Jaime Casas

Jaime Casas es periodista y promotor cultural. Ha trabajado como responsable de la edición digital del diario ADN y ha colaborado en medios como Cultura/s de La Vanguardia, Rockdelux, El Mundo, Rolling Stone, La Luna, Eldiario.es, aB, Diario Metro, Playboy, Vanidad y Primera Línea, entre muchos otros. Colabora con el CCCB y otros centros de producción cultural. En Twitter es @JaimeCasasB

Sergio Silva: «L’Emergència! és un festival per a tothom qui vulgui descobrir música nova»

febrer 2nd, 2016 No Comments

El proper dissabte 13 de febrer, el CCCB acull la vuitena edició del festival de les bandes novelles que reclamen atenció i un espai propi. A partir de les 18h, els tres escenaris del festival –Hall, Auditori i la planta 2–, acolliran els concerts d’Holögrama, Sorry Kate, Sara Fontán, Malheur, Des Âmes Libres, Ghost Transmission, Gentemayor, BeatLove i Rod V. Totes són bandes que es troben «en el moment que el seu llenguatge tot just comença a quallar», apunten.

Emergència!, després de vuit edicions, s’ha consolidat com la primera cita de la temporada barcelonina de festivals. I ho ha fet apostant per la música de base. Cartografiant el mapa del territori en què es mouen les bandes que comencen i busquen el seu lloc dins el panorama de la música alternativa.

Flamaradas al Festival Emergència! 2015

L’ideòleg i promotor del festival, Sergio Silva, que, amb l’equip del CCCB, tira endavant el projecte amb una dedicació i obstinació exemplars, explica els detalls d’una cita discreta, enclavada en el més profund de l’«hivern» musical de l’oferta de festivals de Barcelona, i que busca posar en valor totes aquelles propostes que encara no tenen cabuda en els esdeveniments de més calat.

Han passat vuit edicions d’Emergència! i creix any rere any. Es consolida al mateix temps que les bandes que programes. Va ser aquesta la teva intenció quan vas posar en marxa el festival? És a dir, que creixés i es convertís en una referència del que està passant en l’estat inicial de la creació musical.

Realment no vaig pensar que arribés a ser un festival de referència. Simplement perquè la fórmula en si ja estava inventada; és a dir, la d’un festival de bandes emergents. Potser hi ha ajudat el fet de veure com algunes d’aquestes formacions han anat evolucionant per plantejar-te que potser sí que exercim un paper important dins dels petits festivals, però no deixes de ser una petita plataforma que aposta per grups o artistes en un moment; aquell moment, abans que passin a jugar en una altra divisió.

Quina és la idea que roman des del principi? En què es basa el festival?

L’emergència!! Sí, sempre s’ha tingut aquesta idea que hi ha un moment que és un «vist/no vist» i el repte radica a enxampar-lo al vol, abans que no passi… Com a exemple, tenim el mateix logo del festival.

Festival Emergència! 2015

La majoria de grups que hi toquen es decanten cap a l’anomenada música indie. Entre el pop/rock i el folk i l’electrònica menys conceptual. Per què Emergència! no s’obre a altres grups i estils emergents?

Tendim a etiquetar tota aquella música que surt dels nostres auriculars com a indie, però, a hores d’ara, crec que el concepte té poc a veure amb aquells primers anys noranta. Deixant de banda el tema inacabable, l’altre dia xerrant amb un dels membres de Des Âmes Libres, em confessava que els feia gràcia i il·lusió tocar en un festival com l’E!, ja que fins ara mai ningú els havia ofert de tocar davant d’un públic que no fos més proper al so dark.

Propostes en edicions anteriors com les de Tiger Menja Zebra, el nord-americà Lichens, l’electrònica de Maria Minerva o, ja si ens fixem en propostes d’enguany, la del trio sevillà Malheur (amb clares referències a John Zorn), la violinista Sara Fontán (que gairebé tots coneixem per acompanyar amb el seu violí noms coneguts de l’indie, però que, tanmateix, ben pocs coneixen amb la seva altra faceta, la de músic que ve del món de la clàssica i que un dia se li va acudir connectar el violí a un pedal i veure què passava) o el sextet Gentemayor, amb els quals veurem més d’un quedar-se bocabadat, em fan pensar que E! és un festival que té un ull posat en propostes (de vegades) més experimentals o sensates.

És un festival per als anomenats hipsters?

Aquest és un petit festival per a tothom qui vulgui descobrir noves músiques, noves formacions. Per a tothom qui vulgui deixar-se guiar per les propostes que estan començant a fer parlar o, simplement, és un esdeveniment musical en el qual pel preu d’un berenar degustaràs més de sis hores de música en directe.

Festival Emergència! 2014

Hi ha espai per a altres músiques emergents? Altres estils més ètnics o minoritaris, per exemple.

Un cop tancat el cartell d’aquesta edició, vaig saber de l’existència de Pylar (formació que té membres d’Orthodox).

Per uns moments me’ls vaig imaginar a l’escenari Hall, però vaig fer tard.

Al llarg dels anys, pel festival han passat grups que ara estan consolidats. Moltíssims. Quins concerts recordes amb un afecte especial?

Es difícil quedar-te amb tan sols uns quants, però és veritat que guardo un record especial de com se’m van eriçar els cabells (i crec que a tots els presents a la sala) veient Tiger Menja Zebra, l’Auditori s’ensorrava. Les cares de la gent en sortir del concert del nord-americà Lichens, que ens va oferir una actuació amb només la seva veu, una guitarra i dos pedals que ens va fer levitar. Més d’un va entrar en trànsit!

Tiger Menja Zebra al festival Emergència! 2013

Pony Bravo, perquè la seva actuació al festival els va servir perquè tot el territori català quedés rendit als seus peus. Oso Leone, perquè, tot i haver passat ja quatre anys del seu pas per l’E!, encara quan ens trobem en algun escenari em recorden que, malgrat no ser emergents, els encantaria tornar a tocar al festival. La timidesa amb la qual sortia a l’escenari Marina Gallardo o Kíar i com el públic les va emparar. O una cosa més recent com l’Ensemble Topogràfic, que, a més d’inaugurar l’escenari Vestíbul en l’edició 2015, després n’hem comprovat la vàlua veient el seu nom entre el més destacat de l’any.

Cada any la quota de bandes andaluses té el seu espai propi i destacat. Ets andalús i es nota. Hi ha alguna cosa en la música que es fa per terres meridionals que agrada. Hi ha una cosa, no sé com descriure-la, que hi roman i explica una manera de sentir i de ser. La música andalusa té quelcom especial i únic. Què et sembla que és?

Encara que la meva mare digui que ben poc em queda d’andalús (i en alguns aspectes té raó), pel que fa a la música mai no he volgut desenganxar-me del que es cou allà.

Ja des de petit era coneixedor de bandes i artistes com Triana, Lole y Manuel o Smash, i més endavant em vaig introduir en l’univers de Silvio, Martirio, Pata Negra o Kiko Veneno. Amb l’eclosió de l’indie em vaig amarar de grups com Los Planetas, Sick Buzos, Sr. Chinarro, Strange Fruit, Amphetamine Discharge, El Hombre Burbuja… Passada la febre, agafen el relleu bandes com Pony Bravo, Marina Gallardo, Holögrama, I am Dive, El Niño de Elche, Lost Twin, Malheur, Beatlove…

El sud sempre ha estat en moviment constant, mai no ha parat de generar bones bandes, hi ha un «no sé què» difícil d’explicar… Pot ser a causa del clima, la gastronomia o el bon saber viure, el cas és que, de vegades, llegint els lineups de la majoria de festivals del territori nacional, només m’avorreixen cada vegada més, ja que es repeteixen sempre els mateixos grups, i és quan penso: si al sud hi ha grups tan bons o més per muntar un gran festival…

Pony Bravo al festival Emergència! 2010

I la música local, la de Barcelona? Aquesta sí que és la gran protagonista anual de l’esdeveniment…

Hi puc afegir un somriure?

No m’agrada que el festival es critiqui per l’escassetat de grups d’aquí (Catalunya) o d’allà, potser és cert que aquesta és l’edició on menys presència catalana tenim, no entraré en jocs polítics ni res de semblant. Potser els grups que eren a la llista d’aquest any els vaig descartar simplement perquè vaig considerar que ja no estaven a la lliga emergent (una línia prima, i difícil de descriure).

De tant en tant rebo algun correu electrònic d’algun grup que vol tocar a l’E!, en el qual descriuen la seva trajectòria tot detallant els quatre discos publicats i els més de quaranta concerts que porten a l’esquena… ehem…

Què ha de tenir un grup per tocar a Emergència!?

Amb el meu antic company d’aventures, Abel González (ara, al Primavera Sound), vam parlar tot sovint de com havia de ser un grup o què havia de tenir un grup per tocar aquí. Crec que d’una d’aquestes xerrades va sorgir la frase que fem servir com una mena de lema:

«Agafem una mostra del que sorgeix de nou en la música independent, ràpid! Una mostra mínima que ens doni una visió, a escala, de com neixen i creixen avui les coses. Tots són diferents entre si, però tots es troben en el momentum en què el seu llenguatge tot just comença a quallar. Veure cossos que emergeixen: abans no existien i després serà massa tard».

Sergio Silva, ideòleg i promotor del festival Emergència!, 2014

Què destacaries de l’edició d’enguany? Potser es tracta de propostes més desconegudes que altres anys…

És cert, crec que aquest any el cartell està format per una sèrie de propostes més desconegudes si el comparem amb el d’altres edicions. D’altra banda, el públic ha demostrat any rere any que la idea de no conèixer part de l’elenc artístic els atrau molt més i saben que, al final de la nit, sortiran del CCCB amb una nova banda que cal seguir de prop.

Unes línies més amunt parlava de les formacions Malheur, Gentemayor o la violinista Sara Fontán.

Els sons foscos i contundents de Des Âmes Libres, l’electrònica del guatemalenc Rod V o el so heretat d’algunes bandes de rock alternatiu dels vuitanta que facturen els de Xàtiva, Ghost Transmission, són altres de les propostes que cal tenir en compte en aquesta edició 2016.

Quins plans de futur tens per al festival? S’hi ha afegit un escenari i la imatge del festival ha canviat –tot i que Miguel Briea en continua sent el responsable–, així que entenc que el festival continuarà evolucionant.

El 2015 vam sumar un tercer escenari, el Vestíbul de la planta 2 de l’edifici (espai que en el passat va viure moments memorables amb aquells primers Electric Café i més tard formant part del Sónar Dia). Enguany aquest escenari està comissariat pel festival de músiques electròniques d’avantguarda Lapsus.

Des de la meva posició duent la part tècnica d’aquest festival, sempre he admirat el bon gust a l’hora de programar electrònica i, a més, m’hi uneix una gran amistat (dins i fora de la feina), així que vaig veure que era el moment de suggerir-los una col·laboració d’aquest tipus.

Pel que fa a la imatge, sóc un seguidor de Miguel Brieva. A més de ser un bon músic (militant a la banda que també va passar per l’E!: Las Buenas Noches), és un dibuixant espectacular!

Aquest any vaig recordar els collages que va fer per a la pel·lícula del director sevillà Santi Amodeo, Astronautas, i va ser així com vaig pensar que enguany li podríem suggerir que treballés més el collage.

Miraflores al Festival Emergència! 2015

El resultat no deixa de ser sorprenent. Només cal que t’aturis uns minuts en algun dels cartells que ja hi ha repartits per Barcelona per admirar la quantitat de detalls que s’amaguen darrere del nom.

No m’imagino un festival de dos dies, m’agrada treballar o polir els petits detalls, els que a primer cop d’ull no es perceben, encara que confesso que em fa una il·lusió especial imaginar com podria arribar a ser l’edició 2018, en què faríem deu anys.

No vull acabar aquesta entrevista sense agrair abans la petita gran família que formem l’equip Emergència! Sense ells, res de tot això no hauria arribat fins aquí.

Entre les Illes Canàries i Califòrnia, dos projectes amb un vis underground

febrer 12th, 2015 No Comments

Vuitena –i darrera—càpsula prèvia a Emergència!

Resonance parla de sí mateix (en tercera persona):

“És l’àlies artístic de Javier Pérez, nascut a Santa Cruz de Tenerife, que va començar la seva activitat musical als anys noranta amb sintetitzadors i fent experiments amb fonts de soroll. Col·laborant amb el Col·lectiu Drone, va explorar la cara més experimental de la música electrònica compartint la seva pròpia visió de la música de ball per desenvolupar intelligent techno, techno dance, minimal tech i electro editant diverses produccions de discos recopilatoris o publicacions com Trax magazine o Future music”.

“El 2005 publica el seu àlbum de debut Hedonist 01 amb força èxit per part de la crítica musical, i a finals de 2006 fitxa pel segell Uvdog Records (EE.UU-Barcelona), i edita noves creacions en vinil i descàrrega digital al prestigiós portal beatport.com, on obté un contundent èxit internacional amb el seu vinil Cutting Lips e.p que va ser distribuït mundialment”.

“Després d’un llarg parèntesi arran del seu últim treball d’estudi i ocupat en la producció d’altres projectes musicals, Resonance torna amb el seu projecte més personal i ambiciós fins ara”.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Karen Koltrane, l’ímpetu amateur i el “misteri” de Der Panther

febrer 9th, 2015 No Comments

Setè lliurament previ a Emergència! 2015. Presentem dos projectes de diferents àmbits amb l’únic paral·lelisme de coincidir a la graella del festival de grups emergents del CCCB.

Ángel Valiente, dissenyador de mobles, que actualment viu a Oslo, després d’haver-ho fet a Berlin, Conca i Barcelona, traça en quatre idees d’on surten, què fan i qui són Karen Koltrane i com es va gravar Plantas de interior (Foehn, 2014). “El nom ve d’una cançó de Sonic Youth –recorda—però més enllà de l’homenatge, Karen Koltren té un significat entranyable per a mi com el primer nom de grup”.

“És un projecte personal que vaig començar amb 17 anys i que he anat abandonant i recuperant des d’aquells temps, a mesura que altres projectes paral·lels no acabaven de funcionar o els havia de deixar perquè em traslladava de ciutat. En concret, l’últim disc va sorgir quan me’n vaig anar a viure a Berlin”.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Ensemble Topogràfic, so i moviment

febrer 6th, 2015 No Comments

De vegades les paraules no poden explicar el que proposa la música amb càrrega conceptual. S’explica per sí mateixa: sonant.

La proposta que ocupa la sisena càpsula informativa prèvia a Emergència! 2015, Ensemble Topogràfic –deTortosa i Amposta—es mou en les carregades aigües del conceptualisme i l’experimentació. Entre el so drònic i el rascat de guitarres; entre el soroll i la imatge.

Parla Carlos Martorell, encarregat del laptop, el sampler i les veus, un dels tres membres del trio juntament amb Anna Hierro (moviment, veus, guitarra acústica, sensors) i Andreu Garcia (guitarra elèctrica, guitarra acústica, homeswinger, baix):

“Ensemble Topogràfic va néixer com un projecte específic de so i moviment per al festival Eufònic 2013, però al cap de poc temps vam veure que l’Ensemble tenia més recorregut”

“Som una banda atípica, improvisem sobre patrona musicals i de dansa. La figura de la cantant/frontwoman l’assumeix l’Anna, que canalitza el so cap al públic. A més, té el rol de l’equilibri entre l’Andrei i jo, entre l’electrònica i les guitarres”.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Les harmonies vocals de Hi Corea! i molt més

febrer 3rd, 2015 1 Comment

Quarta píndola informativa a propòsit de l’Emergència! 15:

Els grups i projectes que passen per aquest festival, dedicat a les veus emergents del que en un dia es va dir ‘música alternativa’, cerquen una personalitat pròpia. Un espai idiosincràtic en el qual es puguin expressar sota el prisma dels molt variats estils que defineixen el que s’anomena ‘indie’. Sigui el que sigui aquesta etiqueta, el 2015 sembla estar ple d’una nostàlgia del tot inofensiva.

A Hi Corea! no hi ha ni una mica d’enyorança, però sí apunts del pop d’altres èpoques. La mateixa llum que va il·luminar el camí de Syd Barret i The Free Design als 60; el del col·lectiu Elephant 6, als 90; a The Beta Band en el canvi de segle; i a totes les derivacions vis experimental del pop recente: Animal Collective, Deerhunter, Woods, Temples… Les comparacions no importen, perquè HI Corea! les evita amb una proposta seriosa, amb imaginatives bases sintètiques, línies de baix elaboradíssimes i passió sincera. Una sorpresa que no ho és tant, doncs sembla que a Andalusia la creativitat musical no decau mai.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

1234