Posts Tagged ‘Debat de Barcelona’

L’agrarietat, segons Perejaume

març 1st, 2013 No Comments

¿Com fer-nos món? ¿Com fer-nos més món? / ¿Com inserir-nos, com infantar-nos de bell nou / en el món per fer majestat de cada imatge, / per ser únicament món, prodigiosament món, / indiscriminadament món? / ¿I on és, religions al marge, la força que fa adorar?

(Perejaume, Pagèsiques, p. 63)

Quina distància separa els nostres gestos de les coses que ens envolten? Participem activament en la seva creació o només les consumim? I quins lligams tenim amb el món que habitem? Per molts de nosaltres, ha quedat gairebé oblidat el temps en què el cop, el frec, el traç, la incisió eren les formes essencials de relació amb l’entorn, una materialitat que s’havia de dominar sovint, amb esforç i insistència, amb el propi cos. Així, per exemple, els peus i les mans han deixat de servir, definitivament, per mesurar les distàncies. I, tal com recordava Perejaume al programa de TV3 Amb filosofia, la majoria de nosaltres vivim en ciutats de les quals no sabríem (no podríem) sortir caminant.

Drecera al bosc, 1905. MNAC

En el nostre paper d’espectadors, consumidors, viatgers de superfície, tenim sovint una relació epidèrmica amb el món. Això no vol dir, però, que sigui una relació innòcua o que no tingui conseqüències: tot i que el vincle entre les nostres accions i els seus resultats es desdibuixa, la nostra responsabilitat es manté intacta. Però aquest “vincle feble” amb els objectes, la terra, la feina o el propi cos ens fa sentir potser visitants més que habitants del món que compartim i amb el que establim relacions que no sempre contribueixen activament a recrear i repensar les nostres condicions d’existència per millorar-les.

Tal com diu Perejaume a la introducció de Pagèsiques, “la potència de sembrar i conrear no és pas de natura exclusivament vegetal”. Potser es pot traslladar la metàfora del conreu, amb tot el que implica fer germinar (el respecte pel ritme inalterable d’alguns processos, la preparació i l’espera, la cura), als nous espais que habitem lluny de la natura i de la terra. Sense estar impregnada de la nostàlgia per un passat rural idealitzat, l’agrarietat podria convertir-se en una al·legoria de la cura dels llocs que habitem “en comú”. En paraules de Perejaume:

“L’agrarietat. Entesa, aquesta agrarietat, com a cultiu de qualsevol mena de cosa. De l’espai primer que res, qualsevol espai, en la mesura que no hem de pensar únicament a trobar un bon lloc sinó a contribuir que ho sigui”.

Per saber més d’allò que Perejaume entén per “Agrarietat”, pots apropar-te al CCCB per escoltar-lo el proper dimecres, 6 de març, en el marc del cicle “En comú”. El presentarà el seu amic Jacint Torrents, antropòleg expert en el món rural. Imperdible.

La llibertat segons Josep Ramoneda

febrer 28th, 2013 No Comments

Segurament, la combinació de llibertat i comunitat és una de les equacions més difícils de resoldre. Qualsevol que hagi assistit a la reunió d’una comunitat de veïns, o hagi passat una estona de joc en un parc infantil, haurà comprovat que l’aprenentatge dels límits que s’imposen a la pròpia llibertat dura tota la vida, i és, sens dubte, una píndola ben dura d’empassar. No en va, la discussió sobre on comença la nostra llibertat i acaba la dels altres ha estat objecte de llargues i intricades controvèrsies filosòfiques. Les decisions de la comunitat, quan han d’estar per sobre de les decisions individuals? Són compatibles la igualtat i la llibertat? Som plenament responsables dels nostres actes? Quin tipus de comunitat pot permetre alhora l’exercici de la llibertat i la co-responsabilitat en el manteniment i la creació dels espais i els béns comuns? Pot arribar a ser emancipadora la interdependència?

Auf freier Höhe, Carl Spitzweb

Mentre que el neoliberalisme ha fet de la llibertat econòmica la clau de volta de la seva proposta de societat, el socialisme i altres formulacions de l’esquerra han renunciat sovint a la llibertat individual en nom d’un projecte social basat en la igualtat. Pel filòsof Josep Ramoneda, aquest ha estat “el pecat original de l’esquerra”: tenir por de la llibertat pensant que comporta, inevitablement, una major desigualtat social. En el seu darrer llibre, La izquierda necesaria, Ramoneda reflexiona precisament sobre el conflicte entre llibertat i igualtat, i reivindica que l’esquerra ha de recuperar l’ideal de la llibertat. Per això, ha de ser capaç de “descolonitzar” la idea de llibertat dels termes econòmics en els quals es planteja en les nostres societats de mercat, i de treballar per tal que cadascú pugui disposar de les condicions per pensar i decidir per si mateix. El benestar, recorda Ramoneda, no és només una qüestió de rendes, sinó sobretot l’ampliació de les possibilitats de realització i reconeixement de cadascú de nosaltres.

Per intentar donar algunes respostes als problemes que es plantegen avui per l’exercici de la llibertat, Josep Ramoneda visitarà el CCCB el proper dilluns 4 de març, a les 19:30 h. Aquest és un petit tast dels arguments que plantejarà durant la seva conferència:

“Montesquieu deia que la raó i la llibertat són dues rareses que fan a l’home diferent de la resta de l’Univers, i Voltaire, que ser lliure és “voler caminar i no tenir gota”. Fins a quin punt som autors de les nostres pròpies vides? Té sentit parlar de lliure albir? Hi ha una llibertat substancial més enllà de la resistència a l’abús de poder? Hi pot haver reconeixement de l’altre sense llibertat? És la llibertat condició necessària perquè l’home sigui tractat com un fi en si mateix i mai com un mitjà?”

Ramoneda parlarà en el marc del cicle “En comú”, en el qual ja han participat Ulrich Beck, Lydia CachoPeter Burke, Ramón Andrés, Xavier Antich, Joan Margarit, Joan Nogué, i Marina Garcés. Entre tots, han anat perfilant alguns dels trets de la vida “en comú” a la qual estem inevitable i feliçment abocats. Pot sentir les seves conferències i les petites entrevistes que els hem anat fent a tots ells aquí.

Marina Garcés: «La nostra batalla és redefinir el sentit de la riquesa»

febrer 26th, 2013 No Comments

La filòsofa Marina Garcés constata que vivim l’emergència de noves formes de politització que assetgen i desborden els marcs institucionals coneguts. Això succeeix, diu Garcés, en un món global on (tot i que estem fets de múltiples fronteres) prenem consciència que el “nosaltres” no és una amenaça, sinó una possibilitat de replantejar què vol dir viure junts i com fer-ho.

Durant la conversa que vam mantenir-hi després de la seva participació al debat “En comú”, la professora de Filosofia de la Universitat de Saragossa va afirmar que vivim en contra del nostre compromís amb la vida col·lectiva i va assegurar que, si prenem peu d’aquest compromís, estarem apostant per la riquesa de la vida. Sobre aquesta riquesa, precisament, Garcés va concloure que l’hem de redefinir com a valor del que és inapropiable; és a dir, del que no pot tenir propietari.

També podeu veure la conferència completa de Marina Garcés al CCCB.

Joan Nogué: «La cooperació hagués estat més rendible que la competència»

febrer 22nd, 2013 No Comments

Segons el catedràtic de Geografia humana Joan Nogué, la històrica riquesa organitzativa de la societat civil catalana es mostra ara especialment útil, ja que, en moments de crisi institucional, política i econòmica com els actuals, Nogué creu que la societat civil és el que ens queda per reconstruir un sistema que s’ha demostrat inviable.

En l’entrevista que li vam fer després de la seva participació al debat “En comú”, el director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya va afirmar que la proliferació de cooperatives de consum i mercats d’intercanvi exemplifica una nova aposta per la cooperació; una aposta que, en molts sentits, pot ser més profitosa i rendible que la simple i pura competència desfrenada.

També podeu veure el diàleg complet celebrat al CCCB entre Joan Nogué, Xavier Antich i Joan Margarit.

Joan Margarit: «No hi ha comunitat sense individualitat»

febrer 21st, 2013 No Comments

“Sense cultura no m’imagino què vol dir el comú”, diu Joan Margarit, qui afegeix que la cultura té al començament un caràcter individual, però que després, en una segona etapa, busca l’altre. Per a Margarit, poeta i arquitecte, el que ha canviat és que, si abans el més immediat era la relació i la companyia, ara ho és l’autisme.

En l’entrevista que li vam fer després de la seva participació a la conferència “En comú”, Margarit va constatar que la ciutat ha deixat de ser exterior per ser interior, ja que ens hem fusionat amb ella. Com a poeta, ho va exemplificar dient que la poesia no ha tornat més al romanticisme (a la unió entre persona i natura). Per això, ja no és possible mirar la ciutat amb distància: no podem fer com el pintor que situava el cavallet davant del paisatge.

També podeu veure el diàleg complet celebrat al CCCB entre Joan Margarit, Xavier Antich i Joan Nogué.

«...34567...10...»