CCCB Veus

Té 18 anys i només dues cançons penjades a la xarxa. Produeix, canta i escriu. Es diu Kíar, perquè així és com ha volgut presentar-se davant el públic. No vol dir res sobre la seva veritable identitat. «Kíar és el meu nom artístic –diu a través del correu electrònic–. I com que es tracta d’art, de cara al públic, m’estimo més fer servir sempre aquest nom. Ja que el meu nom i els meus cognoms són només per a la meva vida personal».

Kíar és, sense cap mena de dubte, una de les grans sorpreses que descobrirà aquesta edició d’Emergència! Una veu personal i estranyament familiar, que recorda les millors cantautores que es mouen en el marge de l’èxit massiu. La seva música, com les elucubracions adolescents, semblants a les de Holden Caufield –el personatge de J.D. Salinger–, explica aquest moment en què tot és possible i tot està per fer. Res no sona impostat, tot té sentit.

Com és que has començat tan jove a fer una música tan, diguem-ne, «adulta»? Sorprèn en molts sentits, sobretot en com n’està, de definida, la proposta. Explica’m una mica la teva història en la música, que és curta però productiva.

Des de sempre la música ha estat en mi. Vaig començar fa força temps, quan tenia més o menys vuit anys. Llavors vivia enmig d’una vall, envoltada d’arbres. En aquell moment vaig sentir la necessitat de reclamar un piano per poder interpretar les melodies que s’anaven creant en el meu cap. Suposo que, en el fons, l’única intenció era poder expressar les sensacions que rebia del meu entorn. Llavors el temps anava passant i jo constantment estava creant. Però ningú, llevat de la meva mare, sabia res de les meves composicions. Dins meu, fluïen sensacions, emocions i sentiments, que volia transformar en llenguatge. M’imagino que, al final, el fet de crear esdevé un anhel de compartir.

Escolta la música de Kíar aquí.

Llegeixo a la xarxa un comentari sobre la teva música, afirma que és «el cant del vent entre la flora de la Fageda d’en Jordà». Com a poesia està bé, però com a fet constatable, no tant. És a dir, se’m fa difícil considerar el fet que, per ser de la Garrotxa, la teva música tingui una relació directa amb el teu lloc de procedència. És música totalment anglosaxona… Com t’ha influït artísticament el fet de ser de la Garrotxa, un lloc amb poca repercussió musical? Si és que t’ha influït en res…

Sí. Sí que és important l’entorn. I la Garrotxa és un indret molt bell. Tot i que, en realitat, no sóc dela Garrotxa. Hivaig anar a viure amb els meus pares quan tenia tres anys. Certament, vivíem en un lloc idíl·lic i apartat. Però, de tota manera, crec que no són sols els llocs, sinó les persones, amb la seva manera de percebre la vida, les que experimenten, senten. Etcètera.

Un dels teus dos temes, Mama’s blood, és una història dramàtica. Sembla que hi parles de la violència domèstica. Té res a veure amb la teva vida? En què t’inspires quan escrius?

En general, m’inspiro a través de sensacions i emocions. Aquesta cançó, Mama’s Blood, és un d’aquells moments que reflecteix un instant de la meva vida, en què no em vaig poder aguantar i expressar aquesta sensació per convertir-la en música.

Per a quan un disc en el mercat? Quins plans tens?

Pel que fa als meus plans, el meu gran desig és presentar el meu projecte a l’estranger. Ja que sempre m’he sentit molt atreta per les terres llunyanes. Aquest sempre ha estat el meu objectiu.

De moment sóc aquí, encantadíssima amb la proposta d’en Sergio, director del festival Emergència 2014, i poder tenir l’oportunitat de mostrar una petita part de la meva obra. En els meus plans entra la possibilitat de fer múltiples concerts, si aquests s’ofereixen i es dóna la conjuntura adient. I, sobretot, donar-me a conèixer.

Identifiques el teu estil com a «folk sci-fi experimental». En quina mesura creus que és experimental? I la referència a la ciència-ficció, en què es tradueix?

Et diré que, pel que fa a l’etiqueta de «folk sci-fi experimental», m’hi sento propera. Tot i que també et confessaré que amb les etiquetes no em sento gaire còmoda, ni per a mi ni per als altres, en cap àmbit. És cert que semblava una etiqueta confirmada, ja que estava escrita a les biografies que tenia per alguna pàgina d’Internet, però de cap manera no és oficial ni confirmada. Va ser una primera etiqueta que algú em va posar amb la intenció de començar a marcar el meu gènere musical. Però, en realitat, com ja he dit, no m’agraden les etiquetes, perquè penso que et tanquen, t’estanquen i crec que estancar-se és el que et priva de tota llibertat.

Potser, «experimental» faci referència a temes que encara no han sortit a la llum, però també a Alien Love, que està penjat a Youtube.

M’apassiona la ciència-ficció. Sóc una fanàtica del cinema d’aquest gènere. També de les novel·les d’Asimov. Sempre, quan estic creant, ja siguin lletres, melodies o sons, visualitzo indrets d’altres mons, extraterrestres… També m’interessa molt el món dela robòtica. I, per damunt de tot, l’Univers. La meva inspiració la dec a tot plegat.

M’agrada l’estil entretallat del teu fraseig a l’hora de cantar, no sona forçat. Per què tries cantar d’aquesta manera?

Com ja he dit a la pregunta anterior, estic molt enamorada de tot aquest món dela ciència-ficció. Del’Univers, dels planetes i dels éssers que hi puguin habitar… i és llavors, quan imagino una manera de parlar i de cantar, que em surt sol des de dins, quan ja m’he endinsat del tot en els meus mons imaginats, o no…

Quines influències has tingut? Cantes i interpretes amb un estil que recorda moltes de les cantautores més reconegudes i destacables…

Tinc una mare molt melòmana i suposo que tanta música diversa sonant al meu voltant em devia deixar una empremta –potser fins i tot ja en el ventre matern–. Més que influències, et puc nomenar uns quants amb els quals he crescut (perquè la llista podria ser molt llarga i diversa): Richard Manfyed, Michael Jarre, Moby, Klaus Schulze, Kitaro, Muse, Placebo…

També t’haig de dir que encara no he tret a la llum la gran majoria de cançons que tinc per presentar, però crec que amb elles es podrà veure millor les seves característiques i aires que et puguin recordar algunes influències o els trets semblants. El que faig és tan sols crear el que sento en un moment determinat i, bé, mai no m’he plantejat aquesta mena de coses. Cadascú ha de seguir els seus propis passos sempre i no mirar cap als que no siguin seus. Cadascú té el seu camí i s’ha de respectar. De la mateixa manera, el que els altres opinin és la seva llibertat i això també ho respecto moltíssim.

@JaimeCasasB

KÍAR estarà tocant a l’escenari Auditori de l’E! 2014