Posts Tagged ‘CentreDoc’

Toni Casares ens parla de Josep Maria Benet i Jornet

gener 29th, 2014 No Comments

El pròxim dilluns 3 de febrer el director teatral Toni Casares conversarà amb el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet en la segona sessió del cicle de conferències «Ciutat oberta». El seu diàleg sobre «Ciutat i drama» ens permetrà conèixer com ha influït en el dramaturg haver crescut al barri del Raval, i descobrirem que la ciutat, com a espai de conflicte i de xoc, és ideal per imaginar històries de tota mena. En aquesta entrevista Casares ens avança el paper de l’espai públic en l’obra de Benet i Jornet.

Què en podem esperar, de la conversa que tindreu amb Josep Maria Benet i Jornet al CCCB?

El Benet és un home radicalment modern en els seus plantejaments, i és un exemple molt clar que escriure teatre és un mecanisme personal per ordenar-se el món i entendre’l. Per ell ser teatrero és una manera d’entendre la vida. A banda, el Benet és un personatge passional, grandiloqüent en les seves expressions, i sempre és divertit sentir-lo parlar.

El més interessant de la tertúlia pot ser conèixer el seu punt de vista sobre la ciutat: com pensa la ciutat un dramaturg, què hi troba, què li dóna la ciutat, tant a nivell personal com a l’hora d’escriure. Veure com cada ciutat i cada zona de la ciutat té la seva pròpia teatralitat. El Benet es considera un escriptor molt de barri, del Raval i Sant Antoni, i sovint contraposa la ciutat del soroll a la ciutat del silenci: als barris populars tot és soroll, mentre que els barris rics són silenciosos, i per tant aquí hi ha una teatralitat més intimista.

Serà interessant veure com la vida a la ciutat l’ha influït en l’escriptura i, per altra banda, com el teatre afecta la ciutat. Això últim potser ens permetrà parlar de l’evolució que ha tingut el paper del teatre en les dinàmiques urbanes, des dels anys 70 fins ara. Amb el teatre independent dels 70 vam viure una explosió de la creativitat i una politització de l’escena, i la funció social que va tenir això ha estat molt reconeixible. Durant els 80 hi va haver un recolliment, un teatre més críptic, i ara segurament el teatre torna a ser sol·licitat per la ciutat, no només institucionalment, sinó d’una manera vital.

Per què hi ha tanta ciutat a les obres del Benet?

Perquè la ciutat és el territori dels conflictes i els amagatalls, és l’espai de xoc, on aquest soroll i la manera de tractar els problemes i els conflictes esdevé teatral. A la ciutat les relacions es basen en les puntes de conflicte que veiem, però amb molt subtext amagat a sota, com al teatre. Això també passa als pobles, però a la ciutat es multiplica i diversifica el ventall temàtic. El carrer és l’espai de trobada entre persones, i això el fa teatral. Per al teatre del Benet, el barri és l’espai on és possible el contacte entre perdedors i vencedors, entre víctimes i botxins, d’una manera horitzontal i transversal, i això li permet imaginar infinitat d’històries.

Ell situa les seves obres tant en interiors com en exteriors, tant en l’esfera privada com a l’espai públic.

Tant Una vella, coneguda olor com Olors, que de fet és una mena de represa de la primera al cap d’uns anys, són dues obres especialment urbanes, situades directament al Raval. I de fet Una vella, coneguda olor no es pensa ni a l’interior ni a l’exterior: el Benet la situa als balcons del barri, que és l’exterior de l’interior que amagues. Al balcó pots espiar el veí, hi pots conversar, i l’obra reflecteix un món de balcons i persianes del qual la protagonista es vol escapar. Aquestes dues obres també reflecteixen com ha evolucionat el Raval, com ha deixat de ser un espai de la Catalunya menestral, de les classes populars, i com ha canviat amb la immigració, espanyola i més tard d’arreu del món. De fet a Olors, quan reprèn la història de la primera, ja hi introdueix el tema de la immigració dels països àrabs i la diversitat que viu el barri en l’actualitat.

Una vella, coneguda olor © David Ruano/TNC

Evgeny Morozov contra el ciberoptimisme

gener 21st, 2014 No Comments

Evgeny Morozov al CCCB

Evgeny Morozov és un dels pensadors més crítics en el debat actual sobre el paper d’Internet en el canvi d’època en què estem immersos. Sembla força evident i ningú no discuteix la gran significació dels canvis tecnològics en els nostres temps. El debat sobre qui guanya i qui perd va adquirint una gran rellevància quan les noves tecnologies modifiquen maneres de fer que s’havien consolidat, com formes de produir i de treballar, de fer política i de governar les societats, influint en el seu balanç sobre costos i beneficis. Tot i la seva joventut (va néixer l’any 1984), Evgeny Morozov s’ha guanyat un lloc molt destacat en aquest debat internacional, gràcies que ha aconseguit posar de manifest amb sòlids arguments que Internet amenaça el funcionament de la democràcia.

En poc temps, Morozov ha publicat dos llibres (El desengaño de Internet. Los mitos de la libertad en la red, Destino, 2012; To Save Everything Click Here. Technology, solutionism and the urge to fix problems that don’t exist, Allen Lane, 2013), i una bona quantitat d’articles en els diaris i les revistes més prestigiosos. Morozov ha posat sobre la taula, per tal de desemmascarar-les, el que per a ell són les falses promeses que Internet (i les empreses que se n’aprofiten) ha aconseguit fer-nos creure: la capacitat per resoldre problemes i per afavorir la nostra autonomia i la nostra capacitat de produir, pensar i decidir. Ha estat un dels autors més incisius contra l’ingenu ciberoptimisme, que assegurava que els grans problemes de la llibertat i la democràcia serien resolts pel canvi tecnològic. Si en el seu primer llibre parlava dels problemes dels nous instruments tecnològics per poder assolir les finalitats que prometien, en el segon se centra més en els objectius, i afirma que Internet converteix en privat i individual el que hauria de ser públic i col•lectiu, i que vol prometre una solució a tot el que ens amoïna, quan molts cops això forma part de la nostra manera de ser i de fer col•lectivament i individual.

Més enllà que es pugui estar més o menys d’acord amb el que manifesta i expressa Morozov, és indubtable que ha aconseguit guanyar-se un lloc a l’espai que polititza i problematitza el creixent impacte d’Internet en les nostres vides i en les relacions de poder. Quin millor inici del cicle “Ciutat oberta” que aquest? Si és, precisament, en temes com les smart cities o amb la generalització dels smartphones que es dóna per descomptat la millora en la transparència, l’augment de la capacitat de la ciutadania per decidir i per controlar els afers públics i la millora dels problemes urbans. El debat està assegurat.

Evgeny Morozov serà al CCCB el proper dilluns 27 de gener per inaugurar el cicle “Ciutat oberta” amb la conferència ‘Democràcia, tecnologia i ciutat‘. Podreu seguir la conferència per streaming o a través del hashtag #ciutatoberta.

Debat de Barcelona: Ciutat oberta

gener 21st, 2014 No Comments

Torna el Debat de Barcelona, amb el qual inaugurem el nostre programa de conferències de l’any. Amb «Ciutat oberta» reprenem un dels cicles amb més tradició al CCCB, que cada any proposa reflexionar sobre algun aspecte clau de la vida contemporània amb una mirada multidisciplinària. Amb els debats dels darrers anys hem volgut posar l’accent en la crisi i la incertesa del futur, les virtuts cíviques, la vida en comú, amb pensadors com Tzvetan Todorov, Nancy Fraser, Zygmunt Bauman, Marina Garcés, Salvador Cardús, Avishai Margalit, Saskia Sassen, Eva Illouz, Orhan Pamuk, Anna Cabré i Antonio Tabucchi.

Richard Sennett CCCB © Miquel Taverna, 2009
Sennett impartirà una de les conferències del debat “Ciutat Oberta”

Per què ara «Ciutat oberta»? El CCCB s’ha volgut afegir a la commemoració del tricentenari del setge de Barcelona oposant, a la ciutat tancada i envoltada per l’enemic, la ciutat oberta, aquella on els ciutadans no viuen sota l’ombra d’una amenaça que posa en perill les seves llibertats.

Des dels seus orígens, la ciutat ha anat associada a la democràcia pel potencial de llibertat, igualtat i pluralisme que conté. A la ciutat oberta, el que és diferent, ambivalent o discrepant no queda fora dels seus límits, sinó que forma part de la vida urbana, és la condició mateixa de la seva existència. I és que les ciutats són espais contradictoris per naturalesa: volem que siguin una llar, un espai d’acollida, de trobada i d’intercanvi, però aquesta obertura porta inevitablement a la incertesa, el conflicte i l’ambigüitat. A la ciutat oberta hi ha convivència però també fricció, novetat però també risc; és aquella on hi ha una tensió constant entre voluntat de control i llibertat, on es posen de manifest les contradiccions de la ciutat contemporània. Per això la ciutat oberta és sobretot una eina per pensar: una aspiració, una condició utòpica, un horitzó ideal. Fa possible somiar la ciutat com a espai d’emancipació i imaginar altres maneres de viure junts, i alhora evidencia les lògiques d’exclusió, les estratègies de supervivència i les dissonàncies inevitables que es desprenen de la vida en comú.

Al llarg de nou setmanes ens preguntarem què fa possible una ciutat oberta avui i què la posa en perill. Parlarem, entre altres temes, dels riscos i les potencialitats de les noves tecnologies, de la diversitat cultural i lingüística, de les fronteres entre espai públic i espai íntim i dels límits reals i imaginaris de la ciutat.

«Ciutat oberta»és el títol del Debat de Barcelona d’aquest 2014, que portarà al CCCB pensadors, teòrics i escriptors del 27 de gener al 24 de març. Hi participaran Evgeny Morozov, Josep Maria Benet i Jornet, Marta Segarra, Manuel Forcano, Bruce Bégout, Rafael Chirbes, Erri de Luca, Richard Sennett i Kamila Shamsie. Les conferències es podran seguir per streaming i a través del hashtag #ciutatoberta.

Xavier Bassas: «A les relacions dominants capitalistes oposem-hi la subversivitat de l’amor»

desembre 16th, 2013 No Comments

L’amor està de moda. En parlen els filòsofs, se’n fan pel·lícules i és un concepte que no s’esgota, que ens interpel·la a tots. «Se n’han dit tantes coses, de l’amor, que sembla que estigui a l’Olimp de les nocions difícils de definir, perquè època rere època, persona rere persona, ha de reactualitzar-ne el sentit», explica Xavier Bassas Vila, coordinador de les IV Jornades Filosòfiques de Barcelona, que el 18 i 19 de desembre celebrem conjuntament el CCCB, l’Institut Francès i l’Arts Santa Mònica. «L’amor és subversiu», afegeix Bassas, «perquè dins d’aquesta lògica imperant de relacions de beneficis i d’interessos hi oposem un tipus de relacions on no hi ha aquest benefici privat, on no hi ha interès i on la relació per si mateixa és allò que val».

En aquesta entrevista Bassas ens explica els trets més subversius de l’amor, i ens avança quins temes tractarà la filòsofa francesa Catherine Malabou, que serà al CCCB aquest dimecres 18 de desembre per parlar de les relacions entre pensament i emocions a la conferència ‘Amor, sexe i cervell».

Contingut relacionat:
Apunts sobre el pensament de Catherine Malabou

Amor, sexe i cervell: apunts sobre el pensament de Catherine Malabou

desembre 12th, 2013 No Comments

Amor sexe i cervell és el suggeridor títol de la conferència que Catherine Malabou pronunciarà al CCCB el proper dimecres 18 de desembre en la inauguració de les IV Jornades Filosòfiques de Barcelona.

Com pensar el nostre cervell? És un òrgan fred i calculador com s’acostuma a creure quan diem “És una persona molt cerebral”? I quina relació hi ha entre el pensament, el cervell i l’afectivitat en general? La filòsofa respondrà aquestes preguntes des d’una posició ben definida i polèmica:

“L’amor és el naixement corporal de l’ànima. Per això, el pensament segons Plató és eròtic. Així mateix, sense les emocions el nostre cervell romandria, per dir-ho així, mut en nosaltres. Ningú no pot sentir el seu propi cervell. L’afecte d’alguna manera el desperta i el revela. Podem parlar, doncs, d’una veritable sexualització del cervell.”

Però per conèixer més en profunditat qui és Catherine Malabou i quins són els seus àmbits de recerca, apuntem algunes de les seves línies de pensament a partir de tres citacions dels seus llibres.

1) NEUROCIÈNCIES i PSICOANÀLISI

A l’època actual, existeix un fort debat per saber quina és la perspectiva científica que pot explicar millor el funcionament de la nostra consciència. Així, el prestigi de la psicoanàlisi se suma actualment a l’interès creixent per la neurociència i els resultats sorprenents que està aportant aquesta nova disciplina. En aquest debat, des del rigor de la filosofia i amb una actitud oberta envers les ciències, Catherine Malabou pren partit:

Actualment la psique ja no pot definir-se com autònoma respecte al cervell. Ja no es pot establir cap diferència seriosa entre allò psíquic i allò cerebral. Aquesta afirmació no procedeix de cap reduccionisme rígid. La neurobiologia contemporània més pionera, lluny de rebutjar les afirmacions de la psicoanàlisi, té en compte tota la dimensió afectiva, emocional i pulsional de la vida cerebral i afirma la seva plasticitat.”

2) CANVI DE PARADIGMA: LA PLASTICITAT

Cada època té una noció general que permet d’interpretar els esdeveniments, les coses que ens passen. Aquesta noció serveix així com clau d’accés, com esquema motor per entendre la nostra actualitat. En aquest sentit, Catherine Malabou constata un canvi de paradigma, un canvi en l’esquema motor de la nostra època: de l’escriptura (com l’escriptura de l’ADN en ciències i l’arxi-escriptura de la deconstrucció a Derrida) i del rizoma (com a organització no binària, segons Deleuze), hem passat a una època on l’esquema motor és la plasticitat, entesa com a capacitat fonamental de transformació:

“El cervell plàstic està esdevenint l’esquema motor de la nostra època. Hegel va ser el primer en comprendre la força de la plasticitat, va anticipar-ne el futur. La plasticitat és l’ésser d’avui, i tot el meu esforç consisteix a construir ponts entre allò neuronal i allò ontològic.”

3) “LA FILOSOFIA ÉS LA TOMBA DE LA DONA”

Quin ha estat i és el paper de la dona en la Història de la filosofia? Quina relació hi ha entre el pensament feminista i la filosofia? Catherine Malabou, dona, filòsofa i necessàriament bel·ligerant, afirma contundentment en aquest sentit:

La filosofia és la tomba de la dona. La filosofia no concedeix cap lloc a la dona, cap paper, no li ofereix res per conquerir. La tradició filosòfica europea és, com sabem, una tradició que exclou la dona, l’afebleix, i així es fa còmplice de la pitjor violència masclista. Las dones filòsofes no convencen, segueixen sent, almenys simbòlicament, explotades com a no-subjectes. La possibilitat de la filosofia està lligada, en gran part, a la impossibilitat de la dona.”

«...45678...»