molt especials.

Delia: Els crèdits estan basats en unes cartes reals que vam comprar en unes botiguetes allà a Düsseldorf, i realitzats per Javier Ramos. I el cartell, de Juan Antonio Mariscal, també ha sabut capturar l’essència del nostre curt i plasmar-la en una imatge.

–A més d’aquest curt, havíeu treballat mai junts?

Delia: Hem fet curts junts i separats. Jo vaig debutar amb el meu primer curt l’any 2011 (¿Cómo funciona un paracaídas?), el 2012 vaig fer La petite mort, i a partir d’aquí, juntament amb el Pablo, hem codirigit diferents curts, com Almohadas separadas, Casting Vitae, La técnica del mono i finalment Lugares comunes.

Pablo: Jo vaig realitzar curts fa anys en solitari, però ho vaig deixar una mica, i fa relativament poc que m’he ajuntat amb la Delia i l’equip d’ Agudeza Visual. Sempre estem pensant nous projectes i formem un bon equip, perquè som molt semblants a l’hora de treballar.

–I parlant de «ser fora de casa» (la temàtica del vostre últim curt), us ho plantegeu com a opció de futur?

Delia: Jo m’ho he plantejat però mai he arribat a bon port. De moment em quedo a Màlaga, amb molts projectes per fer.

Pablo: Jo tinc feina ara mateix i no ho necessito, però em sembla una opció molt bona, conèixer altres països, una altra cultura… La llàstima és fer-ho per necessitat, perquè pràcticament el teu país t’hi obliga. El missatge del curt és aquest: això que està passant ara mateix, ja va passar fa un temps, i hem d’evitar que això passi en un futur.

–I si et donessin l’oportunitat de cedir el teu curt perquè algun director en fes un remake, quin escolliries?

Pablo: Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís Common Places, el remake. I ja posats a somiar, que Jamel Debbouzé fes d’immigrant àrab o Lupita Nyong’o d’immigrant kenyana, en tots dos casos a Londres.

Per què el #BCNmp7 no és un festival: una breu i sana reflexió

juliol 17th, 2014 No Comments

© Miquel Taverna, CCCB

L’origen dels festivals de música potser s’hauria de buscar al segle VI aC a l’antiga Grècia, amb els Jocs Pítics de Delfos, que, entre altres activitats, duien a terme concursos musicals (mousikos agon). Alguns dels precedents posteriors els podem situar a Alemanya, amb festivals com el de Bayreuth (1876), impulsat per Lluís II de Baviera i Wagner, així com el Donaueschingen Festival (1921), dedicat a la música contemporània, però, com també va passar amb el cinema, caldrà esperar a la fi de la Segona Guerra Mundial per veure aquest «format cultural» normalitzat. Tampoc s’ha d’oblidar el Festival de la Cançó d’Eurovisió (1956), el primer festival de música mainstream que va ser televisat a nivell internacional. Entre la «música contemporània» i el populisme extrem d’Eurovisió, hi ha tots aquells festivals que acollien bandes d’estils més populars; per exemple, el Reading Festival (1961), de blues i jazz; el Fantasy & Magic Mountain Music Festival (1967), que va ser el primer macrofestival de rock (folk, psicodèlia…), al qual van seguir el Monterey Pop (1967), el Festival de Woodstock (1969), el Glastonbury Festival (1970) i l’Isle of Wight Festival (1968). Si dels 60 a finals dels 80 els festivals eren pocs i de públic massiu (hi assistien entre 200.000 i 600.000 persones), als 90 el model esclata fins a convertir-se en una plaga descontrolada que deriva cap a temes molt diversos, que van més enllà de la música o el cinema. Les causes poden ser moltes i molt variades: des de la liberalització dels mercats, passant per l’auge de la música indie, continuant per la inversió de les administracions en el «turisme cultural», algunes directrius de les subvencions públiques que comencen a fomentar tot el que té a veure amb les «indústries culturals i creatives», l’aparició del «patrocini cultural», l’augment del PIB de molts països occidentals, derivat de la bombolla immobiliària…

És en aquest context que neixen dos dels grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound (2001) i el Sónar (1994). Es tracta de festivals d’èxit indiscutible que han obert subseus en altres ciutats del món, que han incorporat espais dedicats a la indústria musical o als nous formats culturals i que generen derivats culturals com ara produccions audiovisuals o segells discogràfics. Per fer una metàfora agroalimentària, és com si fos un model de monocultiu intensiu que obté grans rendiments econòmics i productius en molt poc temps, amb unes rendes molt concentrades i productes tematitzats. Els grans festivals són necessaris tant per al circuit musical com per als músics i per als consumidors musicals, però també és cert que desenvolupen un tipus de producció i consum musical que s’ha de complementar amb les activitats que ofereixen les sales de concerts, les programacions regulars o puntuals de centres culturals de tot tipus, les festes populars, els comerços musicals o els workshops / tallers d’investigació i recerca musical. Parlem d’espais de formació, de reflexió i crítica que fomenten polítiques i activitats de proximitat (siguin lucratives o no, exportables o no), vinculades amb els protagonistes del territori, on sovint aquests estableixen un diàleg amb músics, professionals o experts internacionals; espais horitzontals que permeten un feedback amb aquests mateixos protagonistes i, alhora, experiències musicals més personalitzades, rutes menys massives, més variades, menys prefixades.

© Miquel Taverna, CCCB

Fa temps vaig llegir un article de Jordi Bertran que es deia «Sobre la festa». Sostenia que la festa és «el reflex dels conflictes latents en la comunitat que es fan visibles en les celebracions dels diferents cicles del calendari». En destacava la funció catalitzadora, el fet que trenca amb el temps del treball (el temps productiu), alhora que suposa una ruptura dels codis de comportament; en definitiva, deia Bertran, es tracta d’una «teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari cap a un cert igualitarisme».

El BCNmp7, com tantes altres activitats que es fan a la ciutat al voltant de la música, aborda aquest doble compromís: d’una banda «ser el reflex dels conflictes latents en la comunitat» (conflictes que no són més que tensions i debats d’ordre social, econòmic, polític, històric, cultural) i, alhora, servir com a «teràpia regeneradora de la comunitat» mitjançant la posada en escena de propostes musicals «úniques», és a dir: treballades col·lectivament (amb l’ajuda de tots els agents i col·lectius programadors de les sessions), fetes expressament, pensades per a un context, que és el que els dóna valor i sentit. De vegades ho aconseguim, de vegades simplement ens quedem en l’intent, però no abaixem la guàrdia.

El cicle del BCNmp7 (Músiques en Procés) del 2014 ja ha arribat al seu meridià, després de fer tres de les cinc sessions programades.

Primera sessió: una música incontrolable

La primera sessió va tenir lloc el 6 de març. Programada per la promotora musical Sidewalk Bookings i el col·lectiu Los Cuatro Cocos, va ser una aposta per la música underground (per posar-hi una etiqueta) més contundent. El debat inicial el van conduir Xavi Sánchez Pons i Quique Ramos i va tenir com a protagonistes el periodista i membre del  col·lectiu Detakon Víctor Ginesta, la fotògrafa Alejandra Núñez i responsables del col·lectiu Màgia Roja. El debat no va donar grans conclusions, simplement va girar al voltant de qüestions que encara ara creen controvèrsia i sospites; per exemple, l’origen del terme i les pràctiques DIY, la confrontació entre el mainstream i l’underground i la mateixa recepció musical i el paper del públic, molt més atret per entorns ja coneguts o celebrats abans de les sales petites o els racons més inhòspits de l’escena musical (això es va comentar a dalt de la taula i a baix).

Pharmakon, Una bèstia incontrolable i Coàgul. © Miquel Taverna, CCCB

A continuació es va passar al «nucli dur» de la sessió, a la música, als tres directes de tres artistes que són, precisament, aquells que defensen i potencien els mateixos convidats al debat: Coàgul, Una bèstia Incontrolable i Pharmakon. De Coàgul en diuen que fa black metal i folk apocalíptic, però tanta etiqueta no és capaç de fer justícia a la hipnosi coaguladora del músic, la seva nit és la de l’alquímia, la de l’ànima, la foscor àrida dels poetes (també locals), la del crit dessagnant-se sota el gong de la campana i de l’electrònica primitiva; tot el copiós públic que omplia el teatre del CCCB en pot donar fe.

A continuació Una Bèstia Incontrolable va remoure l’energia en una altra direcció, la del punk, però amb una força inusual, despertant la bèstia també en el públic. Pharmakon (Estats Units), una músic jove, com Coàgul, frega els vint-i-pocs, filla de la cultura punk, va tornar-nos a una esfera més íntima, interpel·lant el públic des de baix, incomodant-lo des de les vísceres i removent-lo a la palestra amb el noise. Els concerts s’anaven enllaçant amb col·laboracions entre els músics, com un fil argumental necessari, una guia cap a la catarsi final, quan tots els músics van pujar per entonar el darrer tema. I sí: va ser catàrtic.

«¿Por qué debería importarle a una persona madura que un grupo punk toque en un museo? ¿Habrá alguien con un guayómetro? Si te gusta el grupo deberías confiar en que te gustará el concierto. Para mí es gracioso porque en Nueva York un concierto de grupos locales cuesta entre 7 y 10 €. El concierto del jueves cuesta 7 € y, por lo general, los conciertos en casas okupas o centros sociales cuestan 3 €, así que por 4 € más tienes un concierto en un sitio diferente.» Pharmakon, entrevistada per Alejandra Núñez (VICE)

Segona sessió: l’escena industrial / new wave a Barcelona en perspectiva

Debat BCNmp7 © Miquel Taverna, CCCB

La segona sessió va ser el 16 d’abril i es va presentar com un diàleg entre la música industrial i la música new wave del passat i la del present. Els programadors van ser Boston Pizza Records i Domestica Records, dos segells i promotors musicals ben diferents; el primer es mou entre els músics locals que empatitzen més amb les seves fílies musicals, i el segon, Domestica, s’ha establert com un segell que cobreix estils com el new wave, el krautrock, l’electro, l’experimental o el minimal, i centra una part dels seus esforços en els discos de col·leccionisme. La final de la Copa del Rei Barça-Madrid va fer-ho complicat per al públic (el futbol, aquest gran contraprogramador), però, així i tot, més de 150 persones es van animar a anar-hi. El passat de l’escena electrònica dels 80 (plena transició) estava representat pels convidats de la taula rodona: Víctor Nubla (Macromassa), Gat (Ultratruita, New Buildings, fundador del segell G3G), J. J. Ibáñez (Kremlyn).

Tot sovint és complicat fer un debat i no caure en la fraseologia d’«els nostres temps eren millors», com si llavors hi hagués hagut una innocència al sector, una originalitat immaculada que avui en dia és impossible de trobar. No és ben bé així; la història de la cultura és l’art de la còpia transformada, però el que és clar és que els contextos en què es dóna la producció i recepció/consum musical no són equiparables. Aquests debats serveixen per donar una prova d’aquestes diferències.

Els concerts van anar, en primer lloc, a càrrec de Tvnnel (València), un músic que encara no ha editat el seu primer disc i que, per mitjà de tres sintetitzadors i un seqüenciador, construeix les seves melodies i ritmes subterranis en directe. La veterania la va aportar el francès Philippe Laurent, un artista molt complet (multimèdia), recarregat de teoria musical i cultural (la seva obsessió és com perceben les persones els signes i els símbols i el seu respectiu significat), però que, després d’haver tocat envoltat de sintetitzadors gegants als 80, ha optat per una posada en escena i una música aparentment molt més fàcil, amb compassos binaris i estructures ballables i senzilles.

¿Con qué argumento contestarías a alguien que después de escuchar este disco llegara a la conclusión de que son solo ruidos?

«Que consulte la palabra “electroacústica” en la Wikipedia. También puede mirar Pierre Schaeffer, el Tratado de los objetos sonoros, eso es anterior a cuando habían nacido tus padres. Por otro lado, que busque en la Wikipedia la palabra “punk” y relacione ambas cosas. LT Caramel y yo, por la edad que tenemos, somos la primera generación del punk y de lo que era la música industrial en Europa. Siempre hemos trabajado con estas cosas situacionistas y muy poco académicas y ortodoxas. Pero la electroacústica ocupa estanterías en las tiendas de discos de los países civilizadosVíctor Nubla, entrevistat per Carles Batalla (Revista Rambla)

Tercera sessió: Zeidun, una genealogia

Zeidun

Zeidun © Miquel Taverna, CCCB

La tercera sessió (Me mata pero me gusta: genealogía de Zeidun) va tenir lloc el 15 de maig de la mà de Gentnormal i La Fonoteca Barcelona. Zeidun va ser (o més ben dit, és), una banda de post-hardcore que es va crear, als anys 90, a l’ombra del Montseny; els seus membres són: Joan Colomo (Unfinished Sympathy, La Célula Durmiente, Joan Colomo…), Dalmau Boada (Les Aus, Omega V, Esperit!, La Célula Durmiente, Orquestra de Sant Celoni…), Càndid Coll (Murnau B, El Petit de Ca l’Eril, Autodestrucció, Orquestra Punk, Red Sexy Band…), Xavi Garcia (Surfing Sirles…) i Albert Trabal (Orquestra de Sant Celoni…). Alguns d’ells també han passat per bandes com Rain Still Falling, Ariadna, Cain, Moksha, The Cheese, Country Mejicano, entre moltes d’altres.

Zeidun van començar a tocar quan eren preadolescents, i vint anys després, gràcies a la màgia de Gentnormal i La Fonoteca Barcelona, es van retrobar a l’escenari amb algunes de les bandes que formen part d’aquesta constel·lació imparable de músics: Joan Colomo, Surfing Sirles, Murnau B, Omega V, L’Orquestra de Sant Celoni, La Célula Durmiente, Autodestrucció, Esperit!

Tot això acompanyat per unes càpsules documentals molt emotives, testimonis de primera línia de joc i de foc sobre els músics. Les entrades es van esgotar a mans d’un públic assedegat de celebració i homenatge, de festa compartida, d’aplaudiments i agraïments per tants anys de música contra vent i marea, per tant de temps de tocar sense esperar la gallina dels ous d’or, en un exercici permanent d’amistat i amor a la música per sobre de tot. Les llàgrimes d’emoció es van poder viure dalt de l’escenari i a baix, en un revival únic, però reviscut amb la tranquil·litat i l’alegria de saber que cap d’ells ha claudicat, que tots segueixen agafant l’instrument pel mànec, lluitant contra la mort, l’abnegació, el control industrial o l’apatia.

«He vist bruixes i dimonis en rotllana tots
dansant, he vist a la vall secreta un gegant
damunt d’un nan. Som del Montseny,
xandalistes sense frens. Som del
Montseny, anarquistes i senseis

Surfing Sirles, Montseny (del disc Romaní, Semen i Sang)

«Tiren la pedra i llavors amaguen la mà,
espera i veuràs com començaran a rodar caps,
jo ho sé i tu ho saps»

Joan Colomo, Cançó d’amor #2 (del disc La Fília i la Fòbia)

Dues sessions pendents del cicle BCNmp7

La pròxima sessió serà el dijous 2 d’octubre de la mà de Sones (segell i promotora discogràfica) i Aurelio Santos (WTF Jam Sessions, del Jamboree, entre d’altres). Sota el títol de Barcelona Magnètica, músics de diferents estils i procedència ens explicaran la seva relació ambivalent amb la ciutat, que, com tot imant, rebutja i atreu alhora, però, sobretot, amb la música. La sessió intentarà posar de manifest, a través dels testimonis en primera persona, el secret d’aquest magnetisme i emfatitzarà la força del moment, la improvisació, les trobades inesperades i les sorpreses musicals a partir d’una actuació que portarà a l’escenari músics que fins ara vivien, sense saber-ho, amagats els uns dels altres. Amb la participació de Za!, Llibert Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schwarzman i altres sorpreses.

Finalment, l’última sessió, que tindrà lloc el dijous 13 de novembre, està programada per Jordi Oliveras (Nativa/Indigestió) i Carlitos Carbonell (Internet 2) i compta amb la col·laboració de Marc Balfagon (Fundación Robo). Sota el títol de Polítiques Musicals, la sessió pretén establir un fòrum de debat sobre la relació que hi ha entre la música i la política, un diàleg de llarg recorregut que es concretarà en la generació d’unes càpsules radiofòniques, algunes de les quals es presentaran a la sessió i d’altres s’avançaran online; en segon lloc hi haurà les actuacions de dos músics de gran compromís sociopolític. Aviat en donarem més informació.

«...10...1920212223...304050...»