Posts Tagged ‘filosofia’

Bon viatge, Pep

maig 9th, 2016 1 Comment

Amb la mort de Pep Subirós desapareix una persona llargament vinculada al CCCB i una figura clau de la història cultural recent de Barcelona. Filòsof, escriptor i gestor cultural, Subirós va participar en la primera concepció del CCCB i en la constitució del Consorci i en va ser el primer director (1988-1989). Posteriorment, va ser-ne un col·laborador habitual i hi va comissariar les exposicions «Fars del segle XX: Le Corbusier, home de lletres»(2000), «Àfriques: l’artista i la ciutat» (2001), «L’Apartheid: el mirall sud-africà» (2007) i una sèrie de mostres de la Biennal de fotografia de Bamako.

A través d’exposicions i de diversos cicles de conferències, Pep Subirós va impulsar al CCCB projectes relacionats amb tres de les seves grans passions: l’estudi de la ciutat, la mirada de l’Altre i l’amor per l’Àfrica. Tres constants vinculades entre si, que articulen una manera d’entendre i pensar el món.

Ment inquieta, home de gestos suaus però opinions fermes, intel·lectual solitari i polèmic però capaç de teixir complicitats arreu del món, en els seus projectes al CCCB Pep Subirós convidava a viatjar entre cultures i a imaginar un món lliure d’apartheids. L’esperit de la seva mirada a l’Àfrica, plena de matisos i allunyada d’estereotips, perviu en l’exposició «Making Africa» que actualment pot visitar-se al CCCB.

Josep Subirós al debat “Reinventar la democràcia a Europa” © Miquel Taverna, CCCB, 2012

Sant Jordi 2014: La llista d’autors Primera Persona

abril 22nd, 2014 No Comments

Després dels llibres i les roses, els llistats s’han convertit en la tercera tradició amb més arrelament de la jornada literària de Sant Jordi. Llistes de recomanacions, dels llibres més venuts (subllistes: en català, en castellà, ficció, no ficció), d’horaris de signatures per aconseguir un gargot personalitzat de l’autor preferit…  La nostra contribució a l’art i la divulgació de les llistes va lligada aquest any al festival Primera Persona, que del 8 al 10 de maig portarà al CCCB a destacats novel·listes o bé a autors que tot i que la literatura no és la seva dedicació principal, han sabut explicar les seves vivències en un bon llibre. A continuació, la llista  d’autors Primera Persona 2014 (en rigorós ordre alfabètic) i dels llibres (alguns, no hi són tots!) que us podeu llegir si voleu venir ben actualitzats al festival.

I si sou dels que preferiu combinar les lletres amb beguda, conversa i música, no us perdeu la festa de Sant Jordi que l’equip de Primera Persona i Gent Normal organitzen al bar La Masia a partir de les 19h. Més detalls, aquí

Antonio Baños. Després d’aconseguir una cosa tan insòlita com fer digerible l’assaig macroeconòmic en llibres com La economía no existe (Los Libros del Lince, 2009) o Posteconomía (Los Libros del Lince, 2012), el periodista, escriptor i músic Antonio Baños ha publicat La rebel·lió catalana (LaButxaca, 2013), que el 2014 edita Roca Editorial en castellà. És la demostració que un altre tipus de catalanisme amb vocació independent i independentista (i amb decència en el social i el moral) és possible.

Jorge Carrión. La seva última obra, Librerías (Anagrama, 2013), finalista del Premi Anagrama d’Assaig, és un recorregut sentimental i intel·lectual per tot el globus i ja ha arribat a la quarta edició. A Primera Persona retrà homenatge al que podria ser el seu rebesavi, l’explorador de principis del segle XX Burton Holmes, amb el seu esmòquing blanc i el seu sarró carregat de reflexions i anècdotes ultrapersonals.

Raúl Cimas. A més d’idear La Hora Chanante i de protagonitzar programes com Muchachada Nuí, sèries com Hotel Coconut i programes com Óxido Nitroso, s’ha passejat arreu del país com a monologuista. Aquesta serà la faceta que mostrarà a Primera Persona per presentar en exclusiva el seu primer llibre de vinyetes Demasiada pasión por lo suyo, editat per Blackie Books.

Jonhathan Coe. L’obra d’aquest novel·lista nascut a Lick, un suburbi de Birmingham, es caracteritza pel compromís polític, sempre expressat de manera còmica en forma de sàtira malenconiosa. Expo 58 (Viking, 2013), la seva última novel·la, parla d’espies astuts, hostesses guapes i funcionaris despistats en plena guerra freda. Coe sempre s’ha declarat apòstol de David Nobbs i la seva visió tragicòmica de la narrativa.
Alex Díez va fundar Los Flechazos a Lleó el 1988 i, després d’una dècada d’esclat i èxits (van ser el primer grup mod espanyol a aconseguir seguiment majoritari), va posar en marxa Cooper, projecte «en solitari amb banda» de guitarres i pop per al 2000 i endavant. Actualment, compagina l’activitat musical amb la seva tasca al capdavant d’Ediciones Chelsea, on ha publicat el llibre Club 45. 90 canciones de la Era Pop para mods y jetsetters (2010) i els volums de la col·lecció «Mis Documentos».

David Fernández. Amb una llarga trajectòria com a periodista i activista, es va convertir, el desembre del 2012, en diputat del Parlament de Catalunya per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Ha publicat Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial (Virus Editorial, 2006) i Foc a la barraca (Lo Diable Gros, 2013).

Roberto Herreros és un dels promotors de la Fundación Robo, plataforma que pretén estimular el debat polític en la música popular. Ha col·laborat a RockdeluxRolling Stone, El Confidencial i Diagonal, entre altres mitjans. És coordinador de continguts i guionista del programa musical de La 2 Mapa sonoro i ha escrit, juntament amb Isidro López, el llibre El estado de las cosas de Kortatu: lucha, fiesta y guerra sucia (Lengua de Trapo, 2013), ja en la seva segona edició.
Sheila Heti és una de les estrelles emergents de la nova narrativa internacional. Sovint emmarcada en corrents com l’Alt-Lit (Alternative Literature), ha publicat col·leccions d’assajos com The Chairs are Where People Go (Faber, 2011), juntament amb Misha Glouberman, i ha desenvolupat projectes artístics com el blog Metaphysical Poll, on la gent publicava els somnis que tenien de Barack Obama i Hillary Clinton durant les eleccions primàries del 2008. La seva aclamada novel·la ¿Cómo debería ser una persona? (Alpha Decay, 2013) la va donar a conèixer entre els lectors espanyols i catalans.
Jonathan Lethem. Nascut a Brooklyn (Nova York) el 1964, ha demostrat que la narrativa nord-americana més ambiciosa es podia barrejar amb la cultura pop (còmics, blockbusters, northern soul i literatura pulp) i no només sortir-ne il·lesa, sinó reforçada. Ha escrit per a mitjans com The New Yorker i The New York Times, ha guanyat el National Book Critic’s Circle Award i ha signat diversos llibres d’assajos des del jo més confessional. Un enfocament una mica més autobiogràfic batega en la seva última novel·la, Dissident Gardens (Random House, 2013), que analitzarà a Primera Persona i en família. En concret, amb la seva germana, la traductora Mara Lethem.
Javier López Menacho. Aquest jove autor nascut a Jerez de la Frontera el 1982 va trobar el seu tema literari disfressat de xocolatina i la seva millor teràpia en l’escriptura. A Yo, Precario (Los Libros del Lince, 2013) escriu sobre les penúries dels seus treballs més humiliants al final de cada jornada.
David Nobbs  és novel·lista i creador de la sèrie Caída y auge de Reginald Perrin, basada en la seva novel·la homònima de 1975 (traduïda per Impedimenta el 2012), autèntic punt culminant de l’«humor trist» britànic. Ha publicat gairebé una vintena de novel·les, i The Fall and Rise of Gordon Coppinger (HarperCollins, 2012) és la més recent.
Carolina del Olmo. Llicenciada en filosofia per la Universidad Complutense de Madrid, és directora de cultura del Círculo de Bellas Artes de Madrid i de la revista Minerva. El 2013 va publicar el llibre Dónde está mi tribu (Clave Intelectual), un assaig audaç i crític sobre ser mare (i les exigències del sistema) en temps del fiasco neoliberal. Avui dia es dedica a la sociologia de la maternitat i a la criança.

Fernando Pardo (Sex Museum) és conegut principalment per ser compositor i guitarrista del grup de garage-fuzz-rock-psicodèlic Sex Museum, amb els quals està des de la seva fundació el 1985, i també toca la guitarra en els instrumentals surfistes Los Coronas (que va fundar el 1991). A Ediciones Chelsea ha publicat el llibre de memòries Los chicos eléctricos (2013), on reviu la seva formació mod i els seus anys de rock a la carretera.

Sergi Pons Codina. Fill de Parets del Vallès, on viu i persisteix. Ja de ben jove destaca pel seu amor per la tinta. Deixa d’estudiar als setze anys i s’incorpora al món laboral amb entusiasme (fàbriques, magatzems, transportista…). Lector voraç de les obres de Calders, Fante i Pedro Juan Gutiérrez, entre molts d’altres, l’any 2012 comença a escriure, i no para. Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014) és la seva primera novel·la.
César Rendueles. Professor de sociologia a la Universidad Complutense de Madrid (UCM) i professor associat a la Universidad Carlos III de Madrid, Rendueles és doctor en Filosofia per la UCM i ha editat assajos clàssics d’autors com Karl Marx, Walter Benjamin o Karl Polanyi, i el 2013 va publicar l’essencial Sociofobia. El cambio político en la era de la utopía digital (Capitán Swing, 2013).  
Felipe o Joaquín Felipe Spada va néixer a Barcelona el 1962. Mod en actiu del 1980 al 1988, li continua agradant però practica poc. Creient en Déu i escèptic en tota la resta, ell mateix inclusivament. En diferents graus ha liderat Los Canguros (1986-1988), Los Fresones Rebeldes (1995-2001) i Cola Jet Set (2001-present), entre d’altres. Autor d’un llibre de records per a Ediciones Chelsea, ¿Eso dije? ¡Dios mío! (2013), abans de morir pretén aprendre a tocar teclats, alemany i surf, i escriure un altre llibre.
Bob Stanley és músic del grup pop Saint Etienne, productor cinematogràfic i DJ anglès. Stanley també ha exercit de periodista musical i ha gestionat diferents segells discogràfics, des de Caff –que va llançar singles de Manic Street Preachers, Pulp i The Claim– fins a Icerink i EMI Disc. Al setembre del 2013 va publicar el seu segon llibre Yeah Yeah Yeah: The Story of Modern Pop (Faber), una enciclopèdica història de la música pop.
Ian Svenonious. Figura cabdal en la música independent de les últimes dècades, combina actualment els seus xiscles i proclames a la banda Chain and The Gang amb la seva faceta com a assagista. El seu últim llibre, Estrategias sobrenaturales para montar un grupo de rock, sobre la vanitat onanista en les estrelles en potència, l’edita Blackie Books (maig de 2014). El presentarà amb cants, balls, vídeos i la seva verbigràcia habitual.
Irvine Welsh. Nascut a Leith, Edimburg, 1958, Welsh va créixer al barri obrer de Muirhouse, on als setze anys va abandonar l’escola per posar-se a treballar. La feina no el va apassionar més que l’escola, tot i que li va donar l’oportunitat de viure l’escena punk de Londres. En els anys vuitanta va tornar a Edimburg, on va treballar per a l’Edinburgh District Council i paral·lelament, amb l’energia de l’escena rave, va desenterrar velles notes per escriure l’esbós del que seria la seva primera novel·la, Trainspotting (Anagrama, 1996). Skagboys és el seu últim treball. L’escocès dissertarà en directe per als espectadors de Primera Persona sobre la seva vida, les seves fòbies i les seves passions.

Amor, sexe i cervell: apunts sobre el pensament de Catherine Malabou

desembre 12th, 2013 No Comments

Amor sexe i cervell és el suggeridor títol de la conferència que Catherine Malabou pronunciarà al CCCB el proper dimecres 18 de desembre en la inauguració de les IV Jornades Filosòfiques de Barcelona.

Com pensar el nostre cervell? És un òrgan fred i calculador com s’acostuma a creure quan diem “És una persona molt cerebral”? I quina relació hi ha entre el pensament, el cervell i l’afectivitat en general? La filòsofa respondrà aquestes preguntes des d’una posició ben definida i polèmica:

“L’amor és el naixement corporal de l’ànima. Per això, el pensament segons Plató és eròtic. Així mateix, sense les emocions el nostre cervell romandria, per dir-ho així, mut en nosaltres. Ningú no pot sentir el seu propi cervell. L’afecte d’alguna manera el desperta i el revela. Podem parlar, doncs, d’una veritable sexualització del cervell.”

Però per conèixer més en profunditat qui és Catherine Malabou i quins són els seus àmbits de recerca, apuntem algunes de les seves línies de pensament a partir de tres citacions dels seus llibres.

1) NEUROCIÈNCIES i PSICOANÀLISI

A l’època actual, existeix un fort debat per saber quina és la perspectiva científica que pot explicar millor el funcionament de la nostra consciència. Així, el prestigi de la psicoanàlisi se suma actualment a l’interès creixent per la neurociència i els resultats sorprenents que està aportant aquesta nova disciplina. En aquest debat, des del rigor de la filosofia i amb una actitud oberta envers les ciències, Catherine Malabou pren partit:

Actualment la psique ja no pot definir-se com autònoma respecte al cervell. Ja no es pot establir cap diferència seriosa entre allò psíquic i allò cerebral. Aquesta afirmació no procedeix de cap reduccionisme rígid. La neurobiologia contemporània més pionera, lluny de rebutjar les afirmacions de la psicoanàlisi, té en compte tota la dimensió afectiva, emocional i pulsional de la vida cerebral i afirma la seva plasticitat.”

2) CANVI DE PARADIGMA: LA PLASTICITAT

Cada època té una noció general que permet d’interpretar els esdeveniments, les coses que ens passen. Aquesta noció serveix així com clau d’accés, com esquema motor per entendre la nostra actualitat. En aquest sentit, Catherine Malabou constata un canvi de paradigma, un canvi en l’esquema motor de la nostra època: de l’escriptura (com l’escriptura de l’ADN en ciències i l’arxi-escriptura de la deconstrucció a Derrida) i del rizoma (com a organització no binària, segons Deleuze), hem passat a una època on l’esquema motor és la plasticitat, entesa com a capacitat fonamental de transformació:

“El cervell plàstic està esdevenint l’esquema motor de la nostra època. Hegel va ser el primer en comprendre la força de la plasticitat, va anticipar-ne el futur. La plasticitat és l’ésser d’avui, i tot el meu esforç consisteix a construir ponts entre allò neuronal i allò ontològic.”

3) “LA FILOSOFIA ÉS LA TOMBA DE LA DONA”

Quin ha estat i és el paper de la dona en la Història de la filosofia? Quina relació hi ha entre el pensament feminista i la filosofia? Catherine Malabou, dona, filòsofa i necessàriament bel·ligerant, afirma contundentment en aquest sentit:

La filosofia és la tomba de la dona. La filosofia no concedeix cap lloc a la dona, cap paper, no li ofereix res per conquerir. La tradició filosòfica europea és, com sabem, una tradició que exclou la dona, l’afebleix, i així es fa còmplice de la pitjor violència masclista. Las dones filòsofes no convencen, segueixen sent, almenys simbòlicament, explotades com a no-subjectes. La possibilitat de la filosofia està lligada, en gran part, a la impossibilitat de la dona.”

Josep Ramoneda: «La llibertat és sempre una tensió entre allò individual i col·lectiu»

març 7th, 2013 No Comments

Per al filòsof Josep Ramoneda, la idea més potent de la llibertat la va expressar Kant, qui la definia com la capacitat de ser autònom, de pensar i decidir per un mateix. Però, si bé la llibertat és un valor fonamental que dóna sentit a l’espècie humana, Ramoneda adverteix que no és plenament assolible, sinó que té contradiccions i pot portar a l’abús de poder. «Si som lliures, ho som tant per fer el bé com per fer el mal», va destacar en la seva ponència en el debat “En comú” al CCCB, una classe magistral sobre com diferents pensadors han entès la llibertat al llarg de la història.

En aquesta entrevista podem escoltar algunes de les idees que va expressar Ramoneda durant la conferència sobre les tensions que genera l’exercici de la llibertat. Fins a quin punt som autònoms? Són compatibles la igualtat i la llibertat? Podem exercir la llibertat plena dins d’un col·lectiu?

Parlar de llibertat i no fer referència a la crisi econòmica i de valors és inevitable i tant el públic assistent al debat com nosaltres en aquesta entrevista vam voler saber quines respostes dóna Josep Ramoneda al descrèdit de la política i dels mitjans, al desengany que viu la població amb la democràcia. Així, l’exdirector del CCCB va assenyalar que hem de perdre la por i crear espais comuns de responsabilitat compartida per fer front a les injustícies socials. «L’objectiu d’allò comú ha de ser recuperar la multidimensionalitat de l’ésser humà». Cal fugir de l’homo economicus (centrat en el benefici i l’interès individual) a què ens ha portat el model de governabilitat actual, explica Ramoneda.

Qui decideix? Neurociència i llibertat

juny 7th, 2012 7 Comments

«La vida diaria plantea el siguiente enigma: todos nos sentimos agentes conscientes, todos nos sentimos como una unidad consciente, capaces de actuar con determinación y libres de tomar decisiones de casi cualquier tipo. Al mismo tiempo, todo el mundo comprende que somos máquinas, aunque máquinas biológicas, y que las leyes físicas del universo son aplicables a ambos tipos de máquinas, tanto a las artificiales como a las humanas. ¿Ambos tipos de máquinas están completamente determinados, tal como decía Einstein, que no creía en el libre albedrío, o tenemos libertad de elegir lo que deseamos?»

Som diferents d'una màquina? "Metropolis" de Fritz Lang

Així arrenca el darrer llibre de Michael S. Gazzaniga, ¿Quién manda aquí? El libre albedrío y la ciencia del cerebro (Paidós 2012), que presentarem el proper dilluns 11 de juny, a les 19.30 h en la darrera sessió del cicle «Als orígens de la ment humana». Gazzaniga abordarà en la seva intervenció una de les qüestions més polèmiques avui en el món de la neurociència: el de la llibertat d’acció, entesa com a lliure albir. És evident que aquest debat no neix amb la neurociència, sinó que ja té una llarga trajectòria tant en l’àmbit científic com en el de la filosofia. Avui, la neurociència, amb la seva recerca sobre el funcionament de la ment conscient, està obrint noves fronteres en aquest debat i ha tornat a posar en primera línia la reflexió sobre el determinisme biològic del comportament humà.

Si ment i cervell són inseparables (cosa que hem vist en les conferències anteriors del cicle), si la consciència és una funció, un producte, de l’activitat cerebral, aleshores és lògic plantejar que tot comportament humà està en realitat supeditat a un òrgan, el cervell, que treballa en un 90% de manera inconscient. Com parlar aleshores de llibertat? Quin és realment el motor de les nostres accions?

Michael S. Gazzaniga

Michael S. Gazzaniga, un dels referents mundials de la neurociència i sovint anomenat el pare de la neurociència cognitiva, entra de ple en aquest debat i trenca una llança a favor que, tot i el determinisme de la nostra biologia, sí que ens queda espai per al lliure albir. Gazzaniga reconeix que avui, malgrat l’extraordinari coneixement adquirit pels neurocientífcs sobre els mecanismes de la ment, no s’ha descobert encara res que repercuteixi específicament sobre la responsabilitat, un dels valors més importants de la vida humana. Però defensa que no és només el cervell el que condiciona la ment, sinó també al revés, la ment limita i condueix el nostre cervell (com diu ell, de la mateixa manera que la circulació dels cotxes genera un trànsit que acaba limitant els mateixos cotxes que l’han provocat). I és aquí on, segons Gazzaniga, es troba la possibilitat de reconèixer la llibertat i la responsabilitat que tenim sobre les nostres accions.

El debat és obert.

Us esperem per parlar-ne amb Michael S. Gazzaniga el proper dilluns 11 de juny, a les 19:30h.

Podeu trobar més informació d’aquest debat al bloc del CCCBLab.

12