CCCB Veus

L’actor, director i guionista català Iván Morales, membre de l’associació de projectes audiovisuals i teatrals Prisamata, dirigeix el muntatge Jo mai, que es podrà veure al Teatre del CCCB, del 25 al 28 de juliol a les 20h, en el marc del Grec Festival de Barcelona.

Jo mai es defineix com un conte de gènere negre sobre un grup de nois i noies que volen formar, al bar abandonat Amparo, la família que mai no van tenir. Els actors Marcel Borràs, Àlex Monner, Oriol Pla, Laura Cabello i Xavier Sáez protagonitzen aquesta obra, en què els personatges s’esforcen per trobar el seu lloc al món.

Abans que s’estreni Jo mai, dins de la programació GREC EXPERIMENTAL CCCB el Grec i el CCCB organitzen, dissabte 29 de juny a les 19h al mateix Teatre, el “Dia JO MAI: Tot sigui pels amics”, una activitat que proposa aprofundir en el retrat dels protagonistes de l’obra com si els coneguéssin al Bar Amparo.

En aquesta sessió, Iván Morales presentarà dues peces audiovisuals que ha dirigit amb una història propera a Jo mai: el curtmetratge Dibujo de David (2007) i el videoclip At the gates de Nitch. Aquest grup musical barceloní, autor de la banda sonora de Jo mai, posarà el punt final a l’activitat amb una actuació en directe.

Entrevistem Iván Morales, que ens parla del protagonisme dels joves i l’amistat en la seva obra, dels referents que l’han conduït a tractar aquestes temàtiques i de la situació actual del teatre a Catalunya.

Quina relació hi ha entre les històries de l’obra Jo Mai, les del curtmetratge Dibujo de David i les del videoclip At the Gates del grup Nitch?

Quan vaig dirigir Dibujo de David suposo que no vaig acabar de buidar moltes de les inquietuds que tenia dintre i que vaig intentar explorar. El projecte de Jo Mai feia temps que em feia voltes pel cap ja per aquella època, però quan em vaig posar a escriure’l per primer cop va ser després del rodatge de Dibujo de David, i no podia deixar d’imaginar-me aquell actor que havia descobert gràcies a aquell curtmetratge, Marcel Borràs.

Helio Reguera, el líder de Nitch, ja hi sortia, també, a Dibujo de David, com a figurant dins de la festa. Quan em va fer descobrir la seva banda em va deixar flipat: amb quinze anys ja era líder d’un grup de Rock’n’Roll!!! Quan vam parlar de fer un videoclip junts i, també, de fer la música per a Jo Mai, el més lògic va ser intentar que aquells dos projectes s’ajuntessin i dirigir un vídeo que donés imatge a la seva música, i que alhora ens servís per descobrir una mica més els personatges del Bar Amparo. Amb l’ajut de Pau Mirabet (director de fotografia) i de Vep Culleré (muntador), i la resta d’actors de l’obra (Àlex, Laura, Oriol, Xavi), ens vam posar a jugar i experimentar, portant al límit els personatges de Jo Mai en situacions clau, rodant cinc dies diferents per a només cinc minuts de resultat final. At the gates n’és el resultat.

Els joves són protagonistes d’aquestes tres històries. Per què?

L’adolescència m’interessa, òbviament, a nivell temàtic, però hi ha alguna cosa més essencial en els tres projectes que esmentes, més enllà de l’edat dels protagonistes, i és l’amistat.

Tot i això, he de dir que un dels moments més feliços de la meva vida va ser assistir a una funció de Sé de un lugar (una de les altres obres de la Cia. Prisamata), un muntatge protagonitzat per personatges entre els trenta i els quaranta anys, al qual un dels actors de Jo Mai, Oriol Pla, va portar trenta companys seus de classe, menors d’edat en aquell moment. L’energia, la llibertat, la falta de prejudicis culturals i la puresa amb la qual aquest públic s’enfrontava a la nostra peça van constituir una de les experiències teatrals més poderoses que he viscut mai. Aquella nit vaig tenir molt clar que era una bona idea fer un espectacle com Jo Mai.

Amb quins referents o experiències has comptat a l’hora de crear Jo Mai?

La meva vida, la dels meus amics i coneguts, els llibres d’Elmore Leonard, les pel·lícules de Jacques Tourneur, el Super-Rawal, Tyler the Creator, The Brothers Size, Zanardi d’Andrea Pazienzia, els Germans Marx, Piter Pank, la Complicité, Jacques Audiard, el llibre de mitologia grega que em va regalar ma mare quan era petit…

En alguna entrevista has dit que Jo Mai és «un conte de gènere negre adolescent» que té la intenció d’oferir «una experiència semblant a la d’anar a veure un grup de rock adolescent al seu local». Fins a quin punt la música de Nitch té un paper important per fer viure aquesta experiència al públic?

Helio Reguera és el director musical i ell s’ha encarregat que, darrere dels intèrprets de Jo Mai també hi hagi, en les seves pròpies paraules, «una puta banda».

L’obra Jo Mai té un blog on expliqueu part del procés de creació. Per què?

És feina nostra que el públic conegui què fem i, una miqueta, com ho fem. Utilitzem les eines que són al nostre abast per fer-ho. Jo no sé si la gent ja llegeix blogs, però també és una manera de deixar constància, per nosaltres mateixos, del nostre procés.

Com creus que la crisi econòmica i, més concretament, la crisi del teatre convencional estan donant pas a nous formats alternatius en les arts escèniques i a nous públics del teatre?

Crisi n’hi ha, econòmica, política, social… Crisi del teatre convencional, no ho tinc tan clar, seria un debat molt extens, potser. En el que sí que estarem d’acord, probablement, és que hi ha una situació de merda general que ens afecta les persones, i, òbviament, això ens obliga, als qui volem dedicar la vida a explicar històries, a tenir una responsabilitat extra a l’hora de plantejar-nos la nostra feina, a l’hora de fer-la arribar, a ser encara més rigorosos amb el que oferim al públic i com li oferim, a no fer qualsevol cosa per tal d’aixecar, o mantenir, el nostre xiringuito, i a buscar fórmules i solucions creatives, encara que siguin econòmicament precàries, ja que sembla que les coses no són tan fàcils de portar a terme com fa uns anys.

Una bona notícia pot ser que hem aprés la lliçó: ara potser estem entenent que no són els mitjans que utilitzis el que faran que la teva obra sigui cutre o no, sinó des d’on la fas i per què la fas.

Hi ha espai en els circuits habituals de teatre per a les creacions més experimentals?

Per sort, si no hi ha espai ja no és un problema tan gran com abans. Una part del públic està entenent, també, que pot gaudir d’una gran experiència teatral en qualsevol lloc.

El Teatre CCCB no és un teatre convencional: és un espai blanc, no té una programació estable i no està dins els circuits oficials, entre d’altres coses. Com creus que afecta això la teva proposta?

No ho sé. Ho haurem de veure quan l’estrenem. Ara per ara, és un luxe participar dins d’aquest cicle, juntament amb Ernesto Collado, i dins del Grec. El nostre ideal seria omplir el teatre de gent que va al teatre habitualment, de gent que va més aviat a exposicions, de gent que va a concerts, i de gent que no va a cap dels tres llocs però que intueix que aquí, al Bar Amparo, potser, podrà vibrar una bona estona.