Jaime Casas

Jaime Casas es periodista y promotor cultural. Ha trabajado como responsable de la edición digital del diario ADN y ha colaborado en medios como Cultura/s de La Vanguardia, Rockdelux, El Mundo, Rolling Stone, La Luna, Eldiario.es, aB, Diario Metro, Playboy, Vanidad y Primera Línea, entre muchos otros. Colabora con el CCCB y otros centros de producción cultural. En Twitter es @JaimeCasasB

Cold Pumas, beneïda persistència

febrer 11th, 2014 No Comments

Setè i últim post dedicat als grups d’Emergència! 2014. Hem parlat amb Kíar, Gente Joven, Escarlata, Desert, Cuello, Montgomery i ara, Cold Pumas.

Sobre un mantra de repetició, la melodia. Sobre una idea abstracta, la precisió. El món de Cold Pumas es construeix sobre contradiccions aparents que estan farcides de sentit i sensibilitat. El trio de Brighton es vestirà de vint-i-un botó per presentar a Emergència! una mena de rock recollit per una veta experimental i sorollosa. Repetitiva, hipnòtica i impetuosa.

Parlem amb Patrick Fisher, que s’encarrega d’escriure les lletres de tots els temes d’aquest trio. Fisher ens explica, amb detalls, referències i reflexions en veu alta, en què consisteix aquest grup afiliat al vessant més experimental del rock alternatiu.

Com es posa en marxa el projecte de Cold Pumas?

Dan (Reeves), Oliver (Fisher) i jo vam començar el grup a Brighton, quan ens hi vam mudar, deu fer uns sis anys. Tots havíem viscut a Exeter, al sud-oest d’Anglaterra, on havíem format el grup de disco-funk Oh Hell No, que suposo que va ser el primer graó de l’escala que ens va portar a formar Cold Pumas. Va ser un grup en la seva major part improvisat. Vam fer els nostres primers shows en soterranis de llibreries, i potser Cold Pumas –o el que fóssim abans de ser batejats amb aquest nom, a posteriori, lamentable–, va ser la idea d’agafar el camí més sorollós i l’aproximació més autoindulgent al kraut, que John havia apuntat des dels temps de la llibreria, i convertir-ho en una cosa pròpia i personal. La veritat, és probable que al principi sonéssim com un loop equivocat de The Rapture, així que crec que va ser una sort que triguéssim gairebé un any a presentar el nostre primer concert.

Quin paper té la repetició en la vostra música?

És difícil dir objectivament si això ha canviat amb el temps. Certament, per a les primeres cançons que vam escriure, la repetició configurava la idea que va fer que ens ajuntéssim i poséssim en marxa el grup. D’alguna manera, perquè és reconfortant i autocomplaent tocar una cosa una vegada rere l’altra. En un sentit més creïble, perquè sempre ens han agradat coses tan dispars com sigui possible, on una cosa com un canvi a la línia de baix per sota d’una part repetida crea un moment trist o eufòric, que premia o justifica la repetició del que ha passat abans. Les coses es van fer menys sobrecarregades i espasmòdiques, sobretot rítmicament en els temes que van ser la base de Persisten Malaise; l’aproximació repetitiva ha esdevingut, espero, més subtil. La repetició figura a l’arrel de les nostres cançons, no pas en el propòsit.

Escolta aquí la música de Cold Pumas.

Quina és exactament la vostra aproximació a la música? Llegeixo en el vostre perfil que aposteu pels ritmes metronòmics combinats amb soroll. Em recorda vivament bandes d’abans com Spacemen3 o Neu!…

Estem component el segon disc, i se’ns fa molt complicat ser objectius. Tot sovint, ens amoïna caure en la profunditat d’un assaig que no doni resultats, i preguntar-nos llavors: Què hem de fer de nou? Després, imperceptiblement, del grup sorgeix alguna cosa i respirem alleujats. Això de «ritmes metronòmics combinats amb soroll» no seria el més convenient per descriure el que fem, em fa pensar en una cosa que podria ser percebuda independentment i sense emoció –fins i tot sense humor–. No sóc jo qui ha de jutjar el que fem, però, d’una manera una mica perversa, potser Cold Pumas és una anomalia per a nosaltres en termes que no reflecteix la nostra manera d’acostar-nos a la música. Potser això és el que explica aquesta falca que és la repetició: la tensió al ralentí, esperant la inspiració. Ara som un grup de quatre, tres de nosaltres vivim a Londres i l’enfocament ha canviat de nou. Ara no podem malgastar els assajos setmanals, que han d’estar exempts del so de la indulgència i de fer pastitxos tipus Kings of Leon. Hem hagut de trobar una nova manera de treballar, que de vegades és una mica inconscient. Crec que el canvi ha estat enfortidor –escriure cançons sempre ha estat dur– i alliberador: comptar amb una sèrie de fins a quatre opinions diferents és un avantatge de cara a l’objectivitat.

Nomena’ns cinc cançons que figurin a l’ADN de Cold Pumas. Cinc talls que, d’una manera o una altra, us han servit d’inspiració.

WOMEN – EYESORE

Vam conèixer Women després d’haver-hi tocat diverses vegades i abans de la seva separació i de la mort de Chris Reimer (guitarrista del grup). Ells van ser la primera banda amb qui vam tocar en molt de temps. Hi vam trobar un parentiu musical i personal inusitat. De fet, el Galgary sound ostenta una urgència melangiosa que sentim molt afí, cosa que ens fa sentir-nos propers a Women. Escoltar Eyesore abans de publicar Public Strain va fer que em qüestionés tot el que estàvem fent fins llavors. I m’alegra pensar que aquest tema aconseguís tenir aquest efecte en mi.

SONIC YOUTH – RAIN ON TIN

http://youtu.be/HwIDcobO4l4

Sonic Youth, per unanimitat, sempre ha estat la nostra influència principal, i malgrat que els temps de Murray Street no figuren entre els més evidents.

DEERHUNTER – CRYPTOGRAMS

El primer tema que vaig escoltar de Deerhunter va ser Hazel Street, la que possiblement és encara la meva cançó preferida del grup. Cryptograms, el disc, es va convertir en una mena de senyal molt útil per descriure les nocions abstractes de la sala d’assaig respecte al que volíem fer. De fet, crec que Cryptograms, la cançó, sona més a l’altra banda de Dan, The Soft Walls, però deixaré que siguis tu qui jutgi si és així o no.

EX-MODELS – THATS FUNNY I DONT FEEL LIKE A SHITHEAD

Escoltant de nou aquest disc, és fins i tot vergonyós veure que malament que vam emular el que és potser l’epítom d’Ex-Models en el seu moment més implacable. La raó per la qual he triat una versió en directe en un lloc relativament íntim és perquè ens representa a nosaltres tres veient-los en un context similar al que els vam veure per primera vegada, amb Kid Millions a la bateria.

NEU! – NEGATIVLAND

Representa tot el que en els últims anys ha estat descrit com a revivalisme kraut. Si ens fixem en l’encarnació rítmica d’aquesta influència, llavors certament, Hallogallo és el punt de referència més pur, però Negativland, particularment en les seves parts més accelerades, és probablement la referència més pertinent.

@JaimeCasasB

Cold Pumas tocarà a l’escenari Hall el dissabte que ve dins d’Emergència! 2014.

Montgomery Clift no és un actor

febrer 7th, 2014 No Comments

El sevillà Miguel Marín és un veterà de la música de risc. En el seu currículum figuren noms com Sr. Chinarro, Piano Magic i Arbol, el seu actual projecte d’electrònica contemplativa, en el punt mort entre l’art sonor i l’experimentació oberta. Ara, decidit a fer un gir radical, es llança a l’aventura de transitar pel camí de l’art-rock ple d’arestes i ressorts enverinats. Com a projecte col·laboratiu, a Montgomery es fa acompanyar per Gaby Vargas (guitarra i últim membre a incorporar-se a les files d’Arbol), Miriam Blanch (baix i veu, coneguda a l’escena indie dels noranta per ser membre cofundadora de la banda sevillana Explosivos Acme i actual directora del festival d’art sonor Intramuros) i Amanda Palma (bateria i veu, també l’hem pogut veure formant part de projectes com Norris B o Katapulto).

Parlem amb Miguel perquè ens expliqui els detalls d’aquest nou projecte, que presentarà a Emergència!

Com es posa en marxa aquest projecte, i per què?

Montgomery és una cosa que fa uns dos o tres anys que cuino. Em venia de gust treure’m la melangia i la pressió que de vegades comporta Arbol, on jo ho decideixo tot. Tenia ganes de muntar una banda on tothom opinés, i aquesta havia de ser Montgomery.

Després d’haver participat en innombrables projectes, Montgomery se situa en un terreny més expressionista i ple d’arestes. Què vols explicar amb aquest nou projecte?

Més que voler explicar alguna cosa, em venia molt de gust tocar amb amics i que tothom hi aportés idees. Intentem no posar limitacions. Barregem instruments acústics amb producció i arranjaments d’electrònica. Aquest projecte és de tots.

Hi ha subjacent una tensió continguda en cada un dels temes, em recorda una mena d’encreuament entre Cosey Fanni Tutti i Julian Cope. Per esmentar només dos noms. Tensió i atmosferes, en serien els trets bàsics?

Podria ser, jo sóc molt fan de 4AD i de Throbbing Gristle. A la banda hi ha tota mena d’influències, hi escoltem molt de jazz subliminar. Miriam, la baixista, punxa electrònica i està molt ficada en experimental i enregistraments de camp. Tots cantem i hi ha molt bon rotllo. Ens agrada fer servir sons de 303 i mesclar-los amb guitarres molt distorsionades. Mirem de deixar espai i crear tensió però amb tons càlids.

Escolta la música de Montgomery aquí.

Sou un grup experimental?

Podríem dir que experimentem amb la barreja d’estils i sons. Al final sonen o es reconeixen influències. Cantem en anglès perquè jo he viscut molts anys al Regne Unit, hi viatjo molt i es podria dir que és la meva segona llengua. També tenim temes instrumentals.

«Montgomery és algú que va beure del so Motown, que va rebre notables influències procedents del Carib negre i que, de les seves repetides estades als locals més genials de Nova Orleans, es va enriquir amb el descobriment del jazz per, posteriorment, conèixer i fer seus els sons de l’afrobeat i el folklore irlandès». Què significa aquesta mena de perfil novel·lat ple de referències? Sembla un conte fet amb retalls de la cultura pop. Explica’m una mica en què consisteix tota aquesta amalgama de noms i idees.

(Rialles.) Hi ha un espectacle de dansa dela companyia Teresa Navarreteamb què treballo fa anys en què hem inventat un personatge que es diu Montgomery i que sóc jo. Algunes de les músiques de Montgomery les interpreto en directe a l’espectacle, però sense banda, en una versió més nua. Aquesta descripció prové del dossier de premsa de la peça, que es diu Salón Otto i que vam estrenar el desembre passat.

Què té d’autòcton aquest projecte?

Aquest projecte el vaig començar jo amb idees que treballava en les meves estones lliures en hotels, aeroports, etcètera. Però sempre amb la idea de muntar una banda i poder tocar els temes en directe. M’interessa tocar amb gent i que aquesta gent tingui el mateix pes que jo en el grup, no vull que diguin que aquest és el nou projecte de Marin d’Arbol, tot i que crec que és inevitable.

Sou fans de Montgomery Clift? Per què el nom?

Som fans de Montgomery Clift i sempre recordo la meva mare veient aquelles pel·lícules. El nom en realitat ve de Teresa Navarrete, ballarina i coreògrafa amb la qual treballo, un dia a casa seva sopant parlàvem de diversos noms i ella va proposar aquest.

Com és un directe de Montgomery?

Un directe de Montgomery és bateria, baix, guitarra, teclats, percussions i veu, electrònica amb bases contundents. Molt dinàmic i intens i amb molts matisos.

Escolto la vostra música i recordo el títol d’un llibre de Servando Rocha, Nada es verdad, todo está permitido. En la música ja no existeixen veritats i tot és permès.

Nosaltres intentem això, que sota els nostres gustos tot estigui permès. Tenim temes molt variats entre si, m’avorriria tocant tres cançons seguides amb estrofa, tornada i tornada de nou, quatre vegades La i canviar a quatre vegades Do-Re. Ens agrada tocar sobre loops, repeticions i amb molt poca estructura. En el grup som Amanda (bateria i cors), Miriam (baix i cors), Jesús Guitarra (teclats i cors), Gaby –que no podrà ser-hi en aquest concert– (guitarra i electrònica) i jo (veu i electrònica). Estem començant a tocar plegats. Crec que ens queda molt de camí i m’intriga què pot sortir en el futur.

Arbol continuarà a ple rendiment com fins ara?

Arbol continua en ple rendiment, amb concerts programats i planejant un disc nou. Però, en aquests moments, estic molt ocupat fent una banda sonora per a una pel·lícula, he acabat fa poc un documental i estic amb diverses companyies de dansa. Amb Montgomery estem gravant per treure un àlbum aquest mateix any i tenim molts assaigs.

@JaimeCasasB

Montgomery actuarà a l’escenari Hall el pròxim 15 de febrer dins de la sisena i nova edició d’Emergència!

Gente Joven, gent moderna

febrer 3rd, 2014 No Comments

Tant si ens agrada com si no, tots som moderns. I, per força –tot i que alguns no n’hagin exercit mai–, tots hem estat gent jove en algun moment. La gent jove dels setanta es delia per figurar a la tarima de ball de Gente Joven, el programa que emetia l’únic canal de televisió que les circumstàncies imposaven. Avui, la gent jove (i no tan jove) descobreix que la música de Gente Joven recupera els sons pretèrits del pop minúscul en espanyol. Sota un mantell de llangor i somnambulisme, entre el primer Sr. Chinarro, The Cure i el Donosti Sound –fins i tot Vainica Doble–, el trio format per Patricia Magadán, Pablo Álvarez i Fernando de la Flor debuta amb un disc amb títol de nomenclatura romana –I, II, III y IV (Discos de Kirlian, 13)– i aspiracions mínimes.

Presentaran la seva proposta el dia 15 de febrer sobre l’escenari d’Emergència! Parlem amb Fernando de la Flor, ideòleg del grup.

Pregunta fàcil, informativa: Com es va formar el grup i per què?

El grup va néixer a l’estiu del 2013. He tocat en altres bandes i sempre he tingut els meus projectes personals en l’àmbit musical. La diferència aquesta vegada és la incorporació de la veu de la Patricia (Madagán). Vam cantar alhora en gairebé totes les cançons. Més endavant es va incorporar al projecte el Pablo (Álvarez) per formar l’alineació actual del grup.

Per què vas triar aquest nom que retrotrau a una altra època de rabiosa autenticitat?

D’una banda, Gente Joven és el programa musical de TVE que es veia a casa meva quan jo era un nen. D’altra banda, hi ha el concepte de Gente Joven com a idea nostàlgica i fins i tot decadent. La majoria dels jubilats que conec, que comencen a ser bastants, enyoren més aquesta etapa que no pas la infantesa.

Llegeixo que us identifiquen amb el dream-pop, amb una certa sensació d’entreson, segurament per la vostra manera de cantar. Crec que, més que no pas per etiquetes, funcioneu per sensacions, vaig errat?

La música que fem no pretén emular cap estil en particular, però el dream-pop sí que és un motlle que s’adapta molt bé al que volem expressar. El caràcter nocturn, les veus murmurades i la cripticitat d’algunes lletres són més aviat una aptitud centrada en la discreció, en el sigil. Jo crec que busquem l’equilibri entre passar desapercebuts i no ser invisibles, si és que una cosa com aquesta es pot aconseguir amb la música.

Què voleu explicar, de què van les vostres cançons? 

Les sensacions que transmeten les cançons es poden intuir com a melangioses o tristes, però mirant de no caure en la depressió o el desassossec. El desamor és una idea que flueix en bona part del nostre CD de debut I, II, III y IV (Discos de Kirlian, 2013). També hi ha un gust pel que és misteriós, inexplicable, i d’aquí sorgeixen cançons més abstractes i fosques.

Destacaria el poder visual dels temes. Proposeu idees amb un contingut visual impactant. Potser aquestes imatges que rebo són com aquestes «primeres llums amb un impacte encegador», de què parleu en un dels vostres temes. En què et bases per construir aquestes idees que adquireixen forma visual?

Ens agrada més centrar-nos en imatges o en el caràcter visual d’una situació o escena. No em sento gaire còmode escrivint textos de manera confessional. Evito ser explícit, m’estimo més anar-me’n en raons i de tant en tant posar un peu a terra amb una frase o una expressió que donin un punt de realitat a la cançó per evitar ser excessivament surrealista.

Crec que la vostra música s’explica a través de les vostres influències. No sols a través d’elles, però són molt il·lustratives. Pots nomenar cinc d’aquests noms que figuren a l’essència de Gente Joven?

Sr. Chinarro «NH3 Light»

La influència en la nostra música de l’època més «abstracta» de Sr. Chinarro és evident. La barreja de melodies tristes i els textos una mica enrevessats amb tons costumistes d’aquella etapa em fascinen. He triat aquest vídeo perquè els bòlids i els anuncis publicitaris del circuit em semblen molt representatius de la idea que tenim a Gente Joven de la melangia.

The New Year «Disease»

The New Year/Bedhead són una mostra de la idea que abans comentava de grup discret, però amb una certa transcendència. Els germans Kadane tenen un gust exquisit a l’hora de compondre cançons emocionants sense arribar a ser pesats o pretensiosos. I amb Chris Brokaw ala bateria. Quèmés es pot demanar?

Wild Nothing «Full Perfomance»

Wild Nothing és un dels grups actuals de dream-pop que m’agraden més. Aquest vídeo me’l va ensenyar el Pablo a casa seva després d’una llarga nit de canyes i sidres a Xixón. Un directe que dura amb prou feines mitja hora, on toquen les seves cançons senzilles i boniques. Si mai muntés una banda amb bateria, baixista i teclista, m’agradaria que sonéssim així.

Burial «Stolen dog»

Ritmes esquàlids, ressons infinits, melangia, nocturnitat i fred. Tots aquests elements són importants en la música que fem i Burial els conjuga com ningú. Si perds el gos o te’l roben, la sensació deu ser molt semblant al que transmet aquesta cançó.

Galaxie 500 «Temperature’s rising»

No cal ser un virtuós per compondre grans cançons ni cantar com un rossinyol per commoure. Galaxie 500 en són un clar exemple. Un dels meus trios preferits.

http://youtu.be/BvlgOsD6MuI

The Cure «High»

Disintegration i Wish són dos dels discos que he escoltat més en la meva vida. The Cure m’han influït des de sempre, ja que la meva germana els posava a casa constantment. Aquest vídeo em sembla una altra mostra del seu sentit de l’humor, malgrat l’etiqueta del grup «fosc» o «sinistre». Veure Robert Smith empassat per una aranya gegant o penjat d’un estel són imatges que em fan cargolar-me de riure. No prendre’s gaire seriosament un mateix em sembla essencial.

@JaimeCasasB

Gente Joven presentarà el seu primer treball discogràfic I, II, III y IV a l’escenari de l’Auditori del CCCB en el marc de la sisena edició d’Emergència!

Kíar, un món secret

gener 30th, 2014 No Comments

Té 18 anys i només dues cançons penjades a la xarxa. Produeix, canta i escriu. Es diu Kíar, perquè així és com ha volgut presentar-se davant el públic. No vol dir res sobre la seva veritable identitat. «Kíar és el meu nom artístic –diu a través del correu electrònic–. I com que es tracta d’art, de cara al públic, m’estimo més fer servir sempre aquest nom. Ja que el meu nom i els meus cognoms són només per a la meva vida personal».

Kíar és, sense cap mena de dubte, una de les grans sorpreses que descobrirà aquesta edició d’Emergència! Una veu personal i estranyament familiar, que recorda les millors cantautores que es mouen en el marge de l’èxit massiu. La seva música, com les elucubracions adolescents, semblants a les de Holden Caufield –el personatge de J.D. Salinger–, explica aquest moment en què tot és possible i tot està per fer. Res no sona impostat, tot té sentit.

Com és que has començat tan jove a fer una música tan, diguem-ne, «adulta»? Sorprèn en molts sentits, sobretot en com n’està, de definida, la proposta. Explica’m una mica la teva història en la música, que és curta però productiva.

Des de sempre la música ha estat en mi. Vaig començar fa força temps, quan tenia més o menys vuit anys. Llavors vivia enmig d’una vall, envoltada d’arbres. En aquell moment vaig sentir la necessitat de reclamar un piano per poder interpretar les melodies que s’anaven creant en el meu cap. Suposo que, en el fons, l’única intenció era poder expressar les sensacions que rebia del meu entorn. Llavors el temps anava passant i jo constantment estava creant. Però ningú, llevat de la meva mare, sabia res de les meves composicions. Dins meu, fluïen sensacions, emocions i sentiments, que volia transformar en llenguatge. M’imagino que, al final, el fet de crear esdevé un anhel de compartir.

Escolta la música de Kíar aquí.

Llegeixo a la xarxa un comentari sobre la teva música, afirma que és «el cant del vent entre la flora de la Fageda den Jordà». Com a poesia està bé, però com a fet constatable, no tant. És a dir, se’m fa difícil considerar el fet que, per ser de la Garrotxa, la teva música tingui una relació directa amb el teu lloc de procedència. És música totalment anglosaxona… Com t’ha influït artísticament el fet de ser de la Garrotxa, un lloc amb poca repercussió musical? Si és que t’ha influït en res…

Sí. Sí que és important l’entorn. I la Garrotxa és un indret molt bell. Tot i que, en realitat, no sóc dela Garrotxa. Hivaig anar a viure amb els meus pares quan tenia tres anys. Certament, vivíem en un lloc idíl·lic i apartat. Però, de tota manera, crec que no són sols els llocs, sinó les persones, amb la seva manera de percebre la vida, les que experimenten, senten. Etcètera.

Un dels teus dos temes, Mamas blood, és una història dramàtica. Sembla que hi parles de la violència domèstica. Té res a veure amb la teva vida? En què t’inspires quan escrius?

En general, m’inspiro a través de sensacions i emocions. Aquesta cançó, Mamas Blood, és un d’aquells moments que reflecteix un instant de la meva vida, en què no em vaig poder aguantar i expressar aquesta sensació per convertir-la en música.

Per a quan un disc en el mercat? Quins plans tens?

Pel que fa als meus plans, el meu gran desig és presentar el meu projecte a l’estranger. Ja que sempre m’he sentit molt atreta per les terres llunyanes. Aquest sempre ha estat el meu objectiu.

De moment sóc aquí, encantadíssima amb la proposta d’en Sergio, director del festival Emergència 2014, i poder tenir l’oportunitat de mostrar una petita part de la meva obra. En els meus plans entra la possibilitat de fer múltiples concerts, si aquests s’ofereixen i es dóna la conjuntura adient. I, sobretot, donar-me a conèixer.

Identifiques el teu estil com a «folk sci-fi experimental». En quina mesura creus que és experimental? I la referència a la ciència-ficció, en què es tradueix?

Et diré que, pel que fa a l’etiqueta de «folk sci-fi experimental», m’hi sento propera. Tot i que també et confessaré que amb les etiquetes no em sento gaire còmoda, ni per a mi ni per als altres, en cap àmbit. És cert que semblava una etiqueta confirmada, ja que estava escrita a les biografies que tenia per alguna pàgina d’Internet, però de cap manera no és oficial ni confirmada. Va ser una primera etiqueta que algú em va posar amb la intenció de començar a marcar el meu gènere musical. Però, en realitat, com ja he dit, no m’agraden les etiquetes, perquè penso que et tanquen, t’estanquen i crec que estancar-se és el que et priva de tota llibertat.

Potser, «experimental» faci referència a temes que encara no han sortit a la llum, però també a Alien Love, que està penjat a Youtube.

M’apassiona la ciència-ficció. Sóc una fanàtica del cinema d’aquest gènere. També de les novel·les d’Asimov. Sempre, quan estic creant, ja siguin lletres, melodies o sons, visualitzo indrets d’altres mons, extraterrestres… També m’interessa molt el món dela robòtica. I, per damunt de tot, l’Univers. La meva inspiració la dec a tot plegat.

M’agrada l’estil entretallat del teu fraseig a l’hora de cantar, no sona forçat. Per què tries cantar d’aquesta manera?

Com ja he dit a la pregunta anterior, estic molt enamorada de tot aquest món dela ciència-ficció. Del’Univers, dels planetes i dels éssers que hi puguin habitar… i és llavors, quan imagino una manera de parlar i de cantar, que em surt sol des de dins, quan ja m’he endinsat del tot en els meus mons imaginats, o no…

Quines influències has tingut? Cantes i interpretes amb un estil que recorda moltes de les cantautores més reconegudes i destacables…

Tinc una mare molt melòmana i suposo que tanta música diversa sonant al meu voltant em devia deixar una empremta –potser fins i tot ja en el ventre matern–. Més que influències, et puc nomenar uns quants amb els quals he crescut (perquè la llista podria ser molt llarga i diversa): Richard Manfyed, Michael Jarre, Moby, Klaus Schulze, Kitaro, Muse, Placebo…

També t’haig de dir que encara no he tret a la llum la gran majoria de cançons que tinc per presentar, però crec que amb elles es podrà veure millor les seves característiques i aires que et puguin recordar algunes influències o els trets semblants. El que faig és tan sols crear el que sento en un moment determinat i, bé, mai no m’he plantejat aquesta mena de coses. Cadascú ha de seguir els seus propis passos sempre i no mirar cap als que no siguin seus. Cadascú té el seu camí i s’ha de respectar. De la mateixa manera, el que els altres opinin és la seva llibertat i això també ho respecto moltíssim.

@JaimeCasasB

KÍAR estarà tocant a l’escenari Auditori de l’E! 2014

La història amagada d’Escarlata

gener 22nd, 2014 No Comments

Tercera entrega a propòsit d’Emergència! 2014. Avui és el torn del nou duo Escarlata, un experiment col·laboratiu que desbrolla la poc conformista tradició del pop amb vocació poètica. La mateixa en la qual abans van transitar Randy Newman, High Llamas, Robert Wyatt o Dennis Wilson.
Presenten Lo que me dijiste al oído se extendió por todo el mundo (Fohen, 13), una d’aquelles obres que caminen en els marges de la vel·leïtosa actualitat de la música alternativa. La seva projecció ha estat tan limitada, que amb prou feines ha transcendit els límits dels cercles de prescripció, en què s’ha lloat el calat i significat del projecte.

Escarlata són Remate i Israel Marco. Escarlata és el producte d’una trobada espontània i entusiasta. Escarlata conjuga el talent d’aquests dos músics de llarga trajectòria a l’escena nacional. El madrileny Remate, amb deu treballs publicats, té una personalitat vibrant que defuig de reüll totes les varietats de la cançó d’autor. A més, aquest 2014 estrenarà la seva faceta d’escriptor publicant Suelo estar, un llibre inspirat en un dels temes d’Una araña a punto de comerse a una mosca. Israel Marco, presència habitual d’Emergència!, ostenta un incommensurable i marcat talent artístic que reparteix entre tots els seus projectes: Cuchillo, Caballo i Viva. És un guitarrista fi i intuïtiu, un músic que cal seguir de prop quan puja a un escenari: en cada acord, en cada arpegi que fa, explica alguna cosa. Una història que, tot sovint, supera les expectatives de l’audiència.

Plegats, i gairebé podríem dir que sense pretendre-ho, han elaborat un discurs propi que ha cristal·litzat en el dibuix d’un món a mig camí entre el que és oníric i el que és reflexiu. Estrany però atraient. Concís i eloqüent. Instrumentalment complex i laboriós, ple de detalls nítids que anticipen el següent pas de la narració. Els seus temes ens expliquen històries mínimes sobre atmosferes cinematogràfiques i líriques. Es mouen tan lents com poden entestats a acostar-nos les seves fílies i fòbies; els ressorts no explícits d’una música tan imaginativa com sofisticada.

Entre els diferents projectes en què tots dos esteu involucrats, com va néixer aquesta col·laboració i per què?

L’origen, sobretot, va ser Carlos Toronado, que ens «va presentar». Com que em coneixia molt bé des de fa una dècada i com que acabàvem d’enregistrar Cuchillo, va intuir que ens complementaríem bé, perquè érem i som molt diferents, però tenim una idea de la música ètica i estètica semblant. No pas en la forma que pot adquirir la música necessàriament, però sí en la manera d’abordar-la. És una qüestió d’actitud i ofici, crec. I va pensar que els nostres forts eclosionarien, el que ell veia com els meus textos i les meves harmonies i la seva visió panoràmica i el seu detallisme. En resum, va ser així la trobada.

Què hi ha a Escarlata que ha aconseguit sincronitzar-vos d’una manera tan natural? Com heu arribat a una sintonia com aquesta?

Tant de bo que tinguis raó, jo em sento molt bé respecte al que hem fet. Ens hem posat molt al servei d’un tercer element, no de la suma de Remate i Cuchillo. Molt al caire de la «inspiració», «naturalesa morta» de les cançons, d’un moment inesperat que ens fes saltar-nos el guió. Per això vam anar i vam treballar a l’estudi sense metes clares, només amb la idea clara de buscar una cosa molt estimulant.

Quins trets defineixen Escarlata? Veus fràgils i atmosferes poètiques?

No és res que penséssim a priori, llevat un llum Escarlata. Aquest tipus de llum lynchià però no necessàriament tan fetitxista, sinó intentar dur aquest llum a altres paisatges. Jo diria que sí que és molt oníric, i febril, però febre del fenc i aquestes coses. Una mica teatral, però en cinema. No ho sé, espero que no sigui TAN intel·lectual, perquè tot plegat va sortir molt instintiu.

Destacaria la capacitat per colar humor i reflexió entre aquest punt oníric que transita al llarg del disc. De què parlen aquestes cançons? Hi ha referències a l’esport, a la malaltia, a l’amor, etc. L’univers temàtic és molt eclèctic.

Jo crec que les cançons parlen de coses que semblen rares, però ni passen de manera rara ni són tan poc habituals ni tenen res de rar-circenses o una cosa així, sinó que diuen que la vida és rara i si aïllem aquests moments rars és per riure’ns de tot, d’aquests moments i dels no-rars. Tot és una convenció. Tot és un paper que interpretem. Però tothom. El mecànic, el ciclista i jo.

Hi persisteix un aire cinematogràfic. El cinema ha estat una influència a Escarlata?

Si. Realitzadors com David Lynch o Alexander Payne, etc.

Escarlata Fiesta

Abans que músics, els dos membres del duo són melòmans. Remate va seleccionar cinc temes de cinc grups que formen l’ADN musical del duo. «Un còctel de tot això és molt ESCARLATA», diu:

Robert Wyatt Sea song

The Glove (Steven Severin & Robert Smith) Punish Me With Kisses

John Cale & Brian Eno Spinning Away

Carpenters Superstar

The Beach Boys & Annette Funicello The Monkey’s Uncle

@JaimeCasasB

El duo Escarlata presentarà Lo que me dijiste al oído se extendió por todo el mundo a l’escenari Auditori dins de l’E!2014.